Sobre la investigació dels incendis intencionats

Incendis intencionats i negligències

Amb la manca de resultats quan a la determinació dels culpables dels incendis intencionats d’aquests dos darrers estius, hi ha una negligència clamorosa dels funcionament de les àrees d’investigació d’aquests, tant per part de la fiscalia, policia judicial, Seprona, com de la Conselleria. 

Val a dir, sense que en sigui raó principal, que la creació del cos d’Agents de Medi Ambient per part del primer pacte de progrés, va significar un abans i un després en prendre’s seriosament la investigació de les causes dels incendis forestals. Posteriorment, amb l’arribada del Govern Matas amb Jaume Font i Antonio Gómez a la Conselleria, es va desmantellar el poc que s’havia intentat construir en aquest sentit.

Una vegada tornades, difícilment, les coses a lloc, ha costat molt fer entendre que molts dels incendis que es donaven com a negligències, llosques, motors etc. eren en realitat de clara intencionalitat. Especialment ho eren i són els que tenen motius ramaders i cinegètics i que encara es qüestionen, com el de l’any passat a sa Carbonera-Carrossa d’Artà o a la marina de Santa Margalida.

Ara no rebem més que les conseqüències d’una feina mal feta, com sempre sol passar quan les coses es fan malament. Fora de fanfarronades habituals en els escenaris de la cosa, allò cert és que hi ha una manca de resultats clamorós en el resultat de determinar els culpables dels incendis intencionats. Si la causa ja no es considera intencionada, llavors ja no se n’ha de parlar més, l’incendiari o piròman poden restar tranquils. Si la causa es considera intencionada, fins ara, la investigació arribava aquí o poca cosa més.

Què es pot fer més? Molt clar, per exemple en el cas d’incendis determinats com intencionats per raons cinegètiques o ramaderes (cabres sobretot): historial del lloc, investigació del personal relacionat amb el lloc, intervenció de telèfons, seguiments, instal·lació de càmeres... res que no sigui allò habitual en casos criminals i que si és necessària l’autorització judicial hi ha arguments més que sobrats per a obtenir-la.

El problema és que fins ara aquest tipus de causa criminal relacionada amb els incendis forestals no es prenia seriosament ni per part dels polítics responsables, que només espera que es posi a ploure, ni per part de l’opinió pública, que sovint dona la culpa directament als boscos perquè són “bruts”, ni per l’administració i els seus funcionaris, perquè la desesperança ha quallat fort en el poc personal interessat en la millora d’aquest apartat, degut sobretot a manca de suports i de mitjans tècnics, policials i judicials, ni per part dels més íntimament relacionats amb la forest, científics i naturalistes, aquests darrers més per una actitud d’omissió, com si no anés amb ells el problema.

A la fiscalia sovint li costa poc arxivar qualsevol causa d’incendis on no es troba els culpables, i no hauria de ser així, al contrari, hauria de dotar de suport judicial i de personal propi als equips habituals d’investigació. 

Tornant a parlar d’exemples, no cal més que repassar el que ha passat aquests darrers deu anys. Per exemple i pel que fa a la recurrència d’incendis a la zona entre la carretera d’Artà a Alcúdia i Betlem, de la dotzena llarga d’incendis intencionats no se n’ha resolt cap pel que fa a la identificació del culpable. Per començar en alguns d’ells se’n determinaven com a causes, les llosques, motors amb mal funcionament... i aquí s’acaba la cosa. Tampoc i coneixent la probabilitat alta de que es provoquessin incendis intencionats en aquesta zona, no s’ha desplegat cap dispositiu especialment tècnic de detecció del criminal, llevat de qualque vigilància esporàdica i aleatòria.

Amb tot no vull dir que sigui gens fàcil trobar als culpables, però sí que dic que no haver fet res durant tants d’anys per prendre’s seriosament el problema, no és només una negligència de responsabilitat política, administrativa, professional i fins i tot de l’opinió pública greu, sinó que a més ha facilitat la proliferació dels incendis que tenim ara. 

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró, 19 d'agost de 2012.