L'ocell i l'arbre

Dependències perilloses

Vaig parlar, no fa gaire, de com certes plantes ens utilitzen a nosaltres, els primats, i a altres animals frugívors, per tal d'escampar les seves llavors. El tema central d'aquell article (tema que al final es va quedar al tinter) havia de ser, en principi, la relació que unia un ocell i un arbre de l'illa Maurici, situada a l'Oceà Índic. Una relació que es va estroncar, de forma dramàtica, fa uns pocs segles.

De l’ocell en qüestió, ja en vaig escriure quelcom, una vegada: es tracta del dodó. Aquest ocell, d’ençà de la seva arribada a l’illa, havia evolucionat sense depredadors. Havia perdut la capacitat de volar i, fins i tot, de fugir dels seus atacants. L’home va arribar a Maurici cap a finals del segle XVI, i en va tenir prou amb unes dècades per portar l’espècie a l’extinció.

El dodó (Raphus cucullatus)

Tres segles després, a les darreries del segle XX, una altra espècie agonitzava a l’illa Maurici. Es tractava del Sideroxylon grandiflorum, un arbre endèmic conegut popularment com a tambalacoc. L’any 1973 només se’n van poder localitzar tretze. Tots els supervivents eren molt vells: se’ls va calcular una edat d’uns tres-cents anys. Curiosament, tots produïen fruit de forma regular. Les llavors estaven ben formades, i no semblava haver-hi cap motiu perquè no germinassin. Però no ho feien. No hi havia tambalacocs joves. Aparentment, no n’havia nascut cap d’ençà que el darrer dodó havia desaparegut de l’illa!

Totes dues espècies havien coevolucionat, probablement, durant centenars de milers d’anys. El dodó s’alimentava dels fruits del tambalacoc, escampant-ne així les llavors. Però, a mesura que els avantpassats del dodó (originalment semblants als coloms) anaven augmentant de mida, només les llavors més resistents aconseguien sobreviure al procés digestiu de l’ocell. La selecció natural va generar unes llavors amb una closca d’un centímetre i mig de gruix! Només aquelles que havien passat pel gavatx del dodó, i que tenien per tant la coberta desgastada, aconseguien germinar. Quan el dodó va desaparèixer, el destí del tambalacoc va quedar segellat.

Tot açò és el que va deduir Stanley A. Temple, un ecòleg de la Universitat de Wisconsin, en adonar-se de la imminent desaparició dels tambalacocs. I va decidir contrastar la seva hipòtesi: va agafar uns quants galls d’indis (un animal de la mateixa mida que l’extingit dodó) i els va alimentar amb els fruits del Sideroxylon grandiflorum. Va recollir, a continuació, els pinyols d’entre els excrements dels ocells i els va sembrar. Tres d’ells, curiosament, van germinar.

Temple no va ser l’únic que va aconseguir fer néixer llavors de tambalacoc. De forma més o menys paral·lela, al Servei Forestal de Maurici van aconseguir la germinació dels pinyols d’aquest arbre desgastant-ne prèviament la closca amb mitjans purament mecànics. Açò, malgrat tot, no fa més que confirmar que les llavors necessiten un tractament previ, per poder néixer. I l’explicació més senzilla és que aquesta necessitat es vagi originar en relació amb el dodó.

Més a prop de nosaltres tenim, potser, algun exemple d’un fenomen semblant. El garbó (o margalló, com li diuen a Catalunya) és l’única espècie de palmera nativa d’Europa, És, de fet, una relíquia del període terciari, fa uns vint milions d’anys. En aquella època, el clima que imperava al voltant del Mediterrani era de tipus tropical. El garbó fa uns dàtils arrodonits, d’uns dos o tres centímetres de diàmetre, que contenen una llavor coberta per una closca dura. Els pinyols de garbó també estan preparats per passar per l’estòmac dels animals frugívors: tot i que poden néixer perfectament sense cap tractament, si se'n desgasta un poc la coberta augmenten moltíssim les possibilitats de germinació.

Aquesta planta té, a les Illes Balears una distribució estranya i discontínua. Falta a molts de llocs on hi podria créixer perfectament. És possible que açò es degui a la manca d’agents dispersors de les llavors. Potser els marts, a Menorca, o les genetes, a Mallorca, mengen els fruits del garbó, de tant en tant, però aquests mamífers no són gaire eficaços a l’hora d’escampar els pinyols. Els animals més eficients, en aquesta tasca, són els ocells: la seva gran mobilitat permet que les llavors siguin traslladades a molts quilòmetres de la planta mare.

Malauradament pel garbó, no existeix actualment a les nostres terres cap ocell frugívor gros que s’empassi sencers els dàtils i dispersi les llavors. Possiblement n’hi havia, durant l’època terciària, però van desaparèixer amb el final del període càlid. La dependència del garbó envers els seus aliats animals no era prou gran com per causar-ne l’extinció, un cop desapareguts aquells, però representa un problema a l’actualitat, ja que la pressió humana ha fet desaparèixer aquesta planta de molts indrets on antany hi devia créixer. I, quan ha desaparegut d’una zona, al garbó li resulta molt difícil repoblar-la a partir de poblacions veïnes.

És tot el contrari del que li passa a una altra planta amb fruits ben típica de les illes: : l’ullastre. A Menorca, d’ençà que l’activitat agrícola ha anat decaient, s’ha convertit en l’arbre predominant. Si passau per la carretera general i mirau a banda i banda, en veureu per tot arreu, formant petits bosquets impenetrables Els responsables de l’èxit de l’ullastre són, bàsicament, els tords. Aquests ocells arriben a Menorca a la tardor, procedents del nord d’Europa, just a temps per alimentar-se de l’olivó, el fruit dels ullastres. I un cop n’han digerit la popa oliosa, escampen generosament els pinyols pel mig dels camps.

Aquesta és, de moment, una parella ben avinguda i amb molt d’èxit, com ho devien ser el dodó i el tambalacoc.

De moment.

Més informació sobre el dodó i el tambalacoc:

GOULD, S. J. (2006): El pulgar del panda. Editorial Crítica, Barcelona.

Per cortesia del blog de sa monea: