dilluns, 24 de desembre de 2007

Itoiz: Solidaris amb la terra



ELS SOLIDARIS AMB ITOITZ, LLIURES

Solidaris: «No vam veure altra opció que tallar els cables»


Fa dues setmanes van prescriure les penes imposades als vuit Solidaris que van paralitzar durant un temps les obres del pantà de Itoitz. Han passat més de deu anys des d’aquells fets, deu anys en els quals el col·lectiu ha donat a conèixer aquesta problemàtica a tot el món i en els quals tres d’aquells activistes han passat per presó. Ara han contat per a GARA per quina raó ho van fer i com ha estat el seu periple des de llavors.

Jasone MITXELTORENA

La crònica dels Solidaris sobre els fets s’inicia així: «El dissabte 6 d’abril de 1996, a les 7.15, acompanyats per periodistes, vuit membres de Solidaris amb Itoitz proveïts amb serres radials, amb les cares cobertes i vestint micos amb la inscripció `Deconstrucciones Itoiz' van paralitzar les obres del pantà». El to del relat sembla fred i distant, però en aquest moment canviaven les vides dels vuit activistes. Van Ser detinguts i jutjats. Després de conèixer la sentència de presó, van decidir donar a conèixer la seva lluita i van iniciar una gira per tota Europa. Serien els primers a estrenar la Sínia del Mil·lenni de Londres, al desembre del 1999, i també els únics que han aconseguit accedir a la cúpula de Sant Pere, al Vaticà.

Durant mesos es van fer escoltar, però després va arribar una travessia del desert: la clandestinitat, l’exili i, en tres casos, la presó. Gairebé nou anys llargs i durs, en els quals la seva lluita no ha cessat però en els quals el macroprojecte tampoc s’ha detingut. El 2004 es va començar a omplir el pantà, i pròximament es preveu la finalització de les proves, previ a l’engegada definitiva. En aquest context ha tingut lloc l’alliberament de Julio Villanueva, tercer empresonat pel sabotatge de 1996, i la confirmació de la prescripció de la pena imposada a altres set solidaris. És una bona nova, però no un punt final; ells mateixos alerten que això ha de donar forces per a seguir lluitant, ja que la situació «és més greu que mai».

Quatre d’ells s’han reunit amb GARA en Nabarreria, en el cor de Alde Zaharra de Iruñea, on poden passejar de nou sense por de ser detinguts. Els noms són el de menys, perquè abans de res conformen un col·lectiu i fugen del protagonisme. Tornant la mirada a aquell abril de 1996, de seguida recorden la campanya tant mediàtica com a política per a criminalitzar la seva batalla en defensa d'ama lurra. A la presó van saber que començaven a cridar-los «ecoterroristes». «Durant quinze dies va tenir lloc un bombardeig que recreava una alarma social fictícia. Ens volien barrejar amb ETA, ens imputaven l’atur laboral dels 300 treballadors de la construcció del pantà... Es va crear un ambient que justifiqués un gran càstig alliçonador». El llavors president navarrès Javier Otano va arribar a declarar que la nostra acció obeïa a una estratègia `político-militar'. Fa unes setmanes el van enxampar a ell», citen recordant com el llavors capdavanter del PSN va haver de dimitir al destapar-se que havia titulat comptes bancaris a Suïssa. «No hi havia alarma social, cap», responen. I conclouen que el tir els va sortir per la culata a qui van impulsar aquesta dinàmica. La societat va respondre d’una manera totalment distinta a la dictada pels grans mitjans: Apunten que en els dos mesos que van passar a la presó després de l’acció de les Rotaflex van rebre unes 500 cartes de suport. «Teníem por, fins i tot es parlava d’una petició de presó de 19 anys, (la del Govern navarrès), però al mateix temps, veient la resposta social, nosaltres ens sentíem forts. Aquesta resposta és la qual ens va treure de la presó; primer ens van oferir la llibertat en canvi de pagar diners, però iniciem una vaga de fam per considerar que, havent estat la nostra actuació pacífica i pública, no havíem de pagar res. I ens van deixar en llibertat. La lluita dintre de la presó, i el suport rebut fora, són els que van fer possible aquesta llibertat. La societat ho va veure clar», constaten. Anys més tard, entenen que el fet de detenir-los un a un va ser també un símptoma del temor oficial a la resposta de la societat.



Tot d'una que es va conèixer la sentència, els Solidaris van començar una gira per Europa.

«Consideràvem que calia treure partit al que s’havia creat, i també que tant nosaltres com Europa teníem molt a dir», expliquen. «El principal objectiu era difondre la problemàtica del pantà i denunciar la nostra situació. Durant nou mesos, es van realitzar nou vistoses accions i es van donar més de cent xerrades. En la gira ens relacionàrem amb nombrosos grups que lluiten a favor de la terra; va ser una experiència rica de intercanvis i una oportunitat de compartir experiències. La gira va ser molt substanciosa i va tenir un gran èxit; molta gent va conèixer de primera mà la problemàtica de Itoitz, la qual es va involucrar llavors en la seva defensa. S’ho varen sentir tant que van començar a actuar pel seu compte. Es van implicar aquells que es troben a dos mil quilòmetres d’aquí, i això és difícil: la gent tendeix a deslegitimitzar els problemes, i aquests en canvi, ho van fer seu. Molts dels que varem conèixer en el camí es van animar a participar en les accions».

Un dels efectes de la gira va ser que a l’acampada realitzada entre Erdozain i Ekai va assistir gent d’altres nacions: «Es va aconseguir internacionalitzar la qüestió de Itoitz, estendre el missatge a tot el món». Malgrat l’èxit, reconeixen que «allò va ser dur, es va treballar molt, i va suposar una gran despesa en recursos: La Policia confiscava tot el material després de cada acció». I és que no era per a menys: Pujar a la Sínia del Mil·lenni a Londres, accedir a l’acte de presentació del Fòrum Mundial de l’Aigua celebrat a La Haia o arribar a la cúpula de Sant Pere al Vaticà no podia sortir gratis. Però ho van fer. L’acció de Londres, realitzada al costat d’activistes que denunciaven una presa a Narmada (Índia), va arribar a tot el món. La presentació del Fòrum de l’Aigua va haver de ser suspesa després que diversos membres del col·lectiu es personessin a la sala nus. Els 80 representants mundials i periodistes de tot el món van veure en aquells Solidaris «en pilotes», en al·lusió a la situació en que quedaven els habitants de la vall de Irati i, en general, molts milions de persones de tot el globus amb la mercantilització de l’aigua. I després, Roma. «Mai s’havia aconseguit realitzar una denúncia dintre del Vaticà. A més, era l’any Jubileu, pel que havien disposat a 1.500 policies més per a seguretat. Era difícil entrar, i la gent d’allà tenia por, a part que per a ells era un edifici sagrat, però de totes maneres ens van ajudar i l’acció va sortir per a endavant».


«Hem passat una altra forma de presó»

L’eco del tall de cables -el vídeo sobre el mateix es va projectar a tots els racons d'Euskal Herria- i les seves conseqüències -les obres es van paralitzar durant un any, i el cost directe del sabotatge es va xifrar entorn de mil milions de les antigues pessetes- van passar una important factura als vuit Solidaris. Des de llavors han passat molts anys, que evidentment han estat durs per a ells. «Has de deixar-lo tot enrere. Si tens un estret contacte amb la terra, és més dur encara. Es dóna un tall amb les arrels. És una situació que no és legal, i això dificulta el dia a dia, és difícil aconseguir recursos. És una altra forma de presó; t’allunya del teu entorn». A més, està el temor constant, una realitat que no els importa admetre: «La por a ser capturat és de vegades insuportable. La tensió, l’estrès...». De totes maneres, amb la força que impregna tot el seu discurs, recalquen que «intentes buscar i trobar aspectes positius. Hi ha bons moments; coneixes a molta gent, les relacions són profundes i intenses... Tens dues opcions: O et sumeixes en una depressió, que d’una banda és normal, o saltes cap endavant d’una o altra forma. És una lluita interna». També subratllen la importància de ser conscients del que van fer, dels fets que van desencadenar aquesta condemna: «Si ho varem fer, és perquè realment no varem veure una altra oportunitat», conclouen. La manera que afronta cadascun aquesta situació és totalment personal. Un dels solidaris explica que «jo m’havia fet a la idea d’anar a la presó, i vaig haver de plantar-li cara a una altra manera de vida. Aquí emergeix l’instin de supervivència». Un altre destaca la duresa que ha estat no participar a la defensa dels pobles: «Va ser una gran resistència. Es va actuar amb una dignitat plena, i encara que va ser dur, també es va demostrar gran força». En una mirada retrospectiva, recorden que «com a grup, hem estat un col·lectiu 'al·legal'. Des de fa vuit anys fins a ara, vuit membres es trobaven en situació de crida i recerca; empresonats, exiliats o a la clandestinitat. Ha estat una situació curiosa, hem estat un col·lectiu `nebulós'. A més d’afectar-nos personalment, també ha incidit en el grup, i s’ha notat en el caràcter del col·lectiu. La meitat del grup érem `il·legals'. El col·lectiu es constituïa en dos blocs: Els `al·legals' i els 'il·legals', `a' i `i', però cap amb `l' de `legal'».

Clic:


La tallada de cables: Un atac estudiat, transparent i sense violència física

La tallada dels cables va arribar en un moment molt significatiu de la lluita contra el pantà. L’Audiència Nacional havia donat la raó a la Coordinadora de Itoiz i havia determinat que el projecte era il·legal. No obstant això, a qui va exigir la fiança per a detenir les obres va ser a l’oposició al pantà. Una fiança inassolible: 24.000 milions de pessetes. Solidaris amb Itoitz ja era un grup conegut per les seves constants accions de denúncia. Però cap havia arribat a tal impacte i repercussió. Hi va haver més aspectes ressenyables. Diversos mitjans de comunicació van estar presents en els fets, amb el que el sabotatge va adquirir el caràcter de «públic»: malgrat ser una època a la qual no existien eines com el Youtube actual, les imatges van saltar a tot el món. Els autors havien optat per donar aquesta caracterització al sabotatge, pel que van convocar a un reduït nombre de mitjans perquè la presenciessin i transmetessin obertament els seus detalls. Això suposava, entre altres coses, «no ocultar la nostra responsabilitat». Aquells dies se celebrava a Itoiz una acampada de protesta contra el pantà. La Setmana Santa va ser la data triada pels autors del sabotatge per a tenir «plena seguretat que ningú es trobava treballant a les obres», expliquen els Solidaris. «L’acció va consistir a tallar els sis cables del sistema de transport de formigó a qualsevol punt de la presa. Uns cables de 800 metres de longitud, de 62'5 mil·límetres de grossor i que suportaven pesos de fins a 140 tones. L’obra es desenvolupava a un ritme de 4.200 metres cúbics de formigonat diari (equivalent a 700 camions) a través d’aquest sistema; sens dubte, era el cor de l’obra», asseguren a la crònica. Probablement van arriscar la seva vida: a causa de l’enorme tensió dels cables, un cop fortuït en tallar-los hagués resultat fatal.

Quant al guarda de seguretat, al contrari del que es va determinar a la sentència -i tal com testifica un vídeo que mostra el moment en que aquest vigilant és reduït-, es detalla que «va ser lligat i se li va llevar la seva arma reglamentària, que va ser dipositada en el sostre de la seva garita de vigilància. Aquest guarda no va sofrir cap agressió, essent l’únic que no va maltractar als vuit detinguts, i que fins i tot es va preocupar per ells quan els va veure tan malferits per la pallissa que els van donar uns altres guardes jurats». Així mateix, afegeixen que «en el vídeo gravat pels periodistes es pot observar com aquest guarda jurat cau de cara al sòl al trepitjar la corda que encara duia enrotllada en el peu», pel que desmenteixen que fossin membres de Solidaris qui li agredissin. Els copejats, en realitat, van ser ells. Els guardes de l’empresa Protecsa es van acarnissar contra els autors de l’acció, davant la impassible presència de la Guàrdia Civil, segons van relatar tant els Solidaris com els periodistes presents. A aquests últims se’ls va obligar a mirar cap a l’altre costat en aquest moment, però van poder comprovar després els danys soferts pels activistes. La jutgessa va ordenar, dies més tard, que un d’ells fos atès a l’hospital, ja que tenia un timpà trencat. Tots van ser empresonats a Iruñea, i van denunciar els maltractaments soferts. Els periodistes presencials que van donar a conèixer els fets també van denunciar haver estat objecte de pressions. Dies després, «desconeguts van assaltar l’oficina de `Euskaldunon Egunkaria' a Iruñea». J.M.

Cronologia:

12 anys de lluita 1995. Neix el grup Solidaris amb Itoitz, que realitza accions com encadenar-se a la balconada del Palau de Nafarroa, ocupar el despatx del director general de Medi ambient, tapiar la seu de la CHE a Iruñea, penjar-se dels cables que transporten el formigó en Itoitz, o parodiar la presentació del projecte de construir una central nuclear en Pitillas.

6/IV/1996. Vuit activistes de Solidaris tallen els cables, el que implica la paralització de les obres.

9/IV/1996. El jutge ordena presó incondicional per als vuit participants de l’acció de sabotatge.

20/IV/1996. 20 d’abril: Més de 10.000 persones es manifesten en suport als empresonats en Iruñea, Bilbo, Donostia i Gasteiz, convocats per Eguzki.

7/VI/1996. Després de dos mesos a la presó, els vuit activistes de Solidaris són posats en llibertat.

24/VIII/1996. Membres de Solidaris «acampen» en el Monument als Furs de Iruñea para denunciar el veto policial a una acampada en Itoitz.

14/V/1997. El Govern de Nafarroa demana 19 anys de presó per a cadascun dels vuit autors de la tallada dels cables. L’acusació particular demana tres anys de presó.

9/III/1998. Comença el judici en l'Audiència de Iruñea.

15/IV/1998. El tribunal condemna a cada solidari a quatre anys i deu mesos de presó per «detenció il·legal» d’un vigilant jurat de les obres.

26/X/1999. Membres de Solidaris es pengen de la Sínia del Mil·lenni de Londres.

26/XI/1999. Solidaris es pugen a la teulada del Palau de la Pau de L'Haia .

25/II/2000. 25 de febrer de 2000: Solidaris s’enfilen a la cúpula del Vaticà, a Roma, coincidint amb l’«Any Jubileu». JUNY 2001. Iñaki García Koch és detingut en un control a Lleó. Passaria tres anys en la presó.

Març 2004. Ibai Ederra es converteix en el segon detingut i empresonat pel sabotatge de 1996.

Agost 2007 Julio Villanueva és arrestat en Iruñea per a complir condemna en acudir a renovar el carnet.

Desembre 2007. Els tribunals admeten que el termini de compliment de condemna ha prescrit. Villanueva queda lliure i la resta d’acusats, exonerats d’anar a presó.

Moltes cartes de suport van rebre els Solidaris amb Itoitz en els dos mesos que van estar en la presó per l’acció de la tallada de cables que van paralitzar durant un any les obres del pantà.


Manifestació al febrer i afany d’unir esforços

Els vuit participants en el sonat sabotatge estan en llibertat, però sense oblidar que en el cas de Ibai Ederra aquesta situació segueix estant condicionada, i que altres dos companys segueixen tenint pendent tramitar la prescripció de les penes. La tornada, en qualsevol cas, ha suposat un alè i energia per al col·lectiu, i, tal com asseguren, «reforça la lluita contra el pantà, que sofria un desgast per la repressió».

L’oposició a Itoitz és àmplia, com reconeixen: «Diferents agents, cadascun en el seu àmbit, participen en ella. Han pujat noves gents al tren, i és el moment més difícil per al projecte: A més de la societat, la mateixa terra ho qüestiona», diuen en referència als constants terratrèmols a la zona. Recorden que l’engegada s’anuncia per a març, pel que «ara és el moment de parar-lo i buidar-lo». I subratllen la situació dels veïns: «Estan pitjor que a la presó; sobre ells penja l’espasa de Dàmocles, viuen sota el risc d’una catàstrofe, amb la por de quan caurà la foresta, que passarà... Psicològicament és alguna cosa molt difícil de dur». Malgrat la situació que s’han trobat, asseguren que «no hi ha hagut un cessament en la lluita, la nostra situació era part de la lluita, i les ganes sempre han estat en nosaltres. Si en aquest moment el pantà està ple, doncs caldrà seguir per un altre camí. No hem ni guanyat, ni perdut. Si fas alguna cosa, igual aconseguiràs alguna cosa, però si no fas res, només esperar que caigui el pantà... llavors és segur que s’acaba». Per això creuen més necessari que mai «la unió entre tots els quals participem en aquesta lluita». En aquest sentit, valoren positivament el manifest signat per més de deu col·lectius que exigirien el buidatge de Itoitz, la paralització de les obres del recreixement de ESA, i noves polítiques entorn de l’aigua. El col·lectiu explica que per a conjuminar forces i reforçar llaços, han organitzat una manifestació per al 23 de febrer.

Per a més informació:


2 comentaris:

zel ha dit...

Que dur tot plegat. Ja veig que en moltes coses estic a la lluna, sort en tinc de gent com ara tu, que poseu tot l'esforç en fer una tasca realment meravellosa. Et vull donar les gràcies, Joan Vicenç, a manera de bon any, perquè ens fas el regal de la teva feina impagable, divulgadora de tantes realitats que desconeixem amb el lema de l'amor a la terra. Una abraçada molt forta, que sàpigues que sou un dels meus blogs de "capçalera" tinc molt clar que feu una molt bona tasca. Petons arrelats a terra.

Anònim ha dit...

I jo tant content a casa, amb el morralló posat !