Llogaret de la solidaritat per a un planeta

Canvi climàtic: els que es lucren i els que resisteixen

S’ha reunit a Balí, Indonèsia, la tretzena Conferència de Nacions Unides sobre canvi climàtic, tema cada vegada més àlgid, tant per l’agudització dels impactes d’aquesta estratègia anunciada com per els forts interessos comercials que mobilitza.

Enguany s’expressa clarament la polarització social global al voltant del tema, particularment amb la instal·lació del “Llogaret de la solidaritat per a un planeta sense escalfament”, organitzada per una ampla coalició de moviments socials i organitzacions civils d’Indonèsia i internacionals, fora de les reunions oficials. Segons els organitzadors, que inclouen la coalició Moviment Popular d’Indonèsia contra el Neo-colonialisme i l’Imperialisme, la Federació Indonèsia de Sindicats Camperols, organitzacions de drets humans, pescadors, dones, coalicions contra els acords comercials i organitzacions internacionals com Via Campesina, Amics de la Terra i Focus on the Global South, és “un espai obert per a reunir a tots els homes i dones, des de l’est, oest, nord i sud, que creuen que l’escalfament global no pot ser abordat mitjançant solucions de mercat i neoliberals. Creiem que aquestes només poden trobar-se amb canvis fonamentals en la manera com produïm, fem comerç i consumim”.

Aquest tipus de mobilitzacions surt a topar les justificacions de les industries per promoure, entre altres, els agrocombustibles, els “deserts verds” produïts per els monocultius forestals, els grans embassaments, l’energia nuclear i altres endreços tecnològics, que lluny de ser solucions agreguen nous problemes ambientals i socials.

Si bé el procés de canvi climàtic global es coneix des de fa dècades, Estats Units i les industries petrolieres i automobilístiques ho negaven. Però aquests mateixos actors han anat canviant d’estratègia, no perquè reconeguin la seva vasta i perjudicial participació en la producció de les causes de l’escalfament global i els guanys que els ha aportat, sinó perquè han ullat noves fonts de negocis per a mantenir els seus privilegis de lucre i contaminació.

En aquest sentit es destaca la promoció agressiva dels combustibles agroindustrials a escala global, subvencionats amb doblers públics per el lucre de les grans empreses. Només que en lloc de mitigar l’escalfament global ho empitjoraran, perquè impliquen un augment massiu de les seves causes: més agricultura industrial, més consum de petroli per maquinària agrícola i agroquímics, més desforestació i més erosió de sistemes naturals. Per si fos poc, són nova font d’atropellaments als territoris i drets dels camperols i camperoles que en tot el món són els qui realment proveeixen la base de l’alimentació i la sostenibilitat dels agroecosistemes per a la majoria de la població mundial.

Altres tipus de projectes d’alt risc són les empreses de “geoenginyeria”, o sigui, la modificació de l’ambient de manera voluntària i a gran escala.

Varies empreses han sortit, literalment, a pescar guanys, amb el que anomenen “fertilització” dels oceans. Es basen en la teoria de que en dispersar fertilitzants a la superfície dels oceans augmentarà el fitoplàncton, que absorbiria diòxid de carboni i, per tant, funcionaria com a abocador de carboni. El novembre de 2007, el Conveni de Londres de l’Organització Marítima Internacional (que s’ocupa de la contaminació dels mars per abocaments de residus) va declarà que aquest tipus d’experiments “no es justifiquen”, tant per els impactes negatius potencials com perquè no esta clar que aportin cap benefici. Recomanen als governs no aprovar-los. Però les empreses insisteixen i cerquen governs dòcils, que no siguin firmants d’aquest conveni.

Una de les iniciatives més conegudes és la de Planktos Inc., companyia que ven crèdits de carboni a individus i empreses, per llavors aportar nanopartícules de ferro als oceans. Planktos va anunciar que es dirigiria per aquests fins als mars propers a les Illes Galàpagos, però va haver de cancel·lar el viatge degut a les denúncies de moltes organitzacions locals i internacionals, així com l’oposició oficial a Equador.

Una altra empresa similar, també a la mira de moltes organitzacions, és Climos, amb seu a San Francisco. Es vol legitimar com agent de “crèdits de carboni” amb aquestes activitats d’abocament als oceans i pretén ser admesa dins del anomenat Mecanisme de Desenvolupament Net (MDL) del Protocol de Kyoto. Una altra mostra clara de que el MDL és un mecanisme a favor d’interessos comercials, que legitima la venda de “permisos de contaminació”, augmentant-la i promou activitats de fort impacte social i ambiental.

L’empresa australiana Ocean Nourishement Corporation (ONC) es proposava abocar 500 tones de urea a la mar de Sulu, prop de Filipines, però va haver de canviar els seus plans després de l’oposició del govern filipí, degut a la denúncia de varies organitzacions de la societat civil per els impactes sobre els pescadors artesanals i l’ambient marí. Tan mateix, ONC segueix amb el pla de vessar més de mil tones de urea a aigües malaies, i considera també anar a Xile, Emirats Àrabs i, possiblement, al Marroc.

Els pirates del clima segueixen cercant ports vulnerables i terres desprotegides per els seus lucres inescrupulosos, sigui amb geoenginyeria, agrocombustibles o fins i tot creant organismes vius totalment artificials per a produir combustibles comercialment, com intenta el genetista Craig Venter. Que no hi càpiga dubte: per tot el món es multiplica també la resistència de les organitzacions de la societat civil, així com l’alerta activa dels pagesos i pageses que, com diu Vía Campesina, des de la seva lluita i des de la seva pràctica diària combaten l’escalfament global.

Sílvia Ribeiro

Investigadora del Grup ETC