dimecres, 5 de desembre de 2007

Del pomelo i l'aranja

El suc dels matins
de caparrassa


una rega a l'hort

Si Carolus Linnaeus o Carl von Linné –nascut el 1707 al llogarret de Råshult, al sud de Suècia– no hagués posat ordre a la nomenclatura botànica, ara començaria una requestòlia interminable sobre el nom d'un dels cítrics més importants de la història de la botànica. Pel nom llatí tothom entén coses diferents. És que per noms iguals parlem de coses diferents, segons la llengua que usem. Per a catalanoparlants, castellanoparlants i angloparlants el pomelo es correspon al Citrus grandis o C. Maxima: és el més gros de tots els cítrics; pell groga o verdosa, poc suc i molt àcid, usat més per fer melmelades, per confitar i per fer bonic al jardí. Tot i això, també en podran dir, segons d'on siguin, aranger gran, toronja o shaddock. Els francòfons en diran pamplemousse, perquè ells, quan parlen de pomélo, es refereixen a l'aranja (C. paradisi). En canvi, d'aquesta espècie, els catalanoparlants en diem «aranger», i mig món s'hi entén per la forma anglesa graprefruit, ja que aquesta fruita neix en ramells. Aquesta espècie és la més conreada i consumida al món de totes les aranges: se'n troben varietats amb color de pela que viren des del groc fins al rosat; la polpa pot ser groga, roja o rosada i és molt aromàtica i té molt de suc. L'acidesa és entre la taronja i la llimona, igual que la dolçor.
L'embolic amb l'aranja no ve pas d'ara. Ja el segle XVI s'hi van barallar, com es veu amb un aclariment del savi castellà Andrés Laguna, en la seva versió del Dioscòrides: «Los Valentianos llaman a la Naranja Toronja, siendo la Toronja otra especie diversa, y no poco semejante à la Cidra.»
La denominació «pomelo» ens arriba a començament del segle XX procedent de l'anglès americà, que ha inventat una llatinada moderna: pomum melo. Hi ha qui pensa que el mot és una alteració del neerlandès de Sud-àfrica pompelmoes, una contracció entre pompel, «gran», i limôes, «llimones».
De petit em deien que anés amb compte a l'hora de beure gaire suc d'aranja, perquè feia baixar la pressió i em podia desmaiar, ja que és una fruita qui sap lo reconfortant. Més àcida que la taronja, però menys que la llimona, té tot el que fa falta per eliminar una caparrassa ressacosa de tres parells de martells pneumàtics perforant tots els racons de la testa: vitamina C, B i A i minerals. Per això, és una fruita fabulosa quan es té febre i el pit tapat, i és ideal per començar el dia, amb sucs, o els àpats, amb unes quantes monges repartides per l'amanit. És un bon substitut de les taronges, ara que han llevat l'acidesa de les noves varietats; per això n'hi ha que en posen a l'ànec, en lloc de la taronja, i en altres salses per a carns greixoses. La polpa és més agra que la de la taronja, per la qual cosa convé posar-hi una mica de sucre o mel i, si es vol, alguna espècia, perquè l'aranja tota sola et deixa la boca aspra.
Res comparat amb menjar una aranja al costat de l'Árbol del Tule, a Oaxaca, anant cap a San Cristóbal de las Casas, a 1.550 metres d'alçada i al pic del sol del tròpic de Càncer. Una senyora, mixteca o zapoteca, ens va receptar l'única solució per superar el decandiment: mitja aranja amb sal i xili a cremadent.

Pomelo
Fruit del Citrus maxima o C. grandis, arbre espinós i perennifoli de la família de les rutàcies, semblant al taronger (C.sinensis), però amb els brots i el nervi central del revers amb pèls. El pomelo, aranja gran o aranja grossa és gros, piriforme i té la pela gruixuda. L'aranger gros és una de les tres espècies silvestres de cítrics, juntament amb el poncemer o naronger (C. medica) i el mandariner (C.reticulata); dels encreuaments i retroencreuaments, naturals i forçats per l'home, en derivarien la resta de cítrics. És el més tropical de tots els cítrics i el seu origen se situa a la península Malaia

Aranja
Fruit del Citrus paradisi, arbre perennifoli de la família de les rutàcies, de fulles el·líptiques o ovades, gruixudes i molt verdes, amb les flors grosses i blanques de cinc pètals. Els fruits neixen en ramells. L'arbre és semblant al pomelo, però més petit. S'ha conegut sempre conreat. Es pensa que és un híbrid entre el C. maxima i el C. sinensis, retrocreuat amb el C. maxima, que es va produir al mar de les Antilles, entre els segles XVIII i XIX, de seguida que els cítrics van ser conreats a Amèrica.
Salvador Garcia-Arbós
El Punt. 26.11.2007
· Article publicat a El Punt el 26.11.2007
· Fotos: · [ ladix ] · [ pacocruise ] · [ freetaishanfreesulin ] · [ Evil Jungle Prince ] ·

·

Cap comentari: