Crataegus: la força de la salut

Els arbres d’Alaró

L’atzerolera (Crataegus azarolus L.)
i el cirerer de pastor (Crataegus monogyna)

Quan pel mes de setembre anàvem a collir ametles, de vegades teníem la sort de topar amb qualque atzerolera (Crataegus azarolus L.) generosament plena d’atzeroles, que són uns fruits rodons com a pomes petites i groguenques. El seu sabor àcid i dolcenc, tan estrany al nostre paladar, ens feia difícil deixar de menjar-ne. Heu de comptar que en aquell temps no ens atipàvem amb tanta varietat de llepolies com els nins d’avui, i aquelles pometes àcides eren tota una virgueria per el nostre paladar. Era aquesta la intenció de l’arbre, que en mengéssim tantes com en volguéssim i escampéssim les seves llavors arreu. Encara que no he conegut cap atzerola de fruits grocs germinada de llavor, probablement per tractar-se de qualque varietat aliena a les nostres contrades. Aleshores, fa més de trenta anys, ja era un arbre escàs als nostres camps. Ara ho és molt més. Antigament solia haver-hi a cada poble una o vàries persones que produïen arbres fruiters i que els duien a vendre a plaça. Podíem comptar, a part de la bona informació que ens aportava l’arbrista, que ens venien arbres de bona qualitat, de producció autòctona i que probablement viurien molts anys. Avui no resulta fàcil trobar aquesta varietat autòctona groguenca i és molt possible que els nins i gent jove d’avui no les hagin tastades mai.

Aquest tipus d’atzerolera és de creixement lent, però molt feinera a l’hora de donar fruits. Al cap de molts anys pot esdevenir un arbre de bona planta, frondós, ple de flors blanques en primavera i de fruits a final de l’estiu. La seva fusta és molt dura, de fet el seu nom científic, crataegus, prové del grec “kratos” dur, fort, força i “agein” fer, produir. El nom de l’atzerola o atzeroler té, com tants altres, origen àrab “az-zou’roûr” o “az-zucrur”.

Abans de descobrir-lo als vivers, he trobat de vegades pels camps una altra varietat, aquesta vegada híbrida entre l’atzarolera i el cirerer de pastor (Crataegus monogyna sub. brevispina) de fruits vermells i més petits que els grocs encara que amb el mateix bon gust agredolç. Es tracta del Crataegus ruscinonensis, més comuna pel Rosselló, a la Catalunya Nord, antic Regne de Mallorca.

L’espècie de Crataegus que sí deveu conèixer és el cirerer de pastor (Crataegus monogyna) que no heu de confondre amb la prunera borda o aranyoner (Prunus spinosa), que solen conviure a prop. Aquest darrer, l’aranyoner, treu primer les flors i després les fulles i ja ho comença a fer pel gener, el cirerer de pastor a l’en revés: treu primer les fulles i després les flors i ho fa a partir de març i fins el mes de maig, depenent de l’indret si és més fred o més calent, més al nord o més al sud. Bellíssim el cirerer de pastor amb flors blanques d’un aroma especial, a l’hivern conserva els fruits vermells i rodons, rebost de la fauna quan fa més fred. És un dels pocs arbusts, dels més alts, de la nostra vegetació autòctona, que perd la fulla. Amb l’abandonament del camp, aquest espinaler ha anat guanyat posicions. Les bardisses, voreres de torrents, horts abandonats, són bon refugi pels qui disseminen les seves llavors: els ocells i mamífers silvestres. Al cirerer de pastor o espinaler que és com l’anomenam a Mallorca, a Menorca l’anomenen espinal i a Catalunya espinall, arç blanc o gargaller, a Castella espino albar o majuelo i a França, épine blanche, albépine o cénnelier.

És un bon patró per empeltar pereres, nespleres, codonyers o serveres, encara que vos recomano absolutament també el seu port silvestre per vestir qualque bocí de jardí o hort. Igualment recomanable és la plantació d’aquestes espècies en carrers, places o jardins públics. Els fruits del cirerer de pastor són ben comestibles, però insípids. Igual que en altres espècies caducifòlies, les seves fulles són un bon complement alimentari per el bestiar quan el menjar manca allà a les acaballes de l’estiu.

Les flors i les fulles del cirerer de pastor tenen unes propietats medicinals molt interessants. Una d’elles és en la mateixa tasca de la recol·lecció: sortir al camp o voreres de muntanya, fitar els exemplars florits i recollir les flors ja resulta beneficiós al nostre cos. Val a dir que encara ara sent calfreds quan pens en les punxades, qui sap si també medicinals, que les espines de l’arbret provoquen. En arribar a casa hem d’estendre les flors a l’ombra, damunt un canterano de la nostra habitació per exemple, s’escamparà aleshores una olor tan neta, com de color blanc, que no pot ser més que bona per a dormir bé i, per tant, per a la salut.

Sobre les propietats medicinals de les flors d’aquestes espècies, Francesc Bonafè ens a la seva Flora de Mallorca ens conta: “Les flors que se cullen a punt d’obrir i se sequen a l’ombra d’un lloc orejat, són un bon tònic del cor i de l’aparell circulatori. La infusió al 3 per cent es recomana contra l’arteriosclerosi i l’angina de pit i per regular la pressió sanguínia, de tal manera que si és massa alta la rebaixa i si és massa baixa l’alça. També és un calmant molt eficaç contra l’insomni d’origen nerviós.”

En referència també a l’ús medicinal, el llibre Arbusts de l’editorial Blume ens diu que “La importància mèdica de les espècies d’espinaleres fou descoberta a principis d’aquest segle. Els extractes de flors, fulles i fruits s’utilitzen com a tònics cardíacs des de molt antic, amb bon èxit a les pertorbacions nervioses i senils de la funció cardíaca, en casos de pressió alta, pertorbacions del somni, angunia i depressions. Mentres que la medicina popular prefereix habitualment les infusions i les compreses d’espinaler, la medicina oficial utilitza en general una combinació d’espinaler, vitamina E i magnesi. Des del punt de vista de la seva importància, els principis actius d’aquesta planta es poden equiparar al glucòsid de la digitalina. Però no són tòxics i en dosis normals no tenen efectes secundaris negatius.”

A Alaró el cirerer de pastor el trobarem a les parts altes dels torrents d’Almadrà o de Solleric o als costats de la carretera que va a Orient, sobretot ja en el terme de Bunyola.

Aplecs sobre l’atzerolera i el cirerer de pastor.

Alaró a 2 d’abril de 2007.
Joan Vicenç Lillo i Colomar

· Els Arbres d'Alarò ·
·