diumenge, 22 d’abril del 2007

Josep Pla, un amic dels arbres

24 d’agost.- Defectes de Calella. El cap Roig és molt bonic. De la punta dels Forcats als Canyers, el litoral està ocupat per una sureda. L’alzina surera és un arbre una mica moix, de color d’ala de mosca, lleugerament polsós, d’una pobresa severa i trista. les suredes, semblen dir-vos: què hi farem si som així? Aquest arbre té un moment de frescor –els anys de pluges hivernals-: a la primavera, quan floreix. Llavors, la verdor guanya, un moment, la seva grisor groguenca. Encara que jo no comparteixi l’entusiasme que té la gent pel pi, reconec que a la vora de la mar aquest arbre guanya considerablement. les paràboles que fan les copes dels Tres Pins de la torre formen les corbes més belles de la geometria calellenca.

El poble de pescadors –amb les Voltes, els teulats de color d’albercoc, el joc de les cases davant de la riba accidentada –és una pura delícia. De color, el poble és també bellíssim. El Canadell –el barri d’es senyors- ja no ho és tant. aquestes casetes tirades a cordill, amb un jardinet davant tancat per una reixa de llances de ferro, semblen departaments d’un parc zoològic –només que quan sembla que hauria de sortir el tigre o la girafa apareix un petit rendista, la seva senyora o la nena.

El Canadell està posat sobre una renglera de soterranis que s’obren a peu pla sobre la platja i que l’encaixonen urbanísticament. Com a solució per al bany de mar no pot ésser més ben trobada: és excel·lent. Però Calella té, al meu entendre, un gran defecte -tot el pla inclinat del que anomenem la pujada- és pobre d’arbres, és d’un pelat esquifit i magríssim. És una terra pobra, de blat i d’alguna vinya, que a l’estiu es torna d’un groc sense amenitat, monòton i polsós. El dia que els darreres de Calella tinguin la botànica que els convindria –oliveres, xiprers, pins-, aquesta serà una de les poblacions d’aquest litoral més belles. Però, aquesta meravella –a menys que la propietat canviés de mà-, no sé pas si l’arribarem a veure en vida. Una certa densitat botànica faria a més que Calella tingués, a l’hivern, una temperatura més benigna. Contra el vent, no hi ha res millor que els arbres. El camí de Calella a Llafranc pel litoral és fascinador –malgrat el desert que rodeja la torre. El cap de Sant Sebastià, la platja i les pinedes són les tres gràcies de Llafranc. Cosa fina. Dues coses exquisides de Calella: el peix, que ésgustosíssim, i l'aigua, lleugera, fresquíssima. L'església (que és de l'època burgesa) és glacial, fredíssima, d'una mediocritat sense remei.

·
El quadern gris · Josep Pla i Casadevall ·



............. Feliç diada de Sant Jordi!