dijous, 26 d’abril de 2007

El trist enigma de la desaparició de les abelles


Enigmàtica desaparició d’abelles a tot el món

La desaparició de milions d’abelles sense deixar rastre no afecta tan sòls als EUA (Estats Units d’Amèrica) sinó que és un fenomen generalitzat a quasi tot el món. A Euskal Herria començà a detectar-se l’hivern de 2000 – 2001. De llavors ençà han desaparegut milers i milers d’eixams. Els laboratoris europeus que investiguen aquest enigma no es posen d’acord sobre les causes d’aquest preocupant fenomen.

Iñaki VIGOR

Encara no se sap si es tracta o no d’una malaltia, i potser és més correcte anomenar-la síndrome a aquesta massiva desaparició d’abelles a tot el planeta. Tampoc es coneixen les seves causes, a pesar de que científics de tot el món porten anys investigant-les. A manca de certeses, s’estan barallant varies hipòtesis. Els uns pensen que es tracta d’un paràsit intestinal, el nosema ceranae, que provoca una malaltia coneguda com varroasis. Aquest paràsit no afecta a l’abella asiàtica, però sí a l’abella europea, que és més petita. Un dels primers símptomes és que les abelles parasitades tenen les ales deformes, cosa que els impedeix volar, i tant el seu abdomen com la seva mida general queda reduïda a un terç del que és normal. La manca de vitalitat fa que vagin morint lentament, fins que la caiera o rusc desapareix per complet. Des del continent asiàtic, la varroasi es va anar estenent per els països europeus, fins que el 1985 es detectà a la Península Ibèrica. Cinc anys després es produïen les primeres mortaldats als ruscs de Euskal Herria, concretament a Nafarroa.

Però hi ha més hipòtesis sobre aquesta misteriosa mortaldat. Hi ha qui sostenen que la contínua desaparició de milions d’abelles en els darrers anys és degut a la utilització de plaguicides i pesticides en el camp, sobre tot els neurotòxics, que s’utilitzen bastant en llavors. Altres científics asseguren que la culpa és del canvi climàtic. Aquesta opinió és compartida per Maurice Chaudière, autor del llibre “Aprofitar els recursos silvestres”. Del bosc fruiter a l’ecologia a la taula”.

"Fa molts anys que no recullo mel –relatà a GARA durant una visita a Iruñea-. On jo visc, en el sud-est de l’Estat francès, la sequera és tan gran a l’estiu que moltes plantes no floreixen per excés de calor. Hi ha apicultors que han perdut fins el 80% de les seves abelles, i jo crec que pot ser degut al canvi climàtic

El temps està demostrant que és complicat establir la causa o causes d’aquest fenòmen, i fins i tot hi ha qui culpen d’aquest mal a les ones dels telèfons mòbils. Eduardo Pérez de Obanos, manescal de l’Associació d’Apicultors de Nafarroa, opina que el conjunt de totes aquestes hipòtesis pot ser el responsable del debilitament de les abelles. “El que m’estranya –comenta- és que des d’Amèrica hagin donat la veu d’alarma ara, perquè és un problema que es ve sofrint a tot el món des de fa varis anys. És la mateixa síndrome que tenim aquí. El que passa és que EUA és un país immens i l’apicultura té una gran importància. Potser aquest any han tingut més mortalitat que en anys anteriors, i per això ha sortit la notícia en els mitjans de comunicació.

De moment, estan afectats uns 30 dels 50 estats d’EUA, que han perdut en conjunt més de mig milió de colònies, amb una població al voltant de 50.000 abelles cadascuna. Els eixams del país han minvat en un 25%.

Aquest manescal navarrès recorda que la “síndrome de despoblament dels ruscs”, com se la denomina en el sector, es detectà per primera vegada a Nafarroa l’hivern de 2000-01. Aquest any hi va haver alguns agricultors que es queixaren de que se lis havien mort les abelles de moltes caieres, molt per damunt de la mortaldat habitual d’anys precedents.
La mortaldat que entra dins dels límits normals solen assolir durant els hiverns fins un 10% de les abelles, però a l’hivern de 2000-01 arribà a haver baixes en alguns ruscs de fins el 90%. “A alguns apicultors que tenien vint ruscs se’n arribaren divuit”, recorda Eduardo Pérez de Obanos.

Els càlculs posteriors han permès determinar que la mesura de ruscs afectats aquell any fou d’un 57%. En veure que era una mortaldat molt superior a la normal, començaren a enviar mostres d’abelles de Nafarroa a laboratoris de Guadalajara i, des de l’any passat, també als de Granada. Ambdós compten amb subvencions europees per a la investigació d’aquesta enigmàtica síndrome. A Araba la situació també és molt preocupant, a pesar de que fins fa pocs anys no s’havien detectat molts casos, i pareix ésser que afecta un poc manco als demés territoris bascos.

No apareixen les restes mortals

Un dels aspectes més curiosos d’aquest fenomen és que no es troben les restes mortals de les abelles, ni de les adultes ni de les cries, i tampoc es coneixen els motius. “En un primer moment, quan no se sabia res d’això –apunta Pérez de Obanos- s’especulà amb que fossin malalties víriques, i de fet l’anomenaven el virus de l’eixamenament, perquè semblava que tot el rusc havia eixamat, havia desaparegut. No quedaven restes de les abelles ni als ruscs ni a les proximitats. Nosaltres estam veient que el rusc mort es queda amb abundant mel i pol·len, però les abelles no apareixen”.

A més de col·laborar amb els centres d’investigació, l’Associació d’Apicultors de Nafarroa intenta combatre el paràsit intestinal que afecta a les abelles mitjançant tractaments a base d’antibiòtics, però només a les caieres que donen positiu a l’existència del nosema ceranae. De totes formes, segueix havent-hi baixes tant en ruscs que donen positiu a aquest paràsit com en altres on no s’ha detectat, cosa que incrementa encara més l’enigma.

A Nafarroa el percentatge de positivitat al nosema cenanae és aproximadament del 37%, si bé sembla ser que aquest any hi ha hagut manco mortaldat que en anys anteriors. De fet, aquest hivern han mort menys de mil ruscs, mentre que en el de 200-01 en moriren unes 1.100. L’Associació d’Apicultors de Nafarroa té censats al voltant de 14.000 ruscs a tot “l’herrialde”, el que significa que estan afectades prop del 7% del total.

El percentatge és similar a la resta d’Euskal Herria, amb petites diferències entre uns territoris i altres segons els anys. Tan mateix, a llocs com Extremadura i Andalusia els apicultors estan parlant “d’autèntic desastre”, ja que estan morint dotzenes de milers de ruscs.

“Els fugen les ganes de seguir”

Aquí no està sent tan alarmant en termes generals, però als eixams que han sofert el problema l’alarma és total, perquè les mesures de baixa oscil·len entre el 50 i el 60%. En aquests casos –agrega aquest manescal navarrès-, als apicultors els fugen les ganes de seguir

Aquesta síndrome està afectant per igual a les diverses zones de Nafarroa. A l’any 2005 el propi Eduardo Pérez de Obanos comprovà que hi havia una major incidència de la síndrome a l’eix de la carretera Iruñea-Zangoza, tant a una banda com a l’altra de la mateixa, però en anys anteriors hi ha hagut casos de forma generalitzada. “Uns anys està tenint més incidència en unes zones que en altres. És un procés que està passant a tota Europa, no s’escapa ningú”, constata aquest manescal. (...)

No només mel, també verí

A Nafarroa estan comptabilitzades unes 20.000 caieres, que produeixen en conjunt uns 200.000 quilos de mel a l’any, ja que la mitja sol ser de deu quilos per rusc. L’Associació d’Apicultors controla uns 14.000 ruscs, amb una producció anual d’uns 140.000 quilos.

Encara que les abelles produeixen diversos productes, la majoria dels apicultors navarresos només es dediquen a la mel. Durant l’any 2006 també produïren des de l’Associació d’Apicultors uns 2.700 quilos de cera, però no la posen al mercat, sinó que l’envien a la fàbrica perquè la tornin a fondre. D’aquesta manera, sempre treballen amb les seves pròpies ceres, sense haver d’adquirir-les fora de Nafarroa.

A més de mel, les abelles produeixen cera, gelea, pol·len, propoleus i apitoxina, el verí de l’agulló, que s’utilitza per a combatre artritis, artrosi, reumes, problemes de cervicals, lumbàlgies, dolors... La apitoxina sòl ser emprada sobre tot per la medicina alternativa.

A manca de certeses, només hi ha hipòtesis

Varroasis

Es tracta d’una malaltia provocada per un paràsit, el “nosema ceranae”, que s’estengué des del continent asiàtic i arribà a l’any 2000 a Euskal Herria.

Plaguicides

El massiu ús de plaguicides i pesticides en el camp s’apunta com una altra possible causa. Es relaciona sobre tot als neurotòxics, utilitzats en llavors.

Canvi climàtic

Aquesta hipòtesi té el suport de molts científics i és ratificada per apicultors. Hi ha plantes que no floreixen per excés de calor i les abelles no troben aliment.

Ones telefòniques

Als EUA han advertit que poden ser degudes a les ones electromagnètiques de les antenes de telefonia mòbil, tesi que troba adeptes a Euskal Herria.

Totes juntes

El conjunt de totes aquestes possibles causes també podria explicar la misteriosa desaparició de les abelles, que afecta sobre tot a Europa i als EUA.

Investigació

Laboratoris de tot el món porten varis anys investigant aquest enigma, però encara no han arribat a cap conclusió acceptada de forma general.

Einstein va predir que “Sense elles el món seria diferent”.

Albert Einstein ja advertí que, sense abelles, la humanitat desapareixeria en cinc anys. Aquella coneguda frase del geni de la física és un poc exagerada, però posava de manifest la importància d’aquests insectes per el manteniment del hàbitats naturals tal com avui les coneixem. A l’actualitat, molts experts coincideixen en què potser l’espècie humana no desapareixeria en uns pocs anys, però sí assumeixen que la vida a la Terra canviaria de forma dràstica.

La importància de les abelles a la pol·linització i a la renovació vegetal no té comparació amb cap altra espècie. De fet, el 80% de la pol·linització de les plantes que necessiten d’insectes per a poder pol·linitzar-se ho realitzen les abelles. Hi ha papallones, escarabats i altres insectes que també realitzen aquest procés, però si les abelles desapareixen, el món vegetal es transformaria per complet. “On no hi ha abelles, com desgraciadament també solen mancar altres insectes degut a l’ús d’insecticides, aquesta pol·linització pot anar poc a poc minvant, tal com ja està ocorrent –adverteix Isabel Telleria, apicultora-. Sense apicultors, les abelles podrien anar a un roure vell, per exemple, però la varroasi aniria amb elles i acabaria amb l’eixam, a no ser que la propia abella es faci resistent a la malaltia o que hi hagi alguna soca d’abelles, com l’asiàtica, que sàpiga conviure amb aquest paràsit

Si no fos per les abelles, la desertització dels ecosistemes seria quasi total”, afirma Eduardo Pérez de Obanos, al temps que lamenta el fet de que molts agricultors no aprecien la importància de la pol·linització. Des de la seva experiència, Isabel Telleria corrobora que “és molt major la producció d’ametlles, pomes o altres fruites amb abelles que sense abelles”.

A països com EUA, on l’apicultura sí té importància, els agricultors paguen el servei de pol·linització. Tan mateix –matisa aquest veterinari-, aquí hi ha vegades en què els agricultors et diuen: “Escolta, em pots baixar deu ruscs a pol·linitzar els espinalers?. I encara t’ho demanen com dient “què em pagaràs?. Molts no entenen la importància de la pol·linització o la d’utilitzar pesticides i plaguicides menys tòxics per les abelles. L’apicultura és un sector molt petit i, a més, la seva activitat no està valorada ni per part del apicultors ni per part de l’Administració”.

També destaca la importància d’entendre que el benefici de les abelles no és només la producció de mel. “Per el medi natural, el benefici és incalculable, i no se li dona tota la importància que té”, afirma, al temps que es mostra convençut que si no hi hagués apicultors, tampoc hi hauria abelles.

I ho argumenta: “La nostra abella no ha après de moment a conviure amb la varroasi. Fins l’any 1985, quan s’escapaven les abelles podies trobar eixams silvestres a la muntanya, a troncs del bosc o a cavitats, i aguantaven allà molts anys. Ara no. Ara si no se tracten, es moren. És cert que pots passejar per el camp i veure un eixam a un arbre, però aquest eixam no durarà més de dos anys si no rep un tractament contra el paràsit. Si no fos per els apicultors, que tenim les abelles i les cuidam, aquests animals desapareixerien per complet”.

Per a produir cent grams de mel, una abella necessita volar una distància equivalent a la volta a la Terra, és a dir, 40.000 quilòmetres i recórrer ni més ni menys que un milió de flors, però només necessita consumir 25 grams de mel per a produir aquesta quantitat. Aquest treball els resulta esgotador i, potser, per això viuen tan poc temps. Per primavera, quan hi ha bones floracions, una abella sòl viure uns 35-40 dies, mentre que a l’hivern, època on no surten a treballar, viuen entre quatre i cinc mesos.

La reina sòl arribar a viure fins a cinc anys, però normalment els apicultors intentam canviar les reines cada tres anys, com a màxim, perquè si no ho fas, s’eixamaran segur. Tampoc interessa que quan arriba la floració se’n vagi la reina amb la meitat de les abelles del rusc i et quedis sense les obreres”, explica Eduardo Pérez de Obanos, que a més de veterinari poseeix tres llocs d’eixams a distintes zones de Nafarroa.

Una altra dada curiosa és que la reina només s’aparella una vegada a la seva vida, amb uns quants abellots, en un vol de fecundació que serveix per seleccionar als més forts. “Gràcies a que té un espermateca a l’interior de l’abdomen, pot mantenir l’esperma dels diferents abellots i anar posant ous poc a poc. És a dir, la mateixa reina va fecundant els seus ous a mesura que ho necessita”, explica Isabel Telleria, qui recorda que “genèticament l’ou d’una obrera i d’una reina són el mateix, però la reina viu molt més gràcies a que les abelles s’alimenten exclusivament de gelea reial”.

GARA

Unións Agrarias atribueix al canvi climàtic la desaparició d'abelles a Galícia.

CARTES AL DIRECTOR: La voz de Galicia. Roman Cid. Dijous, 5 d'Abril de 2007

“Unións Agrarias atribueix al canvi climàtic la desaparició d’abelles a Galícia” Aquest és el titular que apareix a la Voz. Però és una afirmació que manca de tota base. Potser que ocorri en un futur, proper o llunyà, qui ho sap, però la desaparició de les abelles fa temps que es ve anunciant per els apicultors de “a peu de rusc”, no per els que només les tenen per a recollir mel (la tradició) o per els que prediquen als cursets obvietats de mitjans del segle passat caducades. El desastre afecta a tots els eixams d’abelles de la mel que estan invadits per l’àcar Varroa Destructor. A EUA (Estats Units d’Amèrica) i a Folgoso do Courel, a Austràlia i a Olelas. És l’únic element comú que hi ha entre tots els països que es queixen del desastre. Clar que els pesticides maten abelles, i als altres milers de himenòpters i granots i àguiles i ... a l’home. Ara bé, a cadascú el que és seu. L’àcar ve confirmant la seva agressivitat des de que envaí la Península Ibèrica; com qualsevol altre animal necessita ocupar el seu nínxol ecològic per a poder alimentar-se, reproduir-se i propagar-se; originari d’Àsia, on viu entre les abelles autòctones sense causa dany, l’àcar Varroa D. va tenir l’oportunitat de botar a un eixam de Apis Mellifica, s’adaptà ràpidament a les abelles europees, que no tenen defenses per, al manco, controlar-lo. La gran majoria dels apicultors no varen saber adaptar-se a la nova situació, les autoritats passaren de tot, la investigació és mínima i imagino que pobre, moltes associacions es dediquen més a la subvenció que a una altra cosa, i els acaricides i antibiòtics no resolen el problema, el compliquen. Fa ja quasi 25 anys que les més grans empreses apícoles d’EUA tancaren; la causa, l’arribada a Amèrica del Sud de l’àcar Varroa D., i l’expansió des de Brasil de l’abella assassina. La situació de la Península Ibèrica és des de fa ja uns quants anys insostenible ecològicament. I no serà per no haver avisat. No hi ha ni una trista escola oficial d’Apicultura a tota la Península, els joves del camp fugen d’ell, els “abelleiros” que resisteixen estan jubilats o a punt. El seu lloc de reunió són els enterraments d’algun germà en picadures. Per no comptar amb els que ja tiraren els trastos avorrits de gastar euros, per no recordar el preu de la mel, menor que el 1980. I ara sembla que van a solucionar el problema els tècnics de saló de torn: que si canvi climàtic, que si manca de pol·len i mel (quasi tots els eixams que desapareixen deixen el rusc ple de pol·len i mel, inservibles per el consum humà i per a les abelles), que si l’agricultura intensiva (A Castro Caldelas i a Sòria moren sense necessitat d’agricultura intensiva ni de verins), que si el pol·len de la tardor està enverinat i afecta a la cria per primavera (quan més pol·len consumeixen les abelles és a l’entrada de la tardor, com els óssos, necessiten engreixar per a passar l’hivern, i si estigués enverinat també moririen totes les abelles adultes i al cria de tardor). Un caos total i general, fins per als àcars que quan acabin amb el darrer eixam també ells desapareixeran, a no ser que donin un bot cap a una altra espècie.

5 comentaris:

El Zángano ha dit...

Es triste comprobar el poquísimo interés que hay por la apicultura a nivel de afición.
¿No hay apicultores aficionados en la Península Ibérica? ¿A nadie le preocupan los temas sobre la Naturaleza? ¿No hay ningún aficionado que tenga un blog privado?

Anònim ha dit...

iros a tomar por culo, yo creo k las abejas son asesinadas.

Tuputamadre ha dit...

a ver chavales, yo mato a las abejas y seguire haciendolo toda mi vida y nadie me parara. ok?

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Sembla que l'enigma ja no ho és tant. La culpa de la desaparició de les abelles és de l'imidalcoprid (Confidor de Bayer i similars), un insecticida que fa que les abelles perdin el rumb i no sàpiguen tornar al rusc. El problema, ara que sabem qui és el culpable, rau en que aquest insecticida àmpliament usat, i fabricat per empreses molt poderoses, no té ara per ara substitut viable, i ningú no és capaç d'aturar empreses com Bayer, Monsanto, Zeltia, etc, ni deixar-lo d'usar, sota pena de deixar de produir.

Anònim ha dit...

Soc apicultor aficcionat i enguany m'he quedat amb 5 eixams dels 12 que en tenia, és cert que l'estiu al P. Valencià ha sigut molt sec, però 7 eixams morts/desapareguts són massa eixams! El problema és més greu del que pareix.
Respecte als comentaris ofensius d'aquells que fan el que els dona la gana, dir-los que em fa llàstima veure com acampa la ignorància en aquesta societat nostra. Pobra gent, vergonya!!!!