Arbres que són casa

[…] No sé per quin primitivíssim xalament estètic, hom provà, una vegada i altra, temps enrera, de batejar el lloquet amb noms de més bona criança; però sempre, quan el costum imposat s’esvaïa com una moradura al braç, es removia el solam dels senyalaments, i “El Pedregar” era el nom que emergia del fons, de bell nou, com un suro alliberat, com una justícia elemental del paisatge, com una ortiga antiquíssima que reneix quan amb una ensopegada involuntària li enretiram el còdol que l’engrunava.

Cada arbre –figueres albacors i una de coll de dama, tan afamegades que just treien lletrada cada dos anys; uns ametlers primatxols, que, els de baldor omplien, entre tots, dos sacs de secallonets com glans-, cada bri de blat, cada racó de civada, eren una tremenda caparrudesa de mon pare, i es dreçaven aprofitant el crull del roquissar, un cocó de terra blanca, una distracció qualsevulla d’aquella àrida naturalesa.

Ran de la casa, una figuera roja que xuclava verdor de dins l’aljub, era la frescor més ampla de tot el paisatge, i era per a nosaltres com la sala bona del Pedregar. A la primavera, hi havia nays en què, per la seva ombra amorosida, els còdols rodons de la carrera mig congriaven verdet, i tota la família, obscurament, n’estèvem gojosos, com si ens haguessin posat catifa, i hi passàvem demoratius, sense arrossegar-hi excessivament els peus. Jo endevinava, pel mirador astorat dels meus pocs anys, que quan mon pare, seguint el costum pagès, es referia a la casa dient “ses cases”, mai no era perquè se li escapàs amb la paraule cap luxe expressiu, i que dir “ses cases” era com exhalar una elemental justícia cap a la figuera. […]

Fuita i martiri de Sant Andreu Milà

Miquel Àngel Riera

Editor: Destino, 1994

(Autor fotos:
R.Mas. Ca'n Marroig, Son Terrassa Vell i onsevulla a Nules)

·