L'expedició de la Kon-Tiki

Homes sobre troncs de balsa (Ochroma pyramidale)

Poc després de la sortida del sol, Don Federico va enviar els seus homes a cavall en totes direccions, per a cercar arbres de balsa accessibles al llarg dels caminois. El nostre propi grup constava de Don Federico, Herman i jo, i molt aviat varem arribar a una clariana on hi havia un vell arbre gegant que don Federico coneixia. Sobresortia de tots els altres del seu voltant i el seu tronc era de quasi un metre de diàmetre. A l’estil polinesi, varem batiar l’arbre abans de tocar-lo; li posarem el nom de “Ku”, en honor d’una deïtat polinèsia d’origen americà. Llavors començàrem a manejar la destral i a clavar-la en el tronc, acompanyats per l’eco de la selva, que repetia els nostres cops. Però copejar el tronc sucós d’un arbre de balsa és com a tractar de tallar un suro amb un ganivet oscat; la destral no feia més que rebotir, i molt aviat Herman va haver-me de rellevar. La destral canviava de mans una i altra vegada, mentre les estelles volaven i la suor ens vessava amb l’exercici i la calor de la Selva.

Ja avançat el dia, Ku es mantenia encara dret, com un gall parat sobre una pota, s’estremia baix els nostres cops; al cap d’un poc es va tombà i es va abatre pesadament sobre l’arbreda veïna, arrossegant en la seva caiguda grans branques i arbres més petits. Havíem llevat les rames del tronc i havíem començat a treure l’escorça en ziga-zaga a l’estil indi, quan Herman de cop va amollar la destral i va donar un bot en l’aire com en una dansa de guerra polinèsia, estrenyent-se una cama amb la mà; dels pantalons va caure en terra una formiga lluenta, gran com un escorpí, amb una llarga punxa a la seva coa; el seu crani devia ser dur com la tenalla d’una llagosta, doncs va ser quasi impossible matxucar-lo en terra amb el tacó.

- Un kongo –va explicar afligit, Don Federico-. És una mala bestiota, pitjor que un escorpí, però no és perillós per a un home sà.

Herman va estar dolorit uns dies, encara que això no li va impedir galopar amb nosaltres per la selva a la recerca de més arbres gegants. De tant en tant, escoltàvem un cruixit, seguit d’un estrèpit i una sorda patacada a qualque part de la jungla. Don Federico feia amb el cap un gest de satisfacció; això volia dir que els seus mestissos havien tomat un nou colós per a la nostra balsa. En una setmana seguiren a Ku: Kane, Kama, Ilo, Mauri, Ra, Rangi, Papa, Taranga, Kura, Kukara i Hiti, dotze enormes troncs de balsa, tots batiats en honor de les llegendàries figures polinèsies que havien creuat la mar, juntament amb Tiki, des de les costes del Perú. Els troncs, brillants de saba, foren arrossegats a través de la selva, primer amb cavalls, i al final amb el tractor de Don Federico, que els va portar fins a la vorera del riu enfront del bungalow. Aquests troncs plens de saba eren lluny de tenir la lleugeresa del suro; devien pesar al manco una tona cadascun, i esperàvem veure amb gran ansietat com surarien a l’aigua. Els varem fer rodar un a un fins a la vorera i allà els fermàrem a l’extrem una forta corda de plantes trepadores, perquè no fos cosa que desapareguessin corrent avall, en amollar-los al riu; llavors els conduírem un a un fins a l’aigua. Després d’un sonor capfico, quedaren allà girant a un i altre costat, amb la meitat del tronc fora de la superfície, i mantenint-se ferms quan hi caminàvem a sobre. Fermàrem tots els troncs junts amb les fortes lianes que pengen de les copes dels arbres, formant dues balses provisionals, una que aguantava l’altra. Després carregàrem ambdues amb totes les canyes de bambú i lianes que podíem haver de mester més tard i Herman i jo pujàrem a bord amb dos d’aquests homes sortits de misteriosos encreuaments i amb els quals no teníem un llenguatge comú.

Thor Heyerdahl

L’expedició de la Kon-Tiki