divendres, 10 de febrer del 2006

El garrover, el ruc dels arbres. (I)

Els Arbres d’Alaró
El Garrover (Ceratonia siliqua) (I)
Garrovers nevats a Son Ginyol a Alaró, amb el Castell i s'Alcadena al fons

Ja havem cantat massa vegades
les oliveres argentades,
i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
i els ametllers plens de joguines,
i els tarongers de flors albines,
i les figueres gegantines,
i els pins catedralicis que sonen com un cor.

Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe, la garrofera,
aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp,
espècie tota proletària,
titllada a voltes d’ordinària,
que ocupa el lloc humil d’un pària
dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp...

Cant a la garrofera, de Francesc Almela i Vives. Vinarós.

L’espill a trossos (1928).

~

La veritat és que hi ha tanta informació per poder donar sobre el garrover que no sé per on prendre. Potser començar per on hauríem d’acabar: que no soim conscients de la vàlua del garrover, de la sort que tenim de poder compartir amb ell el paisatge. El garrover és un arbre plenament mediterrani que sembla que necessita sentir la mar a prop. No sols no soporta les temperatures sota zero, sinó que tampoc li agrada enfilar-se per damunt dels 400 o 500 metres. La presència dels garrovers als nostres camps és una mostra de la maduresa i experiència de la nostra pagesia, sobretot a Alaró. Soim un dels municipis amb més exuberància de fullatge verd fosc de garrover, encara que menor que a altres èpoques. Segons l’arxiduc Lluís Salvador d’Austria a Alaró a mitjans del segle XIX els garrovers ocupaven una superfície de 410’56 hectàrees, amb 20.938 arbres. Un poc més de cent anys després, segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca, aquesta superfície és de 230 hectàrees. Seguint amb l’arxiduc, al segle XIX, “les possessions d’Alaró que obtenen la collita més gran de garroves són s’Alcadena, Son Bergues i Banyols”. Val a dir que avui, al segle XXI, aquestes possessions segueixen essent de les que tenen més producció de garrova.

Encara que el garrover dona nom a una de les principals comunitats climàciques de Mallorca, l’ullastrar (Oleo- ceratonion), la seva presència silvestre a Alaró és
escassa, i a Mallorca localitzada sobretot a ponent i a migjorn, les zones més càlides. De fet és considerat un arbre introduït gràcies als fenicis, però foren els àrabs qui l’estengueren arreu de la Mediterrània. A la península s’estén sobretot per al Principat de Catalunya i País Valencià. És abundant al nord d’Àfrica, sobretot al Marroc que és fort competidor comercial amb el seu fruit, i s’estén per tot el litoral mediterrani fins les terres de llevant i Xipre.

A pesar dels molts aprofitaments que es poden extreure de la garrova, com són nombrosos productes de consum alimentari humà i animal, o d’elaboració tèxtil com per exemple la utilització de la llavor per a la fabricació d’armilles antibala, el garrover és un cultiu en regressió. Personalment crec, com me va dir fa molts anys una companya biòloga de Galícia, que no som conscients de la riquesa que ens pot generar el garrover a les nostres terres mediterrànies, tant pel que fa a la seva presència dins el nostre paisatge, com per la seva variada utilització en el terreny comercial. Crec que és un arbre que serà molt més important en el futur. El garrover va començar a perdre valor amb l’arribada de les màquines i en especial del tractor. Ara, però, igual que passa a terres de Tarragona, d’Alacant o de València, hi ha una constant destrucció de camps de garrovers, fins al punt que hi ha diversos autors que en parlen de la seva desaparició a molts d’indrets d’aquí a cinquanta anys, especialment si s’acaben les subvencions. És ben trist veure un camp de garrovers arrabassats per donar lloc a una autopista o a una urbanització. Quantes n’hi ha que empren el nom de “Urbanización Es Garrovers”? Hauríem de ser més agraïts amb aquest arbre i amb qui els sembrà: va salvar de la fam a molta gent en moments difícils arreu dels territoris on es present, també a Alaró i a Mallorca.

Sobre aquest arbre, l’escriptor valencià de Bétera, Alfons Roig escrivia: “El seu destí està lligat als seus destinataris, les bèsties de càrrega:

ambdós estan amenaçats de mort per la invasió de les màquines. La seva obstinació, però, és prodigiosa car continua obrint-se tot com un crit cap al cel. Què vol el garrofer? Potser no perd l’esperança que algun dia el seu fruit serà reivindicat, posseïdor qui sap de quines essències encara desconegudes per l’home” (Roig, 1985).

Hi ha garrovers mascles, femelles i hermafrodites. Els garrovers mascles també s’anomenen bords o borrers, perquè només produeixen pol·len (borra). Malgrat que aquests no facin garrova, són molt importants per aconseguir una bona pol·linització de les flors dels garrovers femelles i per tant una bona producció de garrova. N’hi ha un exemplar mascle i esponerós a Son Borràs a Los D’amunt que hauria de ser catalogat i protegit. Segons l’arxiduc, autor que citam molt avui, “els garrovers de Mallorca són de molt bona qualitat; les varietats més corrents són les de durelló, de costella, rosses i de mel. Les garroves de durelló són considerades les millors; són llargues, molt més carnoses i d’una dolçor sorprenent.

Les de costella són igualment llargues, però més llenyoses. Les que són anomenades rosses es troben principalment als encontorns d’Alaró; són bastant llargues, dolces i amb molta polpa, i els garrovers que les fan tenen la particularitat de sostenir les branques inclinades cap en terra. Les de mel no són tan corrents...”

Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a 4 de febrer de 2004.
· El Garrover (Ceratonia siliqua) (II) Garrover, garroves i garrovins
· El Garrover (Ceratonia siliqua) (III) El garrover, l'arbre del corral
~

4 comentaris:

Francesc Mas i Castanyer ha dit...

A mi també m’embadaleixen els garrovers.
Em recorden de petit, que menjàvem garroves com si fossin llepolies.
Fa un temps, agafava un autobús al davant dels jardins de Pedralbes a Barcelona, hi entrava sovint a passejar i agafava llavors dels arbres.
Les que més em van néixer van ser els garrovers, n’he regalat algun i encara en tinc uns quants.

Susana Martinez ha dit...

Doncs jo tinc la sort de gaudir de l'ombra d'un garrofer centenari a una casa familiar i ara que en parles de la reproducció...Em sortirà un arbre que doni garrofes si en sembro de llavor?. Perquè llavors no dubtaré a fer planter per poder donar una bona descendència a aquest exemplar tan estimat. I jo també he pensat a fer quelcom per donar més sortida a la garrofa al nostre país...em falta potser una mica més de gosadia...

Anònim ha dit...

"El garrover del corral: A l’estiu cerc la seva ombra tancada per llegir qualque llibre i a l’hivern m’hi atur davall per sentir passar el vent o per veure venir la pluja..."

Anònim ha dit...

De llavor et pot sortir mascle i farà molta flor de pol·len i cap garrova; femella i només et farà garroves, segurement discretes i escasses o et pot sortir hermafrodita. Els mascles solen ser de procedència silvestre, els diuen bords perquè es pensava que no servien per a res, quan és ben al contrari: es recomana plantar un mascle per cada 5 o 10 femelles.
Salut.