Viure a "lo Grande"

De:

Ramon Margalef

Barcelona ret homenatge a
Ramon Margalef

El biòleg i ecòleg Ramon Margalef (1919-2004) tindrà una mostra de reconeixement al barri del Guinardó, on va passar una bona part de la vida. I és que en un dels actes de cloenda de Barcelona Ciència 2007, l'ajuntament barceloní descobrirà avui una placa d'homenatge, col·locada a la casa on va residir del 1952 al 1981, situat a la Ronda del Guinardó 31.

Un pioner de l'ecologia moderna

Profunda és la petja de Ramon Margalef en la ciència catalana. Pioner de l'ecologia moderna, fou un dels especialistes en biologia marina i limnologia (la branca que estudia els ecosistemes de les aigües continentals) més prestigiosos. Doctorat en ciències naturals l'any 1967, va obrir la primera càtedra de la Universitat de Barcelona (UB) dedicada a aquesta disciplina. Va professar-hi fins el 1986 i fins el 1992 en va ser professor emèrit. Va signar més de tres-cents estudis i una dotzena de llibres, i va demostrar una preocupació constant per les actuacions humanes sobre la natura, que, segons explicava, també impliquen l'augment de les desigualtats humanes. Una de les darreres aportacions a la seva disciplina científica va ser la participació en el catàleg de l'exposició 'Habitar el món', oberta al Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona. Per tot plegat va rebre moltes distincions científiques importants.

Cloenda de Barcelona Ciència 2007

A l'homenatge d'avui, un dels actes de cloenda de Barcelona Ciència 2007, que durant més d'un any ha ofert múltiples activitats de divulgació científica per a tots els públics, hi assistiran els seus fills i néts, a més del responsable de Cultura de l'ajuntament, Jordi Martí, i de la regidora del districte Horta-Guinardó, Elsa Blasco. De Barcelona Ciència 2007, encara se'n poden veure algunes exposicions: 'Univers Terra Vida Humanitat' (Museu de Ciències Naturals), 'Atrapats al gel' (Museu Marítim), 'Navegant per la ciència', 'Càmeres fotogràfiques en el temps' (Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa), 'Plantes, remeis i apotecaris' (Monestir de Pedralbes), 'L'arqueologia a Barcelona' (Museu d'Història).

Notícia de:

Espècies exòtiques ecològicament adverses

Espècies exòtiques invasores:
més que un assumpte tècnic

L'Òrgan Subsidiari d'Assessorament Científic, Tècnic i Tecnològic (SBSSTA) de la Convenció sobre Diversitat Biològica (CDB) celebrarà la seva tretzena reunió entre el 18 i el 22 de febrer de 2008 a Roma. A l'agenda de la reunió hi ha dos assumptes d'extrema importància per a les inquietuds del WRM: la diversitat biològica forestal i les espècies exòtiques invasores. Encara que es tractaran per separat (a la reunió plenària i en un grup de treball respectivament), creiem que ambdós temes estan inextricablement relacionats.

Les espècies exòtiques invasores són una important causa de pèrdua de biodiversitat en els boscos i altres ecosistemes, però rarament s'esmenta o tracta l'assumpte de les espècies exòtiques invasores de les plantacions d'arbres, a pesar que algunes espècies d'eucaliptus, pi i acàcia ja han tornat invasores a molts països, com Sud-àfrica, Xile, EEUU i Uruguai entre altres.

Encara que hi ha moltes definicions del concepte “espècie exòtica invasora”, potser la més acceptada és “espècie no indígena que afecta en forma adversa econòmica, ambiental o ecològicament els hàbitats que envaeix”. Quan hi ha un “hàbitat afectat en forma adversa” no importa molt com va ocórrer la invasió: si van ser els animals, les aus, l'aigua o el vent qui van portar les llavors de les espècies vegetals que després es van disseminar espontàniament en aquest hàbitat o si aquestes van ser introduïdes per empreses de plantacions i van resultar en efectes econòmics, ambientals o ecològics adversos. D'acord amb l'anterior, tots els monocultius a gran escala d'arbres exòtics són invasors per a les comunitats locals els hàbitats de les quals, i per tant també els seus mitjans de sosteniment, es veuen afectats en forma negativa per aquestes plantacions.

A causa dels impactes sobre la biodiversitat resultants de la plantació a gran escala d'espècies exòtiques en forma de monocultiu, la Convenció sobre Biodiversitat també hauria de tractar-los com perilloses espècies exòtiques invasores. Referent a això, els perits del SBSSTA haurien de plantejar i respondre la pregunta bàsica: aquest tipus de plantació d'arbres exòtics afecta adversament els hàbitats que envaeix o no? En cas afirmatiu, està clar que des de la perspectiva de la conservació de la biodiversitat caldria prohibir-les de la mateixa manera que s'ha prohibit el comerç de llavors i plantes d'altres espècies invasores (per exemple Lantana camara, Solanum mauritianum) a molts països. S’haurien de plantejar i respondre preguntes similars sobre els arbres d'enginyeria genètica. Existeix el risc que perjudiquin els hàbitats econòmica, ambiental o ecològicament? Podrien disseminar-se espontàniament? El seu pol·len podria contaminar a altres espècies? Si la resposta és afirmativa, la resolució de la COP8 que insta a aplicar el Principi de Precaució s’hauria d'ampliar a la prohibició total de l'alliberament d'arbres d'enginyeria genètica.

A pesar que les espècies de les plantacions poden disseminar-se espontàniament per vent, aigua, aus o animals (i el mateix pot ocórrer amb els arbres GM), les plantacions en si no neixen soles, ni tampoc la investigació en arbres GM. Ambdues són resultat de decisions corporatives la fi de les quals és augmentar els seus guanys. Sota aquesta llum, si veiem el tema de la biodiversitat des d'una perspectiva política i econòmica, és clar que les corporacions transnacionals són l'espècie exòtica invasora més perillosa de totes. Igual que les seves contraparts invasores naturals, envaeixen terres i boscos i destrueixen hàbitats que brindaven sosteniment a innombrables altres espècies i a les persones del lloc. En aquest butlletí hi ha exemples suficients (i molts més en els 125 nombres anteriors) que demostren el que s’ha dit: corporacions mineres a Índia, Congo, Bangla Desh; corporacions de la cel·lulosa i el paper a Xile i Estats Units; corporacions petrolieres i fusteres a Equador; corporacions del palmell setrill a Indonèsia; corporacions contaminants en Zimbabwe. Totes elles estan envaint i destruint hàbitats rics en biodiversitat i la sustentació dels pobles locals. No obstant això, no aspirarem a que el SBSSTA abordi aquest tema fonamental. El que sí esperem és una mica més en línia amb el seu mandat com òrgan assessor de la CDB: - que adopti una definició de boscos que exclogui les plantacions a gran escala com a tals - que urgeixi a la CDB a recomanar als governs que detinguin l'expansió dels monocultius a gran escala d'espècies exòtiques d'arbres - que recomani a la CDB que prohibeixi la plantació d'espècies d'arbres que ja han demostrat ser invasores - que recomani a la CDB que prohibeixi els arbres transgènics. Aquests serien resultats molt positius d'aquesta reunió del SBSSTA, tant per a la gent com per a la biodiversitat.

Per a més informació:

Fotos: JVLilloColomar

CO2 amb denominació d'origen

Les emissions de gasos d'efecte hivernacle van
créixer a Espanya un 5,5% l'any passat, segons l'últim Observatori de l'Electricitat de WWF/Adena.

Causants de l'increment? Les centrals tèrmiques que cremen fuel, gas i carbó, centrals que van produir al desembre, per posar l'exemple més immediat, el 55% de l'electricitat que van consumir els espanyols. Segons l'Observatori, aquest mes, dels set reactors nuclears espanyols va sortir el 20,7% de l'energia elèctrica, mentre que les renovables van produir el 24,3% restant.

En concret, l'eòlica va suposar un 8,6% del total mensual. Aquesta producció va evitar a més l'emissió a l'atmosfera de 780.000 tones de CO2. No obstant això, afegeix l'associació conservacionista en el seu butlletí, “la nota negativa” entre les renovables l'ha donat la hidràulica, “que ha disminuït en un 70% la seva aportació respecte al mateix mes, desembre, de l'any passat. En els últims quinze anys la hidroelèctrica mai en va produir menys”.

355 quilos de diòxid de carboni per megavat hora.

L'Observatori de WWF/Adena assenyala així mateix que en el mes de desembre de 2007 la demanda va augmentar, pel que fa al mateix mes de l'any passat, un 4,2%. A més, el 2,8% de la generació ha estat destinat, en aquest últim mes de l'exercici expirat, a exportacions netes, principalment a Portugal i El Marroc: així, “les emissions de CO2 per MWh van augmentar pel que fa a desembre de 2006 en un 40,8%. La mitjana del mes va ser, així, de 355 quilograms de CO2 emesos per MWh”.

Segons Heikki Willstedt, expert de WWF/Adena en Energia i Canvi Climàtic, “mentre es parla a tots els nivells de la necessitat de reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle de forma urgent, en la pràctica anem en la direcció contrària”. Willstedt es mostra molt crític amb el sector elèctric nacional –“en 2007 el sector elèctric s'ha caracteritzat per un comportament exactament contrari al que cabia esperar”– i assenyala, entre les causes de l'increment d'emissions, el creixement de la demanda d'electricitat, l'increment de la generació elèctrica en centrals que cremen carbó i el creixement de l'exportació.

CO2 amb denominació d'origen

L'Observatori de l'Electricitat de WWF/Adena, que compleix amb aquesta disset edicions, s'ha constituït ja en un repàs-referència dels principals indicadors elèctrics espanyols, i pretén convertir-se així mateix, a més, en una eina de conscienciació pública. Així, convida a tots els ciutadans a calcular les seves emissions mensuals particulars de gasos d'efecte hivernacle. En aquesta ocasió, la mitjana mensual d'emissions (desembre) ha estat de 0,355 quilograms per kilowatt hora consumit. “Per a calcular les teves emissions”, proposa l'associació conservacionista, “multiplica el teu consum elèctric [els KW/h que hagis pagat en la factura d'aquest mes] per aquesta quantitat [0,355]”. El resultat ha de ser expressat en quilograms de diòxid de carboni (CO2), o sigui, els quilos de CO2 que ha generat el teu consum. Els resultats, apunta l'associació conservacionista, “són vàlids per a qualsevol consumidor del sistema peninsular, independentment de la companyia amb qui tinguin contractat el seu subministrament elèctric, ja que totes les companyies subministradores compren en el mercat elèctric majorista (pool) la gairebé totalitat de l'electricitat que després subministren als seus clients, pel que la barreja de fonts d'origen és la mateixa per a tots".

Més informació:

Fotos: Joan V. Lillo

Per Tossals

Caminant per l’hàbitat del Myotragus

Avui en Martí i jo hem anat a fer una volta per Tossals. L’objectiu era trescar aquell territori en exploració botànica, especialment pel que fa a espècies “relicte”, majoritàriament caducifòlies. Aquestes es troben confinades a indrets on el barram de la cabra no hi arriba. Val a dir però, que aquestes sembla que cada dia estan més especialitzades en escalar aquests penyals, aviat potser les veurem penjades de cordes i arnesos a la recerca de la mossegada més saborosa de Sorbus aria, Amelanchier ovalis, Pistacea tarabintus, Acer granatensis, Lonicera pyrenaica, Taxus baccatta, Ilex aquifolium... En Martí i jo pensam que aquest verd fosc dels alzinars del Prat o de devora el Castellot tocarien, a la tardor, estar esquitats de diferents tonalitats de grocs, marrons, vermells... d’aquests caducifolis ara acorralats.

Hem pujat cap a les Cases Velles de Tossals per sa font des Garrover, després hem ascendit a ses Capelletes i d’allà cap a l’avenc d’obertura vertical de Tossals. Allà hem pogut confirmar la presència de l’arbre de visc, l’auró, la pomera borda... i no hem pogut confirmar, ara sense fulles, la presència del corner o de la mata vera.

Un poc més endavant he mostrat a en Martí un empelt de bruixa de tot un pi. En Martí ha agafat un parell de pinyes i se l’ha mirat detalladament. Ha dubtat fins i tot de si no es tractaria d’una varietat de pi enlloc del parasitisme del fong de l’empelt de bruixa.

El dia ha estat esplèndid, lluent. La boira del pla s’ha mantinguda gairebé tot el matí. Hem observat moltes més plantes, els coixinets de monjo (Teucrium subspinosum. var. balearica, Astragalus balearicus), les aritges (Smilax aspera var. balearica), els boixos (Buxus balearica), les estepes joanes (Hypericum balearicum), les no gens fràgils efedres (Ephedra fragilis). És a dir hem trescat el paisatge modelat pel Myotragus balearicus. Allà baix, a la llunyania semblava com si no hi hagués cotxes. No en sentíem cap renou.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 29 de gener de 2008

I ara, clar, el segon cinturó

El Gob qüestiona el nou
projecte de segon cinturó

Un projecte abans de fer l'estudi de mobilitat? L’estudi de mobilitat dels accessos a Palma es imprescindible per a resoldre els problemes de saturació.

El GOB considera que la decissió sobre l'ampliació o prolongació del Segon Cinturó no pot concretar-se sense haver fet prèviament l'estudi de mobilitat. Un estudi que ha d'avaluar els problemes dels accessos a Palma, no només pensant amb infrastructures de gran capacitat, sinó tenint en compte un pla de transport públic per a tota l'àrea metropolitana de Palma.

UN TRAÇAT QUE NO PASSA PER SON SARDINA PERÒ QUE SEGUEIX SENT UNA BARBARITAT

El nou projecte de Segón Cinturó manté el traçat inicial, de l'autopista d'Inca fins la carretera de Sóller. D'aquí, en comptes de seguir fins a la Valldemossa , es desvia en dos ramals, un cap a la UIB i l'altre cap a Son Espases

Des del nostre punt de vista, es tracta pràctivament del mateix projecte i les conseqüències de la seva construcció serien molt negatives, ja que impliquen:
* consum exagerat de territori,
* l’impacte paisatgístic,
* promoció el transport privat,
* especulació urbanística de terrenys propers a la nova via,
* la destrucció de patrimoni arquitectònic,
* etc..

MÉS CAPACITAT IMPLICA MÉS NOMBRE DE VEHICLES PRIVATS EN CIRCULACIÓ.

El problema no és manca de carreteres, el problema és excés de cotxes. Es per això que l'alternativa al col•lapses actuals no és construir més carreteres, sinó aportar alternatives com el transport col•lectiu.

Per a més informació:

Un web de fruiters rars

La Confraria dels Plantadors de Fruiters Rars

Un web [ http://www.coplfr.org/ ] concebut de forma que es prioritza l’especifitat, el rigor i l’originalitat on podrem descobrir meravelloses espècies. I amb un petit article sobre el datiler xinès: el nostre amic el Ginjoler d’Arimon emplaçat al Cap i Casal de l’especulació urbanística del Principat.
Des d’Amics Arbres · Arbres Amics una cordial salutació als Amics Confrares !!!

Talla del ginjoler (Ziziphus jujuba) al Turquestan rus
Autor : P. Munier

Extret de l'article "El ginjoler i el seu cultiu", revista Fruits, Maig de 1973, volum 28, n° 5, pàg. 377- 388.

El ginjoler és sovint cultivat en forma lliure, en mata o capçada baixa; una senzilla poda és practicada cada tres anys per eliminar les rames mal col·locades per tal d'equilibrar les plantes.

Tanmateix a la Xina i al Turquestan, els ginjolers són regularment podats.

Talla del ginjoler al Turquestan rus.

Segons l T. Taschmatov, dues obres en rus
(S. Kh. Ousbekestana 1962 i Sadovodsfvo 1963).

· Taille du jujubier (Ziziphus jujuba) au Turkestan russe ·

· Confrérie des Planteurs de Fruitiers Rares ·
·

"Cap en el palmell de la meva ma...

Principi Terra

Leonardo Boff 2008.01.26

Mai s'havia parlat tant de la Terra com en els últims temps. Fins semblaria que la Terra acabés de ser descoberta. Els éssers humans han fet un sens fi de descobriments, pobles indígenes amagats a les selves remotes, éssers nous de la naturalesa, terres distants i continents sencers. Però la Terra mai va ser objecte de descobriment. Va ser necessari que sortíssim d'ella i la veiéssim des de fora per a descobrir-la com a Terra i Casa Comuna. Això va ocórrer a partir dels anys 60 amb els viatges espacials. Els astronautes ens van revelar imatges abans mai vistes. Van usar expressions commovedores com "la Terra sembla un arbre de nadal penjat en el fons blau de l'univers", "és bellíssima, resplendent, blava i blanca", "cap en el palmell de la meva mà i puc tapar-la amb el meu polze". Uns altres van tenir sentiments de veneració i de gratitud i van resar. Tots van tornar amb un renovat amor per la bona i vella Terra, la nostra Mare. Aquesta imatge del globus terrestre vist des de l'espai exterior, divulgada diàriament per les televisions del món sencer, suscita en nosaltres un sentiment de sacralitat i està creant un nou estat de consciència. En la perspectiva dels astronautes, des del cosmos, Terra i Humanitat formen una única entitat. Nosaltres no només vivim sobre la Terra. Som la pròpia Terra que sent, pensa, estima, somia, venera i cuida. Però en els últims temps s'han anunciat greus amenaces que pesen sobre la totalitat de la nostra Terra. Les dades publicades el 2 de febrer que van culminar el dia 17 de novembre de 2007, per l'organisme de l'ONU, el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, juntament amb els impasses recents de Bali ens indiquen que ja entrem a la fase de l'escalfament global amb canvis abruptes i irreversibles. L'escalfament pot variar de 1,4 a 6 graus centígrads depenent de les regions terrestres. Els canvis climàtics són d'origen antròpic, és a dir, el seu principal causant és l'ésser humà que ha donat vida a un procés industrial salvatge. Si no es fa res, anirem a la trobada del pitjor i milions d'éssers humans podran deixar d'existir sobre el planeta. Com hem destruït irresponsablement, ara hem de regenerar urgentment. La salvació de la Terra no caurà del cel. Serà fruit de la nova corresponsabilitat i de la renovada cura de tota la família humana. Donada aquesta situació nova, la Terra ha tornat, de fet, el fosc i gran objecte de la cura i de l'amor humà. No és el centre físic de l'univers com pensaven els antics, però ha tornat en els últims temps el centre afectiu de la humanitat. Només tenim aquest planeta per a nosaltres. Des d'aquí contemplem tot l'univers. Aquí treballem, vam estimar, vam plorar, vam esperar, somiem i vam venerar. A partir de la Terra fem la gran travessa rumb al més enllà. Lentament estem descobrint que el valor suprem és assegurar la pervivència del planeta Terra i garantir les condicions ecològiques i espirituals perquè l'espècie humana es realitzi i tota la comunitat de vida es perpetuï. En raó d'aquesta nova consciència parlem del principi-Terra. És el fonament d'una nova radicalitat. Cada saber, cada institució, cada religió i cada persona ha de plantejar-se aquesta pregunta: Què faig jo per a preservar la matriu comuna i garantir que tingui futur atès que ve essent construïda des de fa 4.300 milions d'anys i mereix seguir existint? Perquè som Terra no hi haurà per a nosaltres cel sense Terra.

Destrucció a vista d'ocell

En molts dels llocs més remots del planeta

Mirant el Google earth (més informació a Google earth) es poden fer mil-i-una coses. Suposo que és una eina ja molt utilitzada i molt coneguda per tots ja que no només serveix per veure a vista d'ocell els diferents països i indrets sinó que també ha esdevingut una eina de treball per moltes persones i altres (com p. ex. forestals).

A més, pot ser una bona eina per adonar-nos de la continuada destrucció a les selves verges o dels boscos més preuats del planeta, l'avanç dels ineficients i desastrosos biocombustibles o també el gran impacte de les grans tales de boscos primaris i selves etc....

Tot plegat, un entremat més del nostre sistema, malauradament la crua realitat està allunyada del dia a dia de tots nosaltres, malauradament no en veiem els seus efectes directes, però aquests es manifesten en molts dels llocs més remots del planeta, precisament els que més s'haurien de conservar....

Com seran les actualitzacions dels pròxims anys?? esperem almenys que al futur es puguin continuar veient imatges com la següent, ben bé el cor de l'Amazones.

Una pregunta a Ramon Folch...

Podem mantenir els actuals nivells de benestar sense continuar espoliant els recursos naturals?

- És a l’inrevés. La pregunta seria: podem mantenir el benestar si no deixem d’espoliar els recursos naturals? I la resposta fóra: no. La qüestió ambiental és un tema sòcio-econòmic. Els plantejaments insostenibles s’assemblen a la comptabilitat d’una empresa que no fes amortitzacions de béns d’equip ni pagués la seguretat social. Els esclavistes nord-americans sostenien que l’economia s’ensorraria si s’abolia l’esclavatge. La realitat és que l’economia s’hauria ensorrat si no s’hagués abolit. Deixem de demanar-nos si fem bé volent que les coses es facin bé i exigim responsabilitats a qui fa temps que les fa malament. No és una opinió d’ecologista, sinó de professional amb quaranta anys de trajectòria treballant per a organismes internacionals.

Ramon Folch, sociòleg, director de l'estudi ERF

Clicant sobre les fotos o dibuixos en podeu extreure més informació

Arbres transgènics: una passa molt perillosa

Informació essencial sobre arbres transgènics

Donat el perill imminent de la incorporació d'arbres transgènics al paquet de monocultius d'arbres i l'escassa informació que circula referent a això, hem elaborat un document informatiu que esperem pugui servir per a ajudar a comprendre millor el tema. AL mateix temps, vam aspirar que sigui d'utilitat per a influenciar als delegats oficials a la pròxima reunió de l'organisme assessor de la Convenció sobre Diversitat Biològica (SBSSTA), que es reunirà a Roma al febrer d'aquest any. Ho poden usar lliurement (incloent la seva impressió en paper) i modificar-lo a gust per a adaptar-lo a les necessitats locals. Es pot accedir al document en format pdf a:

http://www.wrm.org.uy/temas/AGM/documento_AGM.pdf

Els arbres transgènics

Fins a ara el debat sobre els organismes genèticament modificats –també anomenats transgènics- s'ha centrat principalment en els cultius agrícoles i només en menor mesura en els arbres genèticament modificats. Això és comprensible, atès que ja s'estan sembrant comercialment cultius transgènics –per exemple blat de moro i soja- que estan destinats a alimentar directa o indirectament als éssers humans, el que constituïx una amenaça potencial per a la seva salut. No obstant això, el fet que no es mengin, no significa que els arbres transgènics siguin menys perillosos. Per contra, els perills que plantegen els arbres transgènics són en certa manera més greus que els presentats pels cultius d'aquest tipus, ja que els arbres viuen més temps que els cultius agrícoles, i això significa que hi pot haver canvis no prevists en el seu metabolisme molts anys després d'haver estat plantats. Per exemple, ja s'està treballant en arbres manipulats genèticament perquè no floreixin, amb el supòsit objectiu d'evitar la possible contaminació d'arbres naturals amb el pol·len de transgènics. El problema és que ningú pot assegurar que, 20 o 30 anys després de plantats, un entre els milers o milions d'arbres transgènics no pugui florir i contaminar als arbres normals de la mateixa espècie, tornant a la seva descendència estèril. L'impacte que això significaria sobre aquesta espècie i sobre el bosc en el seu conjunt podria ser devastador. D'altra banda, el pol·len dels arbres pot ser dut pel vent a enormes distàncies. Això significa que els arbres transgènics poden fàcilment contaminar amb el seu pol·len a arbres localitzats a gran distància i generar així greus impactes sobre els boscos. Per exemple, un pi radiata transgènic resistent a l'atac d'insectes plantat a Xile pot a la llarga contaminar als pins d'aquesta mateixa espècie en el seu lloc d'origen en els EEUU, podent exterminar a una àmplia gamma d'insectes i generar greus impactes sobre les cadenes alimentàries vinculades als mateixos.

En el cas de salzes i àlbers, és coneguda la capacitat d’encreuament de diferents espècies entre si, pel que una espècie manipulada genèticament podria contaminar a moltes altres espècies i transmetre'ls característiques indesitjables del punt de vista de funcionament dels ecosistemes. A pesar de les incerteses i dels riscos potencials, els científics continuen jugant amb els gens per a “millorar” els arbres. Per descomptat que el que en realitat fan és canviar algunes de les característiques dels arbres per a servir millor els interessos de qui financen la seva investigació –en particular grans empreses vinculades al sector forestal- de manera de millorar la rendibilitat dels negocis involucrats. Però des d'una perspectiva biològica no hi ha cap millora. És un arbre amb menys lignina millor o pitjor que un de normal? És clarament pitjor, donada la pèrdua de força estructural resultant, que ho fa susceptible de sofrir seriosos danys durant les tempestes de vent. És “una millora” un arbre resistent a herbicides? No ho és, perquè permet la fumigació extensiva d'herbicides, que afecta el sòl on hi ha l'arbre, al mateix temps que destrueix la flora local i repercuteix sobre la vida silvestre i la salut de la gent. Quina utilitat pot tenir un arbre sense flors, sense fruits i sense llavors per als éssers vius, incloent al ser humà? No proporcionarà aliment a nombroses espècies d'insectes –entre els quals es conten les abelles productores de mel- ocells i altres espècies que depenen de les mateixes per a alimentar-se. És una millora un arbre amb propietats insecticides? És un perill per a moltes espècies d'insectes que al seu torn són part de cadenes alimentoses majors. Des d'una perspectiva socioambiental, els arbres transgènics són un pas molt perillós i cal analitzar qui els estan impulsant i per a què. En aquest sentit, la indústria forestal ha estat històricament la més interessada a adequar els boscos - percebuts des de la seva visió empresarial com “desordenats” i “poc productius”- als seus interessos comercials. Es va assignar llavors a científics i tècnics forestals la tasca de “millorar-los”. La resposta va ser establir plantacions d'una sola espècie en files rectes equidistants per a així obtenir la major quantitat possible de fusta per hectàrea. D'aquesta manera els boscos i prades van començar a ser progressivament destruïts i reemplaçats per monocultius productors exclusivament de fusta.

Però això no va ser suficient i els forestals van prendre diferents mesures per a “millorar” aquests monocultius. El primer pas va ser investigar quins eren els arbres més apropiats per a cada país i per a cada ambient i seleccionar els que presentessin millors qualitats per al propòsit cercat: la producció de fusta per a la indústria. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) va tenir un paper central referent a això, en primer lloc definint a aquests monocultius com “boscos” i fonamentant la necessitat de promoure la plantació de tals “boscos” en els països del Sud. Però el paper de la FAO no es va limitar a això, sinó que va promoure la investigació sobre espècies que va considerar aptes per a la plantació -en particular d'eucaliptus- i va ser un dels principals vehicles per a convèncer als governs sobre la conveniència de promoure aquest tipus de plantacions en els seus països. A partir dels resultats de les primeres plantacions es van anar després seleccionant les espècies més aptes, tenint sobretot en compte ràpid creixement, troncs rectes, poques i primes branques i fusta adequada per a la indústria. El segon pas va suposar l'adopció gradual de tot el paquet de la Revolució Verda, també protegit per la FAO: creixent mecanització de les tasques forestals, aplicació de fertilitzants químics, agrotòxics per a combatre les plagues i herbicides per a evitar la competència d'altres plantes amb els arbres plantats. L'etapa següent va ser la selecció genètica tradicional per a “millorar” l'acompliment de les plantacions en termes de rendiment de fusta, a la qual aviat va seguir la hibridació i clonació dels “millors” arbres. Des d'aquesta perspectiva reduccionista, òbviament la següent etapa era modificar els arbres genèticament. És important assenyalar que la implantació d'aquest model creixentment artificial de plantacions d'arbres de ràpid creixement a gran escala ha estat acompanyat per l'oposició cada vegada més forta i estesa de les comunitats locals que resultaven afectades pel mateix a causa dels seus greus impactes socials i ambientals. No obstant això, a pesar d'aquesta oposició i malgrat els perills potencials resultant de la manipulació genètica d'arbres, els científics segueixen endavant en les seves investigacions, no només en el laboratori i a nivell d'assajos controlats sinó també en el camp, com il·lustra el cas de Xina, on ja s'ha plantat bastant més d'un milió d'àlbers transgènics resistents a insectes mitjançant la inserció de gens d'un bacteri (Bacillus thuringiensis). Però la investigació no es limita a àlbers, sinó a una gran quantitat d'espècies (salzes, oms, avets, noguers, etc.), entre les quals, com no podia ser d'altra manera, es troben els favorits de les empreses papereres: eucaliptus i pins. Això no és casual, perquè precisament la indústria de la polpa i el paper és una de les principals interessades –i finançadores- de la investigació en arbres transgènics i aspira a substituir les seves actuals plantacions d'arbres “normals” –si és que les actuals plantacions es poden catalogar com “normals- amb arbres transgènics clonats que: - creixin més ràpid - contenen més cel·lulosa i menys lignina - siguin resistents a herbicides - siguin resistents a l'atac d'insectes i fongs - siguin resistents a la sequera i les baixes temperatures - no floreixin. Al mateix temps, la indústria de la cel·lulosa –igual que el sector dels combustibles- està també investigant les possibilitats de la manipulació genètica d'arbres i enzims per a la conversió de la cel·lulosa en un combustible líquid –l’etanol- que podria ser utilitzat per a substituir el petroli en el transport. Això podria resultar en la instal·lació d'enormes plantacions d'arbres transgènics –àlbers, salze, eucaliptus i uns altres- la fusta dels quals seria transformada en cel·lulosa i aquesta al seu torn convertida –amb l'ajuda d'enzims també transgènics- en etanol.

La manipulació genètica d'arbres amb aquests i altres objectius s'està portant a terme en nombrosos països industrialitzats, tals com Alemanya, Austràlia, Canadà, Xina, Espanya, Estats Units, Finlàndia, Anglaterra, Japó, Nova Zelanda, Portugal i Suècia. A Amèrica Llatina, Brasil i Xile són els països que estan més involucrats en aquest tema. En el cas de Brasil, la investigació s'ha centrat en l’ eucaliptus i ja s'han autoritzat –amb certes limitacions- assajos de camp amb arbres genèticament modificats d'aquesta espècie. En aquest cas, l'objectiu central és el de proporcionar més, més barata i millor matèria primera per a la indústria de la cel·lulosa per a exportació. És així que les característiques més cercades són: ràpid creixement, major percentatge de cel·lulosa i tolerància a l'herbicida glifosato. A Xile, la investigació apunta a resoldre dos problemes que afecten a les grans empreses del sector forestal d'aquest país. D'una banda, manipular pins per a tornar-los resistents a un insecte que està atacant a les plantacions (la papallona del brot). D'altra banda, modificar genèticament eucaliptus per a fer-los més resistents al fred i poder així llavors estendre les plantacions –que estan sent activament resistides pels Maputxe- més cap al sud del país i més amunt en la serralada. No obstant això, és important assenyalar que totes aquestes investigacions, tant dintre com fora de la regió ens concerneixen a tots, ja que els arbres que avui estan sent manipulats a Nova Zelanda o a Xile o en qualsevol altre país poden ser aviat els arbres que es plantin a Uruguai, o Colòmbia, o Sud-àfrica o Indonèsia. És important que tots sàpiguen que plantacions d'arbres transgènics no faran més que exacerbar tots els impactes dels monocultius actuals. En efecte, arbres de creixement més ràpid esgotaran l'aigua més ràpidament; hi haurà una major destrucció de la biodiversitat en els deserts biològics d'arbres modificats per a ser resistents a insectes i no tenir flors, fruits ni llavors; es destruirà el sòl a un ritme major mitjançant l'augment de l'extracció de biomassa, la mecanització intensiva eliminarà encara més ocupacions i l'augment de l'ús de agrotòxics afectarà la salut de la gent i dels ecosistemes i es llevarà el sustento a més comunitats que seran desplaçades per a fer lloc encara a més “deserts verds”. És per això fonamental que totes les organitzacions i comunitats que avui s'oposen a l'expansió dels monocultius d'arbres s'incorporin a la lluita contra els arbres transgènics per evitar que aquesta amenaça es converteixi en realitat. En aquest sentit, una sèrie d'organitzacions han iniciat una campanya internacional per a la prohibició de l'alliberament d'arbres transgènics, a la qual es poden incorporar tothom qui s'interessi en aquesta activitat.

Contactes: Ana Filippini Moviment Mundial pels Boscos

Hemisferi Sud:

anafili@wrm.org.uy · http://www.wrm.org.uy

Orin Langelle Global Justice Ecology Project
STOP GE Trees Campaign

Hemisferi Nord:

langelle@globaljusticeecology.org · http://www.stopgetrees.org/

A qui tinguin interès a obtenir més informació sobre arbres transgènics, els informam que el WRM ha publicat un llibre, un butlletí especial i una sèrie d'articles sobre aquest tema.

El ginjoler i els llibres

Els llibres i el ginjoler

De la mà d’en Joan Rallo ens arriba una obra cabdal per a qualsevol arboricultor, amant dels arbres o senzill afeccionat: De la poda (I) i (II).

Entendre el per què de l’anyivolia, conèixer els preceptes de la poda o la influència de la lluna en la mateixa és tractat en el primer volum mentre que en el segon hi trobem la poda de les principals espècies.
Una obra àgil d’estil gràcies a un format de preguntes i respostes amb abundor d’imatges i dibuixos que la fan molt descriptiva, amb un llenguatge clar i català.
Felicitem sincerament en Joan Rallo per un treball tan professional i al Govern de les Illes Balears per haver tingut l’encert de la seva edició mitjançant la Conselleria d’Agricultura i Pesca dins la col·lecció Quaderns d’Agricultura.
Recordem als amables lectors que a la pàgina 112 hi trobaran les indicacions específiques per a la poda del ginjoler. Amb una mica de sort els funcionaris dels jardins de Barcelona podran veure com aplicar aquestes indicacions al formidable ginjoler del carrer Arimon.

Aquest vell amic també hem vist que apareix a la pàgina 125 del llibre de Celdoni Fonoll: Arbres dels nostres paisatges, publicat per Cossetània Edicions, tal com explica l’Isabel Nuñez al seu blog Polis. Ella - que ha estat la capdavantera de la protecció d’aquest Ziziphus- actualment treballa en la redacció de la història del ginjoler d’Arimon, història del moviment veïnal que ha defensat l’arbre de la ignorància municipal i l’especulació urbanística. Seria interessant de veure-hi també alguna entrevista a la Ninca, al tècnics municipals responsables de la pifiada i als que van sorgir en la seva defensa o l’artista que va pintar el primer quadre del ginjoler en perill.

· 'Salvem el Ginjoler' Acrílic de la pintora Totxi LH. ·

De fet estem davant d’un relat difícil de tancar, amb escenes de thriller i de vodevil on alguns dels personatges clau estan a l’ombra del protagonista : el ginjoler.
Ara més que mai calen les idees clares i exigir un pla de recuperació del ginjoler i la seva placeta. Ara que no hi han edificacions és quan cal actuar: es poden preveure els drenatges del terreny i es disposa d’espai per a situar un vehicle grua i fer la poda adient per a compensar la terrible esguerrada que té el pobre arbre a la capçada i que anecdòticament no consta en cap informe. I és el moment de decidir què fer amb els altres arbres de la parcel·la...

·

Mobilització i acció global

Per una Catalunya lliure de transgènics

Per una terra sana
Es necessiten fedataris i fedatàries

La Plataforma Som Lo Que Sembrem (www.somloquesembrem.org) demana ajuda a tothom per a la recollida de signatures per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que està impulsant per declarar Catalunya lliure de transgènics.
La Plataforma està buscant fedataris. Què són els fedataris? Els fedataris són persones que recolliran signatures, però a diferència dels recol·lectors de signatures, estaran prèviament acreditats pel Parlament de Catalunya i donaran fe que les signatures són vàlides davant del Parlament (òrgan regulador de les ILP). Això significa que un dia hauran d'anar al Parlament a signar. Provisionalment, aquest dia serà el proper 20 de febrer. Per tant, queda molt poc temps per aconseguir els 200 fedataris necessaris per cobrir la totalitat del territori català.

Si encara no t'has fet fedatari, no esperis més, col·labora amb la ‘Plataforma Som Lo Que Sembrem’ per una Catalunya lliure de transgènics i apunteu-vos de fedataris a l'adreça:

ilp@somloquesembrem.org

Termini màxim per apuntar-se de fedatari: 10 de febrer 2008

Si no t'has decidit, fes-te aquesta pregunta:

I tu? què has fet per una terra amb pagesos, per la biodiversitat a Catalunya i per la salut delss catalans i les catalanes? què has fet per eliminar els transgènics?
*
Fes-te fedatari !
*
Plataforma Som Lo Que Sembrem
ilp@somloquesembrem.org · www.somloquesembrem.org · 973.45.06.83

Amics arbres · Mallorca

Una primera trobada

Diumenge dia 20 proppassat, la secció mallorquina virtual d’Amics arbres, tinguérem una primera trobada analògica en format d’excursió. Ben mirat, res de particular, apart de reunir-nos com havien fet tradicionalment la resta d’Homo sapiens, comentar i complementar físicament les inquietuds que ja hem exposat dins aquest blog.
Com que qui més qui menys ja és, o ha estat, soci, militant o responsable de diverses associacions culturals, ecologistes i del que faci falta, no ens vàrem plantejar grans projectes de cara al futur, apart de repetir l’experiència i fer-la extensiva a tot quant amic dels arbres estigui interessat. Aquest cop només ens acompanyà la família de prop i disponible.
El lloc escollit fou ses Figueroles, possessió del terme de Selva, a una hora i mitja, a peu i amb bastant tram de mala petja, del llogaret més pròxim, que és Binibona. Aquest fet ja va provocar que fos una de les primeres possessions en abandonar-se, ja fa un mínim de 40 anys, i que també fos de les primeres que va comprar el Govern, i per les mateixes tretze queda esquerra mà per fer-hi rebombori institucional, amb la qual cosa no tenim evidències de ganes de restaurar les cases. La millor funció que ha tingut fins ara ha estat deixar-la als “Amics del Ferrerets” com a zona experimental de reproducció d’aquest granot endèmic.
Per als amics del arbres el lloc també és d’allò més interessant. L’apartat més significatiu serien les pletes d’alzines. Les pletes, també anomenades “bosquets”, són parcel·les de bosc tancades de paret, tot formant un corral mig natural. L’invent sembla fet per a la cria de porcs, ja que la manutenció estava solucionada tota la temporada d’aglans i, com que en aquest cas, el que interessava era que les alzines es fessin com més grosses millor, de rebot, les pletes també han esdevingut una mena de viver d’alzines monumentals. De fet la majoria d’alzines catalogades es poden incloure en aquest prototipus.
Per altres causes, cada una diferent, també hi tenim tres pins monumentals, tot tres de camí cap al coll de sa Batalla i Lluc. El primer és el pi Gros de ses Figueroles (foto) de 390 cm de cintura, a mitjan camí tenim el pi forcat de 510 cm de perímetre no homologable, i ja a dalt, al coll de sa Rota, el padrinet que frega els 400 cm de cintura... i a tot això, el que s’ha fet més famós és el lledoner de l’entrada. Si la gent tingués més cultura i a cada possessió poguéssim mostrar una cosa així, el turisme d’hivern estaria solucionat.
Els arbres de conreu tradicional que encara queden, inclosos alguns fruiters d’hort, és un bon apartat per a llepafils dels nostres.
Un altre tema ben interessant seria el de la regeneració de la natura. Del que acabam d’esmentar podem concloure que continuar donant la culpa de la degradació de la vegetació als carboners, ja comença a ésser groller, i fer creure que filam un poc més tot apuntant “factors destructius” o “accions antròpiques”, és francament penós. Si en mig segle no ha sortit del voluntariat estudiar aquest tema, passa d’hora que s’hi impliqui l’Administració.
Així doncs, deixam ses Figueroles, que com veis s’hi poden entretenir tant com vulguin, i quedau convidats per a la pròxima, de la que ja avisarem en tenir-la preparada. S’admeten suggeriments.

·

Xerrada sobre l'Alzinar del Tibidabo

Tibidabo i Collserola SOS perill imminent !!!

Xerrada a l’Ateneu Rosa de Foc:
Carrer Verntallat 26. Porta verda. Gràcia. Barcelona.
El proper divendres dia 25 de gener, a les 8 del vespre.

De Sant Pere Màrtir a Esplugues a Torre Baró passant pel Tibidabo, es farà un repàs a les lluites més imminents; Tala de l'Alzinar centenari del Tibidabo i construcció d'una macromuntanya russa, amb les seves repercussions ecològiques, paisatgístiques de insostenibilitat i un canvi d'ús de l'espai públic notablement especulatiu, sense respectar la sensibilitat popular i la voluntat de tots els partits del Consistori d'aturar el projecte, llevat PSC, al mateix temps que trenca l’horitzó mil·lenari del la Serra Litoral del Cap i Casal.
Les diferents alternatives i reivindicacions fins avui, i futures accions populars per mantenir la integritat de Collserola i aturar les agressions a la serralada, com a Pulmó de Barcelona.

Ponent Juli Fontoba i Sogas, representant Col·lectiu Agudells, Ecologistes en Acció i Vicepresident de SOS Tibidabo.
Es confirmarà la presència d'algun
representant de Can Masdeu a la Xerrada.

!!! Collserola Parc Natural. Organitzem la resistència popular !!!

*

Tala massiva de catalpes

Logronyo. La Rioja.

Comença la tala de 192 catalpes al carrer Huesca per no poder guarir-les

L'Ajuntament substituirà aquests arbres, molt molestos per als veïns, per altres quatre espècies

Tala. Operaris tallen amb motoserres les restes de les catalpes del carrer Huesca. / R. Lafuente

G. Martín. 23.01.08.
«Els cotxes estan destrossats per les substàncies que cauen dels arbres, les voreres patinen a l’estiu i el carrer està brut». Aquest és el sentir dels veïns del carrer Huesca en paraules del seu representant, Teresa Gómez, que ahir va recolzar a la regidora de Medi ambient, Concepció Arribas, en la seva decisió de substituir les catalpes causants d'aquesta situació.
El principal problema d'aquests arbres i la brutícia provocada, segons va explicar Arribas, és que estaven «malalts», en concret, patien brots de pugó i cotxinilla. «Els fitosanitaris que se'ls han aplicat durant anys no han pal·liat el problema», va assenyalar. Per això, les 192 catalpes seran substituïdes, dintre d'una actuació integral al carrer on s'escometrà una renovació d'espècies i de mobiliari urbà.
Ahir mateix va començar la tala d'aquests arbres malalts, que durarà uns cinc o sis dies. Durant aquest procés, es talarà, destoconarà -arrencar les arrels i la base del tronc- i s'emplenarà amb nova terra per a evitar accidents. Després de dos o tres dies, es procedirà a la reposició amb noves espècies.
Segons va avançar la regidora, hi haurà quatre nous tipus d'arbres repartits en quatre zones. Des de l'altura de Vara de Rey fins a República Argentina es plantarà un tipus de grèvol que conserva les seves típiques flors vermelles durant tot l'any. Des d'aquest carrer fins a l'altura de la Plaça Primer de Maig es repoblarà amb 'prunus', un petit arbre ornamental amb fulles rosàcies.
El següent tram, fins a Labradores, es veurà decorat amb 'callistems', un tipus d'arbre que pot mesurar fins a tres metres els colors dels quals es mouen en la gamma del vermell al rosa. Finalment, des d'aquest carrer fins al Parc del Semillero es plantaran acers.
«Esperem, d'acord amb l'estudi tècnic realitzat, que aquestes espècies no tinguin infeccions ni malalties», va indicar l'edil.
Polèmica amb el PP
El PP, encara que d'acord amb la substitució dels arbres, havia assenyalat anteriorment la possibilitat de replantar les catalpes en algun altre lloc. Arribas va contestar a aquesta proposta ahir i va aclarir que «no té sentit transportar arbres malalts perquè contagiarien a més arbres».
No obstant això, el PP va tornar a reiterar ahir la seva tesi i va assegurar que l'edil passarà a la història per la tala d'aquests arbres. «Quantes catalpes podrien seguir vivint en una altra ubicació?», es pregunten.

Les noves espècies
'Callistems': es tracta d'una espècie que pot aconseguir els 3 metres d'altura. Les seves fulles agafen una àmplia gamma de colors entre el vermell i el rosa.
'Ilex aquifolium': o grèvol. És una espècie d'hivernacle que sempre té la seva característica flor vermella.
'Acer campestre': o auró blanc. De molta grandària amb forma arrodonida.
'Prunus': petit arbre també anomenat cirerer ornamental, amb fulles rosàcies.

El PP insisteix que es trasplantin les catalpes del carrer Huesca
El Grup Municipal del PP de Logronyo va insistir que s'intenti trasplantar les catalpes que s'han començat a talar al carrer Huesca.
En una nota, el PP va criticar que la regidora socialista de Medi ambient, Concepció Arribas, té un motiu sòlid per a passar a la història ambiental de la ciutat de Logronyo, amb la major tala que es decideix en una única resolució.
Arribas va justificar avui la tala en que les catalpes duen deu anys en mal estat, amb brots de pugó i cotxinilla que no responien als tractaments fitosanitaris, i se substituiran per altres 192 arbres de quatre espècies diferents.
L'únic grup de l'oposició va recordar a Arribas la seva promesa de plantar deu arbres per cadascun que es talés, pel que va assegurar que deu a de la ciutat 1.728 exemplars.
El PP va afegir que la gestió del medi ambient urbà exigeix també que la ciutat tingui les flors que corresponen a cada època de l'any.

· Articles publicats a El Correo Digital i a La Rioja el 23.01.2008

·

Sobre el domini públic forestal a les Balears

GESTIÓ DE L'ABANDONAMENT
O ABANDONAMENT DE LA GESTIÓ?

Des de fa ja massa anys, els monts públics estan abandonats. És veritat que es fan una sèrie d'actuacions, però com sempre, són actuacions d'imatge (manteniment d'àrees recreatives, faixes auxiliars) o d'urgència (temporals, una barrera trencada, un tancat, etc.).
Aquest abandonament ve perquè l'administració forestal ha renunciat a aquella eina que es va crear fa més de 100 anys: els plans d'ordenació de monts. Evidentment, els objectius han canviat al llarg d'aquests 100 anys, però segueix sent una eina bàsica per a la gestió.
Allà pels anys 70, aquesta eina va caure en desús, ja que les ordenacions vigents estaven orientades a l'obtenció de fusta, i hi va haver una transformació econòmica que va canviar, entre altres, la política energètica. Des d'aquells anys no s'han realitzat més ordenacions, i les actuacions que es realitzen en els mateixos són "pegats de gestió", sense objectius clars ni instruccions de maneig del mont.

Per posar uns exemples:

On està físicament el catàleg de monts públics de les Illes Balears?

Perquè estan la majoria dels monts públics sense partionar, i gairebé cap marcat amb fites?

Perquè se subhasta la caça dels monts públics per molt pocs diners i després es venen els trofeus de caça major per més de 6.000 €?

Es reverteix el 15 % de millores en els monts públics?

Com està definit l'objectiu de persistència de la massa en el M.U.P. nº11 Son Moragues, amb les poblacions de cabres que han deixat l'alzinar pelat i el sòl amb la roca mare al descobert?

Quin és l'objectiu de gestió del M.P. de s'Argentera?, ... sembla ser que a l'administració forestal no saben ni on està.

Sembla ser que hi ha massa preguntes sense respostes..... per manca d'una política forestal CLARA.

I per a més monts públics, la compra de PLANICIA per part de la Conselleria de Medi Ambient amb diners del Ministeri de Medi Ambient !!!!!!

La veritat és que és una molt bona compra, però seguirà la Conselleria de Medi Ambient amb l'esquema clàssic?

1 . Anunci de compra
2 . Compra en si mateixa
3 . Presentació de la compra, amb fotos i catering inclosos
4 . Medalles i "noresbones" amunt i avall
5 . i GESTIÓ DE L'ABANDONAMENT

MUNDILLOFORESTAL

Roure de les muntanyes

El Roure del Giol

·
El Roure del Giol fou declarat arbre monumental protegit
per l'Ordre de 19 d’abril de 1991 del Departament
d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.
·
Nom de l’arbre: Roure del Giol.
·
Localització:
Indret: Santa Coloma Sasserra.
Terme municipal: Castellcir.
Comarca del Vallès Oriental.
Quadrícula UTM: DG 3127.
·
Número d’identificació: 41.055.01.
Espècie: Roure martinenc (Quercus humilis).
·
·
Arbre de miracles i meravelles

Diu la llegenda que a finals del mes d’abril de l’any 1231, Sant Antoni de Pàdua va fer un viatge d’urgència de Pàdua (Itàlia) a Coimbra (Portugal) cavalcant un esplèndid cavall blanc amb enormes ales de cigne que li va proporcionar l’arcàngel Sant Miquel. En aquest ràpid viatge només es va permetre una baixada a terra per descansar, a l’ermita de Santa Coloma Sasserra, a Castellcir, on a l’empara del gran roure del Giol es van succeir grans miracles i meravelles.

·
·
·
Com el roure de les muntanyes

Era una generació forta com el roure
de les muntanyes,
els penyals altius que s'alcen,
com els gegants de les rondalles,
envoltant les valls amagades,
el sord repicar de les campanes.

Homes i dones insistents
en llur fantasmal presència,
torxes il·luminant el camí,
foragitant el mal,
gegants adormits en el rocam
que ens empresona,
fets paisatge,
silenciosos habitants d'aquests boscos
urulls de fades i dimonis,
retornant en cada primavera
des del mercuri dels espills.

Miquel López Crespí
(Sa Pobla, Mallorca 1946)
·
· Fotografies de Anna Martí i Guitart ·
·

Biocombustibles una estafa pintada de verd

Els biocombustibles,
la major estafa de l'actualitat

Pintant de verd els cultius energètics

Jim Goodman CounterPunch

Traduït de l'anglès per a Rebel·lió per Germán Leyens

On va l'agricultura? Podem alimentar a una població creixent i satisfer la demanda de biocombustibles en el Nord Industrialitzat? Partidaris de l'agricultura de biocombustibles, (companyies de grans i productes químics, inversionistes de Wall Street, polítics i la majoria dels investigadors a les Universitats) eviten esmentar el cost dels productes, els combustibles fòssils, el dany al medi ambient, el preu físic a pagar per animals i humans, i el creixent problema de fam que acompanyarà el pas de la producció d'aliments als cultius energètics. Volen que creiem que el canvi a cultius energètics serà tan fàcil i tan pràctic.

Xerris Grassley, senador per Iowa, EUA, ens diu que els "biocombustibles" donaran renovada importància a l'agricultura com productor d'energia així com aliments i fibres. Serà una situació a la qual només es pot guanyar, bona per a la independència energètica d'EUA, la prosperitat econòmica i per a l'entorn.

Salvarà la producció de bioenergia a l'agricultura nord-americana, acabarà la nostra dependència del petroli, salvarà el medi ambient i mantindrà aliments sobre les taules de tothom? Tal vegada no. Els biocombustibles no són la "vaca de diners" que van prometre als agricultors. Com font d'energia són menys eficients i no són "més verdes" que el petroli. El seu cultiu durà l'augment dels preus d'aliments i com a resultat, els pobres sofriran encara més risc de passar fam. Selves humides seran destruïdes i es convertiran en terres de cultiu, camperols a tot el món seguiran perdent les seves terres, la seva sobirania alimentària, tot per a alimentar l'apetit de combustible del món.

Poden reemplaçar els biocombustibles una quantitat important de combustible fòssil? Tal vegada no sigui així. Si haguéssim dedicat el 2006 tota la producció de grans d'EUA a la producció de etanol, hauríem reemplaçat només un 12% de la gasolina que usem. Si haguéssim plantat cada hectàrea de terra de cultiu de la nació amb blat de moro hauríem reemplaçat només un 80% de la gasolina que usem. Si l'Administració d'Informació de l'Energia d'EUA té raó en els seus càlculs i el 2030 EUA fos capaç de produir 700.000 barrils de etanol per dia, hauríem assolit compensar aproximadament un 6% de les nostres necessitats de combustible per al transport.

És l’etanol realment un combustible renovable? Tal vegada no ho sigui. Un article a la revista Science el 2006 mostra que, sobre la base d'investigadors de la Universitat de Califòrnia Berkeley, només entre un 5% i un 26% de l'energia en etanol és "renovable." El combustible fòssil requerit per a conrear i processar l’etanol, va negar en realitat la major part del seu valor energètic.

Són realment millors per al medi ambient els biocombustibles? Tal vegada no ho siguin: Dades de la Universitat d'Edimburg mostren que els biocombustibles produeixen alts nivells d'òxid nitrós, un gas hivernacle 300 vegades més potent que el CO2. En total poden produir un 70% més d'emissions de gas hivernacle que els combustibles fòssils.

Podrem produir nivells importants de cultius energètics sense tenir impacte en els subministraments i preus d'aliments del món? Tal vegada no. La producció de biocombustibles podria augmentar els preus d'aliments fins a entre un 20% i un 40% segons l'Institut d'Investigació de Política Alimentària Internacional a Washington.

La producció de biocombustibles depèn de milers de milions de dòlars en subsidis governamentals en la forma de garanties de préstecs per a la construcció de plantes de biocombustibles, exempcions d'impostos per a biocombustibles i pagaments directes als agricultors. Un estudi de 2006 de l'Institut Internacional pel desenvolupament Sostenible va mostrar un cost anual en subsidis de 1,05 a 1,38 dòlars per galó de etanol produït, un total de 7.000 milions de dòlars. Quant estem disposats a gastar i per a què?

Els biocombustibles són una estafa pintada de verd, una solució "per a sentir-se bé" de cara a la fi del petroli barat. Quan es considera el sistema agrícola industrial que és necessari per a la seva producció, els biocombustibles són qualsevol cosa però no sostenibles. Els costosos productes de combustible, fertilitzant i llavors biotecnològiques qüestionaran la rendibilitat dels agricultors del nord, mentre els agricultors camperols seguiran sent expulsats per a crear lloc per als monocultius de blat de moro, soja, canya de sucre i palmes d'oli. Pujaran els preus d'aliments, augmentaran la fam i la pobresa i no estarem més prop de la independència energètica o de combustibles veritablement renovables.

Ara, quan el president i el Congrés ens han atrapat, mitjançant les Lleis de "Farm and Energy" en la producció a gran escala de cultius energètics i en la creença que podem seguir vivint, sense ser afectats, les nostres vides com de costum, què hem de fer? Necessitem solucions energètiques que funcionin, estàndards durs per a l'ús de combustible en els vehicles, nous sistemes públics de transport, energies veritablement renovables com l'energia eòlica i solar i compromisos vinculants amb la conservació i el reciclatge, ara, no amb promeses poc realistes per a l'any 2030.

Així que, la pròxima vegada que conduïm al supermercat i ens queixem pels preus elevats, i després carreguem el nostre vehicle tot terreny amb combustible flexible, pensarem en el 50% de la població del món que viu amb menys de dos dòlars al dia? Considerarem si més no que en caure a l'estafa del biocombustible també ens apoderem de la seva sobirania alimentària i podríem haver-la condemnat a mort?

Jim Goodman és productor de llet en Wonewoc,Wisconsin, EUA

Jardineria horrible

Jardineria horrible

(ex Pòrtula n. 301. 2007)

Acaba la pitjor legislatura de tota la història de parcs i jardins. La conclusió simultània del parc de sa Riera, que ha agradat a molt poca gent, i deuen esser els que corren en monopatí, i del parc de les Estacions II, que no ha agradat absolutament ningú, ni als skaters aquests. Hem esperat vint anys per veure això, o segons com es miri, cent. El sus el va donar Ramon Aguiló i ja estava previst al pla Calvet.
El dia de la reobertura del parc de les Estacions II havien col·locat prèviament, ante portas, una tenda de campanya on netejaven les dents, i el president Matas (el d’Amèrica) va anar a no-inaugurar la tenda aquesta, però el parc de les Estacions II ja no li va fer gens d’il·lusió, ni tan sols no-inaugurar-lo, i és que el parc aquest no fa il·lusió a ningú. El problema és que aquest parc és el que ha fet vessar més tinta de tota la història de parcs i jardins, i a més està tan enmig que és del tot impossible oblidar-se’n, talment un mal son d’aquells que burgen tota la nit.
A Londres tothom té ben clar que una cosa és l’estació Victòria i una altra molt diferent és Saint James Park, a part que tothom n’està ben content i ho mostren ben orgullosos... A Palma no, com que aquí, a priori, l’espai públic s’esfuma, a posteriori, amb el poc que n’ha quedat hem de fer parc, bulevard, entrada d’autopista i estació intermodal, com qui fa una oferta de bunyols, mentre els parcs, per fer-se, i fer-se estimar, necessiten pau i tranquil·litat, cosa que sembla ens esta vedada.
I a sobre hem creat un problema ben greu: el centre de la capital turística mediterrània, com diuen, no pot presentar aquesta fatxa. Però bé, tampoc no ens encalcen, ara. Esperarem vint anys més, o cent.
Per acabar de fer el duro, la torre d’en Pau, un altre parc que sí que havia agradat bastant, entre d’altres coses perquè ens venia regalat amb una arquitectura i una vegetació ben singulars, és a dir que bastava reestructurar i mantenir quatre racons, doncs els veïnats també estan arreplegant firmes per tornar a dignificar-lo, perquè ara fa pena de no-manteniment.

La jardineria horrible, però, és una cosa molt més variada i abundant. Un exemple groller ben possiblement el tenguem davant casa nostra: aquella palmera que haurà d’estar fermada anys i més anys, i després ni fa ombra ni té cap gràcia; aquella altra que és l’únic que ha sobreviscut a la reconstrucció de la barriada i, vés per on, al veïnat de davant no li agrada i mou cel i terra perquè la llevin; aquells arbres-sparring abandonats de Déu que degraden, encara més, l’entorn; les atzavares i iuques “spanish bayonet” camí de l’escola, o el ficus que tenim a l’entrada demanant misericòrdia perquè el cossiol li estrangula els dellons (el “cepellón”). Com veim, n’estem enrevoltats.
El darrer que ens faltava era insultar les oliveres, me referesc a aquests taperons marcians i tocats de radioactivitat que varen aparèixer a la rotonda del Festival Parc i ja s’estenen com els pixacans.
Diuen que Valldemossa és un dels pobles on es viu més bé d’Espanya, i de tan bé que estan, s’han espanyat tot sols, saturant els voltants de la carretera. Això més o menys és el que diu la cançó de Sant Pere, la de Sant Vicenç Ferrer conta uns miracles curiosíssims, però la seva capella i el turonet de devora sempre l’hem vist amb una brutorada i una poca gràcia proverbial. La torreta de Banyalbufar deu esser la postal per excel·lència de la Mallorca del turisme idíl·lic, doncs anau a saber per què, i a qui, se li va acudir “millorar” l’entorn amb una pasterada de no sé què. Al mateix centre del port de Sóller tenen una olivera mil·lenària tirada en un racó de mala mort. Al port d’Andratx (ja fa uns anys, d’això, però aferrau-vos) tenien uns tamarells... que varen retallar en daus de metre cúbic...
...bé tampoc no fa falta treure el calaix de fotos, com dèiem, basta mirar per aquí devora.

Pere Llofriu

Arboricidi al Guinardó

L’Ajuntament ens arrabassa els arbres

Parcs i Jardins continua la seva particular croada contra les robínies pseudoacàcies del Guinardó. Ja fa uns quants anys que han començat una minuciosa feina d'extermini d'aquests arbres tan característics del barri. Les robínies han estat l'espècie predominant des que es va començar a urbanitzar aquesta zona de Barcelona, però sembla ser que els temps han canviat i tant li fa si els arbres són éssers vius, ara toca transformar el paisatge i cal fer-ho a cop de destral o de serra mecànica, per ser més exactes. L'última actuació en aquest sentit l'han patit els exemplars meravellosos de la part baixa del carrer de la Marquesa de Caldes de Montbui. No hi ha hagut pietat, han estat eliminats tot i el seu excel·lent estat de salut... i m'avanço a dir això perquè l'argument d'arbres malalts és "insostenible". Molt sovint, les robínies víctimes de l'arboricidi, rebroten amb força mentre l'arbre "suplent" mor o malviu penosament.

Els responsables de Parcs i Jardins i, en general, el nostre Ajuntament, demostren, una vegada més, no tenir cap mena de sensibilitat per la relació que teixim els ciutadans amb el nostre entorn més immediat. No entenen que només aquesta vinculació dóna sentit i vida a la ciutat. Els vincles els fem amb un arbre, un edifici singular, el traçat d'un camí...petits paisatges als que s'han acostumat els nostres ulls i que, brutalment, ens són arrabassats.

Miracle Tous
Guinardó, Barcelona

·

La cabra i la desforestació

EL PROGRAMA “1 MILIÓ D'ARBRES” ... MENJAR PER A LES CABRES?

Les repoblacions que executa la Conselleria de Medi Ambient en el mont de la Victòria (Alcudia) seran “devorades“ per les mateixes cabres que la institució fomenta a la zona. Fa més d'un mes que la Conselleria de Medi Ambient va presentar un macro projecte per a repoblar les forests de les Illes Balears, amb el nom de + “Bosc, un milió d’arbres +”. Aquest projecte, a la seva presentació, era mancada d'una planificació temporal i espacial de les actuacions, així com d’uns objectius inviables a realitzar en 4 anys, sota el criteri d'aquest col·legi professional, ja que no s'aporta cap idea nova ni planteja solucions al major element desforestador de les forests de Mallorca: la Cabra.

Aquest col·legi professional planteja com idea principal la reducció dràstica de les poblacions de cabra assilvestrada, ja que les zones de Mallorca que presenten elevades taxes d'erosió i falta d'estrat arbori són aquelles amb elevada presència de cabra. Les finques públiques de Albarca-És Verger a Artà, Son Moragues a Valldemossa o el Puig Major a Escorca són exemples de l'elevat dany sobre la vegetació i les espècies de flora autòctones i protegides que ocasionen aquesta plaga. El més sorprenent de les actuacions de la Conselleria de Medi Ambient ha estat presentar “el vedat de caça de la Victória (en el municipi d'Alcúdia), el primer de Illes Balears homologat per a la caça major de la cabra salvatge mallorquina”, ja que d'una banda fomenta la població de cabra (que s'alimenta entre uns altres, de les principals espècies d'arbres i arbustos) i per l'altra executa repoblacions en la mateixa zona, sense protegir aquests arbres, que en pocs anys seran rosegats (o sigui, menjats) per les cabres, en no tenir cap sistema de protecció.

La polèmica suscitada fa dues setmanes amb els tubs hivernacles (i l'ús d'escuma per a fixar al sòl) no és una tècnica per a protegir a la planta de les cabres, sinó un sistema per a afavorir l'arrelament i creixement dels arbres. Aquests tubs tenen una altura de 0,8 m., i les cabres poden arribar amb les seves dents fins a 1,70 metres. Una solució parcial a les zones repoblades són els tancaments cinegètics (d'elevat cost per a la seva ubicació), i que no solucionen la problemàtica del rosec constant sobre la vegetació per part de les cabres. Aquest col·legi professional aplaudeix que la Conselleria de Medi Ambient vulgui repoblar les forests de Mallorca, el que no té cap sentit és que plantin arbres sense solucionar el motiu de la desforestació, i a Mallorca, no són els incendis ni les urbanitzacions, són les cabres.

Francisco Grimalt Falcó

Degà Delegat del COITF a les Illes Balears

balears@forestals.net

Els forestals diuen que els vedats de cabres
fomenten la desforestació

M. C. ALCÚDIA. El Col·legi Oficial d'Enginyers Tècnics Forestals de les Illes Balears (COITF) va manifestar ahir la seva preocupació per la creació de vedats de caça de cabres mallorquines. En un comunicat, asseguren que són aquests animals i no els incendis ni les urbanitzacions els principals causants de la desforestació. Per aquest motiu, per a aquest col·lectiu, en tot cas els esforços realitzats per la conselleria de Medi ambient per a augmentar la massa forestal de les illes, el projecte de reforestació iniciat per la citada cartera "no té cap sentit". Des del col·legi plantegen al Govern tot el contrari, "la reducció dràstica de les poblacions de cabra assilvestrada" després de comprovar que les zones de Mallorca amb més problemes són aquelles amb elevada presència d'aquests animals com les finques de Albarca-és Verger, Son Moragues o al Puig Major, detallen, al mateix temps que demanen una major protecció de les espècies que se sembren.

Diario de Mallorca

Madrid: la defensa del medi ambient en perill

Esperanza Aguirre vol destruir
la Naturalesa a Madrid!!

Per això ha aprovat la Llei 3/2007. Que impedeix als Agents Forestals accedir als terrenys forestals privats, llevat per a apagar incendis. Només als AAFF, no a la Policia ni A la Guàrdia Civil!!! Per què és això tan greu? Perquè els Agents Forestals són la policia mediambiental a la Comunitat de Madrid Perquè ells posen el 98% de les denúncies mediambientals, i els altres cossos només el 2% Perquè els terrenys privats són el 75% de la superfície de la Comunitat de Madrid Des de 1877 els Agents Forestals entren a propietats de tot tipus i a tota Espanya per a fer complir les lleis mediambientals. Aquesta Llei diu que podem entrar, però amb una ordre judicial. Els jutges diuen que ells no poden donar una ordre que segons les lleis no és necessària. A un ciutadà els jutges no li poden donar una ordre judicial que li permeti prendre un cafè, ni a un Guàrdia Civil per a obrir el maleter d'un cotxe, ni a un Agent Forestal per a permetre-li entrar en una finca forestal privada. I EXIGIR PER LLEI AQUESTA ORDRE ÉS INCONSTITUCIONAL!!! A qui perjudica això? Perjudica a la Naturalesa, que no tindrà qui vetlli per a la seva protecció. Perjudica als propietaris de finques, ja que no hi haurà ningú que controli que a la seva finca no es realitzen infraccions com: furtivisme, tala d'arbres, abocaments…. Científics i naturalistes als quals guiàvem per a mostrar-los les espècies que investiguen i es beneficien del nostre coneixement del mitjà, i amb ells, tota la societat escolar, doncs ja no podrem educar-los en el respecte a la naturalesa. Els amos de finques que compleixen les lleis als quals amb la nostra sola presència els donem seguretat i vam arruixar als delinqüents dels seus terrenys. Excursionistes o muntanyencs perduts, perquè ja no podrem col·laborar en la seva recerca, i el nostre coneixement de les muntanyes serà inútil per a ells. El personal d'extinció d'incendis . Qui va a guiar-los en un terreny desconegut si els AAFF tampoc coneixen el lloc? Les espècies amenaçades, que no tenen veu, i no poden protestar Mariano Rajoy perquè Esperanza Aguirre li llevarà milers de vots en demostrar que el medi ambient els importa un rave. Qui anirà a perseguir el maltractament animal en el mitjà rural? Qui anirà a denunciar els cotxes abandonats en el camp? Qui a denunciar els abocaments? Saps que amb la Llei 3/2007 ja es poden fer barbacoas a l'agost a la meitat del camp, àdhuc estant prohibides i sent un enorme perill per a tots? Únicament has de fer-lo en un terreny privat. És fàcil, a Madrid el 75% del terreny ho és. Si un Agent et veu no et podrà demanar la documentació, i si l'amo crida als AAFF, no passa res perquè no podran entrar. A qui beneficia això? Caçadors Furtius que acamparan a pler per aquells vedats que no puguin pagar una vigilància privada. Als que fan construccions il·legals. Piròmans, perquè en no investigar-se els incendis, no se'ls podrà detenir. En resum: Aquesta Llei perjudica als que compleixen les normes i afavoreix als infractors i delinqüents. Són ells els amics d'Esperanza Aguirre?? Aquesta llei es donà a conèixer una setmana després de les últimes eleccions. Per què no apareixia en el seu programa electoral ?? Perquè sabia que era il·legal. Si després del que has llegit et sents indignat, signa aquí: Signatures

La Naturalesa t'ho agrairà,
i les generacions futures també.

Passa-ho!

·

·

· Més informació:
· Arxiu pps 838 Kb
· SAFTAM
· Agentes Forestales. CCOO
· UGT Madrid
· Agentes Forestales
·

Joan Rallo: Empelts i poda

PONENT

Joan Rallo Garcia, enginyer tècnic agrícola especialista en fructicultura.

CONFERÈNCIA: EMPELTS I PODA

DATA I HORARI Dijous, dia 24 de gener.
Horari de 18,00 a 21,00 h.

LLOC Sala d’actes del CENTRE BIT
C/Selleters, núm. 25; Inca

INSCRIPCIÓ

Les persones interessades s’hi poden inscriure a l’IRFAP, al c/d’Eusebi Estada, 145, de Palma, o al telèfon 176100 (prefix de Mallorca) (ext. 60695 o 65359), de dilluns a divendres, de les 9 h a les 14 h, o bé enviant el full d’inscripció que es pot trobar a http://www.caib.es/

al fax 971 17 71 07 o al correu electrònic irfap@caib.es o també podeu demanar informació a APAEMA al telèfon 660410186 o al correu electrònic apaema@gmail.com

Damunt la pell d'un arbre

"Leer me mata"

A mi em mata llegir "Leer me mata" en roig roent damunt la pell d'un arbre... Darrerament però, estem de sort doncs hi ha qui es preocupa per a que no ens matem llegint res massa selecte sobre els arbres.
Conegudes biblioteques especialitzades de Barcelona passaran a la Història justament per les referències bibliogràfiques que falten als seus prestatges.
Es tracta d'una qüestió pressupostària o de falta d'amor pels arbres ?
Llegir et fa lliure mitjançant el coneixement, et salva amb les ales de la il·lusió...
«Leer me mata» fa por com indicador de la pèrdua d'esperança, de la ignorància que ve i de la misèria que comporta.
L'artista en qüestió si s'hagués dedicat a llegir l'Espasa-Calpe potser ja hauria palmat (senyal de que tenia raó) i els arbres viurien més tranquils...

X. C.

·

Quí ha estat?

Oh benvinguts!, passeu passeu...

Els arbres a la gespa

La desídia dels gestors de la jardineria
i la mort lenta dels arbres

Per retallar la gespa dels espais on la segadora no arriba, l’acció de manteniment que malauradament en mols casos s’aplica és utilitzar l’esbrossadora que, amb el fil de nailon, fereix als arbres reiteradament. Això sí, la gespa és segada. No trobo un motiu tècnic que ho justifiqui.
Com tampoc trobo un motiu econòmic o de medis humans i materials que excusi aquest procediment.
Els efectes son visibles, coneguts, previsibles.
Documents i publicacions com:
‘Plecs de prescripcions tècniques de manteniment ...’ , ‘Plans de manteniment dels municipis ...‘, NTJ (Normes Tècniques de Jardineria.) ho deixen ben clar:
Sense la gespa al voltant dels troncs, l’esbrossadora ja no és necessària ...., com tampoc ho ha estat mai el flagel del seu fil a l’escorça del coll de l’arrel dels arbres.
La supervivència de l’arbre està més garantida. El patrimoni, actual i futur, del nostre arbrat també.
Aplicar els procediments adequats és ser eficaç i és ser competent i és fàcil.
Cert és que, els gestors del manteniment i conservació dels nostres parcs i jardins, tenen aquets coneixements i no cal il·lustrar-los al respecte.
Però, també, és cert que la potestat de decidir és d’ells; doncs els jardiners i/o operaris fan allò que els caps els indiquen.
Els jardins i els parcs son el mirall dels serveis en jardineria que empreses, entitats i organismes gestionen i realitzen en els nostres municipis.
A les hores, quin és el motiu? Què justifica aquest procedir? Potser, veient la imatge hi trobeu una justificació millor.
Núria Pidelaserra
Enginyera Tècnica Agrícola

·

El senglar (Sus scrofa)

Una espècie tot terreny

Avui voldria aprofitar les meves hores lliures d'estudi per parlar del senglar.
No faré una descripció en detall de la seva ecologia, distribució ni anatomia però si comentaré certs aspectes que poden ser interessants per comprendre l'actual situació d'aquesta espècie als nostres ecosistemes.

Resum

El porc senglar, també anomenat porc fer (porc salvatge), ha estat sempre associat als nostres ecosistemes forestals. Val a dir que al llarg dels anys aquesta espècie ha competit clarament amb l'home pels recursos naturals. Aquest fet sempre ha implicat que l'home i el senglar no tinguéssin massa bona relació.
El cas que ens ocupa és molt similar al del llop, aquella espècie per tothom tant endimoniada però que també tenia una funció dintre l'ecosistema. Per aquest motiu, voldria remarcar les diferències ecològiques significatives més importants entre aquestes dues espècies;

·Els hàbits alimenticis del llop com a espècie clarament carnívora i els del senglar, totalment omnívor.

·La posició o el lloc dintre la xarxa tròfica del llop com a espècie que ocuparia la última posició de la xarxa tròfica, i el senglar, espècie que ocuparía una posició intermitja d'aquesta xarxa tròfica.
En part això significa que el llop sería capaç de depredar al senglar.

Com ja sabem, el llop també competía pels recursos amb l'home, segurament de manera més important encara que el senglar. Els comportaments del llop han estat força estudiats i per la xarxa o per mitjà d'estudis científics en podeu trobar informació, és d'allò més interessant. D'alguna manera sempre hem mirat d'esbrinar la raó per la qual un llop pot matar moltes preses i seguidament abandonar-les. En aquest sentit, sé que hi havia molts estudis per explicar aquest comportament, clarament evolutiu.

Podriem dir que l'home ha tingut sempre temor al llop pel fet que aquest sigui un depredador carnívor del seu bestiar però també perillós en cas d'un possible enfrontament. El que no sap la gent és que històricament el porc senglar també ha estat una espècie força odiada per la societat.

Antecedents històrics

Cal només remuntar-nos 50 anys enrere, a plena època post-bèlica i a plena crisis alimentícia i econòmica per comprendre aquest odi al porc senglar. Els anys 40-50 va ser una època de fam, cosa que va implicar que els cultius, les pastures i demés s'extenguíssin de manera espectacular.
Fàcil és buscar qualsevol fotografia dels nostres avis i contemplar el paisatge dominant d'abans: pastures, conreus i pocs arbres. (Compareu fotos amb la situació actual i ja ho veureu). Un exercici que recomano és el de mirar la típica foto del pi de les tres branques. Un cop ho hagueu fet, aneu-lo a veure en persona i compareu amb la foto com ha canviat el paisatge.

En aquests temps molta gent depenia del que plantava o pasturava. El senglar era una espècie que sovint feia emprenyar a tothom (arrancava totes les patates) i molt llaminera (si tenia aliment de sobra només menjava els brots tendres). Evidentment això implicava que fos una espècie perseguida, tal i com ho era el llop. És per aquest motiu, que el senglar únicament es refugiava a les zones més altes de les muntanyes i allà on l'home no hi feia acte de presència. Senzillament el senglar era una espècie que es matava perquè provocava pèrdues en cultius i pel delicat moment que es vivía al païs. Com que l'home feia acte de presència a pràcticament tot arreu, el senglar era considerada una espècie molt escassa i fins i tot amb cert risc de desaparèixer, tal i com estava el llop. En realitat, als 50 únicament podiem trobar senglar als racons més inòspits perquè fora d'aquests la mort era segura. En desconec l'origen, però la "batuda del senglar" de ben segur té alguna relació amb aquest context i probablement amb èpoques més antigues.

No obstant això, el senglar s'espavilava prou bé a les grans altures i va aprendre a tenir por de l'home.

Canvis de tendència

La millora de la situació econòmica, la revolució industrial, l'abandonament dels cultius o pastures de menys qualitat (i demés) provocà que el senglar pogués ampliar la seva àrea de presència i fins i tot, d'ocupació. Les conseqüències foren que a més d'ampliar territori, pogués ampliar poblacions.
A partir d'aquest moment el senglar deixava de ser ésser maleït i anava ampliant territori. Com que és una espècie omnívora, es podia espavilar fàcilment menjant el que fos (arrels, petits bitxos, fruits silvestres...).
El senglar deixava de viure als cims de les muntanyes i passava a ocupar les parts mitjanes de les muntanyes.

Situació actual

Hom parla de l'actual auge del senglar. I és veritat, de senglar se'n pot veure a tot arreu.
Tothom especula les possibles raons d'aquest augment increïble de poblacions de senglar. Les teories que corren més són les que el senglar s'ha barrejat amb el porc comú (de granja) i per tant pot arribar a tenir més raions. També es diu que el seu hàbitat ha millorat moltíssim.
Tot plegat és cert però m'agradaria reflexionar sobre aquest tema.

Cal tenir en compte que actualment el senglar és l'espècie que ocupa l'últim lloc a la xarxa tròfica, és a dir, cap organisme més en l'ecosistema és capaç de controlar les poblacions de senglar.
Normalment els organismes que ocupen l'últim escaló de la xarxa tròfica són organismes amb grans necessitats territorials, amb grans necessitats de consumir preses i de depredar-les i per tant, les seves poblacions no seràn extremadament abundants sinó que es veuran clarament relacionades amb les poblacions dels depredats.
En el cas del senglar això no passa. El senglar és una espècie que menja de tot. Si no té bitxos, arrencarà arrels, si no té arrels s'espavilarà amb els rostolls... A més, el senglar és una espècie de comportament nocturn que pot arribar a fer 40 o 50 quilòmetres amb una nit tranquilament. A més, els seus òrgans sensitius són extremadament delicats, cosa l'hi permet trobar de tot allà on sigui i a la distància que sigui. Per tant, és molt important arribar a la conclusió que segurament mai tindrà limitacions alimentícies i si les té, serà amb poblacions extremadament elevades (sería bo plantejar-nos si aquestes podrien danyar significativament l'ecosistema forestal).

Perquè el senglar té aquest comportament?? Senzillament perquè l'únic factor que limitava les seves poblacions eren els seus depredadors, abans l'home i el llop i ara inexistents.
Penseu que la xarxa tròfica va en ordre decreixent, com he dit, de manera natural el senglar no està programat per ocupar la última posició de la xarxa tròfica i per tant, posseeix els comportament necessaris per omplir els buits causats per la depredació. És claríssim que aquests comportaments evolutius són la seva condició d'omnívor, una major reproducció en comparació amb el llop, uns òrgans sensitius molt desenvolupats, requeriments d'hàbitat no molt específics etc.... Per tant, si no té depredació aquests mecanismes evolutius continuen i finalment les seves poblacions no paren de créixer.
El llop, pel contrari, al ocupar l'últim escaló de la xarxa, és una espècie amb requeriments alimentícis molt específics, tal com es demostra amb la seva condició de carnívor. També té requeriments territorials amplis i poc degradats. Tot plegat no és una prova més que es tracta d'una espècie més delicada i juntament amb la gran persecució, va provocar la seva desaparició al territori.

Sobre la millora de l'hàbitat això també és evident tot i que no és gaire ambiciós en aquest sentit. Tot i que segurament el més correcte sería dir que té gran quantitat d'hàbitats i territori on hi pot viure tranquilament sense preocupar-se de l'atac de cap depredador.

No sé perquè però la majoria de la gent creu que la raó de pes de tot aquest auge del senglar és el fet que es creués amb el porc de granja. Tinc entès que en algunes zones (sobretot Girona) era una activitat (ara il·legal) que es portava a terme per obtenir un porc de granja molt més fort i ja no ho dic amb tant seguretat, per caçadors mateix. Ignoro si aquests creuaments afavoreixen una major reproducció del porc fer (tothom m'ho assegura i pot ben ser). Encara que fos així, crec que no té lògica pensar que aquesta superpoblació és deguda a creuaments d'aquest tipus sinó al que ja he comentat. En fi, ho deixaré al tinter....

En fi, us ho deixo perquè pogueu reflexionar una mica.
Com passa amb els coloms, ara és una imatge típica veure la perifèria de Barcelona dónar menjar als senglars, no és que siguin barrejes entre porc senglar i porc comú, senzillament el senglar ha vist que lluny de ser tirotejat, l'home l'hi dóna menjar. Senzillament s'ha acostumat a l'home i sap que al seu costat tindrà menjar fàcil. Evidentment no s'ha de moure, no ha de suar per la nit i l'hi és molt fàcil anar sempre al mateix lloc ja que sap que hi haurà gent inconscient amb trossos de pa a la ma.
A més, cal anar amb compte (això sempre) per la nit dónat el comportament del senglar, a més d'un l'hi ha costat cara la broma d'impactar el cotxe amb un senglar...


Com podeu veure és una espècie tot terreny, i la naturalesa no les crea precisament per fer bonic, serà que hi havia algú més al seu davant... Us deixo uns videos d'allò més entretinguts!



Xasperman



LocaliaTVcatalunya

El confinament de l'auró

Els arbres d’Alaró

L'auró

(Acer opalus Mill. subsp. granatense (Boiss.) Font Quer & Rothm.)

Mirau, jo sempre estic agraït a la gent que m’ha ensenyat del mon naturalista tot el poc que he estat capaç d’aprendre. En botànica i en coneixement del paisatge vegetal he d’esmentar n’Antoni Bonner, amb el seu imprescindible “Plantes de les Balears”, en Pere Llofriu, “Plantes i jardins de les Balears”, en Ramon Folch, “La vegetació dels Països Catalans”, l’ensenyança escrita i de camp d’en Guillem Alomar, la “Flora de Mallorca” de Bonafè, experts de la UIB etc. Gent senzilla al cap i a la fi que m’ha sabut explicar amb paraules planeres allò que jo puc ser capaç d’arribar a entendre. Sense renunciar a aprendre cada dia més, no he volgut, ni he pogut, aprofundir en coneixements més extensos i especialitzats en la matèria. És per això que a aquesta llista hi manquen els noms d’altres eminents mestres i científics que només he ullat.

He après d’aquesta gent i he après de mi mateix, és a dir de les meves caminades i estades per la muntanya. És per això que pot passar a vegades que no comparteixi certes opinions científiques que provenen dels meus mestres. Jo, per exemple, pens que el Myotragus no menjava boix i n’hi ha que diuen que era el seu plat preferit basant-se en troballes de pol·len al restes mig fossilitzats dels seus excrements o intestins. Hi ha trobat fibra de les fulles, fusta o escorça? Crec que no. Posaria messions que també trobaríem aquest pol·len als cagallons de cabres en el temps en que aquesta planta l’espargeix amb profusió i, però, la cabra no en menja de boix, senzillament aquest pol·len queda dipositat sobre altres plantes que sí que els són comestibles.

Ha arribat a les meves mans un bon llibre, editat per la Conselleria de Medi Ambient, el títol en diu molt: “La vegetació de l’illa de Mallorca. Bases per a la interpretació i gestió d’hàbitats”. Hi ha molt a aprendre d’aquest llibre, però també vull dir que a vegades sembla que no vulguin dir les coses pel seu nom o que no sàpiguen o vulguin aclarir les accions necessàries per a concretar una bona gestió.

Quan a les espècies que anomenam relictes, l'auró (Acer opalus Mill. subsp. granatense (Boiss.) Font Quer & Rothm.), el teix (Taxus baccata), la pomera borda (Sorbus aria), l’arbre de visc (Ilex aquifolium), el corner (Amelanchier ovalis), la mare-selva de muntanya (Lonicera pyrenaica) o, un poc més avall, la mata vera (Pistacea terebinthus), aquest llibre diu:

“ A Mallorca, la diversitat d’aquestes comunitats és limitada. Sembla que fa temps que aquests tipus de vegetació no han prosperat de forma adequada. Dues causes poden ser determinants d’aquest fet: la insularitat, que ha impossibilitat la renovació o l’arribada al territori mallorquí d’un variat conjunt d’espècies; i l’evolució del clima a les Balears, que ha anat allunyant-se del seu òptim temperat (eurosiberià), en particular incrementant el període sec de l’estiu. (...) no resulta exagerat afirmar que l’efecte dels dos processos indicats abans, units a l’acció antròpica, han posat a la major part de poblacions al límit de la desaparició, motiu pel qual les comunitats existents tenen un marcat caràcter relicte. Així i tot, encara és possible reconèixer algunes comunitats com bosquines de rotaboc (auró) (Primulo balearicae-Aceretum granatensis), (...). Malgrat tot, el fet de què localment s’observi en aquesta espècie (Acer opalus sub.granatense) una excel·lent capacitat de fructificació, de germinació i de supervivència de plàntules permet intuir que, si els factors destructius deixassin d’actuar, es podria produir una recuperació d’una part important de la seva àrea potencial de distribució”.

És una bona cosa que diguin tan clarament que aquesta espècie germina be al seu medi, jo també ho he pogut comprovar. També he trobat llavors de teix als excrements d’un mart i he observat com any rere any aquestes espècies espargeixen llavors des de d’alt de les seves altes torres de defensa. Segurament els ocells també les aprecien. Potser germinen, però el seu futur és, finalment, al barram de les cabres. El que omet aquest llibre és precisament això, parlar clar i català: que són o qui són aquests “factors destructius”. Jo vos ho diré: les cabres. O si voleu els mals polítics, alguns propietaris, “la caça major” i les cabres. “Accions antròpiques”, “factors destructius”, enlloc he vist escrit el nom de: cabra.

La cabra assilvestrada es va declarar espècie cinegètica, això vol dir cap control, vull dir com el que tenen les espècies ramaderes: ovelles, vaques, someres.... La primera mesura a adoptar hauria de ser la de declarar a la cabra espècie ramadera i estar sotmesa als controls pertinents. O millor encara, declarar-la oficialment el que en realitat és: una plaga i actuar en conseqüència.

Quan al foc com a “factor destructiu”, val a dir que el cert és que les cremes per pastures de la nostra alta muntanya han minvat molt i estan cada vegada més sota control. Qui cremava grans extensions de càrritx per pastura ha envellit o va morir i no hi ha un relleu generacional. És cert però que el foc serà sempre un factor important de pertorbació.

Per tant l’alteració i confinament crític d’aquesta comunitat, a pesar d’haver tengut èpoques climatològiques més propícies, és, al meu entendre, sobretot antròpic i per tant corregible de manera antròpica també, és a dir interpretant i gestionant be aquest hàbitat. Cosa que no es fa. Ans al contrari. La categoria d’amenaça que, per exemple de l'auró i segurament també de les altres espècies, en dona l’IUCN és de “poc preocupant”. Ho podem assumir amb tanta calma en el cas dels hàbitats a Mallorca? Jo afirmaria que l’estat de conservació de les espècies abans esmentades és pitjor ara que fa vint anys o més i això que llavors es cremava més. Però la cabra estava sota control.

Per altra banda, què es fa per afavorir aquestes espècies, apart del teix? Es recullen llavors? S’empelten pomeres bordes o corners? Se’n fan esqueixos? Es repoblen a algun lloc? Quina gestió es du a terme per fer possible la germinació natural d’aquestes espècies, al manco als llocs més elevats? Quina interpretació fa aquest llibre per assolir una bona gestió d’aquest hàbitat? Sembla que dona sobretot la culpa al clima i a la insularitat com un mal sense remei i tingués por d’anomenar altres coses pel seu nom.

Quan al nostre arç, l'auró o rotaboc, vos puc assegurar que creix bé fins i tot al casc urbà d’Alaró (200 mtes. snm), sempre que se li presti un poc d’esment. Floreix per primavera al mateix temps que treu les fulles. El fruit està format per dues sàmares molt inflades, alades que se separen en madurar. Fructifica pel setembre. Molts fruits són buits de llavor, per tant va be fer amb unes tisores de podar ben esmolades, un tallet a un cantó del fruit i comprovar que és ple, llavors la podem sembrar, els percentatges de germinació en planter són alts si no sembram llavors estèrils. Aquesta subespècie d’arç és endèmic del nord d´Àfrica, illa de Mallorca i meitat meridional de la Península Ibèrica (Alacant, Castelló, Girona, Lleida, Tarragona i València). Està protegit com “espècie d’interès especial” al Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades. Quan a la forma de les fulles, pensau en la bandera del Canadà i vos en fareu una idea. Prop d’Alaró és segur que el podem trobar pels Tossals Verds empenyalat a per la zona anomenada de s’Entreforc part de d’alt de la font del Pi del torrent d’Almedrà. I ara mateix no record si l’he vist a l’Orengar del Castell o de s’Alcadena.

Aplec sobre l'auró

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 13 de gener de 2008.

· Els Arbres d'Alarò ·
·

Tres mons

Mirant la darrera fotografia de l'article “Torrents SOS” posat per Joan Vicenç (ex Gadma, dia 10) no m'he pogut estar de recordar la litografia d'Escher titulada "Tres mons" i, més modestament, la fotografia que acompanya aquest escrit i que vaig fer en un parc de veres a Bremen (a Mallorca la paraula “parc” té un altre sentit, diríem que és una paraula polisèmica). Sens dubte Mauritius Cornelius era un amic dels arbres. Pot ser un exercici ben entretingut intentar esbrinar quines són les espècies que hi ha representades al gravat. D'entrada, la interpretació del títol ja dóna molt de joc: quins són els tres mons dels que parla? El món sec, el món humit i el món de la interfície? El món animal (el peix), el món vegetal (les plantes) i el món mineral (l'aigua)? O els dels tres arbres, els reflexos del quals són al gravat? Bé, es pot aprofitar el dinamisme d'una eina com aquest pot de blogs per fer unes estimacions. D'entrada imposarem la condició de caducifolis. Crec que no aniré molt errat si suposam que una de les fulles més abudants, de forma ovalada i vorera ondulada, la podem assignar al faig (Fagus sylvatica). L'altra fulla diguem-ne fàcil, i que també correspondria a alguna espècie germana dels arbres de Bremen, seria aquesta lobulada abundosa que encaixaria ben segur amb alguna espècie de roure i que podríem deixar en Quercus sp. Miraríem ara aquestes altres, no tan abundants, amb una unitat a la part de baix a l'esquerra del gravat, ovals, agudes i dentades que, tot i l’agudesa de les dents, ens fa pensar en el bedoll (Betula pendula). Seguint amb aquest ordre de major a menor quantitat, almanco amb tres unitats, tendríem ara aquesta fulla palmada i dentada que no sé si podríem associar a alguna espècie d’auró (Acer sp.). Finalment pareix com si pel mig, a l'esquerra, Escher hagués volgut posar-hi una fulla d'una altra espècie d'auró, o de figuera (Ficus carica), més que res per acabar d'embullar.

Pep Lluís Pol

·

L'aigua i els boscos

Un dels temes que més ens preocupa avui dia són aquells relacionats amb l'aigua.

Tots sabem de l'actual falta d'aigua, si més no, a Catalunya.
Pel que tinc entès, aquesta situació no es viu de la mateixa manera a les Illes balears ni al Païs Valencià, on en aquests últims anys els hi han tocat molt més les depressions mediterrànies.
Un cúmul de factors han propiciat que les depressions mediterrànies no afectéssin de ple a Catalunya i pel colmo, les atlàntiques, que ja de per si ens porten poca aigua, en moltes ocasions no han ni arribat. Com a prova d'això, a Galícia també es parla de sequera per la falta de perturbacions atlàntiques.
No em veig capaç d'explicar la raó per la qual aquelles potents depressions mediterrànies no ens afectaren però el que si vem notar tots plegats és aquella inusual persistència de l'anticicló a plena tardor.
Evidentment parlem de disminució de les precipitacions. Tot i que no és ben bé un fenòmen nou, si és veritat que cal estar atents. Per compendre la magnitud de la sequera, vaig consultar la pàgina d'un conegut del poble veï. La mitjana climàtica de precipitacions al meu poble oscil·la entre els 600 mm./any amb variacions que poden arribar fins als 700 mm./any i amb mínims de 500 mm/any. A l'any 2006, la precipitació acumulada en aquesta mateixa zona va ser de 470 mm./any, xifra molt semblant a les que normalment registra Lleida, de les zones més seques del principat. El que més destaca de tot plegat és la inusual falta de precipitacions a la tardor.

Tots sabem el gran efecte de l'aigua en els boscos i la seva condició de selector natural en les espècies. Per altra banda, els boscos també creen efecte en l'aigua, sobretot en l'aigua que arriba als rius, als trams baixos i als alts d'aquests.
Es parla del gran efecte amortidor que fan els arbres en el cabal d'un riu. Als hidrogrames (representació del cabal en funció del temps) aquest efecte amortidor és molt fàcil de veure.
Si després d'una pluja important comparéssim un hidrograma d'una zona deserta amb el d'una zona boscosa, observariem com el cabal punta a la zona deserta (màxim cabal en tot l'episodi de pluja) és molt superior al d'una zona boscosa, a més, el cabal del riu sería molt més constant al llarg del temps en una zona boscosa mentre que a la zona deserta problement només mantindria cert cabal durant l'episodi de pluja i pocs dies més tard.
Podriem dir doncs que els boscos "repartèixen" als rius l'aigua que cau al llarg dels dies, tenint així la capacitat de mantenir cabals molt més constants i amb poques variacions que en zones sense bosc. Sense bosc, l'aigua caiguda baixaría gairebé tota en poca estona.
En algun moment de la història l'home sempre ha oblidat arreu aquesta evidència. Per posar un exemple, amb les desamortitzacions de Madoz (1855) es varen privatitzar moltes finques que, coincidint amb un auge dels preus de productes forestals i amb una crisis econòmica, va suposar la gairebé total deforestació dels boscos españols quedant només intactes els que es van aconseguir catalogar com a "Montes de Utilidad Pública del Estado", encara existents. Les conseqüències van arribar aviat, pluges torrencials van precedir un dels episodis d'inundacions més nefasts.

Hi ha però un altre concepte també interessant, el de la intercepció. La intercepció és d'alguna manera l'aigua que queda retinguda per la vegetació. El que se sap de la intercepció és que les coníferes intercepten més aigua que les frondoses o caducifòlies (per això sota el pi no ens mullem tant). Aquesta diferència entre la intercepció d'unes i altres és degut a l'arquitectura de l'arbre, presència d'acícules o fulles que puguin deixar caure l'aigua, caiguda o no de les fulles etc... Els valors d'intercepció mitjana al llarg de l'any d'una conífera poden duplicar els d'una caducifòlia, depenent moltíssim també del tipus de precipitació (neu, aigua...), la durada d'aquestes, la intensitat etc...

En aquest sentit s'ha observat també que en precipitacions minses o moderades el paper de la intercepció pot arribar a ser molt notori, mentre que en episodis de precipitació abundant i d'intensitat forta, la intercepció és gairebé despreciable.

Actualment aquests estudis d'intercepció han presentat resultats força diferents (per les diferents zones on es practiquen, ja que hi ha condicions molt diferents), no obstant això, la intercepció en una conífera pot arribar a tenir valors propers al 45% en zones on les precipitacions al llarg de l'any no arriben a ser gaire intenses i en forma de neu, i del 10-15% en zones amb dies de precipitació intensa i en forma d'aigua o pedra. Al mediterrani segurament ens quedariem amb un valor intermitg, del 30-35% en coníferes i del 10-20% en caducifòlies (resultats aproximats).

Un altre paper d'aquesta intercepció és la d'amortitzar el cop que originarien les gotes d'aigua al arribar al terra. En certa manera s'evita l'erosió, sobretot en vessants pronunciats i en sòls tous i fàcilment erosionables. Es considera també que la caiguda d'una gota a uns 10 m. del terra equival a la caiguda de la mateixa gota directament de l'atmosfera i per tant, en zones sense protecció arbustiva, herbàcia o amb arbres molt grans, no hi ha un efecte amortidor tant important.
Puntualment un bosc també podria presentar alta erosió degut a les grans gotes que desprenen les capçades. Això passaria en boscos amb arbres molt grans, poc sotabosc i amb molt poc regenerat. Evidentment és una condició molt especial però podrien existir llocs així.
Una estratègia que han utilitzat silvicultors a Catalunya en les zones de més erosionabilitat és la de deixar restes de troncs i branques amb o sense les fulles de manera paral·lela a les corbes de nivell. Aquesta pràctica presenta altres avantatges com la reincorporació dels nutrients a la terra, però també desavantatges com poden ser en l'aspecte de prevenció d'incendis forestals. D'aquesta manera es poden evitar en certa manera la formació de xaragalls que al llarg del temps poden fer-se molt més pronunciats i esdevenir un problema de sòls gairebé impossible de resoldre.

En altres països la intercepció pot ser fonamental per al manteniment de la vida, exemples en seríen els boscos tropicals o la laurisilva a les canàries, on la intercepció de la boira representa part molt important de l'aigua total rebuda al llarg de l'any.



Sequera: Realment estic impressionat amb la capacitat de regeneració del pi roig a la meva zona, en alguns llocs he arribat a comptar 2 arbres/m2 o 15 arbres/25 m2, densitat equivalent a 6.000 peus/ha. No obstant això, és molt comú començar a veure ja la selecció natural, molts d'ells moren de joves, no només per aquestes densitats sinó també per la secada i per la gran afloració d'escolítids. Evidentment la secada mata als arbres però els que no moren presenten una debilitació evident (pèrdua de fulles, fulles seques, troncs torçats...) i llavors ho aprofiten els Ipps (escolítids que per aquí ultimament abunden molt). No m'agradaria parlar d'una causa-efecte directe però crec que la secada fa aflorar aquests bitxos...

L'altre dia vaig caminar per una zona propera i vaig observar una actuació forestal. Pel que vaig poguer veure, semblava una tallada de selecció. Em vaig alegrar de veure que no era una selecció negativa (selecció negativa és tallar els arbres més forts, robusts i alts i deixar la resta, es diu així perquè d'alguna manera sería tot el contrari a la selecció natural), havien deixat molts arbres pare quedant una densitat de 500 arbres/ha (aproximat), probablement eren els més forts que hi havia abans de la tallada. No obstant això, era evident que aquells arbres corrien cert risc de ser tombats. Era també evident que havien crescut amb condicions de molta densitat, donat el coeficient d'esbeltesa que vaig poguer calcular a ull i per la seva diminuta capçada. Tot plegat els feia més susceptibles a unes condicions climàtiques adverses. Realment no vaig saber predir el futur d'aquells arbres, hi havia dues opcions: o es quedaven tal qual (amb el risc que comportava) per la seva petita capçada i possiblement edad considerable, o bé creixien en capçada i en tronc i es feien uns grans arbres.

Més endavant del camí vaig veure de nou un bosc de pi roig. El bosc estava molt dèbil, la meitat dels arbres estaven caiguts i tombats, probablement era la secada?, alguns també presentaven forats per l'acció dels escolítids. Els arbres havien de competir entre ells perquè no tenien espai, ni radicular ni aeri. Hi havia una clara competència per la llum, eren arbres alts per la poca edad que tenien però amb troncs ridículs, molts d'ells torçats per la impossibilitat de mantenir tant pes i tanta alçada amb un tronc tant petit.
No obstant això, vaig pensar que putser la secada només havia fet que el procés s'adelantés. Era evident que al llarg dels anys molts dels arbres, (donades les densitats) acabarien morint, quedant només els més forts o els que en millors condicions estaven (o els que més sort tinguéssin).
Gairebé gosaria dir que la secada ha fet un bé, només just en aquest lloc del que us estic parlant. El bosc creixarà menys temps amb densitats excessives i per tant, els arbres resultants que sobrevisquin a la secada estaran més lliures de competència, no hauran de procurar créixer tant en alçada i podràn per fi, créixer en diàmetre (arbres més estables), també podràn desenvolupar per fi la capçada. En definitiva no hauran de competir tant pels recursos.

Aquesta situació és força comuna en molts boscos catalans. Gràcies a unes condicions òptimes i a la excel·lent capacitat dispersadora d'alguns arbres, el bosc ha pogut remuntar després del pasturatge i després de les tales excessives de dècades passades. No obstant això, el bosc s'ha fet més susceptible, a bitxos, a sequeres, a vent..., almenys és la impressió que tinc quan vaig per la majoria de boscos propers.

Tornant de nou al tema de la intercepció, hi havia una línia d'investigació per entendre el paper que tenia aquesta nova situació de boscos tant densos en els cabals dels rius.

En efecte, es pensa que aquesta nova densificació d'arbres també té un altre impacte negatiu, encara que segurament no és res comparat amb l'impacte negatiu que comporta gastar tanta aigua, consumir-ne tanta, abocar-la pels camps de golf, contaminar-la de sals o nitrats etc....

De totes maneres, encara que sigui només per saber-ho i tenint clar que el problema de la falta d'aigua als pantans no el tenen els arbres sinó nosaltres, és possible que l'abandonament de zones on abans hi havia un aprofitament i ara s'han densificat (per les condicions òptimes del terreny i per la gran capacitat dispersadora d'algunes espècies), el bosc, a més de ser més susceptible, provoqui una major retenció d'aigua a través de la intercepció i per tant, n'arribi menys quantitat al riu.
No sé si era a Vallcebre que això ja ho anaven fent i els resultats indicaven una reducció del cabal d'un 20% fruit d'aquest canvi en l'ús del sòl, en part és normal, el 100% de la conca havia revegetat de manera natural. Abans estava completament deforestada i en algunes zones, la gran erosió provocada era evident....



Ja per acabar, no ens confonguem. Falta aigua perquè hi ha una sequera i pel petit paper que hi pot tenir la intercepció? No he dit això.
La culpa és tota del temps? o putser serà perquè cada vegada en consumim més, perquè cada vegada en volem més, perquè en som molts més consumint-ne, perquè la malgastem amb camps de golf, a casa, a les pistes d'esquí... És el mateix que he explicat d'aquell bosc tant dens, tard o d'hora havia de passar, la sequera només ho ha avançat....



P.D: Perdoneu per no poguer penjar les fotos d'aquests llocs dels que us parlo. No en tinc perquè hi vaig anar de nit.

No ens fareu callar

Aquest dissabte es durà a terme un homenatge al recentment desaparegut Toni Roig. El músic d'Al-mayurqa i activista polític, sempre compromès amb les llibertats nacionals i socials del nostre poble rebrà una lloança en forma de música rock i folk.

Es tracta d'un concert que tendrà lloc a la plaça de Cort de Palma a partir de les 22 hores. Hi actuaran grups compromesos de diferents estils, com Al-Mayurqa, que tendrà la col·laboració de Biel Majoral; Rock'n'press; Oprimits; Herbes Dolces; i Musnok

Hem arribat als mil articles

1000 articles, molts d’arbres, molts d’amics

Aquest és l’article 1001

El dia 11 de juliol del 2005 va començar la seva singladura ‘Amics arbres · Arbres amics’, o sigui que avui, dia 11 de gener del 2008, fa exactament 30 mesos, 2 anys i mig. El dia 11 d’octubre del 2007 ‘Amics arbres · Arbres amics’ va arribar a la xifra de 100.000 visites a les seves pàgines, no ens ho havíem imaginat mai arribar fins aquí. Fita que va servir per que dos dels companys del bloc, en Joan Vicenç i el Carles fessin sengles articles, ’amicsarbres’ i ‘Grans amics’, articles que jo volia complementar amb un altre de meu i volia posar-hi els meus comentaris però que no vaig fer ja que després del que deien ells em vaig quedar com mut de paraules, no sabia com dir tot el que volia dir, car només soc un diletant de l’escriptura i a vegades em costa molt.
Ahir dia 10 de gener del 2008 ‘Amics arbres · Arbres amics’ va publicar l’article número 1000 i estem a punt d’arribar a les 130.000 pàgines visitades, déu n’hi do! de la feina feta i de les hores esmerçades per fer possible tot això.
Serveixin les properes línies per explicar com va començar ‘Amics arbres · Arbres amics’ i per apuntar només una mica el que volem pel futur.
La Susana em va animar a obrir un bloc, cal fer blocs en català em deia. Em va costar una mica decidir-me, pensava que era massa feinada i massa complicat i tampoc no sabia pas que posar-hi. Però al final vaig decidir provar-ho i vaig pensar que estaria bé fer-ne un per parlar dels arbres.
Els arbres sempre m’han fascinat i crec que d’ells molt sovint en parlen massa en va i que moltes vegades no se’ls tracta gaire bé, per això vaig decidir que aquest nou espai que obria fos per a parlar de totes les coses sobre els arbres i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats i de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar. La primera sorpresa va ser que de seguida vam fer lectors i vam fer amics, recordo que la primera va ser la 'Namaga' que ens va dedicar un vers d’arbres.
Al cap de poc, en aquest bloc s’hi van anar afegint diverses persones d’arreu, de les Balears, del País Valencià, de Catalunya, persones que som l’equip que actualment el manté viu i actualitzat gairebé a diari. També hi ha una bona colla d’amics dels arbres, de gent d’arreu que ens fan arribar aportacions de tota mena.
En aquestes pàgines també hem explicat com caldria tenir cura d’una manera correcte dels arbres urbans, els arbres dels pobles i ciutats i hem explicat i hem denunciat tota mena d’agressions als arbres i de les males practiques que hem pogut observar o conèixer i també de les queixes que moltes persones ens han fet arribar. D’aquesta manera també hem esdevingut una plataforma i un col·lectiu de defensa dels arbres i de denuncia de les agressions als arbres. Feina que ens plau constatar que algunes vegades a tingut èxit, han escoltat els nostres arguments, ha ajudat a salvar alguns arbres i s’ha aconseguit que en alguns llocs els tractin més bé.
Sense que ens ho haguéssim proposat, creiem que l’èxit d’aquest bloc ha superat totes les nostres expectatives, sabem que som un referent per a molta gent i una eina de consulta per a algunes escoles i tota mena de centres docents, de biblioteques, ajuntaments i altres institucions, d’alguns mitjans de comunicació, ... Diversos ens i també d’altres blocaires ens han considerat com un dels millors blocs de temàtica ambiental de la península, un dels més singulars en català, d’entre els 50 més rellevants i més llegits dels blocs escrits en català, d’altres blocs amics ens han honorat amb diverses mencions, premis i guardons.
Algunes de les perspectives de futur per ‘Amics arbres · Arbres amics’ són: seguir fent la feina que fem i que ens plau fer, incidir més en la difusió de les bones pràctiques envers els arbres i en les accions de denuncia de les agressions als arbres i de la seva defensa, aconseguir més col·laboradors i fer més amics, ... i espero que tot això i també d’altres coses ho anem aconseguint, poc a poc i entre tots.

Companys, col·laboradors, lectors, blocaires i blocs amics, amics tots, .. moltes gràcies a tots, per molts d’anys i visca els arbres !

Francesc Mas i Castanyer

Masquefa, 11 de gener del 2008

·

·

· Fotos: · [ Mor (bcnbits) ] · [ horitzons inesperats ] · [ rauxa i seny ] ·

·

literatureta.1

A la plaça de la Reina…

Fau­ne restaurat,
brollador vivent,
jardí resplendent.
Poeta immortal.

La font que ja vessa, la font que ja canta
reviu el jardí.
La font que ja brolla, la font que duu vida,
me fa canta’ a mi.

Com si fos ahir...
record la padrina,
encara fadrina,
bracet del padrí...

Parlaven i reien fins quasi la nit.
Valent ell contava aventures de caça
del temps quan a Espanya havia servit:
"Guineus, llops i onsos...
No en vaig deixar traça..."
Orelles de llebre la jove posava.
La boca badava,
oint les batalles d'un home de gesta.
Sens dubte, de Palma, n'era el més ardit.
Quan ja la tenia
tota embadalida
i a punt de confit...
arriba la sogra -aquesta maleïda-
i esclafa la festa...

Així d'intrigant
m'ho conten pedrissos
fassers, degostissos
i l'arbre gegant.

Faune restaurat,
brollador vivent,
jardí resplendent,
poeta immortal.

Pere Llofriu

Torrents S.O.S.

Gadma exigeix al Govern que els torrents siguin declarats ANEI

Segons ens diu el Diccionari de la Llengua, un torrent és el barranc o camí per on davalla l`aigua de la pluja, sovint completament eixut o amb molt poca aigua. A Mallorca, com tots sabeu, no hi ha rius i són precisament els torrents els elements de paisatge habituals, que conecten de qualque manera la nostra Serra amb la planura de l´illa donant-li a la contrada un aspecte geogràfic singular i sobretot necessari.

Els torrents de Mallorca són bens naturals en perill d’extinció, gràcies a les polítiques que s’han duit a terme en els darrers anys.

L’any 2003 el Govern fa pública la seva intenció de netejar els torrents i el resultat, quatre anys després, ha sigue la destrossa més impactant que han sofert aquests indrets en tota la hostòria.

Davant això, Gadma, juntament amb altres associacions polítiques i ciutadanes, l’any 2005, fa pública la seva denúncia de la destrucció dels ecosistemes dels torrents ocasionada per la forma utilitzada per la Conselleria de Medi Ambient per realitzar la neteja (més de 60 milions d’euros mal invertits), i a més no s’ha actuat amb el rigor necessari per evitar la contaminació d’aquests llocs: utilització de maquinària pesada, retirada sistemàtica dels filtres naturals, destrucció del hàbitat afectant la fauna i la flora, cementació dels llits dels torrents, abocaments de les depuradores secundàries, modificació del curs natural dels torrents,…..

L’aspecte actual dels nostres torrents és la prova evident de la ineficacia de les accions dels governants. L’actual Govern pensa continuar amb la mateixa política agresiva.

Des de Gadma volem promoure que els torrents siguin declarats ANEI (Àrea Natural d'Especial Interès) per tal d’evitar-ne la seva total destrucció.

Ja podeu comprovar ara vosaltres mateixos en quin estat es troben. Ja heu pogut constatar com a membres del grup GADMA, i especialment els que heu pogut participar en les tasques de neteja dels torrents, activitat promoguda per la nostra Associació, quin és ara el sentit, quina és ara la funció d`aquests elements cabdals de la nostra geologia, en quin estat actual han esdevingut degut a la perversitat d`una acció que en cap cas hauríem de poder qualificar com a “humana”. Els torrents dels nostres pobles són per dir-ho clar i en català vertaders dipòsits de merda, grans clavegueres a l`aire lliure dels que els nostres governants anomenen –quina gran paradoxa!- activitats d`INTERÈS SOCIAL.

Sentiu-ne ara mateix el perfum tan exemplificador d`aquest tan estrany i general interès. Obriu els nassos a la fragància de la naturalesa humana d`aquesta –la nostra MODERNITAT. Els torrents són ara com ara els abocadors de fems “més naturals” –i apuntau-ne la ironia- que l`aire lliure ens ha permès a la ja tan malmenada espècie humana. A la Ciutat i al Litoral s`enriqueixen aquells que, amb evident complicitat de la política, ens aboquen després les seves misèries, i ens consideren tan sols –ciutadans com som de la perifèria urbana- els punts negres, els excusats, de la seva activitat pecuniària, d`una acció més que dubtosa i de moral poc o gens escrupulosa.

Els torrents, i les corrents subterrànies, que alimenten uns pous ja tant contaminats per aquesta indesitjable acció “INHUMANA”, són a la geografia de la terra el que les artèries i les venes ho són per al cos humà. Si embrutem el nostre cos de substàncies tòxiques, un dia o l`altre romprem el seu equilibri i l`emmalaltirem tan greument com ja ho estam fent amb el nostre ecosistema, i aquí en tenim massa proves, i aquí s`está fent –torn a repetir- amb una total i esgarrifant IMPUNITAT. És el que també critica Eduardo Galeano, a un dels seus articles publicats i amb una més que destacable clarividencia, mitjançant una frase que m`agradarà a continuació citar textualment, i que resumeix molt bé bona part de la nostra reivindicació: Si ens pertany a tots l`aire, ¿per què ha de tenir propietari la terra? Si de la terra venim i cap a la terra anam tal vegada no ens mata també qualsevol crim que contra la terra es faci?. Aquesta és ara per ara la nostra denúncia, aquest és el frau que, amb una certa sensació d`impotencia i de no poca frustració, davant d`aquest altre ATEMPTAT que, pels inconfessables i vetllats interessos que això comporta, no serà mai TELEVISAT ni comunicat als grans mitjans del marquèting mundial.

Vagi idó per a tots ells, indignes DEPREDADORS d`aquesta terra, LA MÉS FORTA I CONTUNDENT DE LES XIULADES.

Son Bosc: Salvem cada pam!

El Conveni de Ramsar inicia un expedient contra el camp de golf de Son Bosc

La campanya internacional de protecció de Son Bosc per evitar la construcció d’un camp de golf ha motivat la reacció d’una altra institució mundial de conservació, el Secretariat del Conveni de Ramsar. Les denúncies del GOB i el TAIB, sobre l’amenaça que suposa el projecte per a la conservació de les comunitats naturals i espècies amenaçades de la zona de Son Bosc, han motivat que la institució s’hagi adreçat a les autoritats espanyoles per tal que facilitin informació sobre la situació actual de la tramitació del camp de golf a Son Bosc, i les possibles afectacions a les seves característiques ecològiques.

La Convenció Relativa a les Zones Humides d’Importància Internacional, més coneguda com a Conveni de Ramsar, va ser signada a la ciutat de Ramsar (Iran) el 2 de febrer de 1971 i va entrar en vigor el 1975. El seu principal objectiu és servir de marc per a l'acció nacional i la cooperació internacional en pro de la conservació i ús racional de les zones humides i els seus recursos. Actualment són 157 els països que han ratificat el Conveni, entre ells Espanya. L’estat espanyol, en compliment dels seus compromisos, l’any 1989 va incloure el Parc Natural de s’Albufera de Mallorca en el llistat de zones Ramsar, i per tant aquest espai està protegit per la legislació internacional com a zona humida de importància internacional (nº 449), de les 1708 zones Ramsar que hi ha actualment al món. És per això que, davant les denúncies conservacionistes, el Secretariat de Ramsar ha demanat explicacions a les autoritats espanyoles (Ministeri de Medi Ambient, en primera instància).

El GOB recorda que el projecte de camp de golf de Son Bosc limita directament amb el Parc Natural de S’Albufera, pel que es poden preveure efectes sobre aquest espai protegit d’importància internacional. La zona de son Bosc alberga importants hàbitats naturals i espècies amenaçades, i s’ha d’entendre com una extensió (malauradament encara desprotegida) de s’Albufera. Aquesta iniciativa del Secretariat de Ramsar s’afegeix a les peticions de protecció remeses des de les més importants entitats de conservació del món, entre elles la IUCN (Unió Mundial per la Naturalesa), organisme participat per 847 ONGs, 111 agències governamentals, 83 estats membres i 33 organismes afiliats.

Ahir es feu públic un comunicat de la Conselleria de Medi Ambient, en que s’argumenta que el projecte de camp de golf s’ajusta a les correccions ambientals que en el seu moment va fixar la Comissió Balear de Medi Ambient en relació a les espècies més importants. Per al GOB aquesta excusa no pot justificar que el departament de Grimalt segueixi mans aplegades mentre l’Ajuntament de Muro atorga la llicència al camp de golf. La situació és extremadament delicada, ja que demà dijous l’Ajuntament de Muro pot atorgar la llicència d’activitats del camp de golf, i en pocs dies podria fer el mateix amb la llicència d’obres. Tot i que es pugui presentar un recurs (hi ha informes municipals, del Consell i del Govern contraris a la concessió de la llicència), això no impediria de forma immediata que les màquines començassin a fer destrossa, ja que la decisió judicial de suspendre la llicència podria torbar-se un temps.

El GOB considera que la via més immediata per protegir Son Bosc és l’inici d’un PORN, acord que si hi ha voluntat política es podria adoptar el proper divendres per part del Consell de Govern de la CAIB. L’impulsor d’aquesta mesura hauria de ser el propi Conseller de Medi Ambient, però el GOB denuncia que no sembla disposat a fer-ho i demana que sigui el propi President Antich qui prengui la iniciativa. L’entitat considera que la manca d’activitat per part del Govern per protegir la zona, pot conduir a situacions irreversibles, amb la qual cosa tots els partits que integren el Govern Balear serien tan responsable del desgavell com l’Ajuntament de Muro.

El govern balear suspén en medi ambient

Entorn. Es mantenen matisades les traves que va imposar l'anterior executiu conservador
El Govern del Pacte evita que els seus agents denunciïn al fiscal els delictes ambientals
La Conselleria al·lega que s'han eliminat els "filtres polítics" que va crear Jaume Font

F. Guijarro. Palma.

Els agents de Medi ambient de la citada Conselleria no podran denunciar directament davant la Fiscalia els presumptes delictes que puguin detectar en el desenvolupament de les seves funcions, el que suposa donar continuïtat a la prohibició que en el seu moment va aplicar l'anterior Govern del Partit Popular malgrat les dures crítiques llençades llavors des de l'oposició. En contrapartida, els actuals responsables d'aquest departament autonòmic al·leguen que s'han eliminat els "filtres polítics" que en el seu moment va crear el ex conseller Jaume Font, ja que si abans la denúncia quedava en mans d'alts càrrecs de lliure designació, ara aquesta dependrà dels caps de servei, que són funcionaris.
La conselleria de Medi ambient ha elaborat ja l'esborrany relatiu al procediment a seguir per a les denúncies formulades per agents mediambientals, forestals i conjunt d'Administracions Públiques, que en aquests moments està sent negociat amb els sindicats.
Segons consta en aquest document, els citats agents no podran acudir directament a la Fiscalia, sinó que només els caps de servei competents en raó de la matèria afectada podran tramitar la denúncia davant el ministeri públic o el jutjat.

Canvi de fiscal
En aquest apartat hi ha un canvi també substancial en relació a les mesures que en el seu moment va adoptar la ex consellera verda Margalida Rosselló. Si abans les denúncies podien presentar-se davant el fiscal de Medi ambient, Adrián Salazar, ara haurà de fer-se davant el fiscal cap del Tribunal Superior de Balears, Bartomeu Barceló.
Aquest bloqueig al contacte directe entre agents de Medi ambient i Fiscalia es veu reforçat sota l'amenaça del càstig. Segons es destaca en el citat document, "l'incompliment de la present instrucció per part dels funcionaris i personal al servei de la conselleria de Medi ambient donarà lloc a responsabilitat disciplinària en els termes previstos en la legislació de funció pública i laboral".
Des del departament encapçalat per Miquel Àngel Grimalt s'assenyala en primer lloc que les negociacions que s'estan mantenint amb els representants sindicals poden comportar canvis sobre l'esborrany ja redactat.
A més, s'insisteix que la decisió de deixar les denúncies en mans dels caps de servei no suposa un obstacle perquè aquestes siguin comunicades a la Fiscalia o a l'Administració pertinent, atès que aquests últims no depenen de cap partit polític.
Un aspecte en el qual sorgeixen discrepàncies és en el relatiu a quina formació és la més adequada per a realitzar les denúncies. Representants dels agents mediambientals assenyalen que ells disposen de coneixements legals bàsics per a poder realitzar aquest tràmit i indiquen que els caps de servei són llicenciats sense vinculació en molts casos amb matèries legals.
Per contra, des de l'equip responsable de la Conselleria s'insisteix que la formació d'un cap de servei és superior a la de molts agents.

·

El desmantellament dels ´vigilants´
La que fou consellera de Medi Ambient durant el primer Govern de Francesc Antich, Margalida Rosselló, va decidir crear el cos d'agents mediambientals amb l'objectiu de reforçar la vigilància contra els delictes que es cometen contra la naturalesa a les Balears, i va permetre que el contacte entre aquests i el fiscal de Medi ambient, Adrián Salazar, fora constant. Aquest últim va ser el primer a destacar el bon treball que s'estava desenvolupant gràcies a aquesta col·laboració. Aquesta línia de treball tot just es va mantenir durant uns pocs mesos, ja que l'arribada a la Conselleria del popular Jaume Font va venir acompanyada d'un canvi en el sistema de funcionament -encara en vigor- que va paralitzar la possibilitat que els agents denunciessin les possibles infraccions davant la Fiscalia de forma directa, i va deixar aquest tràmit en mans d'alts càrrecs, el que permetia mantenir un expedient paralitzat durant mesos. A més, va disgregar als agents per diferents departaments. El nou titular d'aquesta Conselleria, Miquel Angel Grimalt, vol mantenir aquest contacte bloquejat en un moment que destacats membres del seu partit, Unió Mallorquina, estan sent investigats pels fiscals.

·

Anàlisis.
Que expliquin d'una vegada per què posen traves als vigilants
Carles Canals
Per que la Conselleria insisteix tant en la innocència política dels seus caps de servei? De què intenten convèncer-nos? Quan el primer Pacte de Progrés va arribar al poder, fa gairebé nou anys, es va queixar -a vegades amb raó, com aviat es veuria- que el PP havia omplert els departaments de funcionaris agraïts per alguna que altra promoció, disposats a filtrar documents reservats o a marcar determinats nombres de telèfon quan sabien d'algun projecte. Després de sembrar el dubte llavors sobre la professionalitat i la independència del treballador públic ens volen fer creure ara en la seva immaculada imparcialitat? És incongruent, especialment després d'haver criticat amb prodigialitat a Jaume Font per això mateix. El que ha de fer d'una vegada per sempre el conseller és explicar per què no vol que els testimonis dels abusos siguin els seus denunciants.

· Articles publicats a Diario de Mallorca el 06.01.2008:
· El Govern del Pacte evita que els seus agents denunciïn
· El desmantellament dels ´vigilants´
· Que expliquin d'una vegada per què posen traves als vigilants

·

Motoserres i motoserristes

Desconfieu de qui us vulgui esporgar un arbre
i porti aquesta eina

La paraula destraler ve de destral, i aquesta ve de destre, que té destresa. El destraler en principi hauria de ser aquell que usa una destral, però en realitat vol dir “Persona poc curosa amb la tasca que realitza”. La qual cosa no diu gaire bo d'aquelles persones que fan servir aquesta eina, ja que pel que es veu n'hi ha pocs de destres.

La realitat és que la malèfica eina ha sigut substituïda per una de pitjor: La motoserra.No vull dir que l'eina en sí sigui dolenta, igual que la destral no és bona ni dolenta per sí mateixa, si no per la persona que l'usa. I, la motoserra, al contrari que la destral, dona una gran capacitat de tall. I en aquest article no comentaré rés del perill per les persones, ni de seguretat en el maneig, sols parlaré de l'efecte de la motoserra als arbres.
Estic veient que molts cops esdevé eina única per esporgar un arbre.
Jo us dic: Desconfieu de qui us vulgui esporgar un arbre i porti aquesta eina.
Per què? Em preguntareu, doncs per que qui puja a un arbre amb una motoserra vol dir que té la intenció de tallar branques de cert diàmetre que amb altra eina no li seria còmode o potser té la intenció de tallar branques petites per les quals la motoserra no està dissenyada. Per això, si qui ha de podar l'arbre ho fa duent-ne una pregunteu-li abans quines branques vol tallar i quina mena de poda vol realitzar. Si us diu que amb allò farà tot l'arbre, tingueu garantit que no farà una bona poda. Si us diu que sols vol podar alguna branca grossa, demaneu-li el perquè, i si la resposta un convenç doncs endavant.
Després hi ha el que un cop a l'arbre s'engresca i ho comença a tallar tot, fent ferides de gran diàmetre que mai no arribaran a tancar i seran més tard o més d'hora una pudrició o una caverna.
També existeix el que no vigila, i va donat cops de cadena a les branques veïnes de la que ha tallat, deixant tot de senyals en l'arbre del que teòricament tenia cura. O el que talla branques sense contacte visual, és a dir, talla branques que estan darrere del tronc i en realitat no veu per on talla, simplement calcula o suposa per on ha de ser la branca a tallar.Després, la motoserra facilita en gran mesura un estalvi de temps per el podador (perdó, tallador de branques, no vull dir podador a qui tan sols és un xolla troncs). La temptació de “enlloc de tallar quatre branques tallo el tronc per aquí i cauen totes de cop” és massa gran per qui va a preu fet i no l'importa la salut de l'arbre. Després l'arbre genera rebrots en forma de cua de cavall, dèbils, inestables i lletjos, o en altres casos, directament la mort de la branca per pura inanició.
Es clar, els destralers eren això, destralers, però almenys no s'atrevien amb segons quina mena de branca, s'havia d'agafar el xerrac i serrar a ma, i per tant fins a cert punt eren menys perillosos. El greu problema ara és que tallen ... tallen i no saben per què, però ara la seva capacitat de tall no els implica cap esforç. Premen el gallet i la branca cau, per grossa que sigui.

Com he dit abans, la motoserra és una gran eina de tall i també hi ha qui la utilitza de manera assenyada. Que la usarà sols i únicament per tallar aquelles branques que per diàmetre o duresa l'eina principal de poda (xerrac o tisora) li sigui poc eficient. El nombre de branques de fins a tres centímetres de diàmetre que el podador ha de podar en un arbre i es poden fer amb tisora són sovint un 75%, el nombre de branques de tres a vuit centímetres i que es poden fer amb el xerrac són el 20% i tan sols pot ser que hi hagi un 5% de branca de diàmetre superior a vuit centímetres pel que la motoserra estaria justificada.

Essencial nesplera

·
Elogi de la Nesplera

Retorn a la bardissa que fita la sendera,
on la malnada escuma de tots els bandejats
arbuixells punxadissos, amb l'espessa renglera
de plantes verinoses, aixequen la bandera
en contra dels sembrats.

Retorn a l'acampada que acora les espines
de cards, esparregueres, calcides, gatovells,
grinyoners, atzavares, romaguers i metzines,
on just amb la fregada, ben tost, sempre endevines
el fibló de les pells.

Retorn a l'enterc regne que promet la fermança
als revells llibertaris, als ullastres vassalls
i a les porugues mates que mai l'esgarrifança
de xerroc o tisores no esvairà esperança
a cap dels seus bordalls.

Retorn a la penombra gelosa d'acollida
que embruixa la catifa del fanasser suau
i amb l'esmussa porrassa i amb la barbeta humida
i amb la falguera sermoneja la crida
d'un Betlem per la Pau.

Retorn a la bardissa, però, estranya estimada.
qui mou les meves passes no és el delit rebel
de rompre l'establerta norma de la contrada
ni és, tampoc, la proclama de fuita o capbuitada.
Sols tu m'empenys l'anhel!

Per tu m'he tret les varques de la glosa folacada
i m'he calçat sabates de poeta major
que eçaten garroneres de curolla rimada
que per honrar-te calca l'honorable tonada
del Pi de Formentor.

Com tu voldria rompre l'orgull, la figuera,
i, senzill, estimar-me, escafit, desfullat.
Com tu voldria viure, humil, a la vorera
del qui suporta nafra, malura de crostera,
curull de soledat.

Com tu voldria un mestre destrat en gais savieses
que em coronàs les brnaques de cirerer de pastor
i, lliure de l'espina que escaliva escomeses
del qui em cerca la fruita, m'empeltàs les dolceses
d'una nova avior.

Com tu voldria, escàpol, que el fruit de l'estimera
punt madur, esacte, sense cap pic grenyal,
es fongués pels meus llavis, xuclada fugissera,
furtiva espipellada, sense arriscar fal·lera,
penyora ni senyal.

Mon cor de terròs aspre no estima l'olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l'alzina, ni l'om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.

Novembre 83

Jaume Santandreu i Sureda
(Manacor, 09.06.1938)
·
·

I comencen les fires autumnals.
És sant Lluc gloriós qui les convoca.
Té la nesplera, de torçuda soca,
nesples madures o encara un poc grenyals.
Les velles fires vénen puntuals.
El caprici del temps no les disloca;
les fires compareixen quan los toca.
¿Plou o fa fred? No compten aquests mals.
Mes a les fires cal també ajuntar-hi!
Tots Sants i Els Morts, portant el dolç «rosari»
que passa solament la gent menor.
I ve un diumenge ple, mes no de fira.
Des del dissabte, a vespre, ja tot gira
per vós, Santa Maria la Major.

Miquel Colom i Mateu
(Bunyola, Can Pinet, Mallorca, 21.10.1900 - Palma, Mallorca, 30.06.1999)
·
·
· Fotos: [ Schuller Ádám ] · [ ngawangchodron ] · [ Jooliree ] ·
·

Tots contra l'excursionisme

Tots contra l'excursionisme


Per si teníem poques travetes, ja tenim escampat un nou rètol intimidador: "perill, caça de cabres". Mirau per on surt aquell "pla de xoc" que havia de regular no-sé-què.

Es veu que ja ens hem acostumat a l'omnipresent "prohibido el paso" i cal augmentar l'emoció. Jo mateix, ja m'he posat un "prohibido el paso" al menjador del meu pis, així tenc la sensació que visc en un "paratge natural".

Els mals, però, venen de lluny. Ja fa uns quants lustres, al temps que les possessions es reconvertien en xalets hostils als pobles que les varen fer grans, i gairebé coincidint amb la l'engegada de la maquinària propagandística de "la ruta de la pedra en sec", es va posar de moda tancar els camins tradicionals, i fins i tot segellar les sortides de les urbanitzacions. Ara mateix no queda cap pas normal entre Son Vida i la resta de la serra de Na Burguesa. Tapar-ho tot de ciment, en canvi, va tant bé com sempre: sembla que les moletes de Son Vida vulguin substituir la vista de la pedrera d'Establiments.

No contents amb això, amb la complicitat de la majoria d'institucions, i oenagés que s'estan institucionalitzant, també es tanquen camins públics, i fins i tot s'ha arribat a la paranoia de què, segons paraules textuals d'un representant de l'Administració a la Trobada de Vilafranca, són els excursionistes, els que han de demostrar jurídicament que la carretera vella de Pollença a Lluc existeix. No basta que sigui allà, si no que cal trobar el paper del notari que ho va certificar... Vergonya, cavallers!

Per a més burla i escarni, bona part d'aquest "malentès" va esser provocat precisament pel pas de la "ruta de la pedra en sec" que, en haver-la dissenyada un poc més cap enllà (per què?), alguns propietaris varen interpretar (fins i tot varen exhibir un suposat conveni) que tota la resta era seu. I els mateixos dies que hi havia un acte reivindicatiu per això, el senyor Borràs inaugurava un quilòmetre de "pedra en sec" (capítol 567) per un lloc que a un excursionista normal mai no se li hauria acudit que podria servir per travessar la serra.

...I per acabar-ho de compondre, la plana web del GOB encara posa l'èmfasi en què un problema important de la serra són les excursions clàssiques: hi va massa gent, diuen. Les cabres, ni tocar-les, que tenen banyes.

Esperem que a la nova etapa del GOB recondueixin aquest tema. Si no, haurem de demanar als de Gadma que creïn una delegació a Palma. De moment, Antoni Gorrias i les plataformes pro camins de Pollença i Manacor ens treuen les castanyes del foc.

És possible que no passi res, si desapareix l'excursionisme clàssic. Com si desapareix el voltor, el català o la Seu. Els Arapahoes no tenen res d'això i sobreviuen, els que queden. Però jo crec que la nostra cultura no es pot permetre perdre res més. Ni els excursionistes a l'antiga.

Sembla que s'estan guanyant algunes batalles, però Mallorca està trista, què li passa, al cor de Mallorca...? Deu estar molt malament, si no volen que tengui visites.

Pere Llofriu in Diari de Balears

Salutacions de l'amic Pep Lluís

Bon dia,
He rebut l'avís d'una pàgina de bolets en proves. És la germana petita de l'herbari virtual.

http://bolets.uib.es

Salut, molts d'anys i verdor.

Ah! No vos acosteu pel refugi de Son Amer. Hi ha un plàtan a la carrera que, com que embrutava el terra amb fulles, bolles i no sé quantes coses més, hi va anar la brigada i l'han deixat "qual palo de xupa-xup". Crec que això ja no ho fan ni els ciutadans. La resta del refugi... una calamitat.

Pep Lluís

Els eucaliptus d'Arenys

Eucaliptus centenaris

Ja fa uns dies, uns veïns meus em van informar sobre la pretensió del nostre Ajuntament d’eliminar uns eucaliptus centenaris per fer del nostre carrer una rambla i augmentar considerablement les places d’aparcament. L’assumpte no era massa original: per tal d’afavorir els interessos d’unes constructores – ’amablement’ corren amb gran part de la despesa-, els tocava pagar a uns eucaliptus i als propietaris - uns mil euros cadascun, crec-.
Quan fa uns anys vaig decidir fugir de Barcelona, em vaig instal·lar al Rial de les Canelies d’Arenys de Mar, on vaig trobar el que la meva ciutat o la meva butxaca no em podien oferir i em vaig empadronar al municipi.
El dia 19 de desembre vaig llegir la carta que Mireia González va enviar a aquest diari. No ho podia creure! A les darreres eleccions municipals vaig votar Els Verds amb un vot més localista que polític. Ara resulta que malgrat ser pocs a l’Ajuntament, fan força malament la feina que els vam encomanar, donant suport a aquesta bestiesa.
No sé com acabarà tot això, però puc tenir més esperances que les que puguin tenir els senyors d’ICV d’Arenys de Mar que jo els atorgui de nou la meva confiança a les meses electorals.

Enric Bernad Tarragó

Arenys de Mar

· Carta publicada a La Vanguardia el 30/12/2007 i el 03/01/2008
. Tala massiva a Arenys de Mar

·

L'ocell i l'arbre

Dependències perilloses

Vaig parlar, no fa gaire, de com certes plantes ens utilitzen a nosaltres, els primats, i a altres animals frugívors, per tal d'escampar les seves llavors. El tema central d'aquell article (tema que al final es va quedar al tinter) havia de ser, en principi, la relació que unia un ocell i un arbre de l'illa Maurici, situada a l'Oceà Índic. Una relació que es va estroncar, de forma dramàtica, fa uns pocs segles.

De l’ocell en qüestió, ja en vaig escriure quelcom, una vegada: es tracta del dodó. Aquest ocell, d’ençà de la seva arribada a l’illa, havia evolucionat sense depredadors. Havia perdut la capacitat de volar i, fins i tot, de fugir dels seus atacants. L’home va arribar a Maurici cap a finals del segle XVI, i en va tenir prou amb unes dècades per portar l’espècie a l’extinció.

El dodó (Raphus cucullatus)

Tres segles després, a les darreries del segle XX, una altra espècie agonitzava a l’illa Maurici. Es tractava del Sideroxylon grandiflorum, un arbre endèmic conegut popularment com a tambalacoc. L’any 1973 només se’n van poder localitzar tretze. Tots els supervivents eren molt vells: se’ls va calcular una edat d’uns tres-cents anys. Curiosament, tots produïen fruit de forma regular. Les llavors estaven ben formades, i no semblava haver-hi cap motiu perquè no germinassin. Però no ho feien. No hi havia tambalacocs joves. Aparentment, no n’havia nascut cap d’ençà que el darrer dodó havia desaparegut de l’illa!

Totes dues espècies havien coevolucionat, probablement, durant centenars de milers d’anys. El dodó s’alimentava dels fruits del tambalacoc, escampant-ne així les llavors. Però, a mesura que els avantpassats del dodó (originalment semblants als coloms) anaven augmentant de mida, només les llavors més resistents aconseguien sobreviure al procés digestiu de l’ocell. La selecció natural va generar unes llavors amb una closca d’un centímetre i mig de gruix! Només aquelles que havien passat pel gavatx del dodó, i que tenien per tant la coberta desgastada, aconseguien germinar. Quan el dodó va desaparèixer, el destí del tambalacoc va quedar segellat.

Tot açò és el que va deduir Stanley A. Temple, un ecòleg de la Universitat de Wisconsin, en adonar-se de la imminent desaparició dels tambalacocs. I va decidir contrastar la seva hipòtesi: va agafar uns quants galls d’indis (un animal de la mateixa mida que l’extingit dodó) i els va alimentar amb els fruits del Sideroxylon grandiflorum. Va recollir, a continuació, els pinyols d’entre els excrements dels ocells i els va sembrar. Tres d’ells, curiosament, van germinar.

Temple no va ser l’únic que va aconseguir fer néixer llavors de tambalacoc. De forma més o menys paral·lela, al Servei Forestal de Maurici van aconseguir la germinació dels pinyols d’aquest arbre desgastant-ne prèviament la closca amb mitjans purament mecànics. Açò, malgrat tot, no fa més que confirmar que les llavors necessiten un tractament previ, per poder néixer. I l’explicació més senzilla és que aquesta necessitat es vagi originar en relació amb el dodó.

Més a prop de nosaltres tenim, potser, algun exemple d’un fenomen semblant. El garbó (o margalló, com li diuen a Catalunya) és l’única espècie de palmera nativa d’Europa, És, de fet, una relíquia del període terciari, fa uns vint milions d’anys. En aquella època, el clima que imperava al voltant del Mediterrani era de tipus tropical. El garbó fa uns dàtils arrodonits, d’uns dos o tres centímetres de diàmetre, que contenen una llavor coberta per una closca dura. Els pinyols de garbó també estan preparats per passar per l’estòmac dels animals frugívors: tot i que poden néixer perfectament sense cap tractament, si se'n desgasta un poc la coberta augmenten moltíssim les possibilitats de germinació.

Aquesta planta té, a les Illes Balears una distribució estranya i discontínua. Falta a molts de llocs on hi podria créixer perfectament. És possible que açò es degui a la manca d’agents dispersors de les llavors. Potser els marts, a Menorca, o les genetes, a Mallorca, mengen els fruits del garbó, de tant en tant, però aquests mamífers no són gaire eficaços a l’hora d’escampar els pinyols. Els animals més eficients, en aquesta tasca, són els ocells: la seva gran mobilitat permet que les llavors siguin traslladades a molts quilòmetres de la planta mare.

Malauradament pel garbó, no existeix actualment a les nostres terres cap ocell frugívor gros que s’empassi sencers els dàtils i dispersi les llavors. Possiblement n’hi havia, durant l’època terciària, però van desaparèixer amb el final del període càlid. La dependència del garbó envers els seus aliats animals no era prou gran com per causar-ne l’extinció, un cop desapareguts aquells, però representa un problema a l’actualitat, ja que la pressió humana ha fet desaparèixer aquesta planta de molts indrets on antany hi devia créixer. I, quan ha desaparegut d’una zona, al garbó li resulta molt difícil repoblar-la a partir de poblacions veïnes.

És tot el contrari del que li passa a una altra planta amb fruits ben típica de les illes: : l’ullastre. A Menorca, d’ençà que l’activitat agrícola ha anat decaient, s’ha convertit en l’arbre predominant. Si passau per la carretera general i mirau a banda i banda, en veureu per tot arreu, formant petits bosquets impenetrables Els responsables de l’èxit de l’ullastre són, bàsicament, els tords. Aquests ocells arriben a Menorca a la tardor, procedents del nord d’Europa, just a temps per alimentar-se de l’olivó, el fruit dels ullastres. I un cop n’han digerit la popa oliosa, escampen generosament els pinyols pel mig dels camps.

Aquesta és, de moment, una parella ben avinguda i amb molt d’èxit, com ho devien ser el dodó i el tambalacoc.

De moment.

Més informació sobre el dodó i el tambalacoc:

GOULD, S. J. (2006): El pulgar del panda. Editorial Crítica, Barcelona.

Per cortesia del blog de sa monea:

La nesplera: l'arbre sorpresa

Els arbres d’Alaró

La nesplera (Mespilus germanica)

Encara me deman com és que en escriure d’arbres n’hi ha que no en tendria a bastament amb cent pàgines i n’hi ha que (i que sigui entretingut) amb un foli me’n sortiria. És el cas de la nesplera? Potser sí.

M’ho deman perquè no la vull “agraviar”, la nesplera. Me l’estim i encara la m’estimaré més perquè de cada cop la veig manco. Era, més que no és, un arbre sorpresa. En aquelles marjades d’oliveres muntanyenques d’Oliclar o Solleric hi compareixia sense avís, discreta a qualque racó a recer d’un marge. Ara més que no llavors pens en la persona que la degué empeltar sobre el cirerer de pastor. Aquestes nespleres han anat desapareixent, moltes segurament malferides pel barram del boc. Eren petites joies. Creació de l’arbre i la persona. Aquella persona que difícilment avui podem trobar. Perquè, qui se’n va a empeltar figueres bordes als torrents o serveres, pruneres i nespleres a les muntanyes, sòls pel gust de fer-ho? Avui les grans possessions resten abandonades de la gent que les va fer, dels jornalers, pastors, margers, hortolans, empeltadors, madones...

Les nesples que jo record eren de tamany reduït, però plenes, amb una olleta petita. Moltes de les que s’han plantat els darrers vint anys, sortides de viver, són grosses, però es clivellen profundament, l’olla és enorme, escardada i tot és llavor, de tal manera que la polpa és poca, si és que n’hi ha. Això sí, les nesples són enormes. Les altres tornaven bones a l’arbre mateix o sobre un sac a l’ombra oratjada. Tenen un gust aspredolcenc, n’hi ha que ja són bones encara que no siguin ben fluixes, aquestes mateixes tornen més bones davall la pell si panseixen be. Sembla que són bones per guarir les diarrees.

És un arbre del sud-est d’Europa i Oest d’Àsia, cultivat de molt antic a la regió del Mar Caspi. Diuen que cap a l’any 700 abans de la nostra era va arribar a Grècia i posteriorment a Roma. El nom de Mespilus li va donar Theophrastus, conegut com a Paracelso. Germanica vol dir Alemanya, on hi va ser introduït posteriorment. Sembla que en la seva forma més assilvestrada és un arbret espinós. Es pot empeltar sobre codonyer franc, nesplera franca, perera, nisprer del Japó, perera nashi, atzarolera, cirerer de pastor o servera. Tot d’una que en trobi una que m’agradi, n’agafaré mudes i l’empeltaré sobre un cirerer de pastor que vaig sembrar va anys. Així quan la vegi, de vegades pensaré en aquelles primeres nespleres que vaig conèixer a la meva infància, quan també vaig provar els primers murtons o atzeroles.

Amb agraïment a Josep L. Pol, un amic dels arbres que ell m’ha donat a conèixer, afegeixo aquest poema d’en Jaume Santandreu recollit a “Nissaga de Sen”, de la col·lecció El Turó publicat per Sa Nostra i que probablement estigui exhaurit.

Elogi de la Nesplera

Retorn a la bardissa que fita la sendera,
on la malnada escuma de tots els bandejats
arbuixells punxadissos, amb l'espessa renglera
de plantes verinoses, aixequen la bandera
en contra dels sembrats.

Retorn a l'acampada que acora les espines
de cards, esparregueres, calcides, gatovells,
grinyoners, atzavares, romaguers i metzines,
on just amb la fregada, ben tost, sempre endevines
el fibló de les pells.

Retorn a l'enterc regne que promet la fermança
als revells llibertaris, als ullastres vassalls
i a les porugues mates que mai l'esgarrifança
de xerroc o tisores no esvairà esperança
a cap dels seus bordalls.

Retorn a la penombra gelosa d'acollida
que embruixa la catifa del fanasser suau
i amb l'esmussa porrassa i amb la barbeta humida
i amb la falguera sermoneja la crida
d'un Betlem per la Pau.

Retorn a la bardissa, però, estranya estimada.
qui mou les meves passes no és el delit rebel
de rompre l'establerta norma de la contrada
ni és, tampoc, la proclama de fuita o capbuitada.
Sols tu m'empenys l'anhel!

Per tu m'he tret les varques de la glosa folacada
i m'he calçat sabates de poeta major
que eçaten garroneres de curolla rimada
que per honrar-te calca l'honorable tonada
del Pi de Formentor.

Com tu voldria rompre l'orgull, la figuera,
i, senzill, estimar-me, escafit, desfullat.
Com tu voldria viure, humil, a la vorera
del qui suporta nafra, malura de crostera,
curull de soledat.

Com tu voldria un mestre destrat en gais savieses
que em coronàs les brnaques de cirerer de pastor
i, lliure de l'espina que escaliva escomeses
del qui em cerca la fruita, m'empeltàs les dolceses
d'una nova avior.

Com tu voldria, escàpol, que el fruit de l'estimera
punt madur, esacte, sense cap pic grenyal,
es fongués pels meus llavis, xuclada fugissera,
furtiva espipellada, sense arriscar fal·lera,
penyora ni senyal.

Mon cor de terròs aspre no estima l'olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l'alzina, ni l'om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.

Novembre 83

Jaume Santandreu i Sureda
(Manacor, 09.06.1938)
·

Aplecs sobre la nesplera

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 2 de gener de 2008

· Els Arbres d'Alarò ·
·

L'abella actriu

Bee movie

I quan en català?

Estimats arbres:

Qui ens ho havia de dir...? per internet!
Francament, no sé on anirem a parar. Pareixia que almenys això de la natura seria sempre només natura, doncs mirau, també hi ha natura virtual.
Qui ens ho havia de dir... Cap al tard...
Penjada a la branca senyora i majora... (ja m’he perdut?) de la pererota de ca nostra (ara) tenia la corda per fer de tarsan, i venta qui venta, i crida, i menja que te menja, peres, passàvem el dia. Era una bèstia, la perera, d’aquestes que, quan s’hi posava, en feia dos canastros d’esplet. No era de tot l’any. Per això, a son temps, anàvem a Son Pedacet a robar ametlons. Cada dia en sortir d’escola, m’encamellava damunt un arbre i en berenava.
Després vingueren els anys de formació: els escoltes, el GEM, el GOB, la federació de Muntanya... el nostre contacte era un tant marginal, ja que els estudis aquests requerien estar atent a moltes coses: bolets, aucells, arquitectura popular... i encara el que més m’estirava eren les cames, i mai tan ben dit: quines cames! Si per alguna cosa tornaria enrere, seria per anar a cercar aquelles cames.
Pareixia que vivia enmig de la Serra: Sóller, Lluc, Selva, Bunyola... pareixia ca meva, anava de puig a puig com qui canvia d’habitació, i a beure a la font, que duia aigua, no era com ara. D’aquí surt el “Caminant per Mallorca”, naturalment.
Tot això, però, era massa bell per ésser veritat del tot, calia davallar els dies feiners a pencar d’alguna cosa que tingués nom d’ofici. Així, gairebé per accident, com passa tantes vegades, em va tocar fer de jardiner.
Aleshores era costum que se t’acostaven els pagesos més vells del lloc i t’advertien que no ho feies com deien les santes escriptures. Una vegada se m’acostà el sen Portolà i em diu: “An aquest arbre li has de llevar s’ull d’es créixer, perquè, si fa una ventada i la hi espenya es vent, què?” Jo vaig quedar sense polsos, encara no tenia experiència ni ciència per afrontar un dilema d’aquesta envergadura, però allò em semblava una animalada; per sort, al cap d’uns moments vaig poder dir: “i si es vent no l’espenya, què? Podem esperar a mem que fa, es vent, i ja ho veurem?" Sens dubte aquest “ja ho veurem” tant nostre, me va salvar.
D’altres, més humils, es pensaven que si jo feia feina d’allò era que en sabia i em demanaven si ja teníem bona lluna, per exemple, per treure les patates. I jo, la veritat, ni sabia res de la lluna ni acabava d’entendre els dogmes anquilosats que, a més, no coincidien gens amb el llibre que m’havia comprat a l’híper: “Your Happy Garden”. És més, pareixia que això de la jardineria era com una deconstrucció d’una sèrie de mòduls i tribus amb argot impermeable.
Una altra vegada, a la costa de Sant Marçal, hi havia un pinar que varen arrasar per plantar cactus, amb tanta mala sort que amb aquella remoguda les males herbes aprofitaren l’avinentesa per fer la punyeta, i entre aquestes males herbes en predominava una que tenia com a quatre pètals vermells, grossos, amb l’ungla negra, amb el filaments estaminals filiformes atropurpuris i les fulles pinnatisectes amb els segments oblongo-lanceolats... (bé això m’ho varen dir després). La qüestió és que va passar per allà un altre espècimen atípic, duia com una motxilla de palla amagada davall el jersei i pel clatell tenia com una inflor groga... “Pere, què fas?” em diu el tipus aquell” ... “Que no ho veis? m’han dit que he de fer herba” li vaig respondre, com és natural...
“Que no veus que és un desbarat, això”
“Homo?, jo... en Joan det Tseguros m’ha dit que he de llevar totes ses herbes, i encara ha afegit, i maldament tenguin flor, que ja m’ha enxampat que n’hi deixava colcuna”
“I ara no veus, que tan sols seleccionant roselles i margalideres això seria una catifa com una senyera”
“I ara que ho deis... però pentura no en volen, de senyera”
“Mira, Pere, un dia s’inventarà l’internet i tu escriuràs tot això. Si no volen roselles, ni mates, ni pins, almenys que no puguin alegar ignorància: aquí no hi ha més jardins que els que destrossam cada dia.
Això era en temps d’en Vidal i ja no se’n record ningú. Tampoc no fa tants d’anys, és que la memòria de vegades pareix que fa pudor. D’altra banda, la naturalesa és tant caparruda que allà ja hi torna haver pinar.
Així mateix em va impactar, allò de l’internet, que dit sigui de pas, no vaig entendre gaire. Vaig interpretar que havia de llegir més i vaig decidir comprar més llibres. Tots eren iguals. Quan en vaig tenir deu vaig veure que tots eren un refús dels altres nou, i quasi tots d’autor anglès.
A la fi vaig trobar un llibre que s’entenia, de Clarasó, amb el que vaig començar a posar ordre a tot allò. Així que vaig continuar comprant tots el llibres de Clarasó que trobava, però justament tenien un problema, i era que no portaven índex o, si de cas, el portaven parcial i un tant esburbat. Aleshores jo mateix em vaig fer l’índex dels deu toms dels Manuales de jardineria, després un per espècies i, per inèrcia, el vaig continuar amb altres llibres que em semblava que havien fet, a priori, un filtratge de tòpics i cursilades. Els ordinadors personals ja començaven, però com que mai no he estat preparat per estar al dia amb les darreres tecnologies, aquest fitxer era de cartolines, com si volgués imitar les calaixeres de Mossèn Alcover.
Amb els calaixos aquests i guaitant, apuntant i analitzant tot el que vaig veure a parcs, corrals i algun jardí durant set anys, va aparèixer “Les plantes de jardí a les Balears”.
El tema, però, que em duia ben de capoll, era el dels pàries de la creació: els arbres que els fan fer carrer. Ací sí que no em quadrava res de res: els llibres per una banda, les brigades municipals per una altra; els llibres parlaven de “rejuvenecer”, i jo veia uns troncs patètics, vergonya aliena, un autèntic insult a la naturalesa i a la intel·ligència humana... doncs igual, a partir de Clarasó vaig anar esplugant d’altres autors i ficant el nas dins les ferides produïdes per les podes a veure què passava. Com que de Barcelona no coneixia cap revista que valgués un pebre, vaig publicar al Quercus, al n. 23, “La poda de hábito natural”, amb tanta sort, que va resultar que els actors de la revista aquella encara en sabien més: em varen canviar el títol i em varen inventar una introducció, en la qual, el que havia d’esser un informe professional sensu stricto va quedar com un pamflet ecologista, però crec que encara es va salvar la funció. He vist manuals de tres toms que no diuen gaire cosa més.
No vos pensàssiu, així mateix ha estat una vida dura, dedicar-te als pàries i que, a sobre, gairebé ningú no et faci cas. Francament, cansa molt. Ací va ésser quan vaig arribar a pensar que els arbres no en teníeu cap, d’amic. Una autèntica desgràcia, perquè, ja em direu, si no respectam el més generós d’aquesta terra, quin nyarro de cultura!
Afortunadament, com veis, acab de trobar una colla de no-sé-què, un poc virtual, tot s’ha de dir, però pinten molt bé... i si s’han plegat perquè són amics vostros, ha d’esser bona gent.
On érem...? Idò que els darrers anys he pogut canviar d'orientació i m’he pogut dedicar a l’aristocràcia: els arbres gegants, sobergs i monumentals que dignifiquen aquesta terra, els “Monuments de vida” que ens connecten amb la nostra terra, els nostres avis, i tenim el deure ineludible de preservar per als nostres néts, a més d'esser un patrimoni natural i cultural que ens dignifica. Aquest tema és molt més agraït. De moment, jo ja estic més content. I és que també... no sé si vos ho havia contat... aquell maldecap de quan em barallava amb els noms botànics: després del que et costava arribar a escriure “Barlia robertiana”, que ja n’hi ha, quan t’ho publicaven, si és que t’ho publicaven, ja li deien “Himantoglossum longibracteatum”. I encara l’únic que aconseguies era que a la feina et mirassin com a un bitxo estrany, d’aquells que són capaços d’esmerçar les hores lliures en fer vaixells amb escuradents dins d’una ampolla.
Bé... això s’ha fet molt llarg... Qualsevol dia m’acusaran d’inventar frases històriques aposta per cridar l’atenció, però, és que n’estic segur... Això és la continuació d’una gran amistat.
Pere Llofriu