dissabte, 19 de gener de 2008

Jardineria horrible





Jardineria horrible

(ex Pòrtula n. 301. 2007)

Acaba la pitjor legislatura de tota la història de parcs i jardins. La conclusió simultània del parc de sa Riera, que ha agradat a molt poca gent, i deuen esser els que corren en monopatí, i del parc de les Estacions II, que no ha agradat absolutament ningú, ni als skaters aquests. Hem esperat vint anys per veure això, o segons com es miri, cent. El sus el va donar Ramon Aguiló i ja estava previst al pla Calvet.
El dia de la reobertura del parc de les Estacions II havien col·locat prèviament, ante portas, una tenda de campanya on netejaven les dents, i el president Matas (el d’Amèrica) va anar a no-inaugurar la tenda aquesta, però el parc de les Estacions II ja no li va fer gens d’il·lusió, ni tan sols no-inaugurar-lo, i és que el parc aquest no fa il·lusió a ningú. El problema és que aquest parc és el que ha fet vessar més tinta de tota la història de parcs i jardins, i a més està tan enmig que és del tot impossible oblidar-se’n, talment un mal son d’aquells que burgen tota la nit.
A Londres tothom té ben clar que una cosa és l’estació Victòria i una altra molt diferent és Saint James Park, a part que tothom n’està ben content i ho mostren ben orgullosos... A Palma no, com que aquí, a priori, l’espai públic s’esfuma, a posteriori, amb el poc que n’ha quedat hem de fer parc, bulevard, entrada d’autopista i estació intermodal, com qui fa una oferta de bunyols, mentre els parcs, per fer-se, i fer-se estimar, necessiten pau i tranquil·litat, cosa que sembla ens esta vedada.
I a sobre hem creat un problema ben greu: el centre de la capital turística mediterrània, com diuen, no pot presentar aquesta fatxa. Però bé, tampoc no ens encalcen, ara. Esperarem vint anys més, o cent.
Per acabar de fer el duro, la torre d’en Pau, un altre parc que sí que havia agradat bastant, entre d’altres coses perquè ens venia regalat amb una arquitectura i una vegetació ben singulars, és a dir que bastava reestructurar i mantenir quatre racons, doncs els veïnats també estan arreplegant firmes per tornar a dignificar-lo, perquè ara fa pena de no-manteniment.

La jardineria horrible, però, és una cosa molt més variada i abundant. Un exemple groller ben possiblement el tenguem davant casa nostra: aquella palmera que haurà d’estar fermada anys i més anys, i després ni fa ombra ni té cap gràcia; aquella altra que és l’únic que ha sobreviscut a la reconstrucció de la barriada i, vés per on, al veïnat de davant no li agrada i mou cel i terra perquè la llevin; aquells arbres-sparring abandonats de Déu que degraden, encara més, l’entorn; les atzavares i iuques “spanish bayonet” camí de l’escola, o el ficus que tenim a l’entrada demanant misericòrdia perquè el cossiol li estrangula els dellons (el “cepellón”). Com veim, n’estem enrevoltats.
El darrer que ens faltava era insultar les oliveres, me referesc a aquests taperons marcians i tocats de radioactivitat que varen aparèixer a la rotonda del Festival Parc i ja s’estenen com els pixacans.
Diuen que Valldemossa és un dels pobles on es viu més bé d’Espanya, i de tan bé que estan, s’han espanyat tot sols, saturant els voltants de la carretera. Això més o menys és el que diu la cançó de Sant Pere, la de Sant Vicenç Ferrer conta uns miracles curiosíssims, però la seva capella i el turonet de devora sempre l’hem vist amb una brutorada i una poca gràcia proverbial. La torreta de Banyalbufar deu esser la postal per excel·lència de la Mallorca del turisme idíl·lic, doncs anau a saber per què, i a qui, se li va acudir “millorar” l’entorn amb una pasterada de no sé què. Al mateix centre del port de Sóller tenen una olivera mil·lenària tirada en un racó de mala mort. Al port d’Andratx (ja fa uns anys, d’això, però aferrau-vos) tenien uns tamarells... que varen retallar en daus de metre cúbic...
...bé tampoc no fa falta treure el calaix de fotos, com dèiem, basta mirar per aquí devora.

Pere Llofriu