dijous, 3 de gener de 2008

L'ocell i l'arbre

Dependències perilloses

Vaig parlar, no fa gaire, de com certes plantes ens utilitzen a nosaltres, els primats, i a altres animals frugívors, per tal d'escampar les seves llavors. El tema central d'aquell article (tema que al final es va quedar al tinter) havia de ser, en principi, la relació que unia un ocell i un arbre de l'illa Maurici, situada a l'Oceà Índic. Una relació que es va estroncar, de forma dramàtica, fa uns pocs segles.

De l’ocell en qüestió, ja en vaig escriure quelcom, una vegada: es tracta del dodó. Aquest ocell, d’ençà de la seva arribada a l’illa, havia evolucionat sense depredadors. Havia perdut la capacitat de volar i, fins i tot, de fugir dels seus atacants. L’home va arribar a Maurici cap a finals del segle XVI, i en va tenir prou amb unes dècades per portar l’espècie a l’extinció.

El dodó (Raphus cucullatus)

Tres segles després, a les darreries del segle XX, una altra espècie agonitzava a l’illa Maurici. Es tractava del Sideroxylon grandiflorum, un arbre endèmic conegut popularment com a tambalacoc. L’any 1973 només se’n van poder localitzar tretze. Tots els supervivents eren molt vells: se’ls va calcular una edat d’uns tres-cents anys. Curiosament, tots produïen fruit de forma regular. Les llavors estaven ben formades, i no semblava haver-hi cap motiu perquè no germinassin. Però no ho feien. No hi havia tambalacocs joves. Aparentment, no n’havia nascut cap d’ençà que el darrer dodó havia desaparegut de l’illa!

Totes dues espècies havien coevolucionat, probablement, durant centenars de milers d’anys. El dodó s’alimentava dels fruits del tambalacoc, escampant-ne així les llavors. Però, a mesura que els avantpassats del dodó (originalment semblants als coloms) anaven augmentant de mida, només les llavors més resistents aconseguien sobreviure al procés digestiu de l’ocell. La selecció natural va generar unes llavors amb una closca d’un centímetre i mig de gruix! Només aquelles que havien passat pel gavatx del dodó, i que tenien per tant la coberta desgastada, aconseguien germinar. Quan el dodó va desaparèixer, el destí del tambalacoc va quedar segellat.

Tot açò és el que va deduir Stanley A. Temple, un ecòleg de la Universitat de Wisconsin, en adonar-se de la imminent desaparició dels tambalacocs. I va decidir contrastar la seva hipòtesi: va agafar uns quants galls d’indis (un animal de la mateixa mida que l’extingit dodó) i els va alimentar amb els fruits del Sideroxylon grandiflorum. Va recollir, a continuació, els pinyols d’entre els excrements dels ocells i els va sembrar. Tres d’ells, curiosament, van germinar.

Temple no va ser l’únic que va aconseguir fer néixer llavors de tambalacoc. De forma més o menys paral·lela, al Servei Forestal de Maurici van aconseguir la germinació dels pinyols d’aquest arbre desgastant-ne prèviament la closca amb mitjans purament mecànics. Açò, malgrat tot, no fa més que confirmar que les llavors necessiten un tractament previ, per poder néixer. I l’explicació més senzilla és que aquesta necessitat es vagi originar en relació amb el dodó.

Més a prop de nosaltres tenim, potser, algun exemple d’un fenomen semblant. El garbó (o margalló, com li diuen a Catalunya) és l’única espècie de palmera nativa d’Europa, És, de fet, una relíquia del període terciari, fa uns vint milions d’anys. En aquella època, el clima que imperava al voltant del Mediterrani era de tipus tropical. El garbó fa uns dàtils arrodonits, d’uns dos o tres centímetres de diàmetre, que contenen una llavor coberta per una closca dura. Els pinyols de garbó també estan preparats per passar per l’estòmac dels animals frugívors: tot i que poden néixer perfectament sense cap tractament, si se'n desgasta un poc la coberta augmenten moltíssim les possibilitats de germinació.

Aquesta planta té, a les Illes Balears una distribució estranya i discontínua. Falta a molts de llocs on hi podria créixer perfectament. És possible que açò es degui a la manca d’agents dispersors de les llavors. Potser els marts, a Menorca, o les genetes, a Mallorca, mengen els fruits del garbó, de tant en tant, però aquests mamífers no són gaire eficaços a l’hora d’escampar els pinyols. Els animals més eficients, en aquesta tasca, són els ocells: la seva gran mobilitat permet que les llavors siguin traslladades a molts quilòmetres de la planta mare.

Malauradament pel garbó, no existeix actualment a les nostres terres cap ocell frugívor gros que s’empassi sencers els dàtils i dispersi les llavors. Possiblement n’hi havia, durant l’època terciària, però van desaparèixer amb el final del període càlid. La dependència del garbó envers els seus aliats animals no era prou gran com per causar-ne l’extinció, un cop desapareguts aquells, però representa un problema a l’actualitat, ja que la pressió humana ha fet desaparèixer aquesta planta de molts indrets on antany hi devia créixer. I, quan ha desaparegut d’una zona, al garbó li resulta molt difícil repoblar-la a partir de poblacions veïnes.

És tot el contrari del que li passa a una altra planta amb fruits ben típica de les illes: : l’ullastre. A Menorca, d’ençà que l’activitat agrícola ha anat decaient, s’ha convertit en l’arbre predominant. Si passau per la carretera general i mirau a banda i banda, en veureu per tot arreu, formant petits bosquets impenetrables Els responsables de l’èxit de l’ullastre són, bàsicament, els tords. Aquests ocells arriben a Menorca a la tardor, procedents del nord d’Europa, just a temps per alimentar-se de l’olivó, el fruit dels ullastres. I un cop n’han digerit la popa oliosa, escampen generosament els pinyols pel mig dels camps.

Aquesta és, de moment, una parella ben avinguda i amb molt d’èxit, com ho devien ser el dodó i el tambalacoc.

De moment.

Més informació sobre el dodó i el tambalacoc:

GOULD, S. J. (2006): El pulgar del panda. Editorial Crítica, Barcelona.


Per cortesia del blog de sa monea:



7 comentaris:

Emilio Laguna ha dit...

Aquest comentari al blog és molt, però que molt interessant. Fa ja prou d'anys que comente a algunes de les meues xarrades sobre conservació de flora valenciana la possibilitat de que el margalló, per a la seua dispersió a gran distància, necessitara d'aus o mamífers ja extingits. Em consta que en té de dispersors a curta distància, sobretot les rabosses (de vegades els excrements contenen llavors de Chamaerops) però sospite que al passat tingueren d'altres més efectius. La raó de la meua sospita és que, tot i tractar-se teòricament d'una planta termòfila (sovint considerada indicador bioclimàtic de zones baixes), a terres valencianes hi ha poblacions aIllades a prou d'altitud, vora els 900-1000 m, quasibé a l'estatge supramediterrani, com ara prop del pic del Caroig. A banda és una planta que es cultiva amb facilitat a jardins botànics de zones molt fredes. El director del Jardí Botànic de Berna (Suissa) em va comentar fa anys que el margalló s'havia convertit en una planta invasora als voltant del jardí¡¡¡¡ Per quina raó una planta ben resistent al fred no s'ha estés pels estatges meso i supramediterrani o no ha aconquerit tot l'interior de la península ibèrica? Potser li ha faltat un dodó¡¡¡
Una abraçada des de València
@mili laguna

Joan Vicenç ha dit...

Et coment el mateix que li vaig dir a “sa monea”, fa poc de dins el gavatx de dos tudons (Columba palumbus) hi vaig extreure 13 aglans de diferents mides. A l’estòmac d’un d’ells hi havia un aglà bocinat i un altra de sencer. Alguns dels aglans duien encara el capell. Això vol dir que si el tudó evacua qualque aglà sencer en seria un bon “espargidor”. Per altra banda i sobre el garballó, en conec un exemplar silvestre a la muntanya de Tossals Verds, entre les carritxeres i pocs pins espargits. Aquest garballó al meu entendre només pot haver arribat volant. Si provingués d’un jardí el més proper estaria a uns dos quilòmetres i dubto que hi hagi cap garballó.
Sovint els dàtils dels garballons estan rosegats per rates, ratolins, conills o, qui sap, també cabres.
La distribució del garballó a Mallorca és força curiosa: Península d’Artà, de Pollença i d’Andratx. Vora la mar. Però creixen molt bé els sembrats a jardins particulars. A ca nostra en tenim quatre o cinc i en conec de molt esponerosos. D’uns anys ençà la proliferació de tudons ha estat important, en desconec el motiu, d’ençà que vaig fer la troballa dels aglans dins el seu gavatx pens que potser ben bé que també ho facin amb els dàtils dels garballons. Per cert, crec que enguany els garballons han fruitat molt poc.
Salut i una abraçada a les terres valencianes.
3/1/08 21:20

Anònim ha dit...

Salut!
Repeteixo jo també allò que he dit al meu blog: els tudons són prou gròssos, realment, com per menjar-se un dàtil de garbó tot sencer. Com tu bé dius, acostumen a menjar-se aglans sencers, que són més o menys de la mateixa mida. Però no crec que ho facin gaire sovint. Crec que la manca de dispersió dels garbons n'és una prova. Potser és perquè totes dues espècies tendeixen a viure a hàbitats diferents (almenys a Menorca, que és l'entorn que jo conec).

Anònim ha dit...

L'anònim anterior som jo, sa Monea!!

Chestnut ha dit...

Felicitats sa monea, molt interessant.

Per posar un altre exemple... El vesc, aquesta planta paràsita depèn exclusivament de molts ocells pirinèncs per parasitar els arbres, el que no sé és si els seus fruits necessiten ser obligadament mastegats perquè germinin.
el que és segur és que hi ha una estreta relació entre diversitat i nº d'ocells i nº d'arbres parasitats.
En algunes zones de l'Aran o els ports de beseit és fàcil veure Vesc.

No només això. Els boscos que es van cremar al Solsonès als fatídics anys 94 i 98, estaven la majoria d'ells abandonats i formats per pins (abandonats significa que poca gent sabia el que allà hi deuria haver).
Avui dia en aquestes mateixes zones surten alzines, alzines que abans de l'incendi hi eren però se suposa que estaven com a "reservoris", hi eren però no creixien perquè els pins tapaven la llum, elles únicament esperaven a que els pins l'anéssin palmant perquè la llum els toqués i així poder guanyar terreny i créixer aprofitant la situació. Això no va passar progressivament sinó que ho va fer amb un estiu (24.000 ha. al 98). L'inconvenient segurament és que després de l'incendi les alzines tenien massa llum i venint de la sequera en moltes zones ho han passat malament o han mort.
El que es preguntaven era: Com podia ser que hi hagués tanta alzina si tots aquests boscos eren bàsicament pins?? D'on provenien els glans??
Probablement va ser per aquella febre dels pins que va tenir en moltes zones, sovint es plantaven pins en lloc on hi creixia alzina per una concepció errònia de que el pi era més rendible que l'alzina.
No obstant això, en moltes zones em van comentar el paper que hi tenia el Gaig amb tot això, un ocell que s'envà als alzinars a menjar però que fa vida a les pinedes. Es veu que té la mania d'anar als alzinars, recollir els glans i amagar-los per entremitg de les pinedes (perquè hi fa vida allà), el que passa és que qualsevol distracció (algun depredador, soroll etc..) provoca que aquest ocell no s'enrecordi d'on havia deixat el gla.

Chestnut ha dit...

mira, casualment m'he trobat aquest enllaç que ho resumeix:
http://ichn.iec.cat/Bages/alzinar/img16.htm

Osti, encara recordo el dia que em vaig trobar una ploma com la que surt a la foto (la blava, blanca i negre...). Realment guapíssima.

Pere Llofriu ha dit...

Margalló-garballó-garbaió-garbaó-garbó, plomissoner...

els plomissons són quasi tan grossos com els dàtils de canariensis amb, aproximadament, un 90% de pinyol, o més, caldria un gavatx impressionant, per fer de repartidora d'això.

la distribució de les plantes és un tema ideal per perdre la xaveta. Heu reparat en la distribució d'Anagyris foetida? (garrover del dimoni, bord, pudent i en castellà "chocho del diablo"