En el desert de l’ànima
s’ha de sembrar
cercant xe ben endins
l’aigua sempre hi és
l’aigua sempre hi és
la corona hi segueix
encara que vestida a la moda
amaga la seva disfressa
sense por a la sequedat
cerquem un raconet
i siguem una herba més
i visquem en llibertat
si hem de mostrar les espines
anem a mostrar-les tot d'una
falda de l’herba
Els nostres millors desitjos per a l’any 2008
El coleòpter asiàtic posa en perill una espècie autòctona protegida
ELENA BALLESTERO. Pollença.
L’Ajuntament de Pollença està enviant una circular als veïns del municipi, en la qual alerta de la presència d’una perillosa plaga que afecta les palmeres. La presència del Rhynchphorus ferrugineus (becut vermell) no només afecta les palmeres, sinó que, a més, pot posar en perill el garballó, una espècie autòctona i protegida.L’àrea municipal de Medi Ambient, seguint les directrius de
Els preus dels aliments i els agrocombustibles
Negar efectes sobre els preus dels aliments a l'explosió dels agrocarburants és una teoria poc defensable. És el mateix USDA (Departament d'Agricultura dels EUA) que preveu que en els anys 2009 i 2010 el 30% de la producció de blat de les índies nord-americana es dedicarà a fer etanol. El tremend desajust de preus es farà a costa de la viabilitat de milers d'explotacions ramaderes, però també prest o tard l'augment dels costos de la producció càrnica es traslladarà als consumidors. L'espiral inflacionista, per tant, no du camí d'aturar-se sinó més aviat d'incrementar-se al llarg de l'any 2008.
Talen «per error» un pinar de
L'excavadora volia netejar el solar d'un constructor, però s'equivocà
E.BALLESTERO. Sta.Margalida.
Henri Salvayre:
Secada? Maleïda gespa!
ELS SOLIDARIS AMB ITOITZ, LLIURES
Jasone MITXELTORENA
La crònica dels Solidaris sobre els fets s’inicia així: «El dissabte 6 d’abril de
«Consideràvem que calia treure partit al que s’havia creat, i també que tant nosaltres com Europa teníem molt a dir», expliquen. «El principal objectiu era difondre la problemàtica del pantà i denunciar la nostra situació. Durant nou mesos, es van realitzar nou vistoses accions i es van donar més de cent xerrades. En la gira ens relacionàrem amb nombrosos grups que lluiten a favor de la terra; va ser una experiència rica de intercanvis i una oportunitat de compartir experiències. La gira va ser molt substanciosa i va tenir un gran èxit; molta gent va conèixer de primera mà la problemàtica de Itoitz, la qual es va involucrar llavors en la seva defensa. S’ho varen sentir tant que van començar a actuar pel seu compte. Es van implicar aquells que es troben a dos mil quilòmetres d’aquí, i això és difícil: la gent tendeix a deslegitimitzar els problemes, i aquests en canvi, ho van fer seu. Molts dels que varem conèixer en el camí es van animar a participar en les accions».
L’eco del tall de cables -el vídeo sobre el mateix es va projectar a tots els racons d'Euskal Herria- i les seves conseqüències -les obres es van paralitzar durant un any, i el cost directe del sabotatge es va xifrar entorn de mil milions de les antigues pessetes- van passar una important factura als vuit Solidaris. Des de llavors han passat molts anys, que evidentment han estat durs per a ells. «Has de deixar-lo tot enrere. Si tens un estret contacte amb la terra, és més dur encara. Es dóna un tall amb les arrels. És una situació que no és legal, i això dificulta el dia a dia, és difícil aconseguir recursos. És una altra forma de presó; t’allunya del teu entorn». A més, està el temor constant, una realitat que no els importa admetre: «La por a ser capturat és de vegades insuportable. La tensió, l’estrès...». De totes maneres, amb la força que impregna tot el seu discurs, recalquen que «intentes buscar i trobar aspectes positius. Hi ha bons moments; coneixes a molta gent, les relacions són profundes i intenses... Tens dues opcions: O et sumeixes en una depressió, que d’una banda és normal, o saltes cap endavant d’una o altra forma. És una lluita interna». També subratllen la importància de ser conscients del que van fer, dels fets que van desencadenar aquesta condemna: «Si ho varem fer, és perquè realment no varem veure una altra oportunitat», conclouen. La manera que afronta cadascun aquesta situació és totalment personal. Un dels solidaris explica que «jo m’havia fet a la idea d’anar a la presó, i vaig haver de plantar-li cara a una altra manera de vida. Aquí emergeix l’instin de supervivència». Un altre destaca la duresa que ha estat no participar a la defensa dels pobles: «Va ser una gran resistència. Es va actuar amb una dignitat plena, i encara que va ser dur, també es va demostrar gran força». En una mirada retrospectiva, recorden que «com a grup, hem estat un col·lectiu 'al·legal'. Des de fa vuit anys fins a ara, vuit membres es trobaven en situació de crida i recerca; empresonats, exiliats o a la clandestinitat. Ha estat una situació curiosa, hem estat un col·lectiu `nebulós'. A més d’afectar-nos personalment, també ha incidit en el grup, i s’ha notat en el caràcter del col·lectiu. La meitat del grup érem `il·legals'. El col·lectiu es constituïa en dos blocs: Els `al·legals' i els 'il·legals', `a' i `i', però cap amb `l' de `legal'».
Clic:
La tallada dels cables va arribar en un moment molt significatiu de la lluita contra el pantà. L’Audiència Nacional havia donat la raó a
Cronologia:
12 anys de lluita 1995. Neix el grup Solidaris amb Itoitz, que realitza accions com encadenar-se a la balconada del Palau de Nafarroa, ocupar el despatx del director general de Medi ambient, tapiar la seu de
6/IV/1996. Vuit activistes de Solidaris tallen els cables, el que implica la paralització de les obres.
9/IV/1996. El jutge ordena presó incondicional per als vuit participants de l’acció de sabotatge.
20/IV/1996. 20 d’abril: Més de 10.000 persones es manifesten en suport als empresonats en Iruñea, Bilbo, Donostia i Gasteiz, convocats per Eguzki.
7/VI/1996. Després de dos mesos a la presó, els vuit activistes de Solidaris són posats en llibertat.
24/VIII/1996. Membres de Solidaris «acampen» en el Monument als Furs de Iruñea para denunciar el veto policial a una acampada en Itoitz.
14/V/1997. El Govern de Nafarroa demana 19 anys de presó per a cadascun dels vuit autors de la tallada dels cables. L’acusació particular demana tres anys de presó.
9/III/1998. Comença el judici en l'Audiència de Iruñea.
15/IV/1998. El tribunal condemna a cada solidari a quatre anys i deu mesos de presó per «detenció il·legal» d’un vigilant jurat de les obres.
26/X/1999. Membres de Solidaris es pengen de
26/XI/1999. Solidaris es pugen a la teulada del Palau de
25/II/2000. 25 de febrer de 2000: Solidaris s’enfilen a la cúpula del Vaticà, a Roma, coincidint amb l’«Any Jubileu». JUNY 2001. Iñaki García Koch és detingut en un control a Lleó. Passaria tres anys en la presó.
Març 2004. Ibai Ederra es converteix en el segon detingut i empresonat pel sabotatge de 1996.
Agost 2007 Julio Villanueva és arrestat en Iruñea per a complir condemna en acudir a renovar el carnet.
Desembre 2007. Els tribunals admeten que el termini de compliment de condemna ha prescrit. Villanueva queda lliure i la resta d’acusats, exonerats d’anar a presó.
Manifestació al febrer i afany d’unir esforços
Els vuit participants en el sonat sabotatge estan en llibertat, però sense oblidar que en el cas de Ibai Ederra aquesta situació segueix estant condicionada, i que altres dos companys segueixen tenint pendent tramitar la prescripció de les penes. La tornada, en qualsevol cas, ha suposat un alè i energia per al col·lectiu, i, tal com asseguren, «reforça la lluita contra el pantà, que sofria un desgast per la repressió».
L’oposició a Itoitz és àmplia, com reconeixen: «Diferents agents, cadascun en el seu àmbit, participen en ella. Han pujat noves gents al tren, i és el moment més difícil per al projecte: A més de la societat, la mateixa terra ho qüestiona», diuen en referència als constants terratrèmols a la zona. Recorden que l’engegada s’anuncia per a març, pel que «ara és el moment de parar-lo i buidar-lo». I subratllen la situació dels veïns: «Estan pitjor que a la presó; sobre ells penja l’espasa de Dàmocles, viuen sota el risc d’una catàstrofe, amb la por de quan caurà la foresta, que passarà... Psicològicament és alguna cosa molt difícil de dur». Malgrat la situació que s’han trobat, asseguren que «no hi ha hagut un cessament en la lluita, la nostra situació era part de la lluita, i les ganes sempre han estat en nosaltres. Si en aquest moment el pantà està ple, doncs caldrà seguir per un altre camí. No hem ni guanyat, ni perdut. Si fas alguna cosa, igual aconseguiràs alguna cosa, però si no fas res, només esperar que caigui el pantà... llavors és segur que s’acaba». Per això creuen més necessari que mai «la unió entre tots els quals participem en aquesta lluita». En aquest sentit, valoren positivament el manifest signat per més de deu col·lectius que exigirien el buidatge de Itoitz, la paralització de les obres del recreixement de ESA, i noves polítiques entorn de l’aigua. El col·lectiu explica que per a conjuminar forces i reforçar llaços, han organitzat una manifestació per al 23 de febrer.
Bronca pel batle de Muro
Rafel
La Conselleria de Medi ambient ha estat fent ús d’un producte tòxic en la repoblació forestal que s’està portant a terme en el municipi d'Alcúdia, encara que davant els informes rebuts ha decidit paralitzar la seva ocupació. Aquest departament al·lega que la seva utilització tenia un caràcter experimental i ara ha sol·licitat nous informes per a determinar els riscos que s'ha incorregut. El producte en qüestió és l'escuma de poliuretano. Aquest material s'ha utilitzat per a subjectar al sòl els tubs que protegeixen dels animals herbívors als petits arboles que es planten, en lloc de les tradicionals varetes de ferro que es venien emprant. El problema radica que en els recipients s'especifica que el seu maneig ha de fer-se amb l'adopció de mesures de protecció, com guants, mascarilla si l'exposició va a ser breu, i ulleres hermètiques. I
Caràcter experimental
Sobre les restants qüestions, des del citat departament autonòmic s'esgrimeix que l'ús del poliuretano ha tingut únicament un caràcter experimental i que s'ha fet en tan baixes quantitats que no suposa cap perill mediambiental. Un aspecte sobre el qual es fa especial èmfasi és en el seu caràcter fotodegradable. DIARI de MALLORCA es va posar en contacte fa una setmana amb Medi ambient davant les denúncies rebudes en relació a aquest tema, i en un primer moment es va defensar la utilització de l'escuma de poliuretano com innòcua. No obstant això, als pocs dies
En aquests moments es reconeix que el motiu de la seva ocupació va ser intentar innovar en aquest tipus de treballs de repoblació forestal, però s'apunta que encara no se sap si la seva futura utilització ha quedat definitivament descartada.
·
·
·
·
De l'aroma de la beixamel dels canelons
La nou moscada s'hi ha de posar amb seny. Si n'hi ha poca i no se sent, maleït siga l'esforç de ratllar-la. Si n'hi ha massa, la seva aroma dominant esdevé insofrible. Per això, hi ha canelons excepcionals i canelons que no són ni tu ni vós.
És una espècia de tota la vida, més usada en la primera meitat del segle XIX, com documenta La cuynera catalana : «Altra de ditas especias es la tant apreciada nou noscada, la que no deu faltar en tota cuina ben arreglada: se prenen de entre ellas las mes senceras, raspantlas y tirantne la porció necessaria en los guisats, cau molt bé en totas las salsas y particularment en las coliflors.» I el llibre és ple de receptes amb nou moscada, especialment de col, bròquil i coliflors, i altres verdures, de peix i algun plat de carn, entre els quals destaca el «platillo de la batalla d'Almansa».
En la cuina medieval, també hi és força present. Al Libre del coch , el trobem en receptes de peix i de codonyat. Al Sent Soví i, hi és i en destaca ja en la primera de les receptes. És present en unes mescles d'espècies –salsa fina i pólvora de duc– que en el present situaríem a la cuina oriental i en alguns especiats de l'òrbita britànica o anglosaxona.
La nou moscada ha tingut sempre més bona reputació, com queda dit en el Libre de les medicines particulars, del segle XI: «La millor de la nou noscada és la pus vermella e ela es calent e ssequa e estreyn e conforta l estomag e tol la mala olor de la boca e del nas e esmol la vianda e gite n la ventositat e conforta lo fedge.»
És l'ametlla, llavor o nucli del fruit de la Myristica fragrans, arbre tropical de la família de les miristicàcies de fulla perenne i flors grogues molt aromàtiques. Originari de les Moluques, a Indonèsia, és una espècie dioica, amb peus masculins i femenins. El fruit és carnós i, com les nous, s'obre quan és madur. Aleshores, deixa veure una cobertura fascinant: un aril de color vermell intens, que embolica el nucli com una xarxa embullada. Aquesta pellofa es fa assecar, es fa aplanar i se n'obté el macís, una espècia diferenciada, d'aroma delicada i de color terrós.
És moscada perquè fa olor. No ho és perquè atregui les mosques, mosquits o un insecte volàtil indesitjat. Moscat i moscada, raïm o nou, és un homenatge a la seva intensitat aromàtica, equiparable al mesc. El mesc és la substància aromàtica que s'extrau dels genitals del mesquer, Moschus moschiferus, una mena de cabirol de la Sibèria, sense banyes i amb ullals. Aleshores, moscat ve del baix llatí muscus, que al seu torn ve del grec moscos, manlleu del persa mušk, pres al seu temps del sànscrit muskáh, que vol dir testicle. Corominas hi afegeix que va arribar al català per influència àrab, almesc, tal com encara se'n diu al País Valencià. A Balears en diuen aumesc.
*
No obstant la bona tasca realitzada, la tala sempre ha de ser el darrer recurs.
No fou necessària l’arribada de noves primaveres, exclama amb sentiment la Remei, dirigint-se al seu net, en David. És vigília de Nadal i, tal com han fet des de fa anys per aquestes dates, passen una estoneta plegats sobre aquell banc de pedra que obra el caminet de la propietat familiar: una masia del segle dinou i un grapat d’hectàrees d’alzina surera que despullen cada any per a la manufactura de taps. Es troben al bell mig de la Garrotxa, tot encetant la història d’unes sabates molt especials, cordades amb la millor de les amistats. Realment, repeteix la Remei, no fou necessària l’arribada de noves primaveres. I, amb la mirada perduda al fons del bosc, deixa passar un instant de silenci.
L’avi Eloi no se’n sabia avenir que aquell estrany comportament de la natura pogués tenir una relació directe amb aquelles passejades del desembre de l’any anterior, on havia estrenat unes sabates molt especials. El següent desembre encara les guardava gelosament a l’armari, netes i polides, com un record de gran valor. Ja no li cabien als peus, a l’estiu havia fet una estirada i se li havien fet petites. Aquelles sabates eren un regal del Simó, un jornaler que havia viscut una temporada amb la família. La vigília abans d’anar-se’n al Perú les deixà a l’habitació de l’Eloi amb una nota adreçada al seu pare.
vella historia familiar de les sabates màgiques i, jo, contenta de tenir-te al meu costat, te l’he anat repetint cada cop com si fos la primera vegada. És meravellós que amb els teus disset anys posis la mateixa carona, a l’escoltar-me, que quan en tenies set. El teu pare no se la va creure mai, aquesta història, deia que l’avi Eloi, el seu pare, desvariejava quan va provar d’explicar-la per primera vegada. Però no t’hi trenquis el cap, el teu pare tampoc vol saber res quan alguns fabricants de Cava del Penedès, clients nostres de tota la vida, diuen que els nostres taps de suro són especials; que fan alguna cosa més que tapar l’ampolla; que en certa manera semblen donar-li una nova qualitat al líquid diamantí; que li confereixen una gràcia difícil de descriure i que moltes famílies, per això mateix, celebren el Nadal sota el bon auguri de bombolles no pas plenes de gas sinó d’una ben trobada amistat.
L'any passat va fer un intent de fructificació amb dos bonyets que no arribaren a madurar. Però enguany ha fet més de 20 guiabes. El seu aroma és preciós, madur, sabonós, tropical...i així i tot res comparable amb l'olor forta a fruita madura que una vegada vaig poder olorar baix una guiaba a la Reserva Natural d'Hitoy Cerere a Costa Rica.
Els Picornells de càrritx, camagrocs, que diu en Joan són l’espècie Cantharellus lutescens. Són uns bolets molt aromàtics i lleugerament dolços. Això darrer es nota molt bé si ens en ficam un a dins la boca i el roegam en cruu. Desconec si són tòxics en cruu, però si ho feim amb una petita quantitat, no hi ha perill. S’assequen molt bé i es poden conservar així amb facilitat per quan ja no hi són en fresc al bosc. També són bons de conservar amb aigua i vinagre, i Carles Constantino i Josep Ll. Siquier -autors de la guia Els Bolets de les Balears- en fan un licor que diuen, és deliciós. 
I si ja vos heu cansat d’esperar, imaginau-vos jo! Que ho duia entre cella i cella des de que en vaig sentir parlar. Bé, sense més preàmbuls, vos cont la recepta:
Sensacions organolèptiques de la Coca de Ducs
L’oloreta del pastís ja et fa salivar, i l’humitat del sòl del bosc mallorquí t’entra directa a la boca.
·
·
·
·
·
· Obriu aquesta imatge en un altre finestra i la podreu veure més gran ·
Hem destinat aquest número de Biodiversitat íntegrament a discutir els molts impactes que la producció agroindustrial de combustibles tendrà sobre al terra i tots els seus habitants. El que és possible preveure, com es discuteix als diferents artícles, és l’alça dels preus dels aliments, l’expansió accelerada i incontrolada de cultius i plantacions transgèniques, la contaminació massiva de territoris amb agrotòxics, l’ús de nanotecnologies a l’agricultura, el control cada vegada més profund i monopolístic de l’alimentació per part d’unes poques transnacionals, el control i apropiació de més territoris indígenes i camperols per part dels mateixos conglomerats, i per part dels grans terratinents regionals que ara es globalitzen; l’expulsió des del camp, l’escassesa i contaminació creixents de l’aigua i l’expansió a gran escala dels processos de destrucció dels ecosistemes que juguen un paper central en el cicle del carboni del planeta. Tot això sense posar remei, ni superficialment ni en el fons, als processos de canvi climàtic i escalfament global: aquests només no milloren sinó que empitjoren i poden tornar-se irreversibles. Els combustibles agroindustrials són un negoci. Un negoci il·legítim que aprofita la crisi per fer més diners.
Per a més informació:
·
·
Sé que no sé ser original. Segurament som molt previsible. Ara ho confirmaré una vegada més.
Una persona que es va jubilar abans d’hora de cap de policia em confessà com un lament que havia vist tant de dolor, tant de sofriment, tanta tristesa... Extrapolant, els de la meva generació i en un altre àmbit hem sentit dolor, sofriment, tristesa, ràbia... És tant el territori i la vida a ell lligada que ha desaparegut davant la nostra vista entre renous insuportables, enormes ferides a la terra i empastissades d’asfalt i ciment... i que encara ara dura: pales piconadores, discos de tallar rajoles i totxos, pales arrabassadores, suros blancs i planxes de qui sap de quin material no degradables a qualsevol indret del bosc o de la mar, renous de cotxes, xarxes de ferro de boníssima qualitat, parets que tapen el sol, residus per tot arreu...
En aquesta apoteòsica victòria final del capitalisme, els humans semblam talment com un virus cancerigen que s’ha de carregar la terra. Encara ara no s’ho creuen que la benzina s’acaba i que en tot cas el seu consum modifica el clima i farà la terra inhabitable. N’hi ha que diuen que en ple segle XXI ja no es pot parlar d’esquerres o de dretes, que ja no es pot diferenciar: no ho dubteu, qui ho diu és de dretes. Cosa que no vol dir que les esquerres del nostre panorama polític, em refereixo als dels Països Catalans i d’Europa, no ho siguin ben de dretes encara que es diguin d’esquerres. Tot això ve a tomb perquè és ben cert que fou el socialisme qui lluità teòrica i pràcticament contra les desigualtats socials, contra el racisme, a favor dels drets de les dones o dels homosexuals, a favor també del medi ambient. El que passa però és que no basta. No n’hi ha prou en tenir una cadira, cobrar i anar fent. És temps de revolució. Pensar ni tan sols en la revolució en una societat sedada, exprimida, sotmesa a xantatge, empardalada, vigilada i reprimida com cal, és molt difícil. Perquè que no t’enganin, la revolució costa, costa molt. Senzillament perquè no t’ho permetran. No et permetran ser lliure d’un poble independent, no et permetran decidir sobre les grans infraestructures que marquen el teu present i futur, no et permetran ficar-te en els seus bruts negocis, no et permetran tocar la banca, ni les grans empreses que tots coneixem. I així és també a Europa. I si no fixau-vos en qui han posat com a “savi” a una mena de comitè de “savis reflexionadors”. Fa por. Recordau el GAL, aquella guerra bruta contra els bascos qui la va organitzar i executar? Policies i polítics franquistes o demòcrates, d’esquerres o de dretes? No hi ha hagut canvi. Senzillament ha ficat cullerada un altra personal. Estem ben fotuts.
Ahir vaig mirar la pel·lícula “Novecento” que quan era adolescent ja havia vista. En realitat no l’he acabada de veure. Sembla que ens manca temps. Vaig pensar que el que més impactaria avui seria l’escena del nin que caça granots i els se penja a un fil ferro al voltant del capell, o la de la caça d’ànneres. La pel·lícula, el fons de la pel·lícula, és això una pel·lícula més i en apagar la pantalla s’ha acabat i a mirar-ne una altra. I no és vera això. Aquesta pel·lícula era una ensenyança llavors i ara, una ensenyança de deixar ben clar que sí que hi havia bons i dolents, que els bons són molt més que els quatre dolents. Encara que, certament, el capitalisme s’ha afanyat prou a que ens assemblem als dolents. Hi ha marge de maniobra si som conscients que al País Basc es deté més gent i es tanquen més diaris que a Birmània per posar el cas. Que a la terra dels Bascos s’hi lluita i es passa i es viu molts d’anys a la presó senzillament perquè no es posa en pràctica una paraula: democràcia i se n’hi posa una altra: autodefensa. Perquè democràcia vol dir autodeterminació. O si no ja em direu quina és sinó l’essència de la democràcia si no és el dret a decidir... democraticament.
Ja sé que ho mescl tot plegat, i m’és igual. Ara pens amb en Tomeu Ferrer. Jo crec que ell volia ser un revolucionari, que volia viure una revolució. No es conformava. Jo tampoc.
I tot això que té a veure amb els arbres, amb el Nadal o amb el 31 de desembre? No tenc cap dubte que en parlar d’arbres s’ha de parlar també de capitalisme, de justícia, de llibertat i de pau. Per a mi tot va ben lligat. Si els dirigents polítics fossin capaços de discutir les seves decisions asseguts en terra baix un arbre, com el de Gernika que és un roure, o un altra, és igual, prendrien bones decisions. El que cal entendre però és que primer de tot s’ha de respectar un llogaret, aquest ha de prendre les seves decisions, per exemple, si aquest llogaret de 800 persones no volen que prop del seu poblet hi passi una línia d’alta tensió, una autopista o un tren d’alta velocitat, idò no hi ha de passar. Aquí ha de començar a néixer la democràcia. De poc a molt, com la flama i el foc, com la plàntula i l’arbre, com la molsa i el bosc, com el xaragall, el riu i la mar. De poc a molt i poc a poc que hi ha temps. La terra només dona voltes, sobre ella mateixa i al voltant del sol, no va enlloc on hi hagi de ser a temps.
Imaginau aquest escrit sobre el fang, una vegada escrit ja no es borra. Talment ho trec, talment queda. Cap esborrany.
Com duis el tema de la sequera hivernenca allà pel Principat? Quina putada, jo vos comprenc. Fins i tot el temps s’alia amb el “mobbing” rural, amb la pressió al pagès. Estem rodejats, talment pells roges.
I aquí m’atur per no cansar-vos més. En tot cas pensau que nadal és pot viure sense Nadal, malgrat faceu betlem, poseu neules i dineu amb la família. Se n’ha de ser conscient cada dia però, i per això cal, cada dia, mirar les estrelles si n’hi ha mentre aprofites per pixar, escoltar el vent, veure el color o les formes dels niguls, cap a on van, respirar profundament davall un arbre, mirar entres ses branques, tocar la fullaraca o la terra amb les mans, ensumar...Passar l’hivern a la ciutat on hi ha molta caloreta humana, també està bé. Una camilla, dues persones, una història i basta.
Crec que m’he passat. Bé només volia desitjar-vos un bon pas de solstici d’hivern. Per nadal una passa de gall, per sant Antoni una de dimoni. El que té més bo nadal és que s’acosta sant Antoni i enguany aniré a Artà. Iuuupi!
Pere Llofriu
Canvi climàtic: els que es lucren i els que resisteixen
S’ha reunit a Balí, Indonèsia, la tretzena Conferència de Nacions Unides sobre canvi climàtic, tema cada vegada més àlgid, tant per l’agudització dels impactes d’aquesta estratègia anunciada com per els forts interessos comercials que mobilitza.
Enguany s’expressa clarament la polarització social global al voltant del tema, particularment amb la instal·lació del “Llogaret de la solidaritat per a un planeta sense escalfament”, organitzada per una ampla coalició de moviments socials i organitzacions civils d’Indonèsia i internacionals, fora de les reunions oficials. Segons els organitzadors, que inclouen la coalició Moviment Popular d’Indonèsia contra el Neo-colonialisme i l’Imperialisme,
Aquest tipus de mobilitzacions surt a topar les justificacions de les industries per promoure, entre altres, els agrocombustibles, els “deserts verds” produïts per els monocultius forestals, els grans embassaments, l’energia nuclear i altres endreços tecnològics, que lluny de ser solucions agreguen nous problemes ambientals i socials.
Si bé el procés de canvi climàtic global es coneix des de fa dècades, Estats Units i les industries petrolieres i automobilístiques ho negaven. Però aquests mateixos actors han anat canviant d’estratègia, no perquè reconeguin la seva vasta i perjudicial participació en la producció de les causes de l’escalfament global i els guanys que els ha aportat, sinó perquè han ullat noves fonts de negocis per a mantenir els seus privilegis de lucre i contaminació.
En aquest sentit es destaca la promoció agressiva dels combustibles agroindustrials a escala global, subvencionats amb doblers públics per el lucre de les grans empreses. Només que en lloc de mitigar l’escalfament global ho empitjoraran, perquè impliquen un augment massiu de les seves causes: més agricultura industrial, més consum de petroli per maquinària agrícola i agroquímics, més desforestació i més erosió de sistemes naturals. Per si fos poc, són nova font d’atropellaments als territoris i drets dels camperols i camperoles que en tot el món són els qui realment proveeixen la base de l’alimentació i la sostenibilitat dels agroecosistemes per a la majoria de la població mundial.
Altres tipus de projectes d’alt risc són les empreses de “geoenginyeria”, o sigui, la modificació de l’ambient de manera voluntària i a gran escala.
Varies empreses han sortit, literalment, a pescar guanys, amb el que anomenen “fertilització” dels oceans. Es basen en la teoria de que en dispersar fertilitzants a la superfície dels oceans augmentarà el fitoplàncton, que absorbiria diòxid de carboni i, per tant, funcionaria com a abocador de carboni. El novembre de 2007, el Conveni de Londres de l’Organització Marítima Internacional (que s’ocupa de la contaminació dels mars per abocaments de residus) va declarà que aquest tipus d’experiments “no es justifiquen”, tant per els impactes negatius potencials com perquè no esta clar que aportin cap benefici. Recomanen als governs no aprovar-los. Però les empreses insisteixen i cerquen governs dòcils, que no siguin firmants d’aquest conveni.
Una de les iniciatives més conegudes és la de Planktos Inc., companyia que ven crèdits de carboni a individus i empreses, per llavors aportar nanopartícules de ferro als oceans. Planktos va anunciar que es dirigiria per aquests fins als mars propers a les Illes Galàpagos, però va haver de cancel·lar el viatge degut a les denúncies de moltes organitzacions locals i internacionals, així com l’oposició oficial a Equador.
Una altra empresa similar, també a la mira de moltes organitzacions, és Climos, amb seu a San Francisco. Es vol legitimar com agent de “crèdits de carboni” amb aquestes activitats d’abocament als oceans i pretén ser admesa dins del anomenat Mecanisme de Desenvolupament Net (MDL) del Protocol de Kyoto. Una altra mostra clara de que el MDL és un mecanisme a favor d’interessos comercials, que legitima la venda de “permisos de contaminació”, augmentant-la i promou activitats de fort impacte social i ambiental.
L’empresa australiana Ocean Nourishement Corporation (ONC) es proposava abocar 500 tones de urea a la mar de Sulu, prop de Filipines, però va haver de canviar els seus plans després de l’oposició del govern filipí, degut a la denúncia de varies organitzacions de la societat civil per els impactes sobre els pescadors artesanals i l’ambient marí. Tan mateix, ONC segueix amb el pla de vessar més de mil tones de urea a aigües malaies, i considera també anar a Xile, Emirats Àrabs i, possiblement, al Marroc.
Els pirates del clima segueixen cercant ports vulnerables i terres desprotegides per els seus lucres inescrupulosos, sigui amb geoenginyeria, agrocombustibles o fins i tot creant organismes vius totalment artificials per a produir combustibles comercialment, com intenta el genetista Craig Venter. Que no hi càpiga dubte: per tot el món es multiplica també la resistència de les organitzacions de la societat civil, així com l’alerta activa dels pagesos i pageses que, com diu Vía Campesina, des de la seva lluita i des de la seva pràctica diària combaten l’escalfament global.
·
Benvolgudes amigues i amics de
Aquests dies hem estat rebent notícies sobre les terribles violacions dels drets humans en contra dels pobles indígenes a Colòmbia. Segons informacions de l’Organització Indígena d’Antioquia (OIA), l’Associació de Consells Indígenes del Nord del Cauca (ACIN) i el Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC), el govern colombià està responent amb violència a la protesta pacífica i legítima dels indígenes del departament del Cauca, que reivindiquen els seus territoris acusant-los de terrorisme. A la frase “La terra és la nostra única possibilitat de sobreviure”, es pot resumir la crida de les organitzacions indígenes.
S’ha instal·lat un Parlament Indígena i Popular, on delegats d’organitzacions socials de tot el país se sumen a la mobilització. Participau de l’acció exigint al govern colombià el respecte dels Drets Humans, la protecció de la vida i el reconeixement dels processos legals de la població indígena.
Trobareu més informació i un model de carta a:
Difoneu aquest missatge. Moltes gràcies i un afectuosa salutació
Guadalupe Rodríguez
www.salvalaselva.org
Guadalupe@regenwald.org
Per què anar sempre cap a l’aigua?
Per què anar sempre cap a l’aigua:
la rosa, la coloma?
El riu corre dins l’ombra:
l’aigua verge, la jove,
i la seva cintura està fermada,
els seus cabells estan nuats
amb lligams de ferro.
Ella voldria somriure,
voldria llevar els lligams de ferro,
però l’ombra és allà, d’arbres molt vells
que sembraren fa temps els deus astuts.
Per què anar sempre cap al riu?
per parlar-li de l’ombra,
per parlar-li dels arbres i dels deus,
per suplicar que ella surti de l’ombra,
que deslligui la seva cabellera
per ser tot riu sense traves:
aigua verge dels camins profunds de la terra.
Així anem sempre cap a l’aigua,
cap a la memòria del naixement i del desig,
cap a la jove dels nostre somnis
vestida només amb la seva cabellera.
Ella ve cap a nosaltres, l’aigua verge
dins els nostres somnis.
Ah, anomenar-la amiga, rosa, coloma!
Dins l’ombra molt profunda dels vells arbres
corre el riu.
Pourquoi toujours aller vers l’eau?
Pourquoi toujours aller vers l’eau:
la rose, la colombe?
Dans l’ombre court la rivière:
l’eau vierge, la jeune fille,
et sa ceinture est nouée,
ses cheveux sont noués
avec des liens de fer.
Elle voudrait sourire,
elle voudrait jeter les liens de fer,
mais l’ombre est là, de très vieux arbres
que semèrent jadis des dieux rusés.
Pourquoi aller toujours vers la rivière ?
pour lui parler de l’ombre,
pour lui parler des arbres et des dieux,
pour supplier qu’elle sorte de l’ombre,
qu’elle dénoue sa chevelure
afin d’être toute rivière sans entraves :
eau vierge des chemins profonds de la terre.
Ainsi allons-nous toujours vers l’eau,
vers la mémoire de la naissance et du désir,
vers la jeune fille dans nos songes
vêtue de sa seule chevelure.
Elle vient vers nous, l’eau vierge
dans nos songes.
Ah, la nommer amie, rose, colombe !
Dans l’ombre très profonde des vieux arbres
court la rivière.
Poema inèdit de Jean Joubert.
Traducció: Joan V. Lillo i Colomar
Pels rials baixa el carro
Font: [Wetterzentrale] Model predictiu GFS. Mapa baromètric. Avui dimecres.
Font: [Wetterzentrale] Model predictiu GFS. Mapa baromètric. Diumenge 16
Font: [Wetterzentrale] Model predictiu GFS. Mapa termomètric. Diumenge 16.
Mancor de
El GOB alerta del greu perill d’incendi que els jeeps comporten
Segons els ecologistes, «una guspira podria encendre tot Massanella»
ANTONI MATEU. Palma
El trànsit de vehicles motoritzats a l’interior d’espais naturals protegits, com és el cas dels jeeps d’Expedición Montaña dins l’àrea de Massanella, comporta un greu risc d’incendis forestals, segons informà ahir el GOB.«Qualsevol guspira procedent d’aquests vehicles podria fer encendre tot Massanella en qüestió de moments», digué ahir Antoni Muñoz, responsable de biodiversitat del grup ecologista.
Espanya contribueix als desastres ecològics als països del sud
·
Les roses de Sant Jordi surten
Recordatori convocatòria Es Fangar 2007
·
·
·
·
Madona, que em mostraríeu l’esclata-sang?’
Joan Vicenç Lillo fotografia tots els colors, textures i formes dels bolets que es fan a Alaró
«El sisè sentit ben dret,
ni el cercador amb més manyes
tresca les teves muntanyes
per conquerir el teu secret.
Per trobar el millor bolet
tan sa i esplendorós,
cercant estic neguitós
perquè amb la saor més magre
sé que hi ha dins el teu agre
el bolet més saborós».
«Sa madona de Son Serra
se seia damunt es banc;
mostrava s’esclata-sang
com una flor de guiterra».
Ho cantaven altres temps al llogaret de Pina. Ben segur que els bolets que es fan per aquest indret no són gaire diferents dels que creixen prop d’Alaró. Els colors, textures i formes dels bolets alaroners és el que precisament ha retratat Joan Vicenç Lillo i Colomar. Avui, fins a les deu de la nit, és el darrer dia que aquest fotògraf de natura mostra el seu treball a la sala d’exposicions de l’ajuntament d’aquest poble.
Gràcies a tothom
Els dimonis d´Alaró
On comença la ficció i on acaba la realitat?,
1.000.000 D'ARBRES, ... I DE CABRES?
El dijous dia 22 de novembre, el Conseller de Medi Ambient, va prometre plantar 1.000.000 d'arbres a les Illes Balears. A priori, la notícia és bona, però sembla ser que no s'han analitzat les causes de la necessitat de repoblar.
El gran element DESFORESTADOR de moltes zones de Mallorca és
És urgent, i en l'actualitat no hi ha hagut cap govern autonòmic que hagi agafat "
Fins que això no passi, no val la pena presentar grans projectes de plantar milers i milers d'arbres, ja que com tot el "mundillo forestal" sap, aquelles zones a Mallorca que tenen problemes greus de deforestación, són zones amb elevada densitat de cabra.
Brases 
·
·
·
Balls de bastons
·
El suc dels matins
L'embolic amb l'aranja no ve pas d'ara. Ja el segle XVI s'hi van barallar, com es veu amb un aclariment del savi castellà Andrés Laguna, en la seva versió del Dioscòrides: «Los Valentianos llaman a la Naranja Toronja, siendo la Toronja otra especie diversa, y no poco semejante à la Cidra.»
De petit em deien que anés amb compte a l'hora de beure gaire suc d'aranja, perquè feia baixar la pressió i em podia desmaiar, ja que és una fruita qui sap lo reconfortant. Més àcida que la taronja, però menys que la llimona, té tot el que fa falta per eliminar una caparrassa ressacosa de tres parells de martells pneumàtics perforant tots els racons de la testa: vitamina C, B i A i minerals. Per això, és una fruita fabulosa quan es té febre i el pit tapat, i és ideal per començar el dia, amb sucs, o els àpats, amb unes quantes monges repartides per l'amanit. És un bon substitut de les taronges, ara que han llevat l'acidesa de les noves varietats; per això n'hi ha que en posen a l'ànec, en lloc de la taronja, i en altres salses per a carns greixoses. La polpa és més agra que la de la taronja, per la qual cosa convé posar-hi una mica de sucre o mel i, si es vol, alguna espècia, perquè l'aranja tota sola et deixa la boca aspra.
Fruit del Citrus maxima o C. grandis, arbre espinós i perennifoli de la família de les rutàcies, semblant al taronger (C.sinensis), però amb els brots i el nervi central del revers amb pèls. El pomelo, aranja gran o aranja grossa és gros, piriforme i té la pela gruixuda. L'aranger gros és una de les tres espècies silvestres de cítrics, juntament amb el poncemer o naronger (C. medica) i el mandariner (C.reticulata); dels encreuaments i retroencreuaments, naturals i forçats per l'home, en derivarien la resta de cítrics. És el més tropical de tots els cítrics i el seu origen se situa a la península Malaia
Fruit del Citrus paradisi, arbre perennifoli de la família de les rutàcies, de fulles el·líptiques o ovades, gruixudes i molt verdes, amb les flors grosses i blanques de cinc pètals. Els fruits neixen en ramells. L'arbre és semblant al pomelo, però més petit. S'ha conegut sempre conreat. Es pensa que és un híbrid entre el C. maxima i el C. sinensis, retrocreuat amb el C. maxima, que es va produir al mar de les Antilles, entre els segles XVIII i XIX, de seguida que els cítrics van ser conreats a Amèrica.
Les mesures agroambientals busquen en la majoria dels casos la diversificació dels hàbitats com pot ser la creació de cavallons (corretgiu-me si caballons no està ben dit), on en múltiples ocasions la absència d'aquests han simplificat el sistema tot i ser un molt bon hàbitat per petits animals rosegadors. D'altra banda, la capacitat que tenen els cavallons per crear hàbitats per als conills de mont poden facilitar la feina als gestors de vedats de caça i evitar així introduïr espècies que poden malmetre o "contaminar" la població silvestre autòctona. A més, la presència de conill de mont pot ser molt interessant en aquelles zones on les rapinyaires hi abunden poc ja que s'els hi proporcionaria aliment. Evidentment, l'últim pas per a facilitar la recuperació de les rapinyaires sería assegurar que aquestes disposen d'arbres per nidificar vora els marges dels camps (Recordem que l'absència d'aquests arbres i la gran extensió de zones cultivades sense cap mena d'arbrat ni cavalló ha provocat en molts casos plagues com la dels topillos).
A més d'això, podem veure altres actuacions encaminades a protegir els cultius però que mai s'haurien de generalitzar i sobretot, abans de fer tancats, sería molt important d'assegurar que aquests fóssin selectius. Totes les actuacions venen acompanyades per els seus corresponents impactes ecològics i en d'altres animals d'interès però també dels impactes en els usos i els aprofitaments reflexant així els aspectes negatius o positius de l'actuació. Més destinat als tècnics, també hi han els anàlisis financers de les actuacions.
Canvi climàtic i expansió de les plantacions
El canvi climàtic no només és una realitat que repercuteix sobre les vides i la subsistència de milions de persones sinó que s’accelerarà si no s’instrumenten amb urgència mesures per a resoldre-ho. Els vents i temperatures extrems, inundacions, sequeres i augment del nivell de la mar resultants, afectaran a cada vegada més persones, milions de les quals es veuran obligades a emigrar i convertir-se en refugiats ambientals.
Davant tan dramàtica hipòtesi els governs s’han negat fins ara a enfocar el vertader problema, les emissions de combustibles fòssils, i han centrat la seva atenció en falses solucions barates. Moltes d’aquestes “solucions” tenen a veure amb la promoció de les plantacions d’arbres en tant que abocadors de carboni o fonts de biodiesel (palma oliera) o etanol cel·lulòsic (eucaliptus, pollancre, salze, etc.) La industria de la biotecnologia també ha contribuït a aquests plans amb la seva investigació en arbres d’enginyeria genètica capaces d’emmagatzemar més carboni (amb major contingut de lignina) o produir més etanol (major contingut de cel·lulosa).
Per contrarestar efectivament aquestes polítiques és important aprendre sobre els diferents mecanismes utilitzats per els governs per a la promoció de les plantacions d’arbres i aquells utilitzats per les poblacions i organitzacions locals per a combatre-les. Esperam que la informació oferta en aquesta edició del butlletí serveixi per aquest propòsit.
La 13ª ronda del joc del clima a Bali
El 1992 els governs varen reconèixer que el canvi climàtic era una realitat i que s’havia de fer qualque cosa i es volia evitar una gran catàstrofe. Com a resultat, signaren i ratificaren
Què ha fet aquesta convenció per a contrarestar el problema i que per a trobar-ne la solució va ser creada? Han reduït les seves emissions els principals emissors? El comunicat de premsa preparat per a la ocasió per
“Segons informacions presentades davant
Això significa que els països que són els principals responsables de la destrucció del clima de
Negocis: la millor forma de descriure aquest Conveni. Tot te a veure amb estalviar i fer doblers. Parafrasejant a l’expresident Clinton durant la seva campanya electoral de 1992, no és el clima: és l’economia, estúpid!
Una vegada més el comunicat de premsa de
És l’accés a aquests milions de dòlars, i no el clima, el que importa. Tot el temps s’estan inventant espavilats plans que s’amaguen darrera obscures sigles que el públic en general no pot desxifrar: MDL, IC, PCF i moltes altres. Ara a Bali es discutirà al voltant de dues noves sigles, RED i REDD, que signifiquen “Reducció d’emissions de la desforestació” i “Reducció d’emissions per desforestació i degradació” respectivament.
El joc de RED/REDD està per començar a Bali. Els jugadors dels governs del Sud, que estan destruint activament els boscos dels seus països i per tant alliberant enormes quantitats de diòxid de carboni a l’atmosfera, declararan que és necessari que se’ls “compensi” per a conservar els boscos i el carboni allà emmagatzemat. Els governs del Nord, que contribueixen activament a la destrucció d’aquests mateixos boscos amb inversions i comerç, declararan la seva voluntat de pagar sempre que les seves pròpies emissions d’enormes quantitats de diòxid de carboni es “compensin” a través del comerç del carboni.
No hi ha dubte que és necessari conservar aquests boscos, però no simplement a causa de la seva capacitat d’emmagatzemar carboni. Entre altres moltes raons, perquè ajuden a regular el cicle de l’aigua i contenen la major part de la biodiversitat terrestre. Més important encara, perquè són la llar de innumerables pobles i cultures que depenen d’ells. Al respecte, els governs del Sud necessiten que se’ls recordi que la conservació dels boscos és una obligació amb els seus propis pobles i no un bé negociable en el mercat. Per la seva banda, els governs del Nord necessiten que el món sencer els recordi que les seves emissions procedents de combustibles fòssils estan destruint el clima del planeta i no poden “compensar-se” pagant per a conservar els boscos o comprant crèdits de carboni a altres països.
La pregunta és: podem esperar qualque cosa positiva de la reunió de Bali? La trista resposta és que ho dubtam molt. Per empitjorar les coses, el Banc Mundial aprofitarà aquesta oportunitat per intentar vendre el seu invent més recent, anomenat Forest Carbon Partnership Facility, mentre que intermediaris del carboni, empreses d’energí nuclear, tractants d’agrocombustibles, corporacions hidroelèctriques, firmes de biotecnologia i consultors varis, intentaran vendre les seves mercaderies i serveis en el que ha acabat per semblar més una fira que una convenció de l’ONU.
Per suposat que les ONG que participen a les reunions de Bali podran fer algun control del dany en relació a algunes de les propostes més perjudicials presentades per els governs, però la seva principal responsabilitat serà informar després al públic del que els seus governs NO estan fent per a resoldre el canvi climàtic. Són les persones, i en particular els grups més vulnerables com les dones, homes, nines i nins pobres, qui més sofriran i qui per tant necessiten estar ben informades, perquè només persones informades podran obligar als governs a actuar de veres abans que sigui massa tard. No és l’economia; és la humanitat, estúpid!
Per a més informació:
Un senyor clau
En diem clau perquè recorda tant un clau menut, una tatxa o una punta d'ebenista. La forma incita a clavar-ne. A clavar-ne. A clavar-ne a tot arreu. A clavar-ne a cebes, a taronges, a llimones i a pomes. Fa bonic i no se'n perd cap. S'han de tenir controlats per si s'han de treure abans d'hora, per evitar que la seva olor intensa i el sabor picant i persistent ho impregni tot un xic massa. Ja a la Cuynera catalana, un dels llibres on abunden les receptes amb clau d'espècia, siguin sopes, guisats de carn o melmelades, hi ha un advertiment essencial: «Lo Clavell es també de un us molt comú empleantse utilment en varias salsas y guisats, puix que lo seu perfum es bastant agradable y de un gust casi general y es necessari traurerlo de las viandas antes de servirlas per ser bastant lo seu olor.»
La mare deia que el clau era la clau de l'escabetx. Jo quasi només em recordo d'aquest capoll dessecat el dia que faig la ratafia. La seva aroma se'm fa entre antiga, oriental i anglesa. És una de les aromes índies que han ben colonitzat la Gran Bretanya. És (o va ser) un ingredient necessari per al piment i el vi cuit. S'usa en algunes receptes de curris i per al garam massala, una altra barreja de les grans espècies –primordialment, de pebre negre, canyella, nou moscada, cardamom i clau– molt usada a l'Índia. A l'Edat Mitjana va esdevenir omnipresent en la majoria de receptaris. Al Sent Sovi es fa servir per a la salsa de pagó i per a la salsa blanca. Igualment, és en les receptes del Mestre Robert al Libre del coch. Avenzoar el tenia per perfum d'hivern i formava part d'un col·lutori per glopejar i conservar les dents i un xarop per combatre l'halitosi. I les puntes del clavell havien estat receptades com a escuradents.
La presència de clavell d'espècia en receptes dolces i salades, sigui un pastís de poma o un estofat de senglar, és una elecció sàvia, més enllà dels principis aromàtics. És un estimulant del sistema digestiu i combat la gastroenteritis i els trastorns gàstrics.
En aquell temps, li donaven les mateixes virtuts que el pebre. Plini el Vell ja parla del caryophyllon, «un gra que s'assembla al pebre, però és més gran i més fràgil, creix a sobre del lotus indi i és importat per la gràcia de la seva aroma». Galeni és el nostre clàssic que més espai dedica al clau d'espècia. Ens n'ha arribat una traducció catalana medieval d'un text d'Ibn Wàfid, que n'havia traslladat l'original grec a l'àrab: «El girofle aporte hom d India e son grans loncs en ssemblantz de clavells (...) e valen a la flaquea de l estomag e del fedge e done gran confortament al cor e estrenyn e escolen la vianda e quan es donat a beure pus d un diner en deju picat e mesclat ab leyt conforta e dona gran volontat de jaher ab femna.»
És la poncella deshidratada del Syzygium aromaticum, (anomenat també Caryophyllus aromaticus i Eugenia caryophyllus), un arbre perennifoli nadiu de les illes Moluques, a Indonèsia. El claveller és de la família de les mirtàcies, com la murtra (Myrtus communis), l'eucaliptus (Eucalyptus sp) o el pebre de jamaica (Pimenta dioica). La cabota rodona del clau, clavell d'espècia o girofle és formada pels pètals i les quatre puntes que l'envolten són les divisions del calze.
És la flor de diverses espècies del gènere Dianthus, de la família de les cariofil·làcies. El clavell i, consegüentment, la clavellina, la planta que produeix aquesta flor ornamental, van rebre el nom de l'espècia aromàtica per una analogia en les seves olors. I no pas al revés. 
JOAN VICENÇ LILLO: QUAN ELS ARBRES I ELS BOSCOS SÓN ELS NOSTRES AMICS
En Joan Vicenç Lillo és un amant dels arbres i de la fotografia. Tota la seva vida ha estat lligada a la defensa dels boscos i les garrigues de Balears.
El principal problema és la ignorància. En molts de casos s’enformigona el torrent i se n’elimina la biodiversitat. Els arbres ajuden a la filtració de l’aigua.
Mateu Morro
Aquests arbres, a més a més, una vegada les flors han estat fecundades, emeten un sucs, un nèctar que empastifa els cotxes que hi estan aparcats a baix, deixant un visc bastant horrible sobre la xapa dels vehícles. El pobre il·lús que hi aparca davall en surt "escuat" i no hi torna.
La veritat és que desconec de quina espècie es tracta, però a part de la mort de les abelles, que em sembla molt greu, és una mostra clara de l'escassa o nul·la planificació municipal de les obres de jardineria i d'idoneitat de plantes ornamentals.
Podeu veure un video aquí:
Els visitants del Camerun se sorprenen de veure les maltretes carreteres del país plenes de camions carregats de troncs gegantescos pertot arreu. Àfrica, avui, és un dels llocs on les multinacionals de la fusta, els agrocombustibles, l'agroquímica i els transgènics estan duent a terme una major expansió. La tala massiva dels boscos de l'Àfrica Central ja ha posat en situació crítica els pobles que vivien de la selva. Els darrers recol·lectors-caçadors de la terra, els pigmeus, s'estan quedant sense els seus recursos tradicionals per sobreviure.
George Monbiot, l'any 2004, ja va indicar que en la competició pels productes agraris entre els cotxes i les persones, no hi havia dubte de qui guanyaria: «els que tenen cotxe, per definició, són més rics que els que es troben amenaçats per la fam». L'augment dels preus dels cereals ens dóna la certesa que Monbiot l'endevinava de ple. L'entusiasme occidental cap els agrocombustibles parteix de la ferma decisió, com assenyala Monbiot, de no alterar els elevats consums energètics que provoquen el canvi climàtic. El mercat global d'agrocombustibles creixerà de 20.500 milions de dòlars el 2006 als 80.900 milions el 2016. Aquests cultius són molt exigents en fertilitzants i agroquímics. En conseqüència són molt costosos energèticament i altament contaminants. Es considera que, a l'actualitat, la principal causa de desforestació operant al planeta és l'expansió d'aquests conreus. Però el principal «horror» dels agrocombustibles és l'intent de fer-los passar com una energia verda i renovable.
·
