dijous, 20 de desembre del 2007

La màgia del suro i del Nadal

“Les sabates d’en Simó”
(Un petit conte de Nadal)

No fou necessària l’arribada de noves primaveres, exclama amb sentiment la Remei, dirigint-se al seu net, en David. És vigília de Nadal i, tal com han fet des de fa anys per aquestes dates, passen una estoneta plegats sobre aquell banc de pedra que obra el caminet de la propietat familiar: una masia del segle dinou i un grapat d’hectàrees d’alzina surera que despullen cada any per a la manufactura de taps. Es troben al bell mig de la Garrotxa, tot encetant la història d’unes sabates molt especials, cordades amb la millor de les amistats. Realment, repeteix la Remei, no fou necessària l’arribada de noves primaveres. I, amb la mirada perduda al fons del bosc, deixa passar un instant de silenci.

-Papa, aquest hivern les coses es presenten una mica malament,oi?

-Si, fill meu, l’incendi d’aquest agost ens ha fet molt mal. No podré obtenir els ingressos de cada any. De totes formes l’assegurança ens ajudarà a tirar endavant, tu no et preocupis Eloi.

-Quina pena els alzinars, oi, papa?

-Sí, només s’ha pogut salvar el bosc del turonet del migdia, el més proper al poble. Els altres dos han quedat calcinats. Feia molt de temps que per la Garrotxa no passava un desastre tan gran.

Sempre m’ha agradat dir que el seu pas fou com el d’aquell antic guerrer anomenat Atila, però a l’inrevés. Deixa’m que m’expliqui, David, continua l’àvia Remei, justament per allà on el teu avi va passar va començar a créixer l’herba. Però no tan sols el matoll del sotabosc, les arrels de noves alzines es despertaren, i darrera cada petjada de l’avi Eloi, en pau descansi, una nova petita tija s’obria pas d’entre la terra coberta de cendra i de tristor.

-Papa, sap què he pensat?, que la bicicleta que havia demanat per aquestes festes nadalenques no em fa falta.

-Què vols dir?, que no et feia tanta il·lusió?, aquest estiu te la vaig prometre.

-Ja ho sé, ja ho sé, però he estat rumiant que el meu cosí gran em va oferir la seva. Ja saps que ell se n’anirà a estudiar a la ciutat. Va dir-me que la podia fer servir sempre que volgués, vaja, que me la regalava si jo volia. Només em posava una condició: tenir les rodes sempre inflades per si algun cap de setmana li venia de gust fer un volt.

-Home, doncs no és mala idea, ton cosí no és pas un trinxeraire. Parlaré amb els seus pares si hi estan d’acord. Si no hi ha cap problema, la durem al taller perquè hi facin un repàs. Segur que encara té molts quilòmetres per rodar.

-D’acord!.

-Ara rumia una altra cosa que et faci gràcia. La bici veig que ja la tens.

El que s’escapà totalment de la normalitat no fou només la coincidència que el rastre deixat per aquella primera passejada de l’avi Eloi amb les sabates noves s’omplís d’una filera de brots d’alzina surera, sinó també la velocitat, realment extraordinària, amb la que aquells petits projectes d’arbre van créixer. D’un dia per l’altre, i des de lluny, un observador que no fos gaire perspicaç podia perfectament veure les diferències de color i de textura que anaven revestint el perfil del bosc.

-Papa, una pregunta, la mama m’ha dit que estarem una temporada sense poder treballar gaire, doncs l’alzinar ha quedat tremendament minvat. Que hauràs de despatxar en Simó?.

-No vas gaire desencaminat Eloi, malauradament em sembla que no hi haurà cap altra solució. Ens caldrà estrènyer una mica el cinturó i provar de tirar endavant sense haver de pagar més jornals dels estrictament necessaris.

-I què farà en Simó?. El deixaràs a l’estacada?. Pensa que ell no hi té ningú a Catalunya, tota la seva família és al Perú. I si el fas fora ja no tindrà diners per fer venir la seva dona i el seu fill.

-No creguis que no em sap greu, Eloi, però la realitat és la que és. Ara mateix no ens fa falta. I, com podràs comprendre, no ens podem permetre el luxe de mantenir-lo a casa sense treballar.

En cosa d’un any els alzinars cremats havien recuperat l’estat anterior a l’ incendi, l’alçària i la gruixària denotaven que l’edat d’aquells nous arbres, comptant el numero d’anells concèntrics d’una secció radial, rondava els seixanta. T’ho ben asseguro, David, que van ser les quatre estacions més sorprenents i extraordinàries de la meva vida.

-Jo me l’estimo molt el Simó, porta gairebé dos anys amb nosaltres. Vam deixar que fes servir aquella petita habitació on hi guardaven males endreces. El Simó és gairebé un més de la família. Seu a taula amb nosaltres i vetlla per la casa quan no hi som. Ha passat moltes estones amb mi, fent-me companyia; explicant-me antigues històries de la seva terra; ensenyant-me els noms dels arbres; assenyalant-me el moviment del Sol i de les hores; dibuixant-me figures al cel tot ajuntant estrelles en nits de lluna nova, ...

-M’ha costat molt prendre aquesta decisió, Eloi. Malgrat tot, vull que no pateixis per en Simó, et ben asseguro que se’n sortirà, ja ho veuràs. Quan acabem de lliurar les darreres comandes i deixem les feines grosses endegades, ens plantarem a finals de novembre, llavors el deixaré que es quedi a casa els dies que necessiti fins que no trobi alguna altra cosa. No hi donis més voltes perquè no s’hi pot fer res.

L’avi Eloi no se’n sabia avenir que aquell estrany comportament de la natura pogués tenir una relació directe amb aquelles passejades del desembre de l’any anterior, on havia estrenat unes sabates molt especials. El següent desembre encara les guardava gelosament a l’armari, netes i polides, com un record de gran valor. Ja no li cabien als peus, a l’estiu havia fet una estirada i se li havien fet petites. Aquelles sabates eren un regal del Simó, un jornaler que havia viscut una temporada amb la família. La vigília abans d’anar-se’n al Perú les deixà a l’habitació de l’Eloi amb una nota adreçada al seu pare.

-Papa, saps que una de les més grans il·lusions d’en Simó era la de tornar al Perú a veure la seva família aquest hivern aprofitant l’oferiment d’un conegut que fa de cuiner en un vaixell de carrega. Pagant-li una quantitat molt petita l’enrolaria d’ajudant de cuina. I justament el viatge tindria la mateixa durada que el temps que anaves a donar-li de vacances: els tres mesos d’hivern.

-Sí, m’ho havia comentat més d’una vegada. D’ençà que és aquí que no ha vist més la seva família. L’altra dia em comentava l’emoció que va experimentar al rebre aquell parell de fotos de la seva dona i el seu fill.

-Ara ja no podrà fer-ho. Sense feina, preferirà guardar els diners estalviats i esperar a veure com li van les coses.

-Sí ara no és un bon moment per viatges...

El teu besavi va recuperar la nota que el Simó havia deixat un any abans i per la Nit de Nadal la donà al seu fill, l’Eloi, perquè la llegís. Els seus ulls es van omplir d’una brillantor que traspuava tot el sentiment que es movia per dintre. Aquell petit text, un xic tenyit de misteri, oferia la clau per poder interpretar el perquè de l’increïble creixement de l’alzinar calcinat. Al mateix temps, aquelles paraules apropaven el record d’algú molt entranyable pel teu avi.

-Papa, he pensat que ja que no demano la bicicleta com a regal d’aquestes fetes de Nadal... i que com que no vull res en el seu lloc, ...he pensat, repeteixo, que el que de debò vull és pagar el passatge del Simó, que pugui anar a veure la seva família. ... Això és el que vull, papa.

-Ostres nano, realment és lloable tot això que em dius, però ja t’ho he dit abans: en Simó sabrà espavilar-se, ja ho veuràs, és un xicot amb molts recursos.

-No ho sé si sabrà tirar endavant, el que sí que tinc clar és que no podrà viatjar al seu país. Això ho tinc més que clar. I, papa, jo vull que hi pugui anar. No puc imaginar-me’l trist i sol, sense feina i donant voltes pels carrers freds, engalanats amb estels i campanetes. Jo no sabré gaudir de res sabent tot el que li mancarà.

-Vols dir, Eloi, que no t’ho estàs agafant massa pels cabells?

“El seu fill té un cor generós. Tot allò que comença a viure i pot continuar vivint té de ben segur alguna vinculació amb la generositat. Aquesta parella de sabates són el meu regal de comiat per l’Eloi. Les va fer un avantpassat meu, artesà i coneixedor també del secrets de la natura, revestint-les d’una particularitat que les feia totalment diferents de la resta: són capaces d’amplificar les virtuts d’aquell que les porta calçades. A l’interior dels camins on l’Eloi deixi petja, es produirà un esclat silenciós i tot tornarà a renéixer.”

-Papa, No M’ho Estic Agafant Massa Pels Cabells!. No et mofis de mi, ja sé que tinc només nou anys, però pren-me una mica més seriosament. Si us plau, el que pogués costar la bicicleta vull que sigui per pagar el passatge de vaixell pel Simó, d’acord?.

-Noi, no sé que t’haig de dir. La veritat és que em fas quedar parat, de debò. ... Però, bé, si així ho vols, així serà. En Simó no podrà donar-te mai les gràcies.

-Què vols dir?

-Res, no res,... serà millor que no et digui l’orgull que sento per dintre perquè encara voldràs un passatge amb camarot de primera classe. El que sí et diré és que a vegades rebem lliçons de qui creiem que no ens en pot donar. I torno a dir-t’ho: en Simó no sabrà mai com agrair-te aquest gest.

Ja ho veus, David, he acabat aprenent-me de memòria la carta del Simó. Deu ser perquè un any rere l’altre m’has fet explicar aquesta vella historia familiar de les sabates màgiques i, jo, contenta de tenir-te al meu costat, te l’he anat repetint cada cop com si fos la primera vegada. És meravellós que amb els teus disset anys posis la mateixa carona, a l’escoltar-me, que quan en tenies set. El teu pare no se la va creure mai, aquesta història, deia que l’avi Eloi, el seu pare, desvariejava quan va provar d’explicar-la per primera vegada. Però no t’hi trenquis el cap, el teu pare tampoc vol saber res quan alguns fabricants de Cava del Penedès, clients nostres de tota la vida, diuen que els nostres taps de suro són especials; que fan alguna cosa més que tapar l’ampolla; que en certa manera semblen donar-li una nova qualitat al líquid diamantí; que li confereixen una gràcia difícil de descriure i que moltes famílies, per això mateix, celebren el Nadal sota el bon auguri de bombolles no pas plenes de gas sinó d’una ben trobada amistat.

Franc Guinart i Palet
(Capellades, 27 Octubre, 2 Novembre del 2007)
·

1 comentari:

ErrareHumanumEst ha dit...

Ei!He estat força desconectat aquests dies. molt bons escrits. No sé si podré estar a l'altura!....