Camí de muntanya

Els arbres d’Alaró

L’olivera (III)

Segons l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria al seu Die Balearen: “Les propietats que produeixen més oli als termes amb major superfície olivarera són a Bunyola: Biniforani, Coma-sema, Alfàbia i Son Vidal; a Calvià: Peguera, Santa Ponça i Valldurgent; a Sóller: Bàlitx d’Enmig, Bàlitx d’Amunt i can Prohom; a Selva: Massanella, es Castell i Biniatzent; a Alaró: Solleric, Bànyols i Casa d’Amunt; a Andratx: son Fortuny i Morella; a Pollença: Pedruixella Gran, Son Marc i can Aixartell, i a Valldemossa: Pastorix, Son Moragues, Son Pacs i Son Ferrandell.
Tots consideren que Massanella, del marquès del Palmer, és la propietat olivarera més important. Així, es diu que en un any, no fa gaire, la producció d’oli va reportar 60.000 lliures, la qual cosa, al baix preu actual de 20 sous per quartà, representaria 60.000 quartans o 248.700 l.. És ben cert que una collita com aquesta no es dóna amb freqüència; tot i que en una bona anyada, a l’esplet, la producció de Massanella ha aconseguit sovint la meitat d’aquesta xifra.
Segueix aquestes propietats la de Solleric, pertinença del Sr. Morell del Born, que un d’aquests darrers anys ha obtengut oli per valor de 24.000 lliures. Tant Massanella com Solleric són finques que, amb perspectives d’augmentar la rendibilitat, han estat objecte de diferents segregacions i arrendaments, tot i que encara són d’un sol propietari (...).
L’oli d’oliva és usat a Mallorca per a cuinar i també per a la il·luminació. El més fi es destina, és clar, al consum, i no hi ha propietari que no el seleccioni especialment per a la pròpia casa. Per a les ensalades i per al pa amb oli (que constitueix, com hem vist, un dels plats més preuats de l’illa) es prefereix l’oli verge. Aquest és el que flueix des dels esportins, abans de ser regats amb l’aigua bullent. Té el defecte que sols es conserva bé durant un any. L’oli de pitjor qualitat s’utilitza, sobretot, per a fabricació de sabó i per altres aplicacions industrials.”

Jo encara record quan anàvem a cercar caragols amb els llums d’oli, de quatre blens, encara que solíem utilitzar-ne només dos becs. Mu mare me conta que a les collidores que anaven a collir oliva per Solleric se’ls donava un poc d’oli per fer llum a la nit, i que s’estimaven més estar a les fosques i així estalviar l’oli per el menjar.

Ja vaig parlar del llibre del bunyolí Andreu Estarelles Pascual, no puc deixar de referir-me constantment, tal és la informació del món de les oliveres que el llibre ens aporta. Pensau quantes paraules del text que ve a continuació han deixat de ser usades i avui són gairebé mortes:

“Anc que es doni el nom comú de “collidores”, s’hi comprenen nins i nines a partir de deu anys, joves i velles que sens distinció d’edat van a un mateix sou; amb l’obligació, això sí, de fer la mateixa tasca; és a dir: omplir el mateix nombre de paners durant la jornada.
Els tractaments es fan de paraula amb respecte al jornal i “oli”. Volem dir que annex al jornal s’hi comprèn un petit sobresou traduït en oli a rebre a les acaballes. Aquest costum “i oli” estigué en ús fins devers l’any 1913; des de llavors, al fer el tracte, ja roman clos una quantitat en quartans a rebre al final; oscil·la entre quartre, sis o vuit quartans per persona segons la durada de la campanya. No hi ha perquè dir que l’oli que es recull en una família on s’hagin llogat uns quants familiars, permet gaudir de recapte per tot l’any. (...)
Els amos lloguen les collidores, en primer lloc, del poble on radica la possessió; en aquest cas les diuen “ses coidores de la vila”. En segon lloc, si l’esplet ho mereix, va a llogar les collidores dels pobles del pla que les diuen “ses coidores externes”. (...) Al fet d’anar a collir oliva, li diuen “anar a muntanya”; tot seguit unes cançons que ens en donen testimoni:

“Cada any anau a muntanya
jo no sé que vos hi feis.
Allà folgau i reis
i jo pas la vida estranya”.

“A muntanya som anada
i m’hi som campada bé;
l’any qui ve hi tornaré
si no som morta o casada”.

“Diuen que te n’has d’anar
a muntanya, Magdalena;
jo faria una novena
que es majoral t’engegàs”.

“Noltros tenim buidadores
que no se volen soiar;
elles devien pensar
que l’amo les va llogar
per pretenir de senyores”.

“Majoral: ses buidadores
no les faceu afanyar,
que es vespre haurem d’anar
com unes debanadores”.

Al principi del mes de novembre, després de la collita de les garroves, el qual acaball enllaça amb el començament de la collita de les olives, és quan es comença l’activitat en les possessions de muntanya. Abans es fa la collita parcial de l’alt de l’olivera, verdes encara; però ja amb tot el seu desenrotllament. Aquestes olives són les que hem dit abans que s’empren per salar. S’aprofiten les oliveres properes de camins o torrenteres.
Per a aquest treball hi ha uns homes especialitzats coneguts pel nom de “coidors d’oliva”; destres ferm per encastellar-se fins al darrer brancó; havent lligat prèviament, les branques i cimals amb cordes revengudes per evitar caigudes i esqueixos del brancam. Ja es sap: l’olivera és brèvol i trencadissa: un gemec sec, un flaire oliós després de la ferida, i ... cimal a terra. Si el collidor no és “llatí” en agafar la corda, amb el cimal se’n va. Cantant, cantant bé ho diu:

“P’es cimal més alt i perillós
i sa branca torta i llarguera
recorr de brot en brot s’olivera
entre bagues i nuus corredors”.

“M’agrada es coir oliva
però és un art perillós.
Al·lotets aferrau-vos
que amb dobbés no compren vida”.

Una volta fermada l’olivera amb tot seny, per la convicció de què “amb dobbés no es compra vida”, es pengen pel coll el sarró mitjançant una corretja de pell. El dit sarró, de dos almuds de cabuda, té l’emborcadura encercolada de ferro (o d’ullastre) perquè es mantengui sempre oberta i així el collidor roman amb les mans lliures per collir les olives i aferrar-se al mateix temps. Com s’afanyen els dits per prest tenir ple el sarró!
De les olives collides en van fent un munt subaix una de les oliveres i damunt un llençol de sac; en el mateix lloc ja es fa la triadella en diverses divisions: grosses, mitjanes, menudes, bragades i tocades de corc. Segons aquesta triadella es venen a preus distints.
És creença general que les olives per la conserva, mantendran menys amargor si són collides en “bon signe”, en aquest cas en “lluna veia”.
Abans d’arribar a la vesprada són col·locades dins portadores de fusta; és la manera de no rebre cops ni sotreguetjades; doncs és de saber que per la bona vista i millor conservació les pertoca entrar dins les alfàbies netes de cops.”

Per acabar una poesia de Guillem Colom, descriptiva del caires durs d’aquell temps:

“Primer dia de collir
per la jove novençana
A prendre paner anà
una horeta abans de l’alba,
per esser més avinent
tot just els paners llançassen
a l’atzar de tantes mans
que a collir oliva es llogaven...

Pogués bastir el més petit,
fóra menys dura la tasca:
és tan feixuc, als quinze anys,
haver-les amb la gelada,
amb les pues dels eugons,
amb el vent, la neu i l’aigua!
Però volgué la dissort
que ses mans tendres i blanques
-que res sabien d’abrulls-
el més gran ensopegassen...

Pobres mans sense repòs
sempre afanyant-se a la tasca!
Comença a venir el jorn
i entrada la nit acaba.

Comença la del davant
va al punt darrera les altres.
Les mans té balbes de fred
i dels pics de les tarantes
la punxen els cards cruels
i les pedres esmolades...

Airet, airet hivernenc,
que duus les primeres aigües
i aties la flama als cors
i encens l’amor en les galtes,
retalla el card espinós
amb tes tisores de plata,
neteja el trespol d’abrulls
amb tes llances acerades,
i estén sobre els codolars
lleus coixins de molsa blana,
perquè hagi més bon collir
i més lleugera la tasca
l’alosa que aquest hivern
fa sa primera volada!”.

Aplecs sobre l’olivera
Alaró a 25 d’abril de 2006.
Joan Vicenç Lillo i Colomar.

· Els Arbres d’Alaró
· L’olivera (Olea europaea) (I). L'olivera mallorquina
· L’olivera (II). Les oliveres a mercè del temps

~