divendres, 28 d’abril de 2006

Un dia i mig al bosc

El compromís de Baltazar Torres

És ja la segona vegada que l’artista portuguès Baltazar Torres (Figueira do Castelo Rodrigo, 1961) exposa a Palma, en concret i ambdues vegades a la galeria Xavier Fiol del carrer de Sant Jaume. En aquesta ocasió ha creat una instal·lació especialment concebuda per a l’espai d’aquesta sala, que també ha estat dissenyada per oferir la particular visió crítica d’un dels problemes de la contemporaneïtat que més preocupen a l’artista. Un dia i mig al bosc –així es titula l’exposició– deixa l’espai de la galeria pràcticament, o aparentment, buit. Baltazar Torres és un artista que s’expressa en una escala mínima, que no és el mateix que dir que té una expressió mínima, doncs la diminuta escala comprèn en el seu cas un detallisme que, de vegades, sembla fregar l’esquizofrènia. Així que l’obra d’aquest artista obliga a una mirada propera i molt atenta, perquè en cada lloc en el qual sembla residir una absoluta normalitat, algun petit detall conté la clau que crida a la subversió i que afavoreix la lectura crítica que vol provocar l’autor. L’ésser humà és, per a Baltazar Torres, una figura minúscula immersa també en un món minúscul, aparentment insignificant. A la instal·lació de la Xavier Fiol, ha convertit l’home en un llenyataire que acata la seva funció, tallant un tronc rere l’altre, en una evident depredació del bosc i, en conseqüència, de l’equilibri mediambiental. Però, dèiem, sempre hi ha un detall que ens fa pensar que, tanmateix, aquesta tasca es torna en contra seva. S’ha d’observar de prop per veure el cos de l’home travessat per un tronc o allò que es diu que el tret pot sortir per la culata. I en tot cas, en aquest univers del tot simbòlic que crea Baltazar Torres, els troncs agafen un to daurat ben significatiu, que posa l’accent en el que ja és sabut i, en un altre sentit, ignorat: la natura és un valor de canvi, un valor que s’escriu en lletres d’or, encara que només es faci referència a petits troncs que, en tot cas, un i un altre fan un bosc, i el bosc fa vida. Subtil però incisiu, d’expressió extremadament neta i amb una poètica senzilla –només en aparença–, Baltazar Torres reordena i organitza l’espai, en canvia l’escala i fins i tot les posicions (els plans verticals de la paret són el terra per a figures que forçosament tenen una dèbil estabilitat), per explicar l’abisme en el qual es pot caure si no s’adopta un compromís ferm. Ara bé, la visió plàstica manté un equilibri amb el missatge. La seva no és una denúncia pamfletària, sinó ben conscient dels recursos que utilitza per provocar l’actitud inconformista i la crítica necessària.

Cristina Ros.

L’espira: http://www.diaridebalears.com/tercera.shtml?-1+21+0