dimecres, 19 d’abril de 2006

Jardins de la quimera

~
Jardí tancat

Hora de pau; autumne daurat. La tarda deixa
un rastre malencònic damunt el mar llatí.
D'ensomnis despullada, ma vida és la mateixa...
torni davant la reixa, no sé per quin camí.

Tot és igual; les heures sobre el pedrís que invita,
i l'èxtasi dels arbres i el pensament del mar,
el gest de les estàtues dins l'aigua qui medita
i el blau i la infinita bonança del cel clar.

El sol, dels marbres nítids fa espurnejar els caires,
tot repeteix l'antiga paraula de l'encís.
Més l'anima, dissolta dins enyoroses flaires,
no cerca ja en els aires la clau del paradís!

Sap que als meravellosos jardins de la quimera
no podrà mai atènyer l'inassolible flor;
que tot és daler inútil i és vana tota espera...
Davant de la barrera plora en silenci el cor.

Sobre l'herbei fresquívol un bes de llum se posa
i al fons de l'avinguda clapeja l'Eros nu.
En l'aire de setembre s'encén l'última rosa,
la porta resta closa, i en el jardí ningú!

Text: Miquel Ferrà
Música: Joan Valent
Cançó de María del Mar Bonet
~
~
Estrofa al vent

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a què el vent la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit.

I eternament la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

Text: Gabriel Alomar.
Música: María del Mar Bonet, Lautaro Rosas.
Cançó de María del Mar Bonet
~
~
La relíquia

Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos.
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzaroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós portava la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora
i venta qui venta.
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les farides que al cor ha deixat,
sense les farides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l'engrosadora
com trista penyora
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.
Text: Joan Alcover.
Música: Jordi Sabatés.
Cançó de María del Mar Bonet
~
~