dijous, 20 d’abril de 2006

Les oliveres a mercè del temps


Els arbres d’Alaró

L’olivera (II)


És molt probable que la dèria pels arbres i pel món forestal que sempre i encara m’ha captivat tingui molt a veure amb els temps en què, encara al·lotell, anava amb en Joan “Campanater” per Solleric. Record molt bé les eixermes i coronades de les oliveres de per Ses Cases Noves de Solleric. Cimals altíssims i gruixats als que crec que encara mai, abans que ho féssim nosaltres, ningú no havia assajat un motoret de serrar. Camions grossos de Manacor venien per a traginar la llenya d’obrar. Llavors no hi havia pales ni grues per alçar aquelles peces llargues i gruixades de fusta sana d’olivera. Les aixecàvem amb la força i l’enginy de tots a la vegada i sort varem tenir de no patir mai cap mal en moure aquells troncarros.

Era a l’hivern, temps de tords, picornells i esclatassangs i fèiem grans fogueres per cremar la rama, sempre alerta de socarrar les fulles de les oliveres veïnades. A vegades es mesclaven les espires amb els flocs de neu. Al darrera, lluny dins la boira molla es percebia la muntanya dels Tossals Verds. Qualque vegada aprofitàvem per fer carbonissa de molt bona qualitat: apagàvem amb aigua aquell caliu tan viu que es queixava fent gran renou i fumassa.

I aquells arrossos de carboner... guardàvem la greixonera dins un forat d’olivera amb una mica de tomàtiga de ramellet, qualque all, un bocinet de botifarró... un poc d’oli i sal. Llavors li afegíem el que podíem, peluts, peus de rata, qualque tortet...

Certament que la feina a vegades era ben feixuga i encara ara escolt els renecs de ... "mecagonmariavergesantissimadelcelsantmalcaigués deuentrossosifentfocetfotreunapuntadadepeuquemhaurandetreurelasa bataambunapalamecagondeui...” la por ens deixondia els sentits. No coneixíem gaire món més i aquell era prou obert i lliure per a sentir-s’hi bé.

I aquelles olives pansides triades i agafades d’en terra, que són les que els tords coneixen més bé perquè són sens dubte les més bones. I aquella olor de la fusta d’olivera quan la xapàvem amb el picassó per fer estelles. Que bones que són les estelles d’olivera: amb un misto quasi la pots encendre i aguanten i moren a poc a poc amb un caliu d’allò més viu.

També vaig tenir aquella sort, que només els déus deuen ser capaços d’oferir, de viure alguns estius a Oliclar i a Sa Font Figuera. Sense més contacte amb el món que aquella ràdio plana que de marca crec que es deia Lavis, on només s’escoltava “España para los españoles” o emissores mores.

Record també haver vist regalimar l’oli pels esportins de la tafona de Solleric i de com ma mare i la meva madrina anaven a collir olives d’en terra mentre els meus germans i jo paràvem garbellets per agafar qualque ropit o qualque tord. A vegades topàvem amb les lloes de mestre Siòn “Colçones”, el marger de Solleric.

I aquells canastros d’olives tan sanes i verdes collides de damunt de l’olivera. Fèiem vinclar les tanyades amb un ganxo o gallato cap el centre del tronc, lligant-les amb corda per més bon agafar. És per això que calia coronar-les altes, per poder collir-les de damunt l’arbre ja que el terreny rocós i irregular no permet, llevat de les tanques planes, col·locar l’escala de tres peus també dita de figueral. També calia fer la rama enfora del barram del mul o les someres. I parlant d’animals, aquella llet de cabra tan bona que només calia enllepolir-les amb un poc d’ordi o de civada per a tenir-les puntuals a la cita a l’hora de munyir-les...

Són tan lluny aquells temps, però ben vius encara en els meus sentiments, encara més en recordar les persones estimades que m’emparaven i que m’ensenyaven, amb les que senzillament compartíem junts aquella vida. i que avui ja no hi són. Els oliverars d’aquest bocí de la Serra de Tramuntana eren l’escenari d’un món avui ben desaparegut. Encara resta però el paisatge, les ovelles, ara malcriades amb els seus picarols i les oliveres, les velles oliveres de fulles cendroses que brillen al sol a mercè dels vents i del temps.

Aplecs sobre l’olivera
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 19 d’abril de 2006.

Oliclar

Possessió del terme d’Alaró situada al clot d’Almedrà, entre el pujol de can Xirgo, el puig de Sant Miquel i can Pendango. El 1593, pertanyia al mercader Gregori Reus. Tenia cases i tafona. Dedicada a olivars, tenia una petita vinya. Hi havia una guarda de 400 ovelles. Era objecte d’atacs constants dels bandolers i fou proveïda, per a la defensa, d’arcabussos i ballestes. Al principi del s XVII, era del senyor Pere Antoni Reus. Fins a 1642, fou administrada pel mercader Mateu Reus, que la cedí a Miquel Reus a canvi de 40 quarteres de blat i tota la producció de brossat i formatge, cada any. El 1646, era de Miquel Reus i feia una renda anual de 40 quarteres de blat, dues quarteres d’ordi i dos capons. Tenia cases i era dedicada a olivars, vinya i conreu de cereals. Com a bestiar de feina hi havia quatre bous, tres mules, dues someres i un cavall. Tenia una gran guarda d’ovelles. El 1667, pertanyia al senyor Marc Vallès, ciutadà militar, i a la seva esposa Catalina Reus. Amb Almadrà, feia un esplet anual d’oliva valorat en una mitjana de 650 lliures. El 1694, era del senyor Miquel Reus de Solleric i Vallès. Confrontava amb Solleric, Son Bergues, s’Olivaret d’en Muntaner i les tres possessions del lloc d’Almadrà, denominades Son Ordines, Son Sampol i Son Vallès. El 1994, és una pertinença de la possessió de Solleric.

Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Fotos:
Olivars de Solleric i la Serra de Tramuntana.
Ses Cases Noves de Solleric.
Olivar de Ses Cases Noves.
Tafona esbucada d'Oliclar.
Oliclar.
Clot d'Almadrà.
~

2 comentaris:

PA ha dit...

Duas oliveiras para ti.
http://cenouradolado.blogspot.com/2005/10/2000-anos.html
:)

Anònim ha dit...

El meu pare sempre em contava de lo punyetero que ho passava quan de nin anava a collir oliva a Solleric i de lo molt que li agradava anar a caçar aucellets també per allà,per Solleric

Jaume Fiol