dilluns, 17 d’abril de 2006

Marc de plantació

En la nostra cultura, tendim a plantar els arbres separats, de manera que l’ombra o la capçada d’un no d’estorbi a un altre, fins i tot, extraiem aquells brots bassals que puguin ver competència a la dominància apical. Tenim en compte el possible diferent desenvolupament d’una espècie plantada a la vora d’una altra per tal de que la vigorositat, o el desenvolupament primerenc no entorpeixi el desenvolupament d’un altre, que sigui pertanyent a una mena més petita de mida, o de desenvolupament tardà o simplement lent. Sembla que ens agradi tenir arbres crescuts com element únic, malgrat pertanyin a un conjunt, un bosc fins i tot. L’arbre, ha de poder ser aïllat (mentalment, si més no) del lloc on pertany sense que es noti, fins al punt de poder-lo translocar a un altre conjunt, i la maniobra ha de passar desapercebuda. L’arbre occidental és un element únic pertanyent a un conjunt divisible i permutable. El cas més obvi, són els arbres plantats als carrer de les ciutats i pobles. Cadascun plantat invariablement a ix metres de l’altre, de manera immutable, invariable. Tan sols un accident de la via farà que el marc de plantació variï, canonades de gas, aigua, la electricitat o el telèfon, que hi hagi una parada d’autobús o un creuament amb una altra via, etc.
Per altra banda, aquesta manera de plantar no és pròpia d’altres cultures, al jardí xinès, els arbres es planten agrupats, de forma que la capçada d’un modifiqui el creixement rectilini d’un altre, i aquest esbiaixi la projecció d’ombra d’un tercer. Ells ho tenen molt clar: Al bosc, els arbres creixen així, un sobre l’altre. També compten en el moment de la plantació amb una fet que els occidentals poques vegades tenim en compte, sovint per que sols mirem les coses dels del terreny del qual som propietaris, i és quina figura faran les capçades vistes de lluny, quin perfil es veurà i amb quina silueta trencaran l’horitzó, per a ells això és molt important. El fet és que ells veuen l’arbre pertanyen a un conjunt del qual són indissolubles. L’arbre del jardí xinès, extret del conjunt, un occidental el veu com un esperpent. Dins del conjunt com un accident.

Sense fer-ne cap valoració, sols esmentar la diferència de visió que portem a la motxilla de la cultura, d’un fet que, no és si no, l’arbre ideal.
*