diumenge, 2 d’abril de 2006

L'arbre amic


Els arbres d’Alaró

El poll (Populus nigra)

Ahir, dia primer d’abril, mentre cercava un llibre que el meu fill em sol·licitava, vaig topar amb Carta a un hostatge d’Antoine de Saint Exupéry (1900–1944). Avui de matí, diumenge, m’he aixecat com sempre més prest que la resta de la meva família, he agafat el llibre i l’he llegit al corral d’una tirada: encara em sent emocionat.

Aquests primers dies de primavera estic esperant que els pollancres es decideixin definitivament a mostrar obertament les seves fulles. Entre tant, estic triant la informació que en pugui treure sobre aquest arbre, dels bons llibres que normalment m’acompanyen en aquest afer.

Al llibre de Saint Exupéry hi ha una referència als pollancres, l’única que hi he observada a una espècie d’arbre. És una referència bella, molt bella, lligada al record d’un instant màgic al costat d’un amic.

“... Feia un bon sol. La seva tebior banyava els pollancres de l’altre marge i la plana fins a l’horitzó. Cada vegada ens sentíem més contents, sense saber per què. El sol s’hi adelitava lluint, el riu escolant-se, l’àpat essent l’àpat, els mariners havent acudit a la crida, la cambrera servint-nos amb una mena de gentilesa feliç, com si presidís una festa eterna. Estàvem totalment en pau, immersos, lluny del desordre, en una civilització definitiva. Assaboríem una mena d’estat perfecte en el qual, acomplerts tots els desigs, ja no teníem res a confiar-nos. Ens sentíem purs, dreturers, lluminosos i indulgents No hauríem sabut dir quina veritat se’ns manifestava en la seva evidència. Però el sentiment que ens dominava era ben bé el de la certitud. Era una certitud gairebé orgullosa.

L’univers demostrava així, a través de nosaltres, la seva bona voluntat. La condensació de les nebuloses, l’enduriment dels planetes, la formació de les primeres amebes, el treball gegantí de la vida que encamina l’ameba fins a l’home, tot havia feliçment convergit per desembocar, a través nostre, en aquesta qualitat del plaer! No era pas un mal resultat.”

Aquest relat, igual que el llibre, va dedicat a Léon Werth, un amic jueu a qui ja havia dedicat “El petit príncep” (llegiu-ne la dolça dedicatòria, val la pena). Un temps després, el 22 de febrer de 1943, Léon Werth, sense notícies del seu amic escriu en el seu diari:

“Quina és hores d’ara la meva esperança? La terrassa de l’alberg de Fleurville. El riu Saone s’estén en la llunyania, sembla ben bé sense límits ni ribes; es fon en l’horitzó amb una cortina d’arbres pàl·lids. ¿Ens retrobarem algun dia, Tonio, a l’hostal de Fleurville? ¿Hi retrobarem la nostra civilització?

Avui ho deix aquí i lentament com ho fan els pollancres aquests dies per treure les fulles tendres, brostaré següent capítol d’aquest arbre, tan escàs a Alaró en el seu hàbitat natural, les voreres dels torrents.

Aplecs sobre els pollancres
Joan Vicenç Lillo i Colomar,
2 d’abril de 2006.