diumenge, 16 d’abril de 2006

Ulisses i l’estaca d’olivera

“- Cíclop, ¿em preguntes l’il·lustre nom? Vaig a dir-te’l.
Tú, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,
m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,
sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.

“Dic; i ell tot seguit em respon amb cor implacable:


“- Ningú serà el darrer que jo em mengi dels qui l’acompanyen;

tots seran abans que ell: vet aquí el meu present d’hostatgia.

“Sí, i, tombant-se, me’n cau allí de sobines i es queda

ben ajagut, reganyant el coll massís; i l’agafa
el son que tot ho doma; i de dins la gola gitava
vi, amb mossos humans; i com rotava el beverri!
Jo aleshores enfonso l’estaca sota la rima
de cendres, fins que s’escalfa; i en tant abrivo amb paraules
tots els companys, no sigui que algun, espantat, em reculi.
Quan el pal d’oliver ja anava a abrandar-se i a treure
flama, bo i verd com era, i lluïa que feia basarda,
jo que el trec del foc i el porto corrents, i els meus homes
drets, em volten; i un déu ens insufla una gran valentia.

Ells aixequen el pal d’oliver, que d’un cap era en punta,
i l’hi enfonsen dins l’ull; i jo per dalt, recalcant-m’hi,
el faig giravoltar, igual com un quan forada
amb la barrina una taula de nau, i els altres per sota
van donant l’impuls, amb una corretja que estiren
ara un cap ara l’altre; i la broca fa via, allí sempre:
dintre el seu ull així teníem l’estaca inflamada,
fent-la girar; i la sang bullia entorn, per l’ardència;
i una vegada encesa la nina, aquell baf va cremar-li
en rodó les parpelles i així mateix les pestanyes,
i les arrels de l’ull petaven del foc que hi prenia.
Com llavors que el ferrer una grossa destral o bé una aixa
dins un bany d’aigua freda immergeix, amb la gran estridència,
per trempar-la, car ve d’això la força del ferro:
tal xiulava el seu ull entorn de la nostra olivera.
Va fé un plany horrorós, que el penyal tot va retrunyir-ne,
i nosaltres, de por, reculem; ell l’estaca s’arrenca
de dins l’ull, tota bruta de sang, i la llença aleshores
lluny, rebatent-la, brandant les mans en un ram de deliri.
Crida amb uns grans bramuls els Cíclops que tenen l’estatge
pel veïnat en esplugues, al llarg de les crestes ventoses.
Els quals, sentint aquell clam, de pertot arreu acudeixen
i, drets entorn del coval, li pregunten què és que l’acora:

“- Doncs, Polifem ¿què et passa que tant t’aclapara, que crides
així en la nit immortal i ens poses que no dormiríem?
¿És el teu bestiar, que ha vingut un humà i se l’emmena?
¿O és que et maten a tu amb ardit o bé per la força?

“I el puixant Polifem de dintre l’espluga cridava:

“- ¿Que si em maten? Ningú! I què ha de ser per la força!

“I ells, responent, digueren aquestes paraules alades:

“- Doncs si ningú no et fa violència, sol com habites,
el que és un mal que ha enviat el gran Zeus, no sabem que s’esquivi.
Tota vegada tu invoca el senyor Posidó, que t’és pare.

Homer


L’Odissea

Traslladada en versos catalans per Carles Riba

Ornada amb gravats sobre fusta de E.-C. Ricart

Barcelona 1948

Edicions de la magrana.


Cap comentari: