Perilla la major població europea d’orquídia de prat (Orchis robusta)
dimecres 31 d’octubre de 2007
Salvem una orquídia, salvem Son Bosc
dimarts 30 d’octubre de 2007
Baix terra és un bon lloc pel petroli
i....
Gaudir de ses Fontanelles
--
Més informació a:
Son Bosc s'ha d'incloure al Parc Natural de s'Albufera
dilluns 29 d’octubre de 2007
diumenge 28 d’octubre de 2007
Bacillus thuringiensis II
He localitzat el següent document sobre l’aplicació del Bacillus thuringiensis a les pinedes de les Illes Balears. Apart de no compartir, per manca de proves entre altres, la declarada innocuïtat de la bactèria, dues coses que no entenc: com així no diu ni una paraula sobre la manipulació genètica (OGM) de les soques d’aquesta bactèria? i, com és que s’ha encarregat aquest estudi a dos experts del Principat i no de les Illes? (En el ben entès que aplaudeixo la relació normal que hi ha d'haver entre els territoris de la mateixa nació: la dels Països Catalans)
Salut.
INFORME DE L’IMPACTE AMBIENTAL DELS TRACTAMENTS FITOSANITARIS PER AL CONTROL DE LA PROCESSIONÀRIA DEL PI A LES ILLES BALEARS DOCUMENT DE SÍNTESI
dissabte 27 d’octubre de 2007
Aigües II
Segurament hom dirà que no, que n'hi ha que van a parar a l'oceà, o que n'hi ha que no van a parar enlloc, simplement acabent morint... però segurament el concepte de mar aquí és diferent al que hom pot pensar. En efecte, la frase significa que les coses segueixen un curs natural.
Si algú entén un riu com aigua que baixa segurament estarà mal-dient de manera inconscient que és l'aigua que sobra, no obstant, tothom sap que això no és així.
Podriem dir que som singulars en matèria de rius, de fet, la història dels rius catalans i de la península ibèrica en general és ben diferent de la resta d'Europa. Com ja és costum en tot allò relacionat amb l'entorn, diferim d'Europa.
Com sempre, l'home intenta esbrinar "què va passar" al planeta abans de que la nostra raça deixés empremta, una de les coses més clares que hi ha és el que tots sabem, el planeta no ha estat mai estàtic ni amb l'absència de l'home.
Un dels efectes més poderosos en quant a dinàmiques naturals han estat les glaciacions, segons diuen, glaciacions han extingit tantes espècies que seria impossible per l'home d'esbrinar-les (si amb prou feines en coneix una petita part de les que actualment viuen al planeta).
Durant les successives glaciacions abans de l'aparició d'una nova era de temperatures més o menys estables i després de travessar una de les glaciacions que més influï en la vida terrestre (Hürm?), al planeta es va començar a forjar un nou escenari als boscos, però també als nostres rius.
Les últimes glaciacions al planeta van provocà una glaciació total dels rius europeus mentre que a la Península aquestes glaciacions no van afectar del tot. Les conseqüències foren que a Europa no hi havia peix viu a cap riu mentre que a la Península... vivien com podien i allà on no es glaçava el riu. Una vegada finalitzades les glaciacions, els peixos d'aigua salada de l'Atlàntic es van anar adaptant a l'aigua dolça i van colonitzar la pràctica totalitat dels rius d'europa (extenent-se totalment pel continent), a la Península el panorama era ben diferent, les espècies que van resistir a les glaciacions continuaven vivint i la barrera pirinàica segurament impedí que els peixos europeus colonitzessin rius catalans.
En efecte, europa començava a tenir peixos als seus rius, peixos modestament recents que s'havien adaptat a l'aigua dolça, mentre que a la península els peixos existents teníen força més història evolutiva i en conseqüència una gran quantitat d'endemismes com els que encara es poden trobar. Això queda reflectit en els endemismes de la Península com per exemple de barb. Mentre a tot europa hi ha una única espècie autòctona de barb, (barbus barbus crec), a la península ibèrica s'en poden trobar vàries fruit de la història evolutiva dels nostres rius; A València tenim el Barbus guiraonis, a Catalunya i Aragó Barbus graellsi, Barbus haasi i Barbus meridionalis, al Sud penínsular el Barbus sclateri.... i d'altres que em deixo.
Però no només som únics en aquest aspecte. Vivim en un indret on sembla que tot són excepcions, no només en quant a clima (aparentment, hauriem de tenir estius plujosos, sobretot a la tarda), sinó també en quant a règim i característiques dels cabals dels rius. No tenim rius com a l'Amazones, que inunden sempre parts importants de la zona inundable en èpoques sempre concretes, éssent prova d'això les moltíssimes evolucions (Reproductores, alimentàries....) que han adquirit tots els organismes associats en aquests llocs. Tampoc tenim en moltes ocasions, rius anomenats "regulars".
De fet, si haguéssim de classificar els nostres rius a escala global més aviat tindrien poc a dir si parléssim de longituds i importància de cabal, però si deixéssim d'observar el riu com aigua que baixa veuriem que la importància d'aquests és molt i molt gran.
De fet, moltes civilitzacions importants han viscut i han aflorat gràcies als rius, Catalunya no n'és una excepció, sense anar més lluny la importància dels rius amb el creixement associat al sector tèxtil. A més han proporcionat sempre un recurs imprescindible per la població (l'aigua) però també aliment (peix).
Tots els seus ecosistemes associats com el bosc de ribera són de vital importància per la biodiversitat i per la obtenció també de recursos (també per la filtració d'aigues, erosió...), cal a dir però, que és avui dia és impossible trobar bosc de ribera en estat natural, sense intervenció de l'home, donat que els terrenys a on créixen són de tanta riquesa edàfica que normalment hi trobem sòl agrícola o bé altres plantacions més productives (Com les pollancredes). Els rius, a més, distribueixen molts dels elements edàfics imprescindibles per a la vida vegetal (Com poden ser molts elements edàfics limitants; fosfor, Magnèsi, en fi, mirant la composició química d'una ampolla Viladrau es pot entendre millor...), prova d'això és la riquesa edàfica que tenen les zones properes al riu o les zones enfonsades.
Si sovint parlem de que els ecosistemes terrestres estan molt desequilibrats per la ma de l'home, adaptats a les necessitats humanes, no podem oblidar però, que tots aquests ecosistemes continuen evolucionant a través d'una dinàmica natural, que sovint i per culpa de males gestions o canvis en els usos, tendeixen a agafar camins nefasts ja sigui afectant als recursos de l'home o bé a la composició de l'ecosistema en si. Prova d'això és la plaga de topillos, hi ha qui diu que es tracta d'un any en que el cicle reproductiu ha propiciat una gran reproducció d'aquests rosegadorsconjuntat amb una millora de les condicions ambientals; és possible que això sigui així, però, i el depredador dels topillos? on és? De fet, els depredadors dels topillos, la majoria de rapinyaires, per aquelles terres ja no hi són, senzillament perquè s'els van carregar, fruit de la intensificació dels cultius, de la destrucció de margeres o dels boscos circumdants a les zones de cultiu. Senzillament no han tingut més remei que perdre-ho tot, cremar el que en diuen madrigueras i anar recollint els topillos en sacs, tot en va perquè aquests ja fa mesos que van destruïr les collites. Però jo em pregunto; com és possible, coneixent la gran reproducció d'aquests organismes i els danys que causen en cultius, que hagin destruït els marges i arbres que en quedaven?? No calen vertaders boscos perquè els rapinyaires facin vida en aquestes contrades, tant sols algunes margeres i alguns arbres vigorosos on puguin fer-s'hi el niu, els rapinyaires són autèntics voraços caçant aquests rosegadors.
Lamentablement aquestes situacions també es donen als rius, que si a més, afegim l'agravant de que precisament les zones properes als rius són on s'hi concentren la major part de l'activitat humana, podem concloure que encara poden estar en pitjors situacions que segons quin ecosistema terrestre.
En estat natural, els nostres rius, tot i la gran endemicitat de les espècies presents, no seríen molt rics en espècies donades les dimensions petites dels rius (Hi ha certa correlació entre la biodiversitat dels rius i el seu numero d'ordre, i el numero d'ordre mesura la complexitat del riu, en general, els nostres rius tenen numeros d'ordre baixos). Poques espècies podriem trobar si no fos per les continuades introduccions d'espècies autòctones, no sempre associades a la pesca com molts pensen, sinó també a la inconsciència de deixar peixos de "peixera" en llibertat pels rius, exemple també són les introduccions de ICONA al 1950 de espècies com la tenca, el gardí...
Si estudiem els requisits perquè un riu estigui en bon estat de conservació, podem intuïr que aquests són molt sensibles, variables com la conductivitat, salinitat, el nitrogen, el fòsfor, l'oxigen dissolt... totes aquestes molt modificades fruit de l'activitat humana, tot plegat incideix en la vida dels nostres peixos, artròpodes, amfibis, vegetació de ribera, vegetació aqüàtica...
No només això, els règims de corrents, els cabals.... sempre modificats per la construcció dels embassaments que, tot i això, no només donen aspectes negatius.
Els embassaments són la modificació de tot un curs de riu per excelència. No només modifiquen el riu allà on es construeixen, sinó que per lleis hidràuliques, es modifica el cabal i règim tant aigues amunt com avall, tot plegat, incideix en qualsevol dels aspectes comentats, sobretot però en la reproducció dels peixos essent també una barrera per aquests. Els aspectes positius, paradoxalment, és que allà on s'han fet embassaments, s'hi ha creat una gran biodiversitat, fins al punt en que hi ha embassaments que són lloc d'excelent parada per aus migratòries i que estan protegides, com pot ser l'embassament de Tarradets. Evidentment, els embassaments són propicis per aquelles aus que volen descansar però també per les llimícoles, essent els llims lloc d'aliment per a elles, a més, un dels efectes dels embassaments és la presència d'aigua freda a cotes baixes del pantà, refugi força preuat en mesos calurosos d'estiu (per les truites per exemple). Es clar però, com ja he dit abans i a part d'aquests aspectes positius, l'embassament modifica tot el riu.
Les canalitzacions dels rius també són un greu impacte, a més de produïr modificacions en la dinàmica dels sediments, crea també impacte en el sentit de que són zones molt impròpies per a la reproducció dels peixos degut a l'absència de zones de refugi per tal de no gastar tant energia per resistir a la corrent. A més de l'artificialització del riu, aquests trams no presenten cap ni un amagatall útil per els peixos.
Moltes de les nostres activitats, infraestructures i abocaments, contribueixen a la variació de les temperatures dels rius, salinització, conductivitat, sediments en suspensió, eutrofitzacions que generen importants faltes d'oxigen i que acaben produïnt la mort dels peixos, però també modificacions d'hàbitats provocat per la construcció d'infraestructures. Els peixos necessiten requisits molt concrets a vegades per poder continuar el seu cicle (per exemple amagatalls per reproduïr-se, o zones "costaneres" al costat del riu...), simples detalls poden alterar-ne les seves poblacions mostrant-se així molt sensibles a canvis.
L'estat de conservació dels nostres rius, en general, és dolent. El llibre d'Història Natural dels Països Catalans així ho reflexa tant pels rius Valencians com els Catalans i pels de Ses illes segons s'intueix al mapa en no tanta mesura. Existeixen molts trams de rius en que no hi ha peixos autòctons, tristament, estan en tant mal estat de conservació (millor dit, no estan conservats) que ni els peixos més tolerables poden viure-hi. Alguns exemples són el Ter, que té parts moderadament afectades per l'home, El tram final de la Tordera, que no presenta peixos autòctons, la conca del Besós és segurament la més afectada, tant el propi riu com els afluents no tenen peixos autòctons excepte les parts més altes, el mateix passa en alguns trams del Llobregat estant la majoria moderadament afectats per l'home....
Tot plegat es reflecteix en l'estat de conservació de les espècies autòctones en que la majoria estan catalogades com a vulnerables i un numero força important en perill. Millor serà dir les que millor conservades estan (perquè si no, no acabaria mai), les espècies autòctones amb menys risc són; La Tenca (no amenaçada), la Madrilla (En menor risc), i algún barb com el Barb comú (En menor risc), les altres 22 espècies autòctones estan catalogades com a Vulnerables o en perill. L'esturió està considerat en perill crític.
Els rius pirinencs sembla ser que no tenen la catalogació de moderadament afectats per l'home.
Si fos veritat això que diuen que la pròxima guerra mundial serà per l'aigua, segurament poc hi tindrem a veure, qui voldria sinó la nostra aigua?
Un tema que m'ha tocat més d'aprop és el de veure com una antiga riera s'amontegava de vegetals aqüàtics de vàries metres, algues que si no recordo malament s'anomenen cladòfores i poden arribar assolir fins a 3 mestres, són símptome inequívoc al meu entendre de variacions del cabal del riu, variacions a la baixa, és a dir, quan el riu ha perdut considerablement força i n'ha disminuït el cabal aquestes solen apareixer. Els meus dubtes barrallaven la posssibilitat de que fos l'absència de pluges d'aquests anys el responsable d'això... però a l'arribar les pluges el cabal no varià ni tant sols mica. Vaig deixar estar el tema donant-me per vençut i no podent donar explicació a aquell canvi fins que em van arribar veus de que el poble més amunt, un poble d'organització força desastrosa que s'endinsa ben bé enmitg d'un bosc, amb prou feines carrers ni iluminació, torres de grans terrenys enmitg d'arbres i enmitg de bosc... doncs bé, el que em varen dir va ser que aquest poble havia preparat una bona trampa al riu, interceptant-ne part del cabal i regulant-lo al seu interès. Llavors ja havia trobat l'origen del problema, ells controlaven el cabal i aquest era molt baix, perfecte per les cladòfores. Si algún dia s'els ocorregués alliberar l'aigua o haguéssin inundacions, jo opino que podrien desapareixer les cladòfores però es podririen al riu, en aquest cas, tot i que actualment no crec que hi hagi peixos al riu, però si fos així afogats quedarien per la podrició de les cladòfores.
Probablement amb un bon bosc de ribera no haguéren tampoc sortit les cladòfores, dependents totalment de l'energia llumínica. Casualment, a la zona mateixa, hi ha trams amb grans arbres riberencs al costat del riu, no hi ha cap presència de cladòfores ni vegetació aqüàtica en excés......
divendres 26 d’octubre de 2007
Bacillus thuringiensis
Transgènics lliures als nostres boscos?
Fa uns dies em varen publicar una “carta al director” que es titulava “Una plaga: PP-UM governbalearicus”. Voldria, si m’ho permet el director, realitzar una rectificació i detallar unes precisions sobre el mateix tema. Sembla ser que no és amb el producte “Dimilin” (Difluobenzuron), que
El polèmic Bacillus thuringiensis
Robin Jenkins (resum)
La toxina del Bt s’activa només en el tracte digestiu d’alguns insectes en el seu estat larvari i no té efectes perjudicials sobre altres espècies. La vida biològicament activa del Bt és curta i si no és ingerit per una larva, en el termini de pocs dies es torna inefectiva. La toxina és per tant innòcua per a tothom llevat de les larves objectiu i a diferència de molts altres plaguicides químics i biològics no danya directament les erugues i insectes carnívors que normalment controlen les poblacions de larves fitòfagues. Emfatitzam la paraula “directament” perquè actualment hi ha evidències circumstancials de laboratori sobre insectes que poden sofrir deficiències biològiques després d’haver menjat larves que a la vegada havien ingerit Bt.
No hi ha evidències d’ús a gran escala del Bt en els primers 50 anys de coneixement de la seva existència.
No hi havia res intrínsicament ecològic o orgànic en l’ús del Bt fins a
1940-1960: L’EXPANSIÓ DELS PLAGUICIDES SINTÈTICS
El Bt fou eclipsat per els insecticides sintètics de
Tan mateix, després d’una generació d’ús majorment acrític, es van haver de reconèixer dos seriosos problemes provocats per els plaguicides sintètics: gran destrucció biològica i contaminació ambiental, que abraçava molt més enllà dels insectes objectiu; i el sorgiment de mutacions resistents a les poblacions d’insectes objectiu, que es tornaren dominants i convertiren els productes en inútils.
Començà la recerca d’alternatives.
Per raons que ningú sembla poder explicar, existia fins fa molt poc una creença entre els entomòlegs que el Bt no només era un bioplaguicida ambientalment innocu, sinó també que els insectes vulnerables no s’adaptarien a ell. A diferència dels plaguicides químics, existia la creença que el Bt sempre seria eficaç. Fou descrit com “la meravella dels plaguicides” i la panacea de moltes de les dolences de la industria dels plaguicides, encara quan la majoria de les plagues d’insectes eren i probablement sempre foren naturalment resistents al Bt.
Algunes empreses químiques grans, tals com Laboratoris Abbot, BASF, Novo Nordisk i Sandoz començaren a desplaçar-se cap al Bt. Començà la investigació sobre les soques del Bt i els seus possibles objectius i el mercat per el Bt en reforestacions i en la producció d’hortalisses va créixer ràpidament. Inevitablement, l’ús persistent del Bt estació rere estació va portar a l’aparició d’insectes resistents.
La resposta de la industria agroquímica fou típicament sorprenent: afirmà que seria molt fàcil fer que el Bt produís milers de soques genèticament diferents i d’aquesta manera estarien sempre una passa per davant de l’adaptació que poguessin fer els insectes per a desenvolupar resistència. Fou una estratègia dissenyada especialment per els interessos econòmics dels actors majors en el mercat del Bt, perquè aquests corrien amb l’avantatge de tenir els pressupostos d’investigació i desenvolupament més voluminosos. D’aquesta forma, els productors petits, tradicionals, foren marginats. Començaren a aparèixer en el mercat soques diferents del Bt tals com el Bt israelensis i el Bt kustaki.
Semblaria que la obsolescència de les successives soques de Bt, s’articularia perfectament amb les necessitats econòmiques de creixement i desenvolupament tecnològic continu, tan crucials per a mantenir amb floridesa la industria dels plaguicides.
La nova estratègia fou al manco efectiva per marginar als petits productors de Bt, però no va durar molt. Aviat arribaren evidències que mostraren que els insectes que es feien resistents a una soca de Bt, també podien ser resistents a altres soques, encara aquelles amb les que mai havien estat en contacte. La bioquímica de la toxina del Bt es tornà massa complicada per la industria agroquímica. Va condir el pànic.. La industria organitzà un grup de treball sobre la resistència al Bt, que serví per comissionar més investigacions, però sobretot, per mantenir calmades a les autoritats de les dependències agrícoles oficials. A la majoria dels països, les normes de seguretat en l’ús de plaguicides requereix que les autoritats restringeixin l’ús d’aquells plaguicides per els que s’ha desenvolupat resistència. Ningú a la industria va voler enfrontar-se a una llista de cultius sobre els que no es pot aplicar Bt.
Actualment, el tema és encara més greu. L’ús d’sprays Bt està essent ràpidament eclipsat per les plantes Bt: el Bacillus thuringiensis ha caigut en mans de la enginyeria genètica. El nombre enorme de patents que s’han sol·licitat per productes manippulats amb toxina Bt, mostra la concentració desproporcionada d’atenció sobre el Bt que ha posat la industria agroquímica i les corporacions biotecnològiques. Fins juny de 1998, s’havien presentat 482 sol·licituds de patents que mencionaven al Bt. Aproximadament 95 d’aquestes es referien a plantes transgèniques. Els 10 sol·licitants principals acaparaven el 62% de les patents, amb
Tots els cultius sobre els que actualment s’utilitza Bt pot convertir-se, al manco teòricament, en plantes transgèniques. No satisfets amb cultius Bt tals com patata i blat de les Índies, la industria està desenvolupant també arbres fruiters amb Bt –entre ells pomeres i noguers- i fins i tot arbres per producció de fusta com eucaliptus i pins.
Avet, Alfals, Cotó*, Allegheny S, Vaccinium mirtillus, Arròs, Albergínia, Brócoli, Colza, Eucaliptus, Blat de les Índies*, Maní, Pomeres, Noguers, Patates*, Tabac, Tomàtiga, Raïm.
BACILLUS THURINGIENSIS I LES SEVES TOXINES COM A BIOPESTICIDES (resum)
Normalment, els cultius GM estan transformats amb l’ús d’un sòl gen que aprodueix una toxina, el mateix que és escollit entre una sèrie de toxines presents a la bactèria, amb la finalitat de controlar-ne una específicament, sovint una pesta, el gen de la toxina és una còpia sintètica del gen bacterial. La proteïna tòxica s’aferra a la membrana cel·lular en un lloc específic, on es formen porus que permeten a la cèl·lula prendre major quantitat d’aigua, cosa que fa que la cèl·lula exploti. Les toxines usades en els cultius transgènics són seleccionats de tal manera que encara que siguin nocius per a les cèl·lules de l’insecte, en els mamífers no ho siguin. Altres biopesticides bacterials si s’aferren a les cèl·lules de mamífers la toxicitat és destruïda per l’ambient àcid del tracte digestiu (que en els insectes és normalment alcalí).
Les espores de Bacillus thuringiensis són normalment aplicats als cultius com a biopesticides. Hi ha informes que assenyalen que aquestes espores produeixen al·lèrgies a treballadors rurals (Bernstein, I, Bernstein, J, Miller, M, Tiewzieva, S, Bernstein, D, Lummus,Z, Selgrade, M, Doerfler, D and Seligy, V "Immune responses in farm workers after exposure to Bacillus thuringiensis pesticides" 1999 Environ Health Perspect 107,575-82). Les espores es renten abans de sortir al mercat perquè no constitueixin una amenaça al consumidor. Les toxines als cultius GM són part de cada una de les cèl·lules de la planta, i no poden ser rentades abans del consum.
Psuedomonas flourescens és modificada genèticament amb els gens de les toxines Bt, i es ven com una forma encapsulada de la toxina Bt. Aquests productes són venuts per a produir productes orgànics, sense saber que es tracta de productes genèticament modificats.
Aquesta és una llista de
Es presenten estudis fets amb rates, on es trobà que hi ha una resposta al·lèrgica (IgE) associada amb Cry9 a la pols del blat de les Índies.
Considerant que milions d’animals de granja, i probablement molts humans, han estat alimentats amb productes de blat de les Índies contaminats amb blat de les Índies designat només per a consum humà, s’ha de fer públic qualsevol resultat trobat que evidencii la resposta IgE al blat de les Índies Cry9, i no s’ha de permetre que aquests resultats siguin enterrats per a protegir buròcrates o els interessos d’empreses transnacionals.
Finalment es presenta una llista de biopesticides aprovats per US EPA per a consum humà:
Proteïna de plata-pesticida
Aprovat per a ús dietètic
40 CFR Citation
Per a tots els productes agrícoles
180.1184
Per a tots els productes agrícoles
180.1184
Per a tots els productes agrícoles
180.1182
Per a tots els productes agrícoles
180.1185
Per a tots els productes agrícoles
180.1186
Per a tots els productes agrícoles
180.1183
Patata
180.1147
Per a tots els productes agrícoles cruus
180.1155
Per a tots els productes agrícoles
180.1173
blat de les Índies usat com a pinso, així com aliments per a animals de granja que produeixen carn, pollastres, llet o ous.
180.1192
Red por una América Latina Libre de Transgénicos
Casilla 17-15-246-C
Quito - Ecuador
Telfaxes: (593 2) 547516 / 527583
El gerd de la gerdera
·Inconsistència
El pas rabent de llebres sota els brucs,
el fruit de la gerdera
que guanya l’escalfor d’un cel prenyat de veus,
el teu cos abrandat com un soroll de barques
que s’obstina a conèixer
els sexes i les nits,
la solitud d’una àliga silent
que vola i vola, immensa,
aquest neguit d’emparentar-se amb tot
quan cada criatura, món o cosa
allunya el seu camí:
aquest és el desig, la inconsistència.
Lluís Calvo i Guardiola
(Saragossa, 1963)
·
·Multnomah
Ens freturaven, ai, les primaveres
roja la sang dels gerds s'esmunyia pels dits
en la verda foscor dels camins de Multnomah.
Sota el llençol de l'aigua els colors sense límits,
el riure dels amants sota el llençol de l'aigua,
braços i mans, malucs, les natges poderoses,
el desig en les dents i les aixelles,
el borrissol secret, el bot del talp
sobre la pell humida, a frec de llavis
el món, els hemisferis, el temps sobre
les mans sota el llençol de l'aigua, el temps
redó sobre les mans, com una flor,
ulls, llengua, melic, tot el teu món, tan dolç, tan meu
i la flama infal·lible que encenia
una per una totes les estrelles.
Jaume Pérez Montaner
(L'Alfàs del Pi, 1938)
·
·Gerds
En les paraules veig una forma
fins i tot en el seu color
aromatitzades d’un desig
una atenció dispersa.
Les posaré de sobte en un plat
soper, ben fons,
on hi haurà gerds
ben vermells _de la mateixa grossària.
M’esperaré que te’ls mengis
asseguda davant teu mentre
escolto la seva olor
el soroll del cruixent.
M’empal•lidiré del moviment
envejant els teus llavis
tenyits del desig vermell
mirant el plat, buit,
soper, ben fons.
No tinc més colors.
Els vols prendre?
Friso pel seu tacte rugós
dolç i aspre al temps.
Rastres vermellosos resten
damunt el teu cos
d’on tastaré en alça
un sabor ple de gerds
sensualment intenciós.
Laura Dalmau
·
·Gerds amb ‘Sangue di Giuda’
Gerds (però també es pot fer amb d’altres fruits de bosc), vi negre dolç i suau, sucre. Deixar-ho a la nevera una hora. En aquest cas s’ha fet servir el vi ‘Sangue di Giuda dell'Oltrepò Pavese’ de la Llombardia.
Luigi Rosa
·
·· Fotos: · [ mwri ] · [ mwri ] · [ mwri ] · [ Luigi Rosa ] · [ Jeruzalem ] ·
·
Gerdera hermosa
·La de Fontargent
De Fontargent á Oriege
n'he baixada aquest matí
pe'l rost de Clota Florida
maduixetes á cullir.
Tot umplintne la cistella
un aurer ensopeguí,
un aurer que entre la sorra
triava granets d'or fi.
-Deu vos guard', gerdera hermosa.
-Deu vos guard', gallart fadrí;
prou vos daría maduixes
si'm donasseu d'or un bri.
-Prenèusel, gerdera hermosa;
per gerderes l'apleguí.-
Ell me'n donava una ambosta,
jo unes volves ne prenguí,
mes maduixes oferintli,
de les selves coral fi.
Mentres ell se les prenía
les maduixes cambihí,
cada gert era un carboncle,
cada maduixa un rubí.
Per ensenyárvosen mostra
la més vistosa encastí
en est anell de cinta ampla
que en dos se pot mitj-partir:
per anell de nuviatge
si'l voleu, vèusel aquí.
[Cant quint de 'Canigó': llegenda pirenaica del temps de la Reconquista]
Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 Maig 1845 - Vallvidrera, 10 Juny 1902)
·
·· fotos: · [ jumbledpile ] · [ simonjoan ] ·
·
De la gerdera el gerd
una rega a l'hort
Els gerds són un fruit flàccid, dolç i amb una acidesa agradable, d'una textura pilosa i una forma curiosa. No és estrany que la indústria doni la forma del gerd a les gominoles i els caramels més elegants i selectes. Els gerds són la fruita més saborosa del bosc; vet aquí que va ser domesticada per la fructicultura moderna i, com a planta ornamental i arbre fruiter eventual, pels planteristes.
Gerd
Jordó· fotos: · [ fturmog ] · [ Donna's View ] · [ Hugh S McDonald ] ·
dijous 25 d’octubre de 2007
Transgènics lliures?
Lliures de transgènics?
El Premi Nobel 2007.
Dos mesos després de l’entrega dels oscars, a maig d’enguany, Al Gore inaugura el Congrés de Biocombustibles a Argentina. (Per escoltar-lo s’havia de pagar una suma exorbitant de doblers, i ell mateix cobra per les seves xerrades mig milió de dòlars).
El premi de física fou per a un científic alemany i un altra francès per el seu treball en el desenvolupament de la nanotecnologia.
Irònicament, en el mateix país on s’entreguen els Nobel, a Suècia s’entrega també cada any el Premi Nobel Alternatiu o “Right Livelihood Award” –Enguany aquest premi fou entregat a una parella d’agricultors canadencs que han lliurat una lluita en contra dels transgènics i Monsanto, els esposos Schmeiser.
EL PREMI NOBEL I
L’objectiu dels Premis Nobel és premiar a persones que han fet investigacions importants, inventat tècniques o equipament revolucionari o hagin fet contribucions notables a la societat.
Tan mateix, en el camp de la medicina i fisiologia (igual que en altres camps), han donat suport a un tipus d’investigació científica que ha facilitat un major control per part de les empreses transnacionals dels processos productius.
En el cas de les ciències de la vida, al llarg dels anys el Nobel va premiar totes les innovacions científiques que conduïren al desenvolupament de la enginyeria genètica.
Entre ells tenim a James Watson i Francis Crack qui proposaren un model d’estructura de l’ADN que va donar naixement a la biologia molecular moderna.
Altres exemples, encara que no tots, inclouen a:
El 1968 Gobind Khorana va obtenir el premi per la seva contribució a elucidar el codi genètic; com els gens són traduïts en proteïnes i enzimes estructurals. Més tard el laboratori de Khorada va liderar la primera síntesi completa d’un gen a una cèl·lula viva, que va significar posar els fonaments de la industria biotecnològica.
David Baltimore va descobrir el 1970 la transcriptasa reversa, un enzim que catalitza la conversió d’ADN a ARN, cosa que facilità el treball de la enginyeria genètica, la base de la biotecnologia moderna. Va obtenir el Premi Nobel el 1975 per el seu descobriment. Més tard, va treballar amb vectors de retrovirus, que és el fonament de la teràpia gènica, i la “segona generació” biotecnològica.
El 1987 s’atorgà el premi a Susumu Tonegawa per el seu treball en l’estudi de les bases genètiques del sistema immunològic, que va ajudar als científics a controlar i manipular el sistema immunològic. Això va servir de base per a tota una gama de teràpies moltes de les quals es derivaren en biotecnologia.
El 1993 Phill Sharp guanyà aquest premi per els seus estudis sobre el funcionament i estructura bàsica dels gens i el rol de l’ARN a la síntesi de proteïnes. Aquests treballs significaren una passa molt important per la posterior “revolució biotecnològica” en desembullar la manera per la qual s’arregla i reprodueix l’ADN. Ell és a més co-fundador de Biogen Inc. Empresa biotecnològica amb base a Gland, Suïssa.
El 2001, el professor Hunt de l’Imperial Cancer Institute fou guardonat per els seus descobriments de reguladores “claves” en el cicle cel·lular.
En el 2007, els guanyadors foren Mario R. Capecchi, de
Alguns dels guardonats amb el Premi Nobel són promotors i defensors de la biotecnologia aplicada a l’agricultura. Tal vegada el més conegut i més utilitzat per la industria biotecnològica sigui Norman Borlaug, Premi Nobel de
En el 2005, un grup de científics redactaren una declaració per a donar suport a la agrobiotecnologia. Una llista especial fou la de guanyadors del Nobel, que estava formada per:
James Watson. P.N. Medicina y Fisiologia 1962
Timothy Hunt. P.N. Medicina y Fisiologia. 2001
Peter C. Doherty. P.N. Medicina y Fisiologia 1996
Paul D. Boyer. P.N. Química. 1997
Oscar Arias Sánchez. P.N. Pau. 1980
Paul Berg. P.N. Química. 1980
Phillip A. Sharp. P.N. Medicina y Fisiologia. 1993
Douglas D. Osheroff. P.N. Química. 1996
Marshall Nirenberg. P.N. Medicina y Fisiologia. 1968
Richard E. Smalley. P.N. Química
Edward Lewis. P.N. Medicina y Fisiologia. 2002
Sydney Brenner. P.N. Medicina y Fisiologia. 2002
Eric Wieschaus. P.N. Medicina y Fisiologia. 1995
Leon N. Cooper. P.N. Física. 1972
Edmond H. Fischer. P.N. Medicina y Fisiologia. 1992
George A. Olah. P.N. Química. 1994
Christian de Duve. P.N. Medicina y Fisiologia. 1974
Mario Molina. P.N. Química. 1995
Arthur Kornberg. P.N. Medicina y Fisiologia. 1959
Donald A. Glaser. P.N. Física. 1960
Roger Guillemin . P.N. Medicina y Fisiologia. 1977
Sheldon Glasgow. P.N. Física. 1979
Jean-Marie Lehn. P.N. Química. 1987
Richard J. Roberts. P.N. Medicina y Fisiologia. 1993
“Nosaltres, els membres de la comunitat científica les signatures dels quals es troben al final d’aquest document, creiem que les tècniques d’ADN recombinant constitueixen un mitjà poderós i segur per a la modificació d’organismes i que poden contribuir a l’augment de la qualitat de vida millorant l’agricultura, tractaments de salut, i el medi ambient.
La modificació responsable de gens de plantes no és res nou ni perillós. Moltes característiques, com són per exemple els de resistència a pestes i malalties, han estat introduïts a plantes agrícoles, ja sigui utilitzant mètodes de reproducció sexual o procediments de cultius de teixits, de manera rutinària. L’addicció d’un gen nou o diferent usant tècniques d’ADN recombinant a un organisme no ocasiona riscs nous ni riscs més elevats en comparació amb la modificació d’organismes mitjançant mètodes tradicionals. A més, comparat amb organismes modificats mitjançant mètodes tradicionals, la seguretat d’aquests productes ja a la venda està assegurada per els reglaments actuals, que tenen el propòsit d’assegurar la qualitat alimentària. Aquestes noves eines genètiques ofereixen més precisió i flexibilitat en la modificació de plantes agrícoles.
Cap producte alimentari existeix, ja sigui produït usant tècniques d’ADN recombinant o usant mètodes més tradicionals, sense tenir cap risc. Els riscs que puguin tenir productes alimentaris són una funció de les característiques biològiques d’aquests menjars i dels gens específics que hi hagin estat usats, i no dels procediments emprats en el seu desenvolupament. La nostra meta com a membres de la comunitat científica és assegurar que qualsevol menjar produït utilitzant ADN recombinant sigui tan segur com el menjar que ja és consumit, o més segur encara.
Els mètodes actuals de reglament i desenvolupament han funcionat be. Tècniques de ADN recombinant ja han estat usades per a desenvolupar plantes agrícoles benignes al medi ambient, amb característiques prevenen les pèrdues de rendiment i permeten a agricultors reduir l’ús de pesticides i herbicides sintètics. La pròxima generació de productes promet proporcionar al consumidor beneficis encara majors, com són els de nutrició, augmentant olis més sans, major contingut vitamínic, productes que es conserven millor, i millors medicaments.
L’ús prudent de la biotecnologia també pot ajudar a prevenir la degradació del medi ambient i ajudar a prevenir la fam i la pobresa en el tercer món, proporcionant més productivitat agrícola i més seguretat en nutricional. Científics en els centres d’agricultura internacionals, universitats, institucions de investigacions públiques i en molts altres llocs, ja estan provant productes dissenyats especialment per el seu ús en el tercer mon.
Expresam el nostre suport en quan a l’ús d’ADN recombinant com una eina potent per l’assoliment d’un sistema agrícola productiu i sostenible. Donam el suport a legisladors que usen principis científics apropiats per a regular productes produïts mitjançant ADN recombinant. També donam el suport a legisladors que basen les seves avaluacions sobre aquest productes en les característiques d’aquests, i no en els processos usats en el seu desenvolupament.”
EL PREMI NOBEL PER ELS RATOLINS TRANSGÈNICS
Els tres compartiran el milió i mig de dòlars que entrega aquesta nova versió del Premi Nobel de Medicina i Fisiologia, d’acord amb l’anunci d’ahir.
Segons l’Institut Karolinska, les troballes d’aquests científics “impregnaren” tots els camps de la medicina i varen tenir un enorme impacte en la comprensió del funcionament dels gens en diferents trastorns.
“Els seus experiments permeteren estandaritzar una metodologia que avui s’aplica massivament i que permet estudiar gens humans i fer models de malalties humanes a animals”, explica el doctor Marcelo Rubinstein, de l’Institut de Genètica i Biologia Molecular.”
Fa un poc més de vint anys, els treballs de Capecchi i Smithies assentaren les bases per a una tècnica genètica que utilitza la recombinació denominada “homòloga”, on un gen desitjat troba una seqüència de ADN idèntica o homòloga en el genoma de l’animal, i intercanvia llocs amb ella.
Evans va trobar el vehicle perquè aquestes modificacions s’expressassin a tot l’organisme: les cèl·lules mare embrionàries.
“Evans va descobrir que és possible generar un ratolí a partir de cèl·lules embrionàries manejades in vitro, en un tub d’assaig –diu Rubinstein-. Sembla un truc de màgia: és com si se’l desmembrés en les seves distintes cèl·lules, se les posés a la liquadora i se’l tornés a armar.”
La “recepta” d’Evans consistia bàsicament en obtenir cèl·lules embrionàries de ratolí, congelar-les, cultivar-les i llavors tornar a generar el ratolí. “Això permeté introduir-li mutacions i obtenir ratolins knock out [on un gen natiu és eliminat, en ser reemplaçat per un gen defectuós]- diu Rubinstein, que aplica aquesta tècnica des de 1991 i generà varis ratolins mutants-.
Capecchi i Smithies treballaren molt a la interfase entre el treball amb cèl·lules mare i amb l’ADN, i estandaritzaren mecanismes per a produir mutants. Fou, en el seu moment, un treball a les fronteres de la ciència, però des de que seqüenciaren el genoma humà i el del ratolí, l’ús d’aquestes tècniques esclatà i actualment és el mètode de rutina per estudiar qualsevol gen.
El Premi Nobel de Física el 2007 fou per el francès Albert Fert i l’alemany Peter Grunberg per el seu treball en nanotecnologia.
Ells descobriren independentment
La institució explicà en un comunicat que el guardó d’aquest any fou concedit per la tecnologia que s’empra per a llegir la informació de discs durs. “La nanotecnologia brinda caps lectors sensibles per a discs durs compactes”, anotà.
“Amb aquesta tecnologia que ha fet possible miniaturitzar radicalment discs durs en anys recents, es necessiten caps lectors sensibles per a poder llegir dades dels discs durs compactes usats a ordinadors portàtils (laptops) i en alguns reproductors de música, per exemple”, assenyalà
Va referir que el 1988, Albert Fert i Peter Grunberg descobriren independentment un efecte físic totalment nou:
“El més fascinant és que la investigació va tenir èxit comercial massiu passats tan sols deu anys. Normalment demora entre 20 i 30 anys”, va sostenir per la seva part Josepg Nordgren, un altra membre del comitè suec.
En franc contrast, el premi alternatiu fou donat als Schmeiser. Ells han protagonitzat des de fa més d’un lustre una batalla judicial contra la multinacional Monsanto, que s’ha convertit en un emblema en la lluita contra les patents modificades genèticament.
MONSANTO CONTRA ELS AGRICULTORS
Entrevista amb Percy Schmeiser Revista WORLD WATCH Nº15, Abril 2002
Schmeiser: O en el món. I per això persegueixen als agricultors a Dakota del Nord, en aquest cas per la soja, i els fan processos per aquestes mateixes raons. Les empreses de llavors transgèniques han dit, “A cap agricultor se li ha de permetre usar mai les seves pròpies llavors”. Aquesta és la base d’aquest plet. Hi ha en judici la llibertat dels agricultors. La llibertat per a poder usar les nostres pròpies llavors. Perquè si perdem aquesta llibertat i no lluitam per ella, haurem perdut el control sobre la totalitat de les labors agrícoles, convertint-nos simplement en servents de la terra. Jo tenc 70 anys d’edat. Estaria millor pescant amb els meus nets en lloc de lluitar contra una empresa multinacional. Sé contra qui estic, i sé que ells tenen immensos recursos, i per això esper poder continuar rebent l’ajuda de les persones, perquè, com m’han dit, aquest no és només el cas de Percy Schmeiser. És el judici de tots els agricultors del món, i es decideix si podran mantenir els seus drets i la llibertat de poder usar les seves pròpies llavors.
REFERENCIES
Nobel alternatiu premia compromís en la lluita per la pau i l’ecologisme. Organización Editorial Mexicana. 2 d’octubre de 2007. EFE. Veure aquí i aquí
Nora Bär.
RED POR UNA AMERICA LATINA LIBRE DE TRANSGENICOS
BOLETIN 259
Coordinació: Acción Ecológica
L'Alzina del Vent
L'Alzina Bonica és un arbre monumental
És un arbre que per molt que l'hagis vist,sempre et tornes a parar per poder-la admirar
Detall del perímetre de 2,80 metres
L'Alzina Bonica, també és anomenada Alzina del Vent
Detall del brancatge, que supera els 11 metres d'alçada
Algunes de les branques, són de dimensions considerables
Durant els últims dies de l'any, a tocar l'Alzina Bonicahi podem trobar instal·lat, un Pessebre Nadalenc
·
· Article publicat a Esgarrapacrestes el 2.10.2007 ·
·
Europa contra la terra
Benvolgudes amigues i amics de
El trenta d’Octubre, els Ministres de
Per favor, participau d’una acció urgent d’emails i demani als ministres que retallin les emissions del transport, però reduint l’ús de combustible i oposant-se a
http://www.salvalaselva.org/
A més: Gran èxit al Perú –gràcies a la coordinació i a la ràpida resposta de la plataforma nacional d’organitzacions que s’hi oposaven, el govern peruà ha rebutjat el projecte de retall del Càndamo, nucli del Parc Nacional Bahuaja Sonene. Salva
Guadalupe Rodriguez
http://www.salvalaselva.org/
guadalupe@regenwald.org
Ibarra, Ecuador
Tel.: +593 6 2600062
Cel.: 088024142
dimecres 24 d’octubre de 2007
Foc en el mediterrani californià
Davant dels incendis que ja han fet evacuar prop d'un milió de persones al sud de l'estat de Califòrnia, el president dels Estats Units, George Bush, ha declarat la zona catastròfica. Això permetrà concedir ajudes federals tant als governs locals com als particulars. Mentrestant, el foc ja ha provocat tres víctimes mortals, i desenes de ferits. A més, els incendis han calcinat 1.500 cases aquests quatre últims dies, i n'amenacen 60.000 més, la majoria a la zona de San Diego.
A més, els incendis també afecten la zona de Los Angeles. En alguns casos, les flames tenen més de trenta metres i jan han cremat més de 120.000 hectàrees. En aquesta infografia del New York Times podeu veure els focus actius, així com les àrees cremades.
Segons que ha informat el governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger, set mil persones estan treballant per apagar els incendis, entre els quals hi ha dos mil tres-cents interns del Departament de Califòrnia de Correcció i Rehabilitació. En aquest vídeo de la CNN podeu veure imatges des la primera línia de foc.
Notícia de:
dilluns 22 d’octubre de 2007
Pagan metal, explorant un món desconegut.
El "Pagan metal" és un estil musical del que no n'he pogut esbrinar l'origen ni l'evolució, però pel que he pogut anar veient, manté un lligam molt estret amb el "Black metal" i està també molt lligat a estils com el "Viking metal".
Desconeixia els principis i les bases ideològiques d'aquest estil però sí coneixía les del "Black metal". El que m'ha portat a escriure sobre aquest tema és que em vaig trobar amb una coincidència força curiosa; Que un estil com el "Pagan metal" estigui tant relacionat amb el "Black metal".
En realitat, la raó per la qual em vaig extranyar va ser perquè del "Black metal" si en coneixia les ideologies. És un tema molt complicat perquè al principi vaig observar clarament com el "Black metal" tenia força relació amb la defensa de la raça pura, la raça aria, alhora que també vaig denotar certa relació amb ideologies nazis, no només per tenir idees coincidents sinó també perquè així ho indicaven moltes de les simbologies.
Tot plegat no m'hagués mogut si no hagués vist de bon principi la gran relació de l'estil musical "Pagan metal" amb tot allò relacionat amb la naturalesa. De fet, el meu col·lega em va indicar algún grupillo i tots contenien clars missatges de culte a la natura. Això em va atraure, tot i que la música en si no m'havia atret d'igual manera (Tot i que reconec que n'hi ha que estan bé).
Una vegada vist això, vaig decidir buscar informació al google; moltes de les maquetes de grups "pagan metal" contenien de fons, un paisatge, normalment centre o nord-europeu, sovint també associat a guerrers, espases, simbologies paganes antigues, algún animal, vaixells vikings....
Com podia estar relacionat el "Pagan metal" amb el "Black metal"?
·El primer principi que defensa el Pagan metal, és en altres paraules, recuperar els valors de temps abans, busca recuperar els principis pagans de moltes de les cultures europees i per tant, en una clara reivindicació anticristiana (Que no necessàriament satànica) intenta recuperar les adoracions celtes, vikingues, (depenent del païs).... Considera que el cristianisme va ser el responsable de fer desapareixer civilitzacions amb les que s'identifiquen més com poden ser els celtes, vikings, hitites, íbers.... civilitzacions que tenien clars components de respecte a la natura, als elements de la terra i que tenien clars missatges d'harmonia entre home-naturalesa. En aquest ambient, així com també la música, hi ha un clar component místic, tenebre, de clamor per la foscor, de rendició als poders místics de la natura i de la foscor.
També hi ha una gran crítica a les manipulacions que el cristianisme va fer de les diferentes simbologies apoderant-se d'aquestes per imposar el cristianisme i amagar així el paganisme.
No és només una corrent europea, ho és també, i cada vegada més, a zones de Sud Amèrica (Allà, evidentment, adorant els Maies o Astecas però amb els mateixos principis d'adoració als Déus i a la natura). La crítica més extesa dintre del corrent és "la pèrdua de la harmonia de l'home amb la naturalesa" que segons ells, es deu als valors perduts en la memòria de molta de la societat, l'oblit del principis pels quals es basaven les nostres civilitzacions passades i del capitalisme desmesurat, el qual porta a molts només valorar els diners, a restar importància a la natura i a no ser conscient del mal que l'hi fem al planeta. Clars exemples d'això és el poc culte o inexistent que hi ha a els elements, posant d'exemple el cas dels arbres que per moltes civilitzacions eren sagrats alhora que constituïen un recurs útil per sobreviure però que calia preservar.
·El segon principi és un pel més dur, i és aquí on és coincident amb el Black, i per tant, el meu dubte va quedar resolt. La ideologia del "Pagan metal" com ja he dit, es basa en el retorn de la memòria de les nostres civilitzacions més antigues, a ritus pagans de diferents Déus, a l'adoració dels elements de la mare natura.... però també denota l'impacte negatiu que pot suposar barrejar les civilitzacions i per tant consideren que al territori només ha d'haver la raça pura. Pel que he pogut veure i de manera paradòxica, no es consideren racistes però segons diuen, no volen que la sang es barregi, consideren així, que l'arribada d'altres raçes al païs pot suposar la pèrdua de la raça autòctona i ho consideren com una invasió. Segons ells, hi ha molts oportunistes que aprofiten aquests ideologies per incorporar la violència i l'odi racista però denoten que a les altres raçes no se les ha de condemnar, sinó, segons ells, respectar.
Si busqueu informació, visiteu els grups, o busqueu videos pel youtube, és probable trobar-se amb esbàstiques (Com pot ser?), encara no he pogut esbrinar si són pures simbologies nazis o com he pogut trobar en alguna referència, és un símbol que es remonta molt abans. Tot m'ha portat a indicar que en molts casos sí mostren certa simpatia amb el règim nazi.
Segons el que comenten i els estatuts que he pogut trobar "no se com", es consideren nacional-socialistes defensors de la cultura i les tradicions, defensors de la raça aria però no hi ha cap cultura dintre d'aquesta superior a l'altre. No obstant, fan una crida a la tolerància zero dels enemics d'altres raçes, segons ells, per protegir la pròpia.
El que també és pot apreciar molt, és el carácter bèlic que tenen moltes de les representacions paganes, amb vaixells Vikings, espases, caballers, escuts....
Conclusions i aportació meva: He "conegut" aquesta corrent però continuo sense entendre-la massa. No em quadre gaire res, putser és que és tant forta per mi la idea de conjugar natura amb nazisme que no m'en faig a la idea (evidentment, no m'en faré mai a la idea d'això). En fi... per avui n'hi ha hagut prou. Sens dubte, toquen temes molt sensibles i que són total i extremadament oposats al meu entendre, és per això que he perdut força estona, massa....
La Compagnie de la Branche Rouge
Temnozor, grup pagà.
Ja la terra preparada per una bona saó
Els arbres donen la fulla
per joguina als quatre vents,
i el camp de joia es despulla
acatant els elements.
Ja la terra preparada
per una bona saó,
verge sempre renovada
s’obri en solcs al llaurador,
i amb una ànsia maternal
s’entrega al viril trepig
amorosament, carnal,
abrasada de desig.
Oh Terra! Ara sembles morta
i en ta entranya beneïda
s’hi està renovant, fent forta
l’eternitat de
JO SÓC CATALÀ
Enmig de la mar
s'aixeca ma terra
fins tocar el cel,
que es deixa en
banderes de blau.
Jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca,
català insular.
Tot el meu passat
que la història allunya,
el tenyeix de glòria
En les rels profundes
de la meva gent,
un conqueridor
portà, proa al vent,
la nau que a Salou
deixà ses amarres,
seguint la bandera
de les quatre barres.
Jo sóc de la raça,
vella i gegantina,
que espantà dels mars
la gent sarraïna.
Jo sóc de
dels agermanats,
Joanot Colom,
vells antepassats,
defensors heroics
de tradicions,
que en sang ofegaren
Àustries i Borbons.
Herois de Mallorca,
herois catalans,
que en les hores greus
us dàreu les mans,
fent del nostre exemple
un sagrat costum,
jo us tinc en ma vida
de guia i de llum.
Jo sóc mallorquí,
i és la meva glòria
esser català
per la meva història.
Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat;
perquè dins un regne
d'oprobi i de sang,
teixí la grandesa
del Corpus de Sang;
perquè en tots els segles
contra l'esclavatge
...
Pere Capellà i Roca (Algaida 1907 – Palma 1954).
diumenge 21 d’octubre de 2007
Picornells i esclata-sangs
El millor bolet de Mallorca : l'esclata-sang, el picornell...?
dissabte 20 d’octubre de 2007
Ses Fontanelles Parc Natural
EL GOB ORGANITZA UN ACTE CÍVIC EN DEFENSA DE SES FONTANELLES
Se farà el proper dilluns dia 22 a la sala d'actes del GOB
Aconseguir la protecció definitiva de Ses Fontanelles, haurà de menester molts d'esforços i molta pressió. Fins ara tant per part del GOB com de la Plataforma s'han realitzat un munt d'actuacions de divulgació, depressió, així com nombroses entrevistes, reunions, mobilitzacions, etc.
Com se sap Ses Fontanelles és la darrera zona humida que li resta aPalma i dissortadament es troba amenaçada per la construcció d'un granentre d'oci i comercial.
Encara som a temps de preservar aquesta albufera, per la qual cosa el GOB ha convocat una ACTE CIVIC, per al proper dilluns dia 22 d'octubre a les 19 h a la sala d'actes del local del GOB, a Palma.
Aquest acte serà l'inici de la fase final de la campanya de protecció d'aquest aiguamoll i tendrà aquest ordre del dia:
- Presentació de l'acte: introducció a la defensa dels espais naturals
- Explicar breument que són Ses Fontanelles: on son, que són, principals valors naturals, que pretenem salvar.
- La intensificació de la campanya: reivindicació antiga, actuacions aquests anys, compromisos electorals, moment clau
- Les noves actuacions previstes: anomenar i comentar les més rellevants, cicle de conferències, manifest de científics, fulletó, visites, reunions amb responsables polítics,..
- Ses Fontanelles en imatges: projecció de paisatges, aucells i plantes
- Debat entre el públic
Agermanats per La Real
Informació sobre la reunió d'ahir per preparar la mobilització sobre Son
- PER DIMARTS QUE VE, DIA 23 D'OCTUBRE, ES CONVOCA UNA REUNIÓ DE TREBALL, OBERTA A TOTHOM QUE VULGUI ASSISTIR, PER A ACORDAR EL MANIFEST UNITARI, EL CARTELL,
Salut i endavant.
divendres 19 d’octubre de 2007
Aigües
Una gota freda és, explicat a la meva manera, una bossa d'aire polar que es despenja de les corrents d'aire "en jet", i aquestes són les corrents polars que circulen a velocitats i altures de vèrtic per les zona polar i circumpolar.
Al Pol nord aquestes corrents no causen estralls, bàsicament perquè al Pol nord hi ha absència d'energia solar prou potent per generar oscil·lacions importants entre les temperatures de l'aire en superfície i de l'aire en altura, i per tant no hi ha prou energia que pugui causar moviments verticals d'aire importants, mentre que a la Península, quan alguna d'aquestes gotes fredes arriba a plena tardor, sol causar catàstrofes.
El mar mediterrani té per aquestes èpoques temperatures molt elevades fruit del calentament provocat a l'estiu, si arriba una bossa freda en altura, i d'acord a les propietats adiabàtiques de l'aire(és a dir, aires amb diverses temperatures no es poden barrejar per arribar i equilibrar la temperatura), el que acaba succeïnt és un intercanvi d'aires; L'aire fred que correpon a l'aire que arriba d'altures de fins a 5.000 metres del pol nord, s'acaba desplomant cap a la superfície, mentre que l'aire calent mediterrani inicia una ràpida ascenció cap a altures superiors, això passa simplement per densitats; L'aire fred és més dens que el calent.
El paper de l'aire fred és el d'iniciar el moviment ascendent de l'aire superficial calent i carregat d'humitat per aquestes èpoques.
L'aire calent, quan té un moviment vertical ascendent, es va refredant de manera brusca (d'acord amb el procés adiabàtic) i a mesura que ascendeix arriba al seu punt de condensació, o sigui, que l'aire comença a "deixar anar" la humitat. Això es deu a que l'aire fred no és capaç d'emmagatzemar tanta quantitat d'aigua com l'aire fred. Un cop iniciat el moviment vertical i un cop l'aire calent ha assolit la temperatura de condensació, aquest no deixarà d'ascendir (i per tant, de produïr nuvols) fins a igualar la pressió amb l'aire circumdant, és per això, que es poden originar tempestes de fins a 12 km. d'altura (Si això passa, significa que la massa d'aire no haurà igualat la seva pressió amb la del voltant fins als 12 km. d'altitud).
La devastadores tempestes que s'originen per aquestes èpoques són fruit de múltiples factors;
-La presència d'aire molt calent en superfície i carregat d'humitat mediterrània.
-La troposfera és més elevada per aquestes èpoques (l'explicació d'això em temo que era per el grau d'inclinació de la terra) i per tant l'aire ascendent té més altura per créixer.
-L'arribada de petites bosses fredes provinents de latituds i altituds molt altes.
-La retirada de l'anticicló de la Açores, molt insistent durant l'estiu.
Aquest és un procés natural del mediterrani, en realitat ha succeït sempre. També ha succeït sempre que aquests fenòmens han tingut cert impacte en l'home i la seva fabulosa civilització, sempre entrevancant-se amb la mateixa pedra. Segurament la suma d'aquests dos factors n'acaba determinant les conseqüències.
Aquests fenòmens han estat força documentats per la seva virulència i morts associades. Un dels episodis tràgics van ser a inicis del segle XX quan Pascual Madoz, ministre del progressista Espartero, va decidir desamortitzar els ben públics i privatitzar-ne la majoria. Amb el lema, "la terra és de qui la treballa", molts van poder privatitzar terrenys. Aquesta privatització va originar una catàstrofe ecològica sense precedents: la desforestació de pràcticament la totalitat dels boscos espanyols, quedant-ne petits reductes fruit de la inaccessibilitat o de la insistència dels sectors contraris a les desamortitzacions que van aconseguir salvar-ne certes zones. Certes veus preveien grans inundacions arran d'aquesta desforestació; Això va ser així, tant a Catalunya com a la resta de la Península. A Catalunya es van desbordar rius com el Ter o el Segre, on la ruptura en sèrie d'embassaments van originar grans avingudes.
Sens dubte, això continua passant, ho hem vist a València i ho veiem a Catalunya. Diuen que és pel canvi climàtic, possiblement; és probable que la temperatura del mediterrani hagi augmentat i per tant hi hagi més energia, però tinc els meus dubtes de que això sigui el factor determinant.
Al segle XX, va ser segurament la tala massiva la que va "ajudar" a les avingudes. És sabut que un terreny amb massa arbòria afebleix molt més el cabal punta d'un riu.. Però, i ara qui n'és el responsable? Només el canvi climàtic?
No soc Valencià però suposo que a ells els passa una mica com aquí; desviació de cursos d'aigua, urbanitzacions en trams baixos, urbanitzacions en zones properes a torrents, encimentació de zones properes a torrents, destrucció del bosc de ribera....
Un dels estudis més importants dins el camp de la hidrologia és el càlcul del cabal punta associat a un període de retorn. Segons què perilli es calcula el cabal amb un període més o menys elevat (Els dics Holandesos, estan calculats amb un període de retorn de 10.000 anys). Per fer això és necessari calcular el cabal del riu i l'evolució d'aquest en el temps d'una suposada pluja.
Un dels factors més importants per fer això és observar com és la conca, és molt important saber com és el sòl que entra dintre la xarxa de drenatge; Sòl forestal, agrícola, rocós, urbanitzat.... Sens dubte, el sòl urbanitzat és el que més risc presenta, és el responsable de que els resultats es disparin completament.
Hi ha diversos mètodes per calcular el cabal punta d'un riu, és a dir, el cabal màxim que assolirà determinat riu, però si utilitzem el del mètode racional, les variables d'interès són la Intensitat de pluja (I) , l'àrea de la conca (A), el Coeficient d'escolament (C) i el Coeficient d'uniformitat (K) éssent la fórmula:
Q (Cabal)= K*C * I * A/3,6.
Amb el coeficient d'uniformitat no hi entraré però depèn de la longitud de la llera, els pendents i altres variables.
El coeficient d'escolament va associat totalment a com és la conca, és a dir, si és forestada, urbanitzada, cultivada....
Perquè us en feu una idea, us poso algún valor de C interessant;
Valor "C" del terreny forestal= entre 0,05 i 0,20
Valor "C" del terreny cultivat= entre 0,05 i 0,30
Valor "C" del terreny pavimentat i encimentat= entre 0,85 i 1,00
Valor "C" del terreny comercial i indústrial= 0,90
Valor "C" del terreny saturat per pluges prolongades= 1,00
D'aquests valor s'en desprèn que un suposat cas de terreny únicament forestal, és capaç de dividir fins a 17 unitats el cabal que hi pot haver en un suposat cas de únicament terreny pavimentat i encimentat (això és evident ja que sòl pavimentat i urbanitzat és impermeable i per tant incapaç d'infiltrar l'aigua). Encara que, per sort, no és normal trobar una conca tota pavimentada, l'efecte "esponja" que fan les superfícies boscoses o si més no, la pròpia terra al absorvir de mica en mica l'aigua, evita en gran part que molta d'aquesta baixi de cop.
Si a més, hi afegim l'agravant de la mala planificació de moltes de les ciutats costaneres, molts carrers sobre antics torrents que encara recullen gran part de l'aigua provinent de zones més altes i desviacions d'antics cursos d'aigua, les coses s'agraven molt més, perquè si en un lloc hi ha un curs d'aigua és precisament perquè geomorfològicament és per on hi ha més risc de que hi vagi a parar i circular l'aigua.
Les inundacions sempre han existit, de fet, són un procés natural i fins i tot en algunes zones del planeta són imprescindibles per tancar el cicle biològic. Al mediterrani també és un fenòmen normal sobretot per les gotes fredes.
Sembla que després del que ha passat a València, a la televisió només els hi agradi parlar del canvi climàtic, està molt bé atemoritzar la població per tal de conscienciar-la del greu i perillós canvi climàtic, el que no m'està bé és aquest "tufillo" a veritats amagades de molts que saben més be que ningú que l'han espifiada amb el model urbanístic, amb la manca de planificació i amb el creixement totalment desordenat sense tenir en compte els processos ecològics i dinàmics dels rius, ignorant a més, les zones inundables dels rius, com va passar amb la catàstrofe del camping de Biescas, en que l'any 1996, aquest camping que es trobava situat al con de dejecció d'un barranc, va ser afectat per una forta pluja (Que experts van xifrar en 100 litres/m2 en 10 minuts) que va anar acompanyada d'una forta crescuda que va arrossegar fins a 13.000 tonelades de roques en la qual hi van perdre la vida 87 persones.
Un cúmul de factors (Gota freda + 400 litres/m2 + Conques mediterrànies (petites, concentrades...) + urbanitzacions + desviació de cursos + (canvi climàtic?)...) que han desencadenat les catàstrofes, els dos últims factors són els únics controlables i els únics que, encara que no haguéssin pogut evitar del tot les inundacions, està clar que les pèrdues humanes, materials, econòmiques etc... si ho haguéssin pogut evitar. La meva opinió personal, sincera, és que el canvi climàtic poc hi ha tingut a veure, més ha estat per les ments calentes per construïr i urbanitzar.
Coef. d'escolament extrets de
Wikipedia. Coeficients d'escolament.
Wikipedia. Riada del camping de Biescas.
dijous 18 d’octubre de 2007
El sol, la lluna i el trèmol
·El sol festeja
El sol festeja l'albe platejat, el trèmol i'l xiprer;
a l'ombra de les parres on floreix la barrusca, se junten les parelles;
música de petons desvetlla l'aire i'l regalim de la font mormolada
va á perdre’s en els prats dessota les voleres.
del llibre 'Crisantemes'
Alexandre de Riquer
(Calaf, 1856 - Palma de Mallorca, 1920)
·
·En la fosca de la nit
* * *
En la fosca de la nit, quan gemeguen els pins,
quan els arbres del somni s’enlairen,
quan el vent amida els prats,
el meu cor es desvetlla.
Sota el clar de lluna brillen els camps,
els pollancs, la perera, el trèmol,
dialoguen molt baix
amb algú del més enllà.
Totes les cambres de l’eternitat són obertes,
les nostres ànimes ja no estan aclaparades,
els reflexos d’or fulguren vers nosaltres:
t’adones que ja no ets sol.
* * *
Srečko Kosovel
(Sežana - Eslovenia, 1904–1926)
Traducció de Josep Palau i Fabre
·
·· Fotos : [ Jordi's ] · [ Lalallallala ] · [ dig_stew ] ·
·
El preciós trèmol
aquests fotons que s'escapen espai enllà •
El trèmol és un arbre preciós, de la família de les betulàcies em sembla. És, si no m'equivoco, el bedoll verd. Hi ha el blanc, característic del solei de la muntanya mitja, dels boscos boreals del Canadà, de Sibèria i de la Patagònia nord, i el verd, que l'acompanya, fent tremolar totes les fulles de revers blanquinós i pubescent quan l'acaricia la més mínima brisa. També poblaven la plana europea i l'americana. Encara se'n veuen imponents vestigis entre l'asfalt. Són arbres molt útils alhora que estètics: per citar-ne només uns quants usos, les seves gemmes, que surten enmig de l'hivern, són comestibles i segreguen una melassa que alimenta molt, providencial quan es té moltíssima gana.
Per provocar una bona època de pluges, com les d'abans, potser haurem de demanar als russos que ens deixin aquesta nova potent bomba no radioactiva. En tirem unes quantes al mar i a esperar que plogui... aigua amb sardines a la brasa.
dimecres 17 d’octubre de 2007
Agrobiodiversitat: aprendre dels qui en saben
Les llavors natives són la nostra identitat i futur
Les llavors natives són la base de la nostra vida, cultura i identitat, ens permeten produir aliments sans i diversificats, són el fonament de l’agricultura ecològica i garanteixen la sostenibilitat dels ecosistemes i la sobirania alimentaria. Defensam les nostres llavors i coneixements tradicionals.
La globalització de l’economia imposada als nostres països a través d’acords i tractats internacionals, lesiona la sobirania de les nacions, afecta la diversitat biològica i cultural, fomenta la sobre explotació dels recursos naturals i vulnera la sobirania alimentària, especialment de les poblacions indígenes i camperoles. A les darreres dècades, els recursos genètics i especialment la biodiversitat existent en els nostres territoris han adquirit un gran valor econòmic i estratègic per a la industria biotecnològica, com són les transnacionals farmacèutiques, de llavors, agroquímics i aliments.
La privatització de les llavors es realitza mitjançant l’aplicació de la propietat intel·lectual (patents i drets d’obtenidors vegetals); aquests recursos i coneixements són obtinguts de les nostres comunitats a través de la biopirateria.
No a la importació i producció de transgènics
Els organismes genèticament modificats (OGM), també coneguts com transgènics, són aquells organismes als que, a través de la enginyeria genètica se’ls ha introduït gens d’altres espècies, provinents de plantes, animals o microorganismes, per a generar propietats alienes a la seva estructura natural. Actualment la majoria dels cultius transgènics produïts en el món són soja, blat de les Índies, cotó i canola, els quals en general tenen dues característiques: plantes tolerants als herbicides i cultius Bt que els fa resistents a algunes plagues. Aquestes llavors transgèniques i el paquet tecnològic lligat a elles, com és l’ús d’herbicides i insecticides, són patentats per unes poques empreses transnacionals com: Monsanto, Syngenta, Dupont, Pioneer, entre altres.
Les empreses transnacionals obliguen als agricultors a firmar contractes que els impedeixen vendre, guardar o intercanviar llavors sense pagar drets per el seu ús, fet que viola el “dret de l’agricultor” consagrat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació – FAO.
La nostra sobirania alimentaria com a dret a l’alimentació.
Les polítiques agrícoles i ambientals dels nostres països estan basades en la privatització, la monopolització i l’explotació irracional dels recursos naturals. Enfront d’aquests models econòmics, les comunitats indígenes, camperoles i afrodescendents, implementen propostes productives basades en l’agricultura sostenible, la mateixa que reconeix a les llavors com patrimoni dels pobles al servei de la humanitat, valora i promou l’agricultura ecològica, la sobirania alimentaria i el dret a viure d’allò que produeixin d’una manera digna i independent.
Els governs i les polítiques agràries han de reconèixer la contribució dels nostres pobles en la creació, millora i conservació del patrimoni genètic i de l’alimentació.
Per a més informació: semillas de identidad
dimarts 16 d’octubre de 2007
Llimoners fluorescents
Recreació de llimoners fluorescents a Barcelonadilluns 15 d’octubre de 2007
Malalts de sostenibilitat
Estava per comprar algun llibre sobre arbres al mercat de Sant Antoni quan vaig veure per casualitat un nou centre cívic. Tenia aspecte de funerària. Rera una façana més negra que el carbó em vaig trobar amb la mateixa novel·la de sempre: arquitectura de dubtosa funcionalitat atemptant contra uns quants arbres.
començant per la substitució, abans de 2010, de la motorització diesel que emet partícules, però poc NO2, tot s'ha de dir per gas, hidrogen o altres combustibles 'nets' en tots els vehicles públics pesants (autobusos, camions d'escombraries i bombers, etc.).diumenge 14 d’octubre de 2007
Sobre un individu anomenat Al Gore
Nombrosos ambientalistes argentins s’expressaren sobre la seva visita, no per agrair-li sinó per a repudiar-lo.
“Denunciam a Al Gore com el nou colonitzador i publicista del negoci global i a la seva pel·lícula “Una veritat incòmoda”, que despulla veritats a mitges per a no incomodar als seus finançadors: les petrolieres, les de planters de llavors i les automotrives”, diu
És precís puntualitzar que Gore va anar a Bones Aires no per a fer sermons en general sobre l’escalfament global, sinó per a donar suport específicament a una de les seves propostes: els agrocombustibles, també coneguts com biocombustibles o cultius energètics. Estava participant en el primer Congrés Americà de Biocombustibles, una trobada de polítics i empresaris amb un preu d’entrada de 500 dòlars per persona.
El Grup de Reflexió Rural (GRR), una de les organitzacions que participà de la trobada de Gualeguaychú, tractà repetides vegades de contactar amb Gore per a comunicar-li les seves raons per oposar-se als agrocombustibles, però sense obtenir resposta.
En un document que porta el títol eixut de “El Nostre Repudi a
“Al Gore tampoc té en compte la realitat que mostra que l’actual producció dels monocultius de matèria primera per a agrocombustibles ja està precipitant la desertificació de les millors terres del planeta”, continua el comunicat. “Que aquesta producció, ara mateix, abans de l’entrada en vigor de les metes proposades per els països que seran els consumidors massius dels agrocombustibles, ja està expulsant a les poblacions camperoles i indígenes dels seus llocs, deixant així les produccions de subsistència i provisió local, sigui per medi de les fumigacions o directament a mans de forces policials, militars o paramilitars locals”.Fa menys d’un any varies organitzacions, incloent-hi “Oilwatch” i la “Red Latinoamericana contra los Monocultivos de Arboles”, proclamaren que “els cultius energètics creixeran... a costa dels nostres sistemes naturals. La soja es projecta com una de les principals fonts per a producció de biodiesel, però és un fet que els monocultius de soja són la principal causa de destrucció del bosc natiu a Argentina, del bosc humit tropical amazònic a Brasil i Bolívia, i de
Però Al Gore no se n’ha donat compte de tot això. Ell segueix promovent per tot el món als agrocombustibles com una alternativa energètica sustentable. Tal postura és incomprensible si hom coneix el transfons d’aquest individu. Qui és Al Gore? I què va fer amb la seva vida abans de realitzar la seva famosa pel·lícula?
El vicepresident Gore
Entre 1993 i 2000, Gore fou vicepresident dels Estats Units, l’home número dos de l’administració Clinton. A la seva campanya electoral, el candidat presidencial Bill Clinton va posar a la seva papereta a Gore, llavors senador per l’estat de Tenesse, per a guanyar-se als votants ambientalistes, doncs com a governador de l’estat de Arkansas, Clinton va tenir un rècord ambiental repudiable. El sector ambientalista va estar encantat amb la idea de tenir a Gore a la vicepresidència, doncs ja aleshores ell havia passat la seva carrera política presumint de lluitador ecologista –havia fet tot un espectacle de la seva compareixença a
Una vegada a la vicepresidència del país més contaminador del món, què va fer per a combatre l’escalfament global? Res.
Per començar, l’administració Clinton Gore, es negà a signar el Protocol de Kyoto, acord internacional per a reduir les emissions de gasos que causen l’escalfament del planeta. A la seva pel·lícula, Gore no menciona això i a més té l’atreviment d’exhortar als polítics del seu país que donin suport al Protocol. A més a la pel·lícula té la barra de dir amb molt orgull que ell va estar present a Kyoto per a la firma de l’acord el desembre de 1997.
En la seva defensa, una persona em va dir que el pobrissó era només el vicepresident i no el president, que per tant l’afer no era a les seves mans, que no tenia la darrera paraula. Idèntics arguments empraren els acusats en el judici de Nuremberg després de la guerra mundial: “Jo no manava, jo només seguia ordres”. Nazis d’alt rang com Goering segurament es varen valer de tals raonaments. Imagineu-vos un acusat de l’escandol de frau de la companyia Enron explicant-li al jutge: “No fou la meva culpa. No hi havia res que jo pogués fer. Jo només era el vicepresident de la companyia”. De la mateixa manera que tals arguments són evasives covards en el cas dels oficials nazis i criminals corporatius, també ho són en el cas de Gore.
No només Gore fou l’home número dos a l’administració Clinton, sinó que fou explícitament posat a càrrec de tots els afers ambientals, domèstics i internacionals. Així que dificilment pot haver estat aliè a la decissió de l’administració de no signar el Protocol. Ell hagués pogut dir qualque cosa, hagués pogut protestar públicament.
Alguns han defensat aquesta inacció, assenyalant que el Congrés era llavors controlat per la ultradreta republicana.
Sembla ser que llavors, Clinton i Gore estaven exonerats per la seva manca d’acció. Però qualsevol persona amb alguna familiaritat amb la política com activitat humana sap que existeix qualque cosa anomenada lideratge. Aquesta és una qualitat que es ressalta especialment a moments d’adversitat extrema. Clinton hagués pogut signar una ordre executiva per ficar el país en el Protocol.
Els republicans mai han usat l’oposició demòcrata com excusa per a no complir amb la seva agenda, però els demòcrates estan acostumats a usar l’oposició republicana com excusa per a rompre les seves promeses i trair els seus compromisos.
És il·lustratiu contrastar aquesta actitud submisa i resignada amb la forta i viril batalla que Clinton i Gore emprengueren el 1993 per aconseguir, fos com fos, la ratificació del Tractat de Lliure Comerç de Nordamèrica (TLC). Lluitaren amb dents i urpes en contra de l’oposició, que consistia en sectors progressistes, sindicalistes i ambientalistes, i legisladors del seu propi partit. Gore va ser l’encarregat d’exterminar l’oposició ambientalista, comanda que acceptà gustosament. Per apaivagar aquest sector, proposà que el TLC inclogués un acord paral·lel que atendria qualsevol dany ambiental directament causat per el Tractat.
La gran majoria dels grups ambientals, incloent-hi Sierra Club, Greenpeace i el moviment de justícia ambiental, identificà l’oferiment com una trampa, com una mesura insignificant que a penes faria osca contra el nefast impacte ambiental que tendria el TLC. Tan mateix, set grups varen rompre files, acceptaren l’oferta i es llançaren de ple a la campanya en pro del Tractat, desfent així un combat fraticida. Aquests grups, amb el malnom dels “Set Pocavergonyes” (The Shameful Seven), inclogueren a EDF, NRDC i World Wildlife Fund. Amb la seva ajuda, Gore va poder argumentar que el moviment ambientalista donava suport al TLC, i que per tant no seria dolent per l’ambient.
Gore i Occidental
A “An Inconvenient Truth”, Gore fa un sentit mea culpa perquè la seva família sembrava tabac, producte que matà i segueix matant a milers de ciutadans d’Estats Units a l’any, incloent-hi la seva germana fumadora, que morí de càncer de pulmó. Però no diu res de la lucrativa relació carnal de la seva família amb la petrolera Occidental.
Segons
“Gore ha tengut una llarga relació amb Occidental Petroleum, que ha estat enormement beneficiosa per a la companyia. El difunt cap d’Occidental, al controvertit Armand Hammer, li agradava dir que tenia al pare de Gore, el senador Albert Gore, pare, “a la meva butxaca”. Quan Gore, pare, deixà el Senat el 1970, Hammer el contractà per 500 mil dòlars a l’any. Pel que fa a allò personal i professional el, aleshores, vicepresident s’ha lucrat d’Occidental. Fins al dia d’avui segueix obtenint 20 mil dòlars a l’any d’un tracte de terres a Tenesse entre el seu pare i Hammer. El mont total (per a l’any 2000) és de sobre 300 mil dòlars. La relació personal entre el Gore jove i Hammer fou molt propera durant la dècada dels 80, incloent-hi viatges en el jet privat de Hammer i les seves constants contribucions a les campanyes electorals.” (Pres de “The Buying of the President
Lewis i el CPI ens informen també que fou Gore qui li recomanà a Clinton que vengués a Occidental 47 mil acres de jaciments petroliers a Elk Hills, Califòrnia. Fou la major privatització de terrenys públics a la història dels Estats Units, una transacció que triplicà les reserves d’Occidental al país. El mateix dia en que fou anunciada la venda, Gore estava oferint una xerrada envers de la cosa terrible que és l’escalfament global.
Occidental també és acusada de genocidi contra el poble U’Wa a Colòmbia. El Febrer de 2003 els líders U’Wa declararen que el Pla Colòmbia facilitava la invasió de petrolieres com Occidental a les seves terres. Incidentalment, pobles indígenes com els U’Wa i els Huaorani d’Equador, possiblement han fet més per a combatre l’escalfament global en, literalment, posar les seves vides en joc per detenir l’explotació petroliera, que tots els ambientalistes del món junts. Però tan mateix Gore no els dona la més mínima paraula de reconeixement, ni tampoc se’ls reconeix la seva lluita a les negociacions del Protocol de Kyoto.
La veritat sobre Kyoto
Parlem del famós Protocol. Què estipula aquest acord? Contràriament al que creuen molts ambientalistes, no compromet als països signants a retallades substancials en les seves emissions. Els signants es comprometen a reduir-les a un 5’2% davall dels nivells emesos el 1990 per a l’any
I com si això no fos depriment, l’autor anglès George Monbiot ens informa en el seu exhaustivament documentat llibre “Heat” que per evitar una catàstrofe global sense precedents és necessari que Estats Units, Canada i Austràlia redueixin les seves emissions en un 94% per a l’any 2030. Després de llavors, serà massa tard. Amb aquesta realitat, no és possible que els ambientalistes donin suport al Protocol de Kyoto sense a la vegada sentir un poc de vergonya.
Si bé els governs firmants no tenen molta motivació per reduir les seves emissions, sí tenen molt d’entusiasme per a la compra i venda de drets a contaminar l’atmòsfera. Aquests drets estan codificats els mecanismes “flexibles” del Protocol, que permeten als contaminadors corporatius evadir les seves obligacions de reduir les seves emissions, mitjançant la compra i venda d’abocadors de carboni, coneguts també com actius de carboni, o contrapesos o dispenses de carboni (offsets).
D’això és del que parlava Gore quan els congressistes republicans pretengueren ridiculitzar-lo en mostrar-li a la cara que el seu estil de vida requereix la crema de grans quantitats de combustible fòssil, per exemple per els seus nombrosos viatges amb avió. Ell respongué que l’impacte ambiental de les seves activitats és neutralitzat mitjançant uns “offsets” de carboni que ell compra. Però aquesta opció de comprar indulgències per hom redimir-se dels seus pecats de carboni té el repudi d’ecologistes i la societat civil del món sencer.
“Comerciar carboni no aportarà a la protecció del clima de
La declaració fou publicada el 2004 per representants de moviments populars i ens no governamentals que es reuniren a Durban, Sudàfrica. Els firmants inclouen organitzacions de Samoa, Índia i Brasil,
El document assenyala que entre els jugadors del comerç de carboni hi figuren els culpables de l’escalfament global, i denuncia que aquestes institucions estan usant la crisi ambiental que elles mateixes causaren com justificació per apropiar-se de més recursos naturals. “Governs, agències que subvencionen crèdits per exportadors, corporacions i institucions financeres internacionals continuen donant suport i finançant l’exploració i extracció de combustible fòssil i altres activitats que empitjoren l’escalfament global, com la degradació i destrucció de boscos en una escala massiva, mentre que només dediquen sumes irrisòries a l’energia renovable”.
“La distribució de dispenses de carboni constitueixen un dels majors projectes per a la creació i distribució regressiva de drets de propietat a la història humana, si no el major”, planteja Larry Lohman, de l’organització britànica The Corner House.
En definitiva, les falses solucions que proposa no atenen per a res les causes de fons del canvi climàtic, que sorgeixen de relacions econòmiques i geopolítiques que afavoreixen a minories privilegiades a costa de la resta del món. No cerquem res d’individus com ell, que es fan lucratives carreres predicant i moralitzant. Millor aprenguem dels U’Wa i els Huaorani, i de molts altres pobles tradicionals i indígenes, els qui a canvi de res, sense tenir un sol cèntim, i pràcticament sense rebre agraïment de ningú, ho donen tot en la seva lluita per detenir l’expansió de l’extracció petroliera. Això sí és protegir l’ambient.
De Biodiversidad America Latina
Al Gore i el canvi climàtic
dissabte 13 d’octubre de 2007
Grans amics
És difícil trobar bons amics, més encara deixar-los i impossible d’oblidar-los.I si et pares a pensar, estas envoltat d’amics que, a més, són els que conscient o inconscientment t’ajuden a seguir endavant.
Els meus primers amics sense carn ni ossos;
·No és que estigués molt relacionat amb el món rural, no he crescut a pagès però em passava hores en aquests entorns bé perquè força amics meus si són pagesos o bé perquè el joc preferit amb els amics era fer les típiques “cabanyes”, suposo que com tots els que més o menys ens hem criat en un poble. A més, la gran persona que em va cuidar de petit m’havia mostrat i ensenyat el món vegetal, una col·lecció de plantes que cuidava diàriament i que van despertar en mi un gran interès i curiositat ja de ben petit. El que més curiositat em despertava era el fet d’haver-les de regar o el fet que perdéssin la fulla.... en fi.
Poder parlar amb amics d'amics sense carn ni ossos;
Al manejar internet, buscava sovint llocs on parléssin de qualsevol cosa relacionada amb els boscos, la natura, els ecosistemes etc..., em vaig recorrer més de la meitat dels blocs en català sense resultats massa satisfactoris, fins que un dia vaig descobrir Amics arbres · Arbres amics. Des d’aleshores, visitava sovint el bloc per veure les noves publicacions, realment era un lloc de visita obligada; escrits molt interessants i d’allò més variats.
Quan menys m’ho esperava i en època d’exàmens em van fer una proposta. Al penúltim dia d’abril, en Joan Vicenç, que m’aportava diàriament punts de vista més que interessants però sobretot aquell estat espiritual que si tothom el tingués tant arrelat, probablement les coses aniríen millor, m’oferia entrar al bloc que visitava tant sovint.
Ja formava part de l’equip, el bon tracte amb el que vaig ser rebut m’havia animat a escriure. Al principi tenía força incertesa, tots els escrits que havia llegit a amicsarbres, amb coneixements molt ben fundamentats, tenien una vessant força pedagògica i espiritual i jo en aquest sentit sempre he mostrat tenir pèssimes qualitats. En tot moment, he notat que sempre han confiat en les meves aportacions, tots tenim punts de vista diferenciats (al principi em feia certa por), però a mi això m’ha enriquit molt, m’ha obert la ment i he après coses noves perquè al cap i a la fi la diversitat enriqueix.
Sobretot busco una cosa; Apendre! soc conscient que encara em manquen moltes coses per saber, i també sé que molta gent sap molt però que evidentment, el primer que s’els ocurreix no és venir-m’ho a explicar, és per això que escrivint al bloc de ben segur que molts poden aportar opinions, punts de vista i coneixements nous, que valen molt.
Haig d’agraïr profundament a en Francesc, a més d’obrir-me les portes i rebre’m magníficament al bloc, m’ha mostrat punts de vista que m’han fet mirar més enllà i ser més crític. La seva bona gestió del bloc ens ha permès de continuar sobre rodes amb el bloc, el servei de consultes via correu i el gran equip que s’ha forjat ha estat gràcies a ell i a la seva manera de ser. Endavant per les noves incorporacions, Josep i Josep Enric. Pel Joan Vicenç, que ja us n’he parlat ;), sense ell no hagués estat possible.
Pel Rafel, que de ben segur que ens té preparat un escrit com els que he pogut llegir en anteriors publicacions i per la Susana que tant aviat com pugui tornarà a la càrrega. També vull destacar les aportacions de la Zel i els comentaris dels que molt sobint ens visiten. Tots molt bona gent.
Endavant!
divendres 12 d’octubre de 2007
amicsarbres
Congriant sabers, congriant amistats
Joan Vicenç Lillo i Colomar.
11 d’octubre de 2007.
dimecres 10 d’octubre de 2007
El Xé
"El company, Montané i jo estàvem repenjats contra un tronc, parlant dels nostres respectius fills; menjàvem la magra ració –mig xoriç i dues galetes- quan sonà un trò; una diferència de segons només i un huracà de bales –o al manco això li semblà al nostre anguniat esperit durant aquella prova de foc- queia sobre el grup de 82 homes. El meu fusell no era dels millors, deliberadament ho havia demanat així perquè les meves condicions físiques eren deplorables després d’un llarg atac d’asma suportat durant tota la travessa marítima i no volia perdre un arma de les meves mans. No sé en quin moment ni com varen succeir les coses; els records ja són borrosos. Record que, enmig del tiroteig, Almeida –aleshores capità- va venir al meu costat per demanar les ordres que hi havia, però ja no hi havia ningú allà per a donar-les. Segons vaig esbrinar després, Fidel tractà d’agrupar a la gent en el canyissar proper, on s’hi havia d’arribar només creuant la bardissa de la vorera. La sorpresa havia estat massa gran, les bales massa espesses. Almeida va tornar a fer-se càrrec del seu grup, en aquest moment un company va deixar una caixa de bales quasi al meus peus, li ho vaig indicar i l’home em contestà amb una cara que record perfectament, per l’angunia que reflectia, una cosa així com “no és hora per a caixes de bales”, i immediatament va seguir el camí del canyissar (després va morir assassinat per un dels esbirros de Batista). Potser aquesta fou la primera vegada que vaig tenir davant meu plantejat el dilema de la meva dedicació a la medicina o el meu deure de soldat revolucionari. Tenia davant meu una motxilla plena de medicaments i una caixa de bales, les dues pesaven molt per a ser transportades juntes; vaig prendre la caixa de bales deixant la motxilla per a creuar la clariana que separava les canyes. Record perfectament a Faustina Pérez, de genolls a la bardissa, disparant la seva pistola metralladora. Prop de mi un company anomenat Arbentosa, caminava cap al canyissar. Una ràfega que no es distingí de les altres, ens arribà a tots dos. Sentí un fort cop en el pit i una ferida en el coll; em vaig donar a mi mateix per mort. Arbentosa, vomitant sang per el nas, la boca i la ferida enorme de la bala quaranta cinc, va cridar una cosa així com “m’han matat” i començà a disparar de manera boja, doncs no es veia a ningú en aquell moment. Li vaig dir a Faustino, des d’en terra, “m’han fotut”. Faustino em va donar una ullada enmig de la seva tasca i em va dir que no era res, però en els seus ulls es llegia la condemna que significava la meva ferida.
Vaig quedar estès; vaig disparar un tir cap a la muntanya seguint el mateix obscur impuls del ferit. Immediatament, em vaig posar a pensar en la millor manera de morir en aquest minut en que semblava tot perdut. Vaig recordar un vell conte de Jack London, on el protagonista, repenjat en un tronc d’arbre es disposa a acabar amb dignitat la seva vida, en saber que estava condemnat a la congelació, a les zones gelades d’Alaska. És la única imatge que record. Algú, de genolls, cridava que ens havíem de rendir i es va escoltar una darrera una veu, que després vaig saber que pertanyia a Camilo Cienfuegos, cridant: “Aquí no es rendeix ningú...” i una paraulota després. Ponce s’acostà cridant, amb la respiració anhelant, mostrant un tret de bala que, aparentment, li travessava un pulmó. Em va dir que estava ferit i li vaig dir, amb tota indiferència, que jo també. VA seguir Ponce arrossegant-se cap al canyissar, així com altres companys il·lesos. Per un moment vaig quedar sol, estès allà esperant la mort. Almeida va arribar fins a mi i em donà ànim per a seguir; a pesar dels dolors, ho vaig fer i entràrem al canyissar. Allà vaig veure al gran company Raúl Sánchez amb el seu dit gros destrossat per una bala i Faustino Pérez que li embenava a devora un tronc; després tot es confonia enmig de les avionetes que passaven baix, tirant alguns trets de metralladora, sembrant més confusió enmig d’escenes a vegades dantesques i a vegades grotesques, com la d’un corpulent combatent, que volia amagar-se darrera una canya, i un altra que demanava silenci enmig de l’enrenou de bales enorme sense que sabéssim ben bé per què.
Es formà un grup que dirigia Almeida i en el que hi érem a més el que és avui comandant Ramiro Valdés, en aquella època tinent, i els companys Chao i Benítez; amb Almeida al cap, creuàrem la darrera clariana del canyissar per assolir la muntanya salvadora. En aquest moment s’escoltaren el primers crits: “foc”, en el canyissar i s’aixecaven columnes de fum i foc; encara que això no ho puc ben bé assegurar, perquè pensava més en l’amargor de la derrota i en la imminència de la mort, que en l’esdevenir de la lluita. Caminàrem fins que la nit ens impedí avançar i resolguérem dormir tots junts, amuntegats, atacats pels moscards, tenallats per la set i la fam. Així fou el nostre bateig de foc, el dia 5 de desembre de 1956, als voltants de Niquero. Així s’inicià la forja del que seria l’exèrcit Rebel".
Ernesto Guevara de
Ha desaparegut una palmera
Al director de Parc i Jardins de Barcelona:
De festuc i pistatxo
·Paraules embolicades
Un camacuc, ruc i caduc,
troba un samaruc, poruc i festuc.
I el camacuc amb retruc
li digué al samaruc:
amb aquest aixopluc no puc
agafar el trabuc del duc.
Embarbussament de Bibliopoemes
·
·Wa yeah!
Jo cant sa lluna i s'estrella,
sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant es cafè i sa galleta,
quan dius tu podries ser meu,
què sexy, que dolça i que freda,
oh yeah!
Sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un bidet,
cosmètics i Margaret Astor
ja sé com s'escriu Juliette.
Jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també,
un llapis d'Ikea, un pistatxo,
oh yeah!
Què divertit lo que escric
quan estic avorrit,
per exemple es teu cos,
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos a damunt,
per exemple, es teu llit
de penombra i llençols
amb es termo espenyat,
per exemple dormits ...
Jo cant sa lluna i s'estrella,
sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré,
galàpets, nenúfars, princeses,
oh yeah!
Què divertit lo que escric
quan estic avorrit,
per exemple es teu cos,
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos a damunt,
per exemple, es teu llit
de penombra i llençols
amb es termo espenyat,
per exemple dormits ...
Joan Miquel Oliver
Cançó del grup ‘Antònia Font’
·
Wa yeah! · Cançó del grup ‘Antònia Font’
·
·· Fotos: · [ Oupi ]· [ Mhln ] · [ Stellamaria ] ·
·
El festuc o pistatxer
D'un verd cridaneruna rega a l'hort
Festuc, pistatxo
LlentiscleEl festuc o pistatxer és parent del llentiscle, Pistacia lentiscus, arbust de fulla menuda, propi de les màquies i dels boscos mediterranis. Del llentiscle o mata, arbust espès i espinós, se'n fan tanques vegetals. Dels fruits i de les llavors del llentiscle, se n'extreia oli per al llum. La grana del llentiscle ha servit d'aliment per als ocells i per al bestiar, tret de les vaques, que vénen malaltes i fan la llet dolenta. A Grècia en fan el màstic —és famosa la mastika de Quios—: és una resina per mastegar, que desprèn un perfum molt especial i adient per deixar de fumar i per a les genives. La gent del món rural han mastegat brots de llentiscle per reforçar o per guarir les genives; per això mateix s'han fet aigües o infusions amb fulles d'aquest vegetal per glopejar. El pistatxer també és parent de la noguerola (P. terebinthus), de la qual també s'extreu una resina: la trementina, anomenada terebinthos i terebinthina pels grecs i llatins; després també se n'ha dit trementina de les oleoresines de diverses coníferes. Les fustes de llentiscle i noguerola són apreciades en ebenisteria. Les mates de llentiscle són molt combustibles.
· Fotos : · [ Absolut_Citron ] · [ Yedoneta ] ·
dimarts 9 d’octubre de 2007
Aprofitaments forestals. Alternatives
La fusta ha estat el recurs més conegut i valorat però també el que més ha estat en el punt de mira de molts silvicultors, ara apareixen noves tendències i nous mètodes de gestió que contemplen els diversos recursos i que, tot i dificultar-ne la gestió, crec que en beneficien la persistència; La silvicultura multifuncional.
La silvicultura multifuncional ja no busca només l'obtenció de fusta, no només observa el bosc com un conjunt d'arbres de tronc recte que aniràn a trituració, palet o a fusta de qualitat, sinó que observa el bosc d'una manera molt més complexe sobretot perquè les demandes al bosc han augmentat i ara són més variades i complexes; El bosc protector, els diferents recursos (excepte la fusta) van en augment, valor paisatgístic, faunístic, cinegètic, lúdic....
La contribució dels diversos recursos al sector és encapçalada principalment pel que es cataloga com a altres productes (on entrarien els bolets, els pinyons, la tòfona, els fruits...) i representa el 41%, en segón lloc hi ha la fusta amb un 30%, en tercer lloc la caça i la pesca amb un 22%, en penúltim lloc la llenya amb un 5% i en últim lloc el suro amb un 2% (segons Raddi, 1997).
De la categoria "altres productes", el que segurament està rebent més atenció són els bolets, i per això ja s'en han fet múltiples estudis sobre producció, tots ells força variats segons la zona (En boscos del Solsonès els estudis han dónat valors de 45 kg/ha. (Bonet i Col., 2005) a 14 kg/ha (Martinez & Colinas. in prep.)) i fins i tot hi ha dades que estimen que els ingressos derivats de l'aprofitament dels bolets en els boscos més productors de pi roig podrien duplicar els obtinguts amb la fusta.
Actualment es busquen alternatives davant la crisi fustanera i pastoral, que ha abocat a molts propietaris a abandonar definitivament els seus boscos, oportunitat més que bona per establir nous marcs de gestió i per tenir en compte les demandes anteriors. L'objectiu principal d'aquestes alternatives és evitar el despoblament rural i que el propietari no abandoni les seves terres. Sempre dintre d'una concepció protectora que impliqui i garanteixi la conservació de zones rurals i boscoses, i que per tant ofereixi també beneficis ecològics a l'entorn.
Una de les pràctiques que s'estan desenvolupant a Catalunya i que responen a l'objectiu esmentat, és la plantació d'alzines micorritzades amb tòfona, plantacions destinades sobretot en antigues zones de cultiu o zones que han patit incendis forestals.
La tòfona a Catalunya ha estat bàsicament fins als anys 50 trobada de manera silvestre en boscos d'alzina, els canvis que han patit aquests i el descens en l'aprofitament tradicional han fet disminuïr en picat la producció i algunes zones tradicionalment tofonaires han deixat de produïr, motivat sobretot, segons Santiago Reyna, per els augments en l'espessor dels boscos, tot i que contempla més causes com per exemple l'augment de presència de senglar, els incendis, les males pràctiques culturals etc...
L'aprofitament de la tòfona requereix molta informació i dades al respecte que hom pot trobar a la web i en molts llibres que s'han escrit al respecte, però cal tenir en compte que no requereix l'ús d'insecticides ni fertilitzants i en quant a requeriments hídrics com a molt caldria una instal·lació de reg de suport (utilitzant-lo unicament en períodes molt secs i amb una freqüència molt baixa).
El mercat d'aquest producte és força desconegut (és difícil de trobar-ne, díficilment s'en pot comprar) i encara l'hi cal força empenta però el preu que assoleix és molt alt, sobretot en el cas de la tòfona negra (Tuber melansporum) que en alguns casos s'han arribat a pagar preus de fins a 1000 euros/kg. Normalment el preu sol rondar els 500-600 euros/ kg. i la tòfona d'estiu els 50 euros/kg. Equiparant beneficis, segons Santiago Reyna, un tofonaire obtindria un benefici venent un quilo de tòfona que sería igual al benefici obtingut amb 20 metres cúbics de fusta de pi blanc.
Actualment aquestes plantacions tenen caràcter més aviat experimental tot i que hi ha zones de la Península que ja fa temps que es van desenvolupar i que han donat resultats molt satisfactoris. A Catalunya les plantacions són en general força joves i s'han propiciat sobretot en zones agrícoles abandonades o zones on s'han produït incendis forestals.
Santiago Reyna ressalta els múltiples beneficis ecològics d'aquesta plantació;
·Renda econòmica important en zones deprimides o amb abandonament rural; Millora social.
·Formacions de quercínies; La plantació d'alzines és rentable.
Respecte a aquest punt, moltes zones que es cremen periòdicament estan formades per pins (pinassa, pi blanc) que en el seu moment es van plantar o afavorir per tal d'obtenir més ingressos, la vegetació potencial d'aquestes zones solen ser quercínies o alzines.
·Defensa de l'erosió en cultius abandonats.
·Facilita la recàrrega d'aqüífers.
·No a l'ús de pesticides.
·Defensa contra incendis.
·Millora paisatgística; Zones adevesades o semi-adevesades.
·Millor vigilància i protecció forestal.
·Augment de la biodiversitat; S'afavoreix la qualitat i augment dels ecotons. Zones amb abundància de rosegadors, molt bones per a rapinyaires etc...
Aquí però, cal tenir en compte que pràcticament sempre s'han de protegir aquestes plantacions del senglar. L'efecte negatiu segurament és la instal·lació de pastors elèctrics.
·Foment del turisme gastronòmic i cultural.
Bibliografia molt recomanada al respecte i per qui hi estigui interessat:
“Truficultura. Fundamentos y técnicas”. Llibre guanyador del Premi del Llibre Agrari de la Fira de Sant Miquel de Lleida. A part de ser molt complert, el que em va cridar l'atenció és que és un llibre amb moltes imatges. Truficultura. Fundamentos y técnicas.
dilluns 8 d’octubre de 2007
El rostre de les oliveres
Exposició
Un món fantàstic esdevé art
en troncs d’olivera
les seves fotografies a Can Alcover
F.MARÍ. Palma.
Siluetes d’animals i personatges fantàstics queden incrustades en el troncs de les oliveres centenàries de la serra de Tramuntana. Aquesta és la temàtica central de l’exposició que ahir vespre inauguraren Pere Ferrer, José Sedano i Daniel Ferrer a Can Alcover de Palma.La mostra, titulada El rostre de les oliveres, desdibuixa a través de vint-i-sis fotografies tot un món imaginari a través d’imatges figuratives. L’objectiu de les càmeres dels tres autors fan un repàs a la història llegendària de la nostra illa i, en concret, a la serralada de
OBRA CULTURAL BALEAR CAN ALCOVER
C/ DE SANT ALONSO, 24
07001 PALMA DE MALLORCA
Barcelona Març, 2008
diumenge 7 d’octubre de 2007
Arbres de moltes menes
Dibuixa un arbre
apuigverd@presencia.com
També n’hi ha de soferts, com l’alzina, que resisteix el foc i sobreviu, allà on els altres vegetals claudiquen, esprimatxada i heroica. N’hi ha d’elegància senatorial, com els pins de Roma, que ja apareixen a la pintura del segle XVIII: un tronc musculós que culmina en una copa en forma de núvol verd, amb reflexos minerals. N’hi ha que, com les oliveres de cabells de plata, tenen la carn cansada, molt envellida i, tanmateix, miraculosament persistent. Hi ha molts arbres que amb la tardor calbegen tristament; mentre que d’altres, com les palmeres, porten tot l’any perruca de rastes.
Arbres de tota mena, dibuixaven els que consultaven el psicòleg: alts i prims com el faig o amb formes grasses i fèrtils com la noble figuera, que ja ha acabat de regalar els últims fruits. Però el psicòleg no es fixava en la tipologia de l’arbre dibuixat, sinó en els detalls essencials. Hi ha persones, per exemple, que no dibuixen mai les arrels. “Per què?”, pregunta el psicòleg. “Perquè les arrels estan ocultes i jo no sóc pas un nen que no oblida mai de perfilar els mugrons de la mare que dibuixa vestida”. Aquests tipus són els racionals. Menyspreen el que no veuen, encara que sigui essencial. Les arrels invisibles, enterrades com els morts, alimenten l’arbre, li donen vida secretament. Les arrels són essencials per créixer, per fonamentar l’estabilitat, però també per entendre la profunda sintonia que la vida aparent manté amb l’esperit latent.
Els que menyspreen les arrels es veu que dediquen tota l’atenció al tronc. Procuren dibuixar-lo ben alt, o robust, o recte o, tant se val, poderós. Aquells que prescindeixen de les arrels posen tot l’èmfasi en l’acció que fa l’arbre: créixer, alçar-se, enfortir-se, avançar, engreixar-se, progressar cap amunt, sempre cap amunt. La visió del tronc com a camí d’acció o com a metàfora del progrés no és oposada a la mirada subtil.
El tronc és matèria: fusta per a portes o mobles, certament. Però també és el llibre de l’existència: els nusos de branques tallades, l’escorça amb les arrugues que deixa el temps veloç, i les llàgrimes de la resina, que transporten l’olor de l’ànima dels arbres.
Els d’imaginació més volàtil s’entretenen en les fulles i els ramatges. Identifiquen les branques menudes que uns altres ulls convencionals ignorarien. S’apassionen per la frondositat de les fulles, pels colors canviants de les estacions, pel moviment del fullatge.
El moviment de les fulles és tan musical com caòtic. Fa pensar en el gregarisme de la massa moguda pels vents de la moda, però sobretot en l’estrany guirigall de les nostres ciutats.
Cada fulla es mou i parla, de la mateixa manera que els moviments i les converses de cada passejant es barregen, sense ordre ni concert, amb els moviments i les veus dels altres.
Cada fulla, com cada vida, és preciosa i singular. Plena de passió individual però alhora arrapada les branques de la vida. Fins que la vida cau, també com les fulles, encara que no sigui el temps de la tardor.
Revista Presència
7 d’octubre de 2007
Normes NPTC per a motoserres
Hem de tenir en compte que la motoserra és una eina d'ús habitual en el mon forestal, en el de l'arboricultura, en el de la jardineria, i també és una eina que malgrat la seva perillositat pot arribar a ser d'ús domèstic. I no obstant, sent aquesta eina tan habitual en les feines abans descrites és la màquina industrial que estadísticament provoca més accidents.
Les normes NPTC no són sols un conjunt de normatives escrites en un tríptic que acompanyen a la motosserra en el moment de la compra juntament amb el manual d'instruccions, no, les normes NPTC són unes normes creades per treballadors d'aquelles màquines juntament amb especialistes en seguretat, que són revisades constantment, ja que la tecnologia i la tècnica estan en contínua evolució. I el que és més important, les normes NPTC no son normes buides, ja que hi ha un procés examinador de l'usuari, al qual poden donar aptitud o no, i aquest procés avaluador és extern a NPTC i alhora és sotmès a sí mateix a avaluació. És a dir, que hi ha un cos encarregat de la docència de les normes NPTC, un cos encarregat de l'avaluació dels aspirants, que mai no pot coincidir (un formador mai no pot avaluar un alumne seu), i un cos que vetlla per que cap dels dos quedi anquilosat formant formadors i avaluant avaluadors. Un cop l'aspirant aprova l'avaluació obté (de moment al Regne Unit) dos carnets, un de capacitació i un de professionalitat.Actualment al Regne Unit hom no pot comprar una motoserra sense tenir el carnet de certificació NPTC.
Aquestes normes, han de ser en breu d'aplicació a tot el territori UE.
Amenaces al Parc Nacional Bahuaja Sonene del Perú
Per favor, escriguin avui als membres del parlament peruà i sol·licitin que votin en contra d’una proposta de llei que ha estat recentment presentada i que proposa l’establiment d’una concessió d’explotació d’hidrocarburs a la zona de Candamo, cor del Parc Nacional Bahuaja Sonene. La proposta de llei serà votada en pocs dies.
El Candamo, és una àrea amb un tipus de bosc únic i especial: el bosc de niguls de baixa latitud que només a molt pocs llocs s’arriba a desenvolupar per davall dels 1000 sobre el nivell del mar i que conté una flora i fauna única. A aquesta singularitat, se suma la presència dels turons del Tàvara, serralada de baixa altitud que serveix com a corredor natural per a la fauna i flora de les zones altes i les zones baixes, amb el resultat d’una altíssima riquesa d’espècies. Si s’aprova la llei, aquesta zona seria retallada del Parc Nacional i destruïda totalment.
http://www.salvalaselva.org
Ajudau a salvar la selva tropical i a protegir els drets dels pagesos difonent aquesta informació entre totes les persones i conegueu i que puguin secundar l’acció.
Moltes gràcies per la vostra participació i rebeu una afectuosa abraçada.
Guadalupe Rodriguez
guadalupe@regenwald.org
http://www.salvalaselva.org
NOTA: Aquesta acció també s’ha publicada en alemany a: http://www.regenwald.org
dijous 4 d’octubre de 2007
Han arrencat la Palmera del carrer Cardener
el taronger, el llorer, el caqui, ...?
Amics, avui han arrencat del carrer Cardener una palmera que va plantar l’avi d’en Ramon Muñoz, més conegut professionalment com professor Caroli. Suposo que després arrencaran el til·ler, el taronger, el llorer, el caqui i qualsevol manifestació vegetal que faci nosa al totxo. Parcs i Jardins, en un missatge va dir que es quedarien al seu lloc, i la senyora Mayol va respondre un missatge dient que els arbres serien trasplantats per “tornar a la ciutat”. O sigui que els qui volíem conservar-los al seu lloc, som molts menys dignes de tenir-los que “la ciutat”. Salutacions tristes però cordials i gràcies per la vostra atenció. [2 d'octubre del 2007]
21 juny 2007Atenent el vostre amable correu, respecte els arbres afectats en el c. Cardener de Gràcia, comunicar-vos que tot està en regla. Suposem que us referiu als arbres ubicats en els números 58 i 64 del c. Cardener, propietat dels Laboratoris Almirall, tots ells protegits i amb el compromís escrit que no es bellugaran del lloc actual. També dir-vos que han deixat un dipòsit per tal de garantir la seva continuïtat. Esperant que la informació sigui útil, Cordialment, Oficina d'Atenció Ciutadana, Parcs i Jardins, Institut Municipal, Ajuntament de Barcelona
21 agost 2007En relació als arbres de la finca del c/Cardener, 58-60-62, a què fa referència en el seu correu electrònic, l'informo que en aquesta finca els arbres a protegir i que han estat cedits a Parcs i Jardins són els següents:
1 ut. Phoenix canariensis
1 ut. Fraxinus excelsior
1 ut. Tilia europaea
1 ut. Laurus nobilis
Tenim previst transplantar-los i dur-los a vivers de recuperació. Posteriorment seran retornats a la ciutat. Ben cordialment, Imma Mayol, Segona tinenta d'alcalde. Ajuntament de Barcelona
La bella vellesa del Gingko
Els arbres d’Alaró
Les fulles d’aquest arbre, que de l’Orient
han vengut al meu jardí i l’embelleixen ara
tenen un sentit enigmàtic, que al savi
donen matèria per a la reflexió.
Deu ser aquest arbre estrany un ser viu
que algun dia s’escindí en dues meitats?
o eren dos, que es comprenien tant
i es decidiren fondre en un ésser sol?
La clau d’aquest enigma tan inquietant
crec que l’he trobada en el meu interior:
no endevines tu mateix, pel meu poema
que som únic i doble, al mateix temps, com aquest arbre?
(1815)
Johann Wolfgang von Goethe, (1719-1832)
La fulla del Ginko biloba té forma de petit ventall, bilobulada, dos lòbuls, d’aquí li ve el segon cognom en llatí. En canvi ginko en xinès significa albercoc de plata (gin=plata kyo=albercoc). Els darrers anys aquesta fulla s’ha popularitzada pels nostres entorns per les seves virtuts medicinals. És per això que veïnades i amigues de ma mare venen a cercar-ne del jove ginko que tenim a ca nostra. No les deixen engroguir!. Aquest ginko deu tenir una quinzena d’anys. El vaig plantar enganxat a la curiositat historico-botànica que representa. En Darwin en parlava com “el fòssil vivent”. Fòssils d’aquest arbre se n’han trobat del període Permià, fa 270 milions d’anys. Durant el Juràssic convisqué amb els dinosaures, que s’extingiren. Fa uns 7 milions d’anys desaparegué del registre fòssil de Nord Amèrica. D’Europa va desaparèixer fa com uns 2’5 milions d’anys enrere. El ginko viu s’ha conservat fins als nostres dies gràcies als monestirs xinesos que el veneren com a arbre sagrat. Els europeus el creien extingit totalment fins que el 1690 el botànic alemany Engelbert Kaempfer el va localitzar als jardins del temples japonesos. No he pogut aclarir si el ginko està realment extingit com espècie silvestre o si els exemplars que es troben a la província de Zhejiang a
El ginko té un llarg període de vida, de més de 1000 anys. Es tenen proves de l’edat del més vell de
Quan als seus famosos usos medicinals, la informació que n’he extret del Viquipèdia, parla que els principis actius es troben a les fulles, si bé les llavors són molt usades a la medicina tradicional xinesa. En tot cas els seus usos medicinals poden ser com a neuroprotectors, vasodilatadors perifèrics i cerebrals, protector capil·lar (augmenta la resistència i disminueix la permeabilitat), diürètic, antiespasmòdic etc. És vasoregulador d’artèries, venes i capil·lars. Augmenta el flux sanguini convertint l’extracte de ginko en un tònic venós degut als flavonoides. Està indicat en cas de varius, úlceres, afeccions vasculars de la diabetis... És un dels tractaments fitoterapèutics en la insuficiència vascular senil, arteriosclerosi i els símptomes que provoca, com vertigen, sorolls a l’oïda, pèrdua de memòria i alteracions de l’equilibri. Alguns autors l’han recomanat com a tractament preventiu de l’Alzheimer, en estudis clínics, s’ha comprovat que milloren els símptomes de les funcions cognitives: memòria, atenció, fluïdesa mental... Actua com a antiagregant plaquetari pels gingkòlids B comportant-se com un antagonista dels PAF (factor d’activació plaquetari). té un efecte antiasmàtic inhibint la bronconstricció, també en casos de xoc anafilàctic. Augmenta l’oxigenació cerebral com a preventiu en embòlies cerebrals i l’Alzheimer per l’efecte dels terpens. Redueix la quantitat de radicals lliures el l’organisme, produint una protecció inespecífica dels teixits, així indirectament produeix una acció d’atienvelliment de tipus general. Actua sobre la insuficiència circulatòria cerebral i senil, sobre les seqüeles d’accidents vasculars cerebrals (vessaments, embòlies, trombosis) Sobre els sistema circulatori perifèric actua contra els trastorns vasculars perifèrics: mala circulació a les extremitats inferiors, flebitis, cames cansades, turmells inflats i també és útil en hemorroides i angiopaties (patologies dels vasos). Per via externa, els flavonoides poden actuar estimulant la secreció de les glàndules sebàcies, així pot ser un bon tractament per a la pell seca. Tradicionalment s’ha usat com a remei contra l’asma.
Si en faig tan esment a aquesta particularitat com a remei medicinal és perquè precisament ha estat per això que molta gent finalment ha conegut el ginko i no tant per el interès personal que jo en pugui tenir. La vellesa, per altra part, amb tota la càrrega de noves experiències, no te remei. Si bé ja ho sabeu: un jove bell és un accident de la natura, un vell bell és una obra d’art. Igual passa amb els ginkos bilobulats i respectats.
Una història relacionada amb el llançament pels nordamericans de la bomba atòmica a Hiroshima relata com aquest arbre, situat vora el temple de Housenbou, va sobreviure a la devastació que causà el seu impacte. L’arbre encara és viu, se’l va respectar quan es va construir un nou temple. Per això es parla del ginko com a arbre de l’esperança. A Nagasaki en canvi va ser un caquier qui va resistir els efectes d’aquell enginy destructor inventat pels humans.
4 d’octubre de 2007.
dimecres 3 d’octubre de 2007
Mobbing rural: Diem No !!
El sector agrari és una de les activitats més antigues de la nostra terra, ja que segons els experts, hi ha elements que en demostren la seva existència ja a l’any 7.000 aC. Avui però, la pagesia de les nostres comarques viu cada vegada més una situació d’assajament i marginació que no té cap mena de fonament, malgrat alguns la vulguin disfressar de PROGRÉS.
És impensable que mentre per una banda tots parlem d’ecologia i medi ambient, hi hagi administracions –locals, comarcals ..- que no tinguin clar quin és el sòl agrícola que volen protegir, mentre que per contra, si tenen ben clar quines són les zones que pretenen urbanitzar.
Els pagesos i ramaders, som i hem estat sempre, els PRIMERS INTERESSATS, en la preservació del medi. Per això, si les nostres explotacions tenen dificultats de convivència amb el continu creixement dels nuclis urbans, el que han de fer les diferents administracions és FACILITAR la seva REUBICACIÓ sense que això impliqui una càrrega per al ramader i EVITAR-NE la seva DESAPARICIÓ.
Els nostres ramaders es troben cada vegada amb MÉS REQUERIMENTS, de qualitat, ambientals, de benestar animal.... per part de les ADMINISTRACIONS per aconseguir dur als mercats un producte que després ha de COMPETIR amb aquells que la mateixa administració, ha permès entrar al nostre país SENSE MIRAR A FONS SI REALMENT COMPLEIX ELS REQUISITS que demana als productors catalans.
Les DEJECCIONS RAMADERES han esdevingut l’excusa perfecta per justificar tots els mals de la nostra societat. Som culpables de les males olors, de les contaminacions per nitrats... A NINGÚ NO LI INTERESSA SABER QUE HI HA ALTRE FONTS QUE PODEN SER L’ORIGEN D’AQUESTES SITUACIONS. Però mentrestant, els ramaders cada vegada necessiten més terres per poder complir amb les normatives de dejeccions ramaderes, unes terres cada vegada més cares, en gran mesura a causa de les expectatives que determinades INFRASTRUCTURES generen en el territori. Els que planifiquen infrastructures com el TGV, la MAT, o els POLÍGONS INDUSTRIALS.... decideixen els seus traçats SENSE TENIR EN COMPTE L’IMPACTE QUE PODEN SUPOSAR SOBRE EL SECTOR AGRARI I EL SEU FUTUR.
Però ara, no es conformen a encarir els preus de la terra. Ho fan també sobre els aliments tant humans com animals. I per justificar-se fan anar l’etiqueta dels BIOCOMBUSTIBLES, una paraula que la societat no pot rebutjar.
Una de les grans HIPOCRESIES és que massa sovint es destinen esforços i diners a protegir espècies salvatges, autòctones o reintroduïdes, i ens passem per alt, sense parar-nos ho a pensar que ESTEM PROVOCANT L’EXTINCIÓ DE LA PAGESIA, la protagonista absoluta del MANTENIMENT I LA PROTECCIÓ DEL MEDI AMBIENT.
Per això des de JOVES AGRICULTORS I RAMADERS DE CATALUNYA ens hem fet nostre el crit:
El PAGÈS FA EL PAISSATGE, EL PAISSATGE FA EL TURISME. EL PAGÈS FA EL TURISME.
PROTEGIM LA PAGESIA !!!!
MOBBING RURAL: DIEM NO !!
