dimecres, 31 octubre de 2007

Salvem una orquídia, salvem Son Bosc


Perilla la major població europea d’orquídia de prat (Orchis robusta)

El Govern de les Illes Balears manté paralitzada la protecció de la zona, i mentrestant es tramita un projecte de camp de golf

Ajuda'ns!


L’orquídia de prat (Orchis robusta) és una espècie amenaçada que a Europa només es troba a la zona de s’Albufera de Mallorca. La població total està avaluada en uns 1300 exemplars, dels quals uns 400 es troben dins l’àmbit del Parc Natural i els altres 900 es troben fora, a la zona de Son Bosc (municipi de Muro). Aquesta espècie només es troba a altres dos punt del món (una localitat a Alger i altra a Marroc).

La zona de Son Bosc, a causa dels seus importants valors naturals, fou incorporada al Parc Natural de s’Albufera de Mallorca l’any 2003. Però mesos després Jaume Matas (PP) aconseguí el poder a la Comunitat Autònoma i va anular la protecció de Son Bosc fent retrocedir l’expedient de protecció. Fa més de 3 anys que l’expedient de protecció de Son Bosc segueix paralitzat.

Mentrestant, un grup promotor tramita un projecte per construir un camp de golf en aquesta zona, i en aquests moments ja han demanat la llicència d’activitats a l’ajuntament de Muro.

Així, la realització del projecte que ara mateix es tramita davant l’Ajuntament de Muro suposarà la destrucció de dues terceres parts de la població europea d’aquesta espècie amenaçada.

El nou govern constituït després de les passades eleccions, presidit per Francesc Antich (PSOE) i participat per Miquel Àngel Grimalt (UM) al cap de la Conselleria de Medi Ambient, no ha mostrat fins ara cap interès en desbloquejar la tramitació i protegir la zona, incorporant definitivament Son Bosc al Parc Natural de S’Albufera de Mallorca.

Davant això, demanam la teva col·laboració. Envia un missatge al President del Govern de les Illes Balears i al Conseller de Medi Ambient sol·licitant que protegeixin definitivament la zona de Son Bosc. Omple les teves dades personals i clica el botó "enviar".

Gràcies per la teva col·laboració!


dimarts, 30 octubre de 2007

Baix terra és un bon lloc pel petroli


El president equatorià Rafael Correa i el Ministro d’Energia Alberto Acosta volen deixar el petroli baix terra. Però per poder fer això han de mester l’ajuda internacional i pagaments compensatoris. Dels ingressos procedents del petroli es cobreix la major part del pressupost de l’Estat i una sortida del negoci petrolier sense compensació és dificilment possible a curt i mitjà termini. la conservació del Yasuní és una avantatja per a tota la humanitat. Els estats rics s’han compromès ja desde la Cimera de l’Ambient a Río de Janeiro el 1992, a compensar financerament als països de la conca amazònica.

Si voleu ajudar clicau:



i....


Gaudir de ses Fontanelles

Dissabte 10 de NOVEMBRE
feim un acte per GAUDIR de SES FONTANELLES.

Tal volta serà el darrer pic que les vegem així com estan... o NO!!

Si som molts, podrem fer una CRIDA a totes les institucions perquè aturin el projecte d'Urbanització i REHABILITIN i llevin d'escombraries la zona degradada.
S'Arenal, la Ciutat de Palma i tot Mallorca se mereixen recuperar i guanyar una nova zona humida. No té sentit que es faci un nou Centre Comercial a S'Arenal.

Passejada: A les 12 Hores en front de l'Hotel Java.
Pots arribar-hi en autobús amb les línies 15,17 i 23 de l'EMT.
Si vols arribar-hi en cotxe, has d'agafar l'autopista de Llucmajor i agafar la sortida que indica "Platja de Palma-Ca'n Pastilla"

Bicicletada: A les 11 Hores al Parc del Mar.
Anirem en bicicleta, passant per altres zones amenaçades com són la Façana Marítima i es Carnatge. A les 12 Hores ens unirem a la gent concentrada a l'Hotel Java (enfront de ses Fontanelles) i farem una passejada per la darrera zona humida de Palma.

Vos Esperam a TOTS.

SALVAR SES FONTANELLES ENCARA ÉS POSSIBLE
--

Més informació a:

Son Bosc s'ha d'incloure al Parc Natural de s'Albufera



CASSEROLADA CONTRA EL CAMP DE GOLF DE SON BOSC

El col·lectiu Antigolfos de Muro ha convocat una casserolada per al proper diumenge 4 de novembre a les 11.30 hores davant l'Ajuntament d'aquest municipi per exigir l'aturada del camp de golf de Son Bosc i demanar la seva conversió en Parc Natural.

dilluns, 29 octubre de 2007

diumenge, 28 octubre de 2007

Bacillus thuringiensis II

Matar mosques a canonades

He localitzat el següent document sobre l’aplicació del Bacillus thuringiensis a les pinedes de les Illes Balears. Apart de no compartir, per manca de proves entre altres, la declarada innocuïtat de la bactèria, dues coses que no entenc: com així no diu ni una paraula sobre la manipulació genètica (OGM) de les soques d’aquesta bactèria? i, com és que s’ha encarregat aquest estudi a dos experts del Principat i no de les Illes? (En el ben entès que aplaudeixo la relació normal que hi ha d'haver entre els territoris de la mateixa nació: la dels Països Catalans)

Salut.


INFORME DE L’IMPACTE AMBIENTAL DELS TRACTAMENTS FITOSANITARIS PER AL CONTROL DE LA PROCESSIONÀRIA DEL PI A LES ILLES BALEARS DOCUMENT DE SÍNTESI



dissabte, 27 octubre de 2007

Aigües II

Tots els rius van a parar al mar.
Segurament hom dirà que no, que n'hi ha que van a parar a l'oceà, o que n'hi ha que no van a parar enlloc, simplement acabent morint... però segurament el concepte de mar aquí és diferent al que hom pot pensar. En efecte, la frase significa que les coses segueixen un curs natural.

Si algú entén un riu com aigua que baixa segurament estarà mal-dient de manera inconscient que és l'aigua que sobra, no obstant, tothom sap que això no és així.

Podriem dir que som singulars en matèria de rius, de fet, la història dels rius catalans i de la península ibèrica en general és ben diferent de la resta d'Europa. Com ja és costum en tot allò relacionat amb l'entorn, diferim d'Europa.
Com sempre, l'home intenta esbrinar "què va passar" al planeta abans de que la nostra raça deixés empremta, una de les coses més clares que hi ha és el que tots sabem, el planeta no ha estat mai estàtic ni amb l'absència de l'home.
Un dels efectes més poderosos en quant a dinàmiques naturals han estat les glaciacions, segons diuen, glaciacions han extingit tantes espècies que seria impossible per l'home d'esbrinar-les (si amb prou feines en coneix una petita part de les que actualment viuen al planeta).
Durant les successives glaciacions abans de l'aparició d'una nova era de temperatures més o menys estables i després de travessar una de les glaciacions que més influï en la vida terrestre (Hürm?), al planeta es va començar a forjar un nou escenari als boscos, però també als nostres rius.
Les últimes glaciacions al planeta van provocà una glaciació total dels rius europeus mentre que a la Península aquestes glaciacions no van afectar del tot. Les conseqüències foren que a Europa no hi havia peix viu a cap riu mentre que a la Península... vivien com podien i allà on no es glaçava el riu. Una vegada finalitzades les glaciacions, els peixos d'aigua salada de l'Atlàntic es van anar adaptant a l'aigua dolça i van colonitzar la pràctica totalitat dels rius d'europa (extenent-se totalment pel continent), a la Península el panorama era ben diferent, les espècies que van resistir a les glaciacions continuaven vivint i la barrera pirinàica segurament impedí que els peixos europeus colonitzessin rius catalans.
En efecte, europa començava a tenir peixos als seus rius, peixos modestament recents que s'havien adaptat a l'aigua dolça, mentre que a la península els peixos existents teníen força més història evolutiva i en conseqüència una gran quantitat d'endemismes com els que encara es poden trobar. Això queda reflectit en els endemismes de la Península com per exemple de barb. Mentre a tot europa hi ha una única espècie autòctona de barb, (barbus barbus crec), a la península ibèrica s'en poden trobar vàries fruit de la història evolutiva dels nostres rius; A València tenim el Barbus guiraonis, a Catalunya i Aragó Barbus graellsi, Barbus haasi i Barbus meridionalis, al Sud penínsular el Barbus sclateri.... i d'altres que em deixo.

Però no només som únics en aquest aspecte. Vivim en un indret on sembla que tot són excepcions, no només en quant a clima (aparentment, hauriem de tenir estius plujosos, sobretot a la tarda), sinó també en quant a règim i característiques dels cabals dels rius. No tenim rius com a l'Amazones, que inunden sempre parts importants de la zona inundable en èpoques sempre concretes, éssent prova d'això les moltíssimes evolucions (Reproductores, alimentàries....) que han adquirit tots els organismes associats en aquests llocs. Tampoc tenim en moltes ocasions, rius anomenats "regulars".
De fet, si haguéssim de classificar els nostres rius a escala global més aviat tindrien poc a dir si parléssim de longituds i importància de cabal, però si deixéssim d'observar el riu com aigua que baixa veuriem que la importància d'aquests és molt i molt gran.

De fet, moltes civilitzacions importants han viscut i han aflorat gràcies als rius, Catalunya no n'és una excepció, sense anar més lluny la importància dels rius amb el creixement associat al sector tèxtil. A més han proporcionat sempre un recurs imprescindible per la població (l'aigua) però també aliment (peix).
Tots els seus ecosistemes associats com el bosc de ribera són de vital importància per la biodiversitat i per la obtenció també de recursos (també per la filtració d'aigues, erosió...), cal a dir però, que és avui dia és impossible trobar bosc de ribera en estat natural, sense intervenció de l'home, donat que els terrenys a on créixen són de tanta riquesa edàfica que normalment hi trobem sòl agrícola o bé altres plantacions més productives (Com les pollancredes). Els rius, a més, distribueixen molts dels elements edàfics imprescindibles per a la vida vegetal (Com poden ser molts elements edàfics limitants; fosfor, Magnèsi, en fi, mirant la composició química d'una ampolla Viladrau es pot entendre millor...), prova d'això és la riquesa edàfica que tenen les zones properes al riu o les zones enfonsades.

Si sovint parlem de que els ecosistemes terrestres estan molt desequilibrats per la ma de l'home, adaptats a les necessitats humanes, no podem oblidar però, que tots aquests ecosistemes continuen evolucionant a través d'una dinàmica natural, que sovint i per culpa de males gestions o canvis en els usos, tendeixen a agafar camins nefasts ja sigui afectant als recursos de l'home o bé a la composició de l'ecosistema en si. Prova d'això és la plaga de topillos, hi ha qui diu que es tracta d'un any en que el cicle reproductiu ha propiciat una gran reproducció d'aquests rosegadorsconjuntat amb una millora de les condicions ambientals; és possible que això sigui així, però, i el depredador dels topillos? on és? De fet, els depredadors dels topillos, la majoria de rapinyaires, per aquelles terres ja no hi són, senzillament perquè s'els van carregar, fruit de la intensificació dels cultius, de la destrucció de margeres o dels boscos circumdants a les zones de cultiu. Senzillament no han tingut més remei que perdre-ho tot, cremar el que en diuen madrigueras i anar recollint els topillos en sacs, tot en va perquè aquests ja fa mesos que van destruïr les collites. Però jo em pregunto; com és possible, coneixent la gran reproducció d'aquests organismes i els danys que causen en cultius, que hagin destruït els marges i arbres que en quedaven?? No calen vertaders boscos perquè els rapinyaires facin vida en aquestes contrades, tant sols algunes margeres i alguns arbres vigorosos on puguin fer-s'hi el niu, els rapinyaires són autèntics voraços caçant aquests rosegadors.

Lamentablement aquestes situacions també es donen als rius, que si a més, afegim l'agravant de que precisament les zones properes als rius són on s'hi concentren la major part de l'activitat humana, podem concloure que encara poden estar en pitjors situacions que segons quin ecosistema terrestre.

En estat natural, els nostres rius, tot i la gran endemicitat de les espècies presents, no seríen molt rics en espècies donades les dimensions petites dels rius (Hi ha certa correlació entre la biodiversitat dels rius i el seu numero d'ordre, i el numero d'ordre mesura la complexitat del riu, en general, els nostres rius tenen numeros d'ordre baixos). Poques espècies podriem trobar si no fos per les continuades introduccions d'espècies autòctones, no sempre associades a la pesca com molts pensen, sinó també a la inconsciència de deixar peixos de "peixera" en llibertat pels rius, exemple també són les introduccions de ICONA al 1950 de espècies com la tenca, el gardí...

Si estudiem els requisits perquè un riu estigui en bon estat de conservació, podem intuïr que aquests són molt sensibles, variables com la conductivitat, salinitat, el nitrogen, el fòsfor, l'oxigen dissolt... totes aquestes molt modificades fruit de l'activitat humana, tot plegat incideix en la vida dels nostres peixos, artròpodes, amfibis, vegetació de ribera, vegetació aqüàtica...
No només això, els règims de corrents, els cabals.... sempre modificats per la construcció dels embassaments que, tot i això, no només donen aspectes negatius.

Els embassaments són la modificació de tot un curs de riu per excelència. No només modifiquen el riu allà on es construeixen, sinó que per lleis hidràuliques, es modifica el cabal i règim tant aigues amunt com avall, tot plegat, incideix en qualsevol dels aspectes comentats, sobretot però en la reproducció dels peixos essent també una barrera per aquests. Els aspectes positius, paradoxalment, és que allà on s'han fet embassaments, s'hi ha creat una gran biodiversitat, fins al punt en que hi ha embassaments que són lloc d'excelent parada per aus migratòries i que estan protegides, com pot ser l'embassament de Tarradets. Evidentment, els embassaments són propicis per aquelles aus que volen descansar però també per les llimícoles, essent els llims lloc d'aliment per a elles, a més, un dels efectes dels embassaments és la presència d'aigua freda a cotes baixes del pantà, refugi força preuat en mesos calurosos d'estiu (per les truites per exemple). Es clar però, com ja he dit abans i a part d'aquests aspectes positius, l'embassament modifica tot el riu.

Les canalitzacions dels rius també són un greu impacte, a més de produïr modificacions en la dinàmica dels sediments, crea també impacte en el sentit de que són zones molt impròpies per a la reproducció dels peixos degut a l'absència de zones de refugi per tal de no gastar tant energia per resistir a la corrent. A més de l'artificialització del riu, aquests trams no presenten cap ni un amagatall útil per els peixos.

Moltes de les nostres activitats, infraestructures i abocaments, contribueixen a la variació de les temperatures dels rius, salinització, conductivitat, sediments en suspensió, eutrofitzacions que generen importants faltes d'oxigen i que acaben produïnt la mort dels peixos, però també modificacions d'hàbitats provocat per la construcció d'infraestructures. Els peixos necessiten requisits molt concrets a vegades per poder continuar el seu cicle (per exemple amagatalls per reproduïr-se, o zones "costaneres" al costat del riu...), simples detalls poden alterar-ne les seves poblacions mostrant-se així molt sensibles a canvis.

L'estat de conservació dels nostres rius, en general, és dolent. El llibre d'Història Natural dels Països Catalans així ho reflexa tant pels rius Valencians com els Catalans i pels de Ses illes segons s'intueix al mapa en no tanta mesura. Existeixen molts trams de rius en que no hi ha peixos autòctons, tristament, estan en tant mal estat de conservació (millor dit, no estan conservats) que ni els peixos més tolerables poden viure-hi. Alguns exemples són el Ter, que té parts moderadament afectades per l'home, El tram final de la Tordera, que no presenta peixos autòctons, la conca del Besós és segurament la més afectada, tant el propi riu com els afluents no tenen peixos autòctons excepte les parts més altes, el mateix passa en alguns trams del Llobregat estant la majoria moderadament afectats per l'home....
Tot plegat es reflecteix en l'estat de conservació de les espècies autòctones en que la majoria estan catalogades com a vulnerables i un numero força important en perill. Millor serà dir les que millor conservades estan (perquè si no, no acabaria mai), les espècies autòctones amb menys risc són; La Tenca (no amenaçada), la Madrilla (En menor risc), i algún barb com el Barb comú (En menor risc), les altres 22 espècies autòctones estan catalogades com a Vulnerables o en perill. L'esturió està considerat en perill crític.
Els rius pirinencs sembla ser que no tenen la catalogació de moderadament afectats per l'home.

Si fos veritat això que diuen que la pròxima guerra mundial serà per l'aigua, segurament poc hi tindrem a veure, qui voldria sinó la nostra aigua?

Un tema que m'ha tocat més d'aprop és el de veure com una antiga riera s'amontegava de vegetals aqüàtics de vàries metres, algues que si no recordo malament s'anomenen cladòfores i poden arribar assolir fins a 3 mestres, són símptome inequívoc al meu entendre de variacions del cabal del riu, variacions a la baixa, és a dir, quan el riu ha perdut considerablement força i n'ha disminuït el cabal aquestes solen apareixer. Els meus dubtes barrallaven la posssibilitat de que fos l'absència de pluges d'aquests anys el responsable d'això... però a l'arribar les pluges el cabal no varià ni tant sols mica. Vaig deixar estar el tema donant-me per vençut i no podent donar explicació a aquell canvi fins que em van arribar veus de que el poble més amunt, un poble d'organització força desastrosa que s'endinsa ben bé enmitg d'un bosc, amb prou feines carrers ni iluminació, torres de grans terrenys enmitg d'arbres i enmitg de bosc... doncs bé, el que em varen dir va ser que aquest poble havia preparat una bona trampa al riu, interceptant-ne part del cabal i regulant-lo al seu interès. Llavors ja havia trobat l'origen del problema, ells controlaven el cabal i aquest era molt baix, perfecte per les cladòfores. Si algún dia s'els ocorregués alliberar l'aigua o haguéssin inundacions, jo opino que podrien desapareixer les cladòfores però es podririen al riu, en aquest cas, tot i que actualment no crec que hi hagi peixos al riu, però si fos així afogats quedarien per la podrició de les cladòfores.
Probablement amb un bon bosc de ribera no haguéren tampoc sortit les cladòfores, dependents totalment de l'energia llumínica. Casualment, a la zona mateixa, hi ha trams amb grans arbres riberencs al costat del riu, no hi ha cap presència de cladòfores ni vegetació aqüàtica en excés......

divendres, 26 octubre de 2007

Bacillus thuringiensis



Transgènics lliures als nostres boscos?


Fa uns dies em varen publicar una “carta al director” que es titulava “Una plaga: PP-UM governbalearicus”. Voldria, si m’ho permet el director, realitzar una rectificació i detallar unes precisions sobre el mateix tema. Sembla ser que no és amb el producte “Dimilin” (Difluobenzuron), que la Conselleria de Medi Ambient ha fumigat massivament els pinars (i la resta de la comunitat vegetal que l’acompanya) de Mallorca i Menorca aquests darrers quatre anys, sinó amb un tipus d’insecticida biològic anomenat Bacillus thuringiensis var. kurstaki, si bé a la seva web recomana diversos productes fitosanitaris “autoritzats”, però prou “delicats” com són, entre altres, el Difluobenzuron o Dimilin. Quedi constància del meu error i ara rectificació. Vull precisar, però, que la Conselleria deu saber que per una banda aquestes fumigacions massives tan sòls aconseguiran fer més resistents les erugues de la processionària havent d’usar, de seguir amb aquest mètode directe de lluita, altres productes molt més tòxics. Per altra banda no estan ni molt manco estudiats els efectes indirectes, però importants, que poden tenir aquestes fumigacions a un gran espectre de la fauna i de la flora de la nostra foresta. La modificació genètica de les soques de Bacillus thuringiensis, per crear un OGM (Organisme Modificat Geneticament), en aquest cas la varietat kurstaki per així fer-la més efectiva a les larves resistents, també poden arribar a alterar geneticamet els nostres ecosistemes forestals. No haviem quedat que lliures de transgènics? Al manco que hi quedin els nostres boscos, a pesar de la processionària. Convé no oblidar tampoc, que aquesta plaga va arribar als anys cinquanta de la mà i mala gestió forestal de l’ICONA (Instituto para la Conservación de la Naturaleza).

Joan Vicenç Lillo i Colomar



El polèmic Bacillus thuringiensis

Robin Jenkins (resum)


Bt és la abreviatura de Bacillus thuringiensis, una bactèria que existeix naturalment el el sòl, i que és fatal per a les larves d’un ampli espectre d’insectes que inclou papallones, lepidòpters nocturns, corcs, i escarabats. És de particular interès per els agricultors, horticultors i reforestadors perquè és molt efectiu contra vàries de les plagues que ataquen comunament a cultius de gran importància comercial, tals com el blat de les Índies, l’arròs, el cotó o la patata. Els agricultors orgànics han utilitzat Bt des de fa un parell de generacions.

La toxina del Bt s’activa només en el tracte digestiu d’alguns insectes en el seu estat larvari i no té efectes perjudicials sobre altres espècies. La vida biològicament activa del Bt és curta i si no és ingerit per una larva, en el termini de pocs dies es torna inefectiva. La toxina és per tant innòcua per a tothom llevat de les larves objectiu i a diferència de molts altres plaguicides químics i biològics no danya directament les erugues i insectes carnívors que normalment controlen les poblacions de larves fitòfagues. Emfatitzam la paraula “directament” perquè actualment hi ha evidències circumstancials de laboratori sobre insectes que poden sofrir deficiències biològiques després d’haver menjat larves que a la vegada havien ingerit Bt.


1913-1940: L’EDAT DE LA INNOCÈNCIA.

El Bt fou instal·lat per primera vegada el 1913, després de que s’hagués comprovada la seva capacitat per matar certs insectes en els seu estat larvari. El bacteri es pot propagar fàcilment i pot ser usat en forma de pols o en solució aquosa. Pocs anys després del seu descobriment ja es trobava disponible a nivell comercial i començà a ser utilitzada per productors d’hortalisses per eliminar les plagues, en els primers estadis, de larves de lepidòpters i abans de l’adveniment dels plaguicides químics. Els productors típics de Bt eren petites empreses familiars que operaven a través de comandes postals. El Bt era simplement un més dins d’ampla arsenal d’insecticides naturals que eren usats correntment, abans que el DDt obrís les portes a l’era dels insecticides sintètics durant la II Guerra Mundial. Per l’agricultor més sofisticat, el Bt oferia una avantatge sobre la nicotina o la piretrina ja que era letal només a un petit espectre d’insectes sense tocar a altres insectes benèfics, tals com els poliols i les crisopes. Els productes que es venien en el mercat consistien probablement de mescles de diferents soques de la bactèria en proporcions no conegudes, amb variacions de resultats en l’eficàcia dels diferents productes Bt comercialitzats.

No hi ha evidències d’ús a gran escala del Bt en els primers 50 anys de coneixement de la seva existència.

No hi havia res intrínsicament ecològic o orgànic en l’ús del Bt fins a la II Guerra Mundial. De fet, si el Bt hagués estat de més confiança en la seva efectivitat, segurament hauria entrat “al molí de descart” dels plaguicides des de fa molt temps. Tal com succeí tot, el Bt no assolí fins fa molt poc temps el nivell d’ús estès i regular requerit per el desenvolupament amb èxit de poblacions d’insectes resistents. Afortunadament –i a la vista dels fets- el Bt fou usat en forma escassa i intermitent, fent possible la seva supervivència útil com insecticida natural.

1940-1960: L’EXPANSIÓ DELS PLAGUICIDES SINTÈTICS

El Bt fou eclipsat per els insecticides sintètics de la II Guerra Mundial, fins la publicació de “Primavera silenciosa” de Rachel Carson el 1962. Durant uns vint anys el Bt només interessà als agricultors que no volien usar insecticides sintètics. En aquest període els arguments d’aquells que es negaren a utilitzar productes sintètics foren marginats fàcilment catalogant-los de “no científics”, “populistes”, o simplement “endarrerits”. No podien donar explicacions científiques sobre perquè els seus mètodes a vegades funcionaven i altres fallaven. Per altra banda no hi havia cap pressió per cercar alternatives als plaguicides sintètics, ja que les evidències que ara coneixem sobre els seus múltiples efectes dolents, senzillament no existien. A més, els nous productes sintètics apareixien com de confiança, eficaços, i en general la seva forma d’actuar era comprensible.

Tan mateix, després d’una generació d’ús majorment acrític, es van haver de reconèixer dos seriosos problemes provocats per els plaguicides sintètics: gran destrucció biològica i contaminació ambiental, que abraçava molt més enllà dels insectes objectiu; i el sorgiment de mutacions resistents a les poblacions d’insectes objectiu, que es tornaren dominants i convertiren els productes en inútils.

Començà la recerca d’alternatives.


1960-1990: EL BT ES CONVERTEIX EN UN GRAN NEGOCI

Per raons que ningú sembla poder explicar, existia fins fa molt poc una creença entre els entomòlegs que el Bt no només era un bioplaguicida ambientalment innocu, sinó també que els insectes vulnerables no s’adaptarien a ell. A diferència dels plaguicides químics, existia la creença que el Bt sempre seria eficaç. Fou descrit com “la meravella dels plaguicides” i la panacea de moltes de les dolences de la industria dels plaguicides, encara quan la majoria de les plagues d’insectes eren i probablement sempre foren naturalment resistents al Bt.

Algunes empreses químiques grans, tals com Laboratoris Abbot, BASF, Novo Nordisk i Sandoz començaren a desplaçar-se cap al Bt. Començà la investigació sobre les soques del Bt i els seus possibles objectius i el mercat per el Bt en reforestacions i en la producció d’hortalisses va créixer ràpidament. Inevitablement, l’ús persistent del Bt estació rere estació va portar a l’aparició d’insectes resistents.

La resposta de la industria agroquímica fou típicament sorprenent: afirmà que seria molt fàcil fer que el Bt produís milers de soques genèticament diferents i d’aquesta manera estarien sempre una passa per davant de l’adaptació que poguessin fer els insectes per a desenvolupar resistència. Fou una estratègia dissenyada especialment per els interessos econòmics dels actors majors en el mercat del Bt, perquè aquests corrien amb l’avantatge de tenir els pressupostos d’investigació i desenvolupament més voluminosos. D’aquesta forma, els productors petits, tradicionals, foren marginats. Començaren a aparèixer en el mercat soques diferents del Bt tals com el Bt israelensis i el Bt kustaki.

Semblaria que la obsolescència de les successives soques de Bt, s’articularia perfectament amb les necessitats econòmiques de creixement i desenvolupament tecnològic continu, tan crucials per a mantenir amb floridesa la industria dels plaguicides.

La nova estratègia fou al manco efectiva per marginar als petits productors de Bt, però no va durar molt. Aviat arribaren evidències que mostraren que els insectes que es feien resistents a una soca de Bt, també podien ser resistents a altres soques, encara aquelles amb les que mai havien estat en contacte. La bioquímica de la toxina del Bt es tornà massa complicada per la industria agroquímica. Va condir el pànic.. La industria organitzà un grup de treball sobre la resistència al Bt, que serví per comissionar més investigacions, però sobretot, per mantenir calmades a les autoritats de les dependències agrícoles oficials. A la majoria dels països, les normes de seguretat en l’ús de plaguicides requereix que les autoritats restringeixin l’ús d’aquells plaguicides per els que s’ha desenvolupat resistència. Ningú a la industria va voler enfrontar-se a una llista de cultius sobre els que no es pot aplicar Bt.

Actualment, el tema és encara més greu. L’ús d’sprays Bt està essent ràpidament eclipsat per les plantes Bt: el Bacillus thuringiensis ha caigut en mans de la enginyeria genètica. El nombre enorme de patents que s’han sol·licitat per productes manippulats amb toxina Bt, mostra la concentració desproporcionada d’atenció sobre el Bt que ha posat la industria agroquímica i les corporacions biotecnològiques. Fins juny de 1998, s’havien presentat 482 sol·licituds de patents que mencionaven al Bt. Aproximadament 95 d’aquestes es referien a plantes transgèniques. Els 10 sol·licitants principals acaparaven el 62% de les patents, amb la Dow propietària d’una cinquena part d’aquestes.


1990-2005: LA CURTA ERA DE LES PLANTES BT?

Tots els cultius sobre els que actualment s’utilitza Bt pot convertir-se, al manco teòricament, en plantes transgèniques. No satisfets amb cultius Bt tals com patata i blat de les Índies, la industria està desenvolupant també arbres fruiters amb Bt –entre ells pomeres i noguers- i fins i tot arbres per producció de fusta com eucaliptus i pins.


CULTIUS BT EN ASSAJOS DE CAMP FINS EL 1997:

Avet, Alfals, Cotó*, Allegheny S, Vaccinium mirtillus, Arròs, Albergínia, Brócoli, Colza, Eucaliptus, Blat de les Índies*, Maní, Pomeres, Noguers, Patates*, Tabac, Tomàtiga, Raïm.

Font: ISB Environmental Release database, USDA.

(www.aphis.usda.gov/bbep/bp/index.html)

Fonts:

* M. Mellon & J. Rissler (1998). Now or Never: Serious New Plans to Save a Natural Pest Control. Union of Concerned Scientists, Washington, EE.UU.

* IRRI (1997). Bt Rice: research and policy issues. IRRI Information Series No 5, Box 933, Manila 1099, Filipinas.

* G. Persley (1996). Biotechnology and Integrated Pest Management. CAB International, Oxford, Reino Unido.

* B. Tabashnik (1994). Evolution of Resistance to Bt. Annual Review of Entomology 39: 47-79.

* J. Mendelson (1998). Testimonio presentado al Panel de Asesoría Científica sobre Bt de la EPA, Estados Unidos. ICTA, Washington DC.

* A Hruska (1997). Transgenic Bt Plants in Mesoamerican Agriculture. Librería Zamorano, Box 93, Tegucigalpa, Honduras.

* Novartis (1997). Le livre vert du Mais Cb. Novartis Seeds, BP27, 31790 Saint Sauveur, Francia.

* US EPA (1998). White Paper on Bt plant pesticide resistance management. US Environment Protection Agency, Washington DC.

* RAFI (1999). The Gene Giants: Masters of the Universe?, Ottawa, Canada. Disponible en: http://www.rafi.ca

De: BIODIVERSIDAD SUSTENTO Y CULTURAS Biodiversidad en Amèrica Latina.



BACILLUS THURINGIENSIS I LES SEVES TOXINES COM A BIOPESTICIDES (resum)

Prof. Joe Cummins, University of Western Ontario


e-mail: jcummins@julian.uwo.ca

(Informe fet per a l’Institute of Science in Society, UK)

Els biopesticides són microbis o químics naturals produïts per organismes que són usats per a controlar malalties causades per organismes (pesta) que poden ser insectes o bactèries. L’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units d’Amèrica (EPA) regula els pesticides de plantes, usats directament o com a part d’un cultiu genèticament modificat (GM). Bacillus thuringiensis (Bt) i les seves toxines és el pesticida més usat. Bacillus thuringiensis és una bactèria comuna que produeix espores. Certes varietats produeixen toxines que controlen efectivament pestes específiques d’insectes. Per altra banda, cada varietat pot produir un número específic de toxines de toxicitat variable i específica.

Normalment, els cultius GM estan transformats amb l’ús d’un sòl gen que aprodueix una toxina, el mateix que és escollit entre una sèrie de toxines presents a la bactèria, amb la finalitat de controlar-ne una específicament, sovint una pesta, el gen de la toxina és una còpia sintètica del gen bacterial. La proteïna tòxica s’aferra a la membrana cel·lular en un lloc específic, on es formen porus que permeten a la cèl·lula prendre major quantitat d’aigua, cosa que fa que la cèl·lula exploti. Les toxines usades en els cultius transgènics són seleccionats de tal manera que encara que siguin nocius per a les cèl·lules de l’insecte, en els mamífers no ho siguin. Altres biopesticides bacterials si s’aferren a les cèl·lules de mamífers la toxicitat és destruïda per l’ambient àcid del tracte digestiu (que en els insectes és normalment alcalí).

Les espores de Bacillus thuringiensis són normalment aplicats als cultius com a biopesticides. Hi ha informes que assenyalen que aquestes espores produeixen al·lèrgies a treballadors rurals (Bernstein, I, Bernstein, J, Miller, M, Tiewzieva, S, Bernstein, D, Lummus,Z, Selgrade, M, Doerfler, D and Seligy, V "Immune responses in farm workers after exposure to Bacillus thuringiensis pesticides" 1999 Environ Health Perspect 107,575-82). Les espores es renten abans de sortir al mercat perquè no constitueixin una amenaça al consumidor. Les toxines als cultius GM són part de cada una de les cèl·lules de la planta, i no poden ser rentades abans del consum.

Psuedomonas flourescens és modificada genèticament amb els gens de les toxines Bt, i es ven com una forma encapsulada de la toxina Bt. Aquests productes són venuts per a produir productes orgànics, sense saber que es tracta de productes genèticament modificats.

Aquesta és una llista de la EPA sobre els pesticides Bt i les seves toxines::

EPA website: http://www.epa.gov/oppbppd1/biopesticides/ai/all_ais.htm

Bacillus thuringiensis Cry1IA(c) & Cry I(c) delta-endotoxin in killed Pseudomonas fluorescens (006457)

Bacillus thuringiensis Cry1A(b) delta-endotoxin and the genetic material necessary for its production in corn (006430)

Bacillus thuringiensis Cry1A(b) in corn from PV CIB4431 (006458)

Bacillus thuringiensis Cry1A(c) delta-endotoxin and the genetic material necessary for its production in cotton (006445)

Bacillus thuringiensis Cry1F protein and the genetic material necessary for its production (plasmid insert PHI8999) in corn plants (pending)

Bacillus thuringiensis Cry3A delta-endotoxin and the genetic material necessary for its production in potato (006432)

Bacillus thuringiensis Cry3Bb protein and the genetic material necessary for its production (Vector ZMIR14L) in corn plants (pending)

Bacillus thuringiensis K Cry1A(b) delta-endotoxin and the genetic material necessary for its production in corn produced by HD-1 gene from PV pZ01502 (006444)

Bacillus thuringiensis K Cry1A(c) delta-endotoxin and the genetic material necessary for its production in corn (006463) 4/00

Bacillus thuringiensis K Cry1C in killed Pseudomonas fluorescens (006462) Bacillus thuringiensis subsp. aizawai (006403)

Bacillus thuringiensis subsp. aizawai GC-91 (006426)

Bacillus thuringiensis subsp. israelensis (006401)

Bacillus thuringiensis subsp. israelensis EG2215 (006476)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki (006402)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki BMP123 (006407)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki delta-endotoxin in killed Pseudomonas fluorescens (006409)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki EG2348 (006424)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki EG2371 (006423)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki EG2424 (006422)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki EG7673 Coleoptera Toxin (006447)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki EG7673 Lepidoptera Toxin (006448)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki EG7826 (006459)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki EG7841 (006453)

Bacillus thuringiensis subsp. kurstaki M200 (006452)

Bacillus thuringiensis subsp San Diego delta-endotoxin in killed Pseudomonas fluorescens (006410)

Bacillus thuringiensis subsp. tenebrionis (006405)

Bacillus thuringiensis subsp tolworthi Cry9C delta-endotoxin and the genetic material necessary for its production in corn fm PV pRVA9909 (006466)

En general, les revisions de la EPA sobre Bt i sobre toxines biopesticides ignoren el fet que Bt produeix al·lèrgies als treballadors rurals.

Es presenten estudis fets amb rates, on es trobà que hi ha una resposta al·lèrgica (IgE) associada amb Cry9 a la pols del blat de les Índies.

Considerant que milions d’animals de granja, i probablement molts humans, han estat alimentats amb productes de blat de les Índies contaminats amb blat de les Índies designat només per a consum humà, s’ha de fer públic qualsevol resultat trobat que evidencii la resposta IgE al blat de les Índies Cry9, i no s’ha de permetre que aquests resultats siguin enterrats per a protegir buròcrates o els interessos d’empreses transnacionals.

Finalment es presenta una llista de biopesticides aprovats per US EPA per a consum humà:

Proteïna de plata-pesticida
Aprovat per a ús dietètic
40 CFR Citation

Càpsula proteica del virus-2 del Mosaico de la síndria
Per a tots els productes agrícoles
180.1184

Càpsula proteica del virus del Mosaico de Zucchini Amarill
Per a tots els productes agrícoles
180.1184

Càpsula proteica del virus Y de la patata
Per a tots els productes agrícoles
180.1182

Càpsula proteica del virus de la taca de la Papaia
Per a tots els productes agrícoles
180.1185

Càpsula proteica del virus del Mosaico del cogombre
Per a tots els productes agrícoles
180.1186

Gen replicasa del virus de la fulla de la patata
Per a tots els productes agrícoles
180.1183

Proteïna Cry3A de Bacillus thuringiensis
Patata
180.1147

Proteïna Cry1Ac de Bacillus thuringiensis
Per a tots els productes agrícoles cruus
180.1155

Proteïna Cry1Ab de Bacillus thuringiensis
Per a tots els productes agrícoles
180.1173

Proteïna Cry9C de Bacillus thuringiensis
blat de les Índies usat com a pinso, així com aliments per a animals de granja que produeixen carn, pollastres, llet o ous.
180.1192

Red por una América Latina Libre de Transgénicos

Casilla 17-15-246-C
Quito - Ecuador
Telfaxes: (593 2) 547516 / 527583


El gerd de la gerdera

·
Inconsistència

El pas rabent de llebres sota els brucs,
el fruit de la gerdera
que guanya l’escalfor d’un cel prenyat de veus,
el teu cos abrandat com un soroll de barques
que s’obstina a conèixer
els sexes i les nits,
la solitud d’una àliga silent
que vola i vola, immensa,
aquest neguit d’emparentar-se amb tot
quan cada criatura, món o cosa
allunya el seu camí:
aquest és el desig, la inconsistència.

Lluís Calvo i Guardiola
(Saragossa, 27 maig 1963)
·
·
Multnomah

Ens freturaven, ai, les primaveres
roja la sang dels gerds s'esmunyia pels dits
en la verda foscor dels camins de Multnomah.
Sota el llençol de l'aigua els colors sense límits,
el riure dels amants sota el llençol de l'aigua,
braços i mans, malucs, les natges poderoses,
el desig en les dents i les aixelles,
el borrissol secret, el bot del talp
sobre la pell humida, a frec de llavis
el món, els hemisferis, el temps sobre
les mans sota el llençol de l'aigua, el temps
redó sobre les mans, com una flor,
ulls, llengua, melic, tot el teu món, tan dolç, tan meu
i la flama infal·lible que encenia
una per una totes les estrelles.

Jaume Pérez Montaner
(L'Alfàs del Pi, 1938)
·
·
Gerds

En les paraules veig una forma
fins i tot en el seu color
aromatitzades d’un desig
una atenció dispersa.
Les posaré de sobte en un plat
soper, ben fons,
on hi haurà gerds
ben vermells _de la mateixa grossària.

M’esperaré que te’ls mengis
asseguda davant teu mentre
escolto la seva olor
el soroll del cruixent.
M’empal•lidiré del moviment
envejant els teus llavis
tenyits del desig vermell
mirant el plat, buit,
soper, ben fons.

No tinc més colors.
Els vols prendre?
Friso pel seu tacte rugós
dolç i aspre al temps.
Rastres vermellosos resten
damunt el teu cos
d’on tastaré en alça
un sabor ple de gerds
sensualment intenciós.

Laura Dalmau
·
·
Gerds amb ‘Sangue di Giuda’
Gerds (però també es pot fer amb d’altres fruits de bosc), vi negre dolç i suau, sucre. Deixar-ho a la nevera una hora. En aquest cas s’ha fet servir el vi ‘Sangue di Giuda dell'Oltrepò Pavese’ de la Llombardia.
Luigi Rosa
·
·
· Fotos: · [ mwri ] · [ mwri ] · [ mwri ] · [ Luigi Rosa ] · [ Jeruzalem ] ·
·

Gerdera hermosa

·
La de Fontargent

De Fontargent á Oriege
n'he baixada aquest matí
pe'l rost de Clota Florida
maduixetes á cullir.
Tot umplintne la cistella
un aurer ensopeguí,
un aurer que entre la sorra
triava granets d'or fi.
-Deu vos guard', gerdera hermosa.
-Deu vos guard', gallart fadrí;
prou vos daría maduixes
si'm donasseu d'or un bri.
-Prenèusel, gerdera hermosa;
per gerderes l'apleguí.-
Ell me'n donava una ambosta,
jo unes volves ne prenguí,
mes maduixes oferintli,
de les selves coral fi.
Mentres ell se les prenía
les maduixes cambihí,
cada gert era un carboncle,
cada maduixa un rubí.
Per ensenyárvosen mostra

la més vistosa encastí
en est anell de cinta ampla
que en dos se pot mitj-partir:
per anell de nuviatge
si'l voleu, vèusel aquí.

[Cant quint de 'Canigó': llegenda pirenaica del temps de la Reconquista]

Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 Maig 1845 - Vallvidrera, 10 Juny 1902)
·
·
· fotos: · [ jumbledpile ] · [ simonjoan ] ·
·

De la gerdera el gerd

El fruit més saborós del bosc

una rega a l'hort

El meu primer gerd va ser durant una excursió a Sant Martí del Canigó amb els del Centre. En un bosc amb picots negres, vam veure una mata, que aleshores ens va semblar un arbre, carregada d'uns fruits que només coneixíem del cinema. Ens hi vam abocar. I aquella frambuesa (o framboise) se'ns va entravessar pels crits d'en Joan Fidel o d'en Grèbol: «Això que mengeu són gerds... Que no heu llegit en mossèn Cinto abans de venir?» I a continuació va recitar: «Déu vos guard, gerdera hermosa./ Deu vos guard gallart fadrí;/ prou vos daria maduxes,/ si'm donaàsseu d'or un bri.»
Sobre l'etimologia dels mots en català i en francès i castellà, el senyor Joan Corominas ens va llegar una feinada enorme.
En aquell bosc vam veure-hi molta gerdera carregada de gerds sencers. No eren fruits macats, pessigats, corcats o mig podrits. Aquelles branques carregades d'una fruita de color vermell apagat eren a punt de morir, perquè només viuen dos anys. De la tija subterrània, en surt cada any un turió, una mena d'espàrrec, que es desenvolupa durant el primer any i en el segon en surten les flors i els fruits.
Els gerds són un fruit flàccid, dolç i amb una acidesa agradable, d'una textura pilosa i una forma curiosa. No és estrany que la indústria doni la forma del gerd a les gominoles i els caramels més elegants i selectes. Els gerds són la fruita més saborosa del bosc; vet aquí que va ser domesticada per la fructicultura moderna i, com a planta ornamental i arbre fruiter eventual, pels planteristes.
D'aquesta fruita boscana, n'hi ha de color vermell i de rosada, de blanca i groga, però d'aquests dos colors quan l'he vist en plats de cuina fru-fru hi he vist criteris estètics, més que res. Alexandre Dumas, autor d'El comte de Montecristo, va elogiar les grogues: «Les roges són més comunes; els aficionats als gerds troben a les grogues, tot i tenir el mateix gust, una aroma més fina.»
S'han de consumir fresques, poc viatjades i poc magrejades. No convé posar-les a sota l'aixeta, ja que són una esponja. Abans no es facin malbé el millor és fer-ne confitures o sucs; millora molt el suc de taronja, queda una bevenda sensacional. També se'n fan begudes refrescants, xarops, pastissos, vi, vinagre i licors com els que descrivia Brillat-Savarin; he tastat gerds liofilitzats i dessecats i tenen la seva gràcia, molt explotada per l'avantguarda culinària.
Botànics francesos de la Il·lustració recomanaven no abusar dels gerds perquè afluixen massa el ventrell. Pel seu costat, Plini el Vell i Dioscòrides ja recomanaven menjar-ne contra l'estrenyiment, les digestions pesades i els estómacs revolucionats. Dioscòrides, metge dels exèrcits de Neró, recomanava els gerds per als mals de boca, genives dolorides o tatxes.
Dioscòrides explica que els clàssics la van anomenar romeguera d'Ida, perquè neix en abundància a la muntanya d'Ida de Tròade, a l'Àsia Menor, avui a l'estat de Turquia. Aquesta muntanya, segons la mitologia clàssica, va servir de llotja dels déus de l'Olimp durant la guerra de Troia. Seria bo saber si els gerds ja hi eren o si van ser un regal dels déus.
Gerd
Fruit amb forma de móra del Rubus idaeus, un arbust caducifoli de la família de les rosàcies propi dels roquissars i les clarianes dels boscos frescos i humits de muntanya, especialment de fagedes. És espinós, però quasi no esgarrinxa, les flors són blanques i les fulles verdes d'un costat i blanques i plenes de borró al revers. Dioscòrides va escriure: «La gerdera és més tendra que la romeguera; té espines petites i també n'hi ha sense espines.» En efecte, és parenta de l'esbarzer (R. ulmifolius), que és molt més rústica, embardissada i espinosa, i té els fruits negres. El gerd és una móra, això és una colla de drupes apinyades, de fruits carnosos, cada un dels quals té una llavor al seu interior.
Jordó
La mata que produeix els gerds és coneguda per molts de noms, sobretot a les comarques de muntanya, especialment al Pirineu: gerdera, gerder, gerdoner, gerdonera, gersera i jordonera. Igualment, els fruits són anomenats gerd, gerdó i jordó, jurdú i jurdun.

Salvador Garcia-Arbós

El Punt. 15.10.2007
· Article publicat a El Punt el 15.10.2007
· fotos: · [ fturmog ] · [ Donna's View ] · [ Hugh S McDonald ] ·

·

dijous, 25 octubre de 2007

Transgènics lliures?



Lliures de transgènics?

En els primers anys del meu sojorn a València vaig tenir la sort de llegir un llibre que per mi seria del tot il·luminador. Es tractava del que havia escrit un famós historiador australià, Vere Gordon Childe, que fou catedràtic a la universitat d’Edimburg. El llibre que vaig llegir havia estat publicat a Mèxic, per l’editorial Fondo de Cultura Económica, amb el títol, segurament no innocent, de Los orígenes de las civilizaciones. Vaig llegir l’obra de Gordon Childe perquè el me recomanà el que després seria el meu mestre, el professor López Piñero, i també – perquè no dir-ho?–perquè des d’un principi em va agradar el nom de l’autor: Vere Gordon Childe. Si els meus records no em fallen Gordon Childe en aquell llibre es centrava a explicar el que fou la revolució neolítica i la del naixement de les grans ciutats. De l’època neolítica, deia que el fenomen fonamental era l’origen o el naixement de l’agricultura. Aquest fenomen va significar –afirmava– el pas d’una vida itinerant, en la qual l’home procurava arreplegar, així com podia, vegetals, i matar animals a una vida en la qual l’home feia de pagès i de ramader i recollia el que havia sembrat o consumia els animals que havia criat. La revolució neolítica va permetre menjar millor i, en conseqüència, augmentar la mida de la població i, igualment, dur un vida més còmoda, una vida sedentària. No record ara –fa molt de temps que el vaig llegir i la meva memòria és molt flaca– si Gordon Childe senyalava també, o no, un fet que es va produir en aquelles èpoques on l’home va aprendre a sembrar i a recol·lectar. Aquest fet és que s’oposaren per primera vegada agricultura i natura salvatge. L’agricultura, és a dir, la vegetació domesticada permeté, com hem dit, que la població humana augmentàs de nombre d’habitants i, en conseqüència, com un peix que es mossega la cola, els agricultors hagueren d’augmentar el nombre de quarterades conreades que eren manllevades, evidentment, del territori de les plantes salvatges. No cal insistir que el conreu de les plantes –l’agricultura– fou i ha estat, a partir de llavors, una tècnica generosa amb els homes. Sense ella el món seria, de bon de veres, un infern per a tots. Tampoc cal recordar que l’agricultura s’ha vist molt i molt beneficiada per les troballes i les innovacions tècniques que el gènere humà ha fet o ha aconseguit. La selecció de llavors, l’ús de la força animal, els cultius rotatoris, els sistemes de reg, la hibridació, els hivernacles, els adobs, la inseminació artificial, la millora del transport, el motor d’explosió són només alguns exemples que ajuden a explicar que avui en dia s’empri un dècima part del territori i una dècima part d’homes per produir el mateix –exactement el mateix– que es produïa fa només cent anys. El progrés agrícola no s’ha aturat mai i convé dir que no és lineal, sinó que segueix això que els científics en diuen una corba exponencial: com més gros, més creix. Si comptabilitzam, per posar un exemple, el nombre d’articles científics d’agronomia que s’han publicat entre 1980 i 1990, es pot veure que són la meitat dels que es publicaren entre 1990 i 2000. Hi ha també ara el doble del nombre d’investigadors en agronomia dels que hi havia fa 10 anys. L’avanç no es pot deturar. Veurem coses grosses!

Un dels camins més fèrtils i més prometedors d’aquest avanç és el que s’ha denominat biotecnologia de transgènics. No és ara el moment de fer un repàs exhaustiu de quins són els productes que la tecnologia de transgènics ha ofert. N’esmentarem, tanmateix, alguns. Els més antics son l’arròs ric en vitamina A, el blat de les Índies, la soja, la civada, l’ordi i el llevat. Pel que fa a medicaments hem d’esmentar la insulina, alguns antibiòtics, algunes vacunes i l’Antiprototrobina, per evitar la formació de trombos a la sang. Tots ells, i més, són obtinguts gràcies a la introducció d’un determinat gen en un nucli que no en té. Quan he volgut saber de les virtuts i, també, els perills dels transgènics he hagut de llegir a revistes científics d’alta credibilitat. Totes elles deien que els beneficis estaven ben provats i els inconvenients, en canvi, eren hipotètics. Les lectures de revistes «ecologistes» de menor prestigi científict no negaven l’eficàcia dels productes transgènics, però sí que carregaven la mà sobre la «possible» «imprevisible» «hipotètica» «no descartable» «futura» i «a la llarga» acció patògena el seu desconegut i mai provat perill d’alterar el medi ambient.

Vaig llegir que la setmana passada el Parlament de les Illes Balears va declarar, a instàncies dels ecologistes radicals i no sé si, també, d’algun grup d’esquerra, les Illes Balears, zona lliure de transgènics. De seguir la mateixa lògica, aquella que ens fa parlar en nom de l’equilibri de la naturalesa, que –em creguin– no ha estat mai equilibrada, aviat haurem de declarar-nos enemics de la penicil·lina, dels retrovirals, de les vacunes, dels pinsos econòmics i no diguem de les cèl·lules mare o dels embrions seleccionats. Tot un camí de progrés!

Francesc Bujosa. Catedràtic de la UIB.

Diari de Balears



El Premi Nobel 2007.

Tres Premis Nobel atorgats enguany revelen el caràcter d’aquest premi, el tipus de ciència que promou i el tipus de valors en què es sustenta: El primer és el premi Nobel de la pau atorgat a Al Gore, principal promotor dels agrocombustibles. Ja a la seva pel·lícula “Una veritat incòmoda”, guanyadora d’un Oscar, on es fa una anàlisi sobre el canvi climàtic, i les seves conseqüències, es perfila la seva inclinació cap a l’ús dels agrocombustibles, acompanyat per altres instruments de mercat com són els abocadors de carboni. No proposa un canvi de civilització, ni hi ha un atac directe a la industria petroliera (son pare fou vicepresident de la petroliera Oxy)

Dos mesos després de l’entrega dels oscars, a maig d’enguany, Al Gore inaugura el Congrés de Biocombustibles a Argentina. (Per escoltar-lo s’havia de pagar una suma exorbitant de doblers, i ell mateix cobra per les seves xerrades mig milió de dòlars).

El premi de medicina fou atorgat a tres científics, dos dels Estats Units i un gal·lès, per el seu treball amb ratolins transgènics.

El premi de física fou per a un científic alemany i un altra francès per el seu treball en el desenvolupament de la nanotecnologia.

Irònicament, en el mateix país on s’entreguen els Nobel, a Suècia s’entrega també cada any el Premi Nobel Alternatiu o “Right Livelihood Award” –Enguany aquest premi fou entregat a una parella d’agricultors canadencs que han lliurat una lluita en contra dels transgènics i Monsanto, els esposos Schmeiser.


EL PREMI NOBEL I LA ENGINYERIA GENÈTICA

L’objectiu dels Premis Nobel és premiar a persones que han fet investigacions importants, inventat tècniques o equipament revolucionari o hagin fet contribucions notables a la societat.

Tan mateix, en el camp de la medicina i fisiologia (igual que en altres camps), han donat suport a un tipus d’investigació científica que ha facilitat un major control per part de les empreses transnacionals dels processos productius.

En el cas de les ciències de la vida, al llarg dels anys el Nobel va premiar totes les innovacions científiques que conduïren al desenvolupament de la enginyeria genètica.

Entre ells tenim a James Watson i Francis Crack qui proposaren un model d’estructura de l’ADN que va donar naixement a la biologia molecular moderna.

Altres exemples, encara que no tots, inclouen a:

El 1968 Gobind Khorana va obtenir el premi per la seva contribució a elucidar el codi genètic; com els gens són traduïts en proteïnes i enzimes estructurals. Més tard el laboratori de Khorada va liderar la primera síntesi completa d’un gen a una cèl·lula viva, que va significar posar els fonaments de la industria biotecnològica.

David Baltimore va descobrir el 1970 la transcriptasa reversa, un enzim que catalitza la conversió d’ADN a ARN, cosa que facilità el treball de la enginyeria genètica, la base de la biotecnologia moderna. Va obtenir el Premi Nobel el 1975 per el seu descobriment. Més tard, va treballar amb vectors de retrovirus, que és el fonament de la teràpia gènica, i la “segona generació” biotecnològica.

El 1987 s’atorgà el premi a Susumu Tonegawa per el seu treball en l’estudi de les bases genètiques del sistema immunològic, que va ajudar als científics a controlar i manipular el sistema immunològic. Això va servir de base per a tota una gama de teràpies moltes de les quals es derivaren en biotecnologia.

El 1993 Phill Sharp guanyà aquest premi per els seus estudis sobre el funcionament i estructura bàsica dels gens i el rol de l’ARN a la síntesi de proteïnes. Aquests treballs significaren una passa molt important per la posterior “revolució biotecnològica” en desembullar la manera per la qual s’arregla i reprodueix l’ADN. Ell és a més co-fundador de Biogen Inc. Empresa biotecnològica amb base a Gland, Suïssa.

El 2001, el professor Hunt de l’Imperial Cancer Institute fou guardonat per els seus descobriments de reguladores “claves” en el cicle cel·lular.

En el 2007, els guanyadors foren Mario R. Capecchi, de la Universitat de Utah, Oliver Smithies de la Universitat de Carolina del Nord i Evans de la Universitat de Cardiff (aquest darrer anomenat com a Sir per la seva reina) per els seus treballs amb ratolins transgènics.

Els guanyadors del Premi Nobel Alternatiu, irònicament, són una parella d’agricultors canadencs, Percy i Louise Schmeiser qui s’han destacat per alertar dels perills que per a la biodiversitat porta la política agressiva de companyies que recorren a la enginyeria genètica.

Alguns dels guardonats amb el Premi Nobel són promotors i defensors de la biotecnologia aplicada a l’agricultura. Tal vegada el més conegut i més utilitzat per la industria biotecnològica sigui Norman Borlaug, Premi Nobel de la Pau 1970, pare de la revolució verda, qui veu en la biotecnologia agrícola una segona revolució verda, sense fer cap anàlisi crítica dels impactes que ja va causar la primera.

En el 2005, un grup de científics redactaren una declaració per a donar suport a la agrobiotecnologia. Una llista especial fou la de guanyadors del Nobel, que estava formada per:

Norman Borlaug. P.N. Pau 1970
James Watson. P.N. Medicina y Fisiologia 1962
Timothy Hunt. P.N. Medicina y Fisiologia. 2001
Peter C. Doherty. P.N. Medicina y Fisiologia 1996
Paul D. Boyer. P.N. Química. 1997
Oscar Arias Sánchez. P.N. Pau. 1980
Paul Berg. P.N. Química. 1980
Phillip A. Sharp. P.N. Medicina y Fisiologia. 1993
Douglas D. Osheroff. P.N. Química. 1996
Marshall Nirenberg. P.N. Medicina y Fisiologia. 1968
Richard E. Smalley. P.N. Química
Edward Lewis. P.N. Medicina y Fisiologia. 2002
Sydney Brenner. P.N. Medicina y Fisiologia. 2002
Eric Wieschaus. P.N. Medicina y Fisiologia. 1995
Leon N. Cooper. P.N. Física. 1972
Edmond H. Fischer. P.N. Medicina y Fisiologia. 1992
George A. Olah. P.N. Química. 1994
Christian de Duve. P.N. Medicina y Fisiologia. 1974
Mario Molina. P.N. Química. 1995
Arthur Kornberg. P.N. Medicina y Fisiologia. 1959
Donald A. Glaser. P.N. Física. 1960
Roger Guillemin . P.N. Medicina y Fisiologia. 1977
Sheldon Glasgow. P.N. Física. 1979
Jean-Marie Lehn. P.N. Química. 1987
Richard J. Roberts. P.N. Medicina y Fisiologia. 1993


LA DECLARACIÓ

CIENTÍFICS QUE DONEN SUPORT A L’AGRICULTURA BIOTECNOLOGICA

“Nosaltres, els membres de la comunitat científica les signatures dels quals es troben al final d’aquest document, creiem que les tècniques d’ADN recombinant constitueixen un mitjà poderós i segur per a la modificació d’organismes i que poden contribuir a l’augment de la qualitat de vida millorant l’agricultura, tractaments de salut, i el medi ambient.

La modificació responsable de gens de plantes no és res nou ni perillós. Moltes característiques, com són per exemple els de resistència a pestes i malalties, han estat introduïts a plantes agrícoles, ja sigui utilitzant mètodes de reproducció sexual o procediments de cultius de teixits, de manera rutinària. L’addicció d’un gen nou o diferent usant tècniques d’ADN recombinant a un organisme no ocasiona riscs nous ni riscs més elevats en comparació amb la modificació d’organismes mitjançant mètodes tradicionals. A més, comparat amb organismes modificats mitjançant mètodes tradicionals, la seguretat d’aquests productes ja a la venda està assegurada per els reglaments actuals, que tenen el propòsit d’assegurar la qualitat alimentària. Aquestes noves eines genètiques ofereixen més precisió i flexibilitat en la modificació de plantes agrícoles.

Cap producte alimentari existeix, ja sigui produït usant tècniques d’ADN recombinant o usant mètodes més tradicionals, sense tenir cap risc. Els riscs que puguin tenir productes alimentaris són una funció de les característiques biològiques d’aquests menjars i dels gens específics que hi hagin estat usats, i no dels procediments emprats en el seu desenvolupament. La nostra meta com a membres de la comunitat científica és assegurar que qualsevol menjar produït utilitzant ADN recombinant sigui tan segur com el menjar que ja és consumit, o més segur encara.

Els mètodes actuals de reglament i desenvolupament han funcionat be. Tècniques de ADN recombinant ja han estat usades per a desenvolupar plantes agrícoles benignes al medi ambient, amb característiques prevenen les pèrdues de rendiment i permeten a agricultors reduir l’ús de pesticides i herbicides sintètics. La pròxima generació de productes promet proporcionar al consumidor beneficis encara majors, com són els de nutrició, augmentant olis més sans, major contingut vitamínic, productes que es conserven millor, i millors medicaments.

L’ús prudent de la biotecnologia també pot ajudar a prevenir la degradació del medi ambient i ajudar a prevenir la fam i la pobresa en el tercer món, proporcionant més productivitat agrícola i més seguretat en nutricional. Científics en els centres d’agricultura internacionals, universitats, institucions de investigacions públiques i en molts altres llocs, ja estan provant productes dissenyats especialment per el seu ús en el tercer mon.

Expresam el nostre suport en quan a l’ús d’ADN recombinant com una eina potent per l’assoliment d’un sistema agrícola productiu i sostenible. Donam el suport a legisladors que usen principis científics apropiats per a regular productes produïts mitjançant ADN recombinant. També donam el suport a legisladors que basen les seves avaluacions sobre aquest productes en les característiques d’aquests, i no en els processos usats en el seu desenvolupament.”


EL PREMI NOBEL PER ELS RATOLINS TRANSGÈNICS

Els tres compartiran el milió i mig de dòlars que entrega aquesta nova versió del Premi Nobel de Medicina i Fisiologia, d’acord amb l’anunci d’ahir.

Segons l’Institut Karolinska, les troballes d’aquests científics “impregnaren” tots els camps de la medicina i varen tenir un enorme impacte en la comprensió del funcionament dels gens en diferents trastorns.

“Els seus experiments permeteren estandaritzar una metodologia que avui s’aplica massivament i que permet estudiar gens humans i fer models de malalties humanes a animals”, explica el doctor Marcelo Rubinstein, de l’Institut de Genètica i Biologia Molecular.”

Fa un poc més de vint anys, els treballs de Capecchi i Smithies assentaren les bases per a una tècnica genètica que utilitza la recombinació denominada “homòloga”, on un gen desitjat troba una seqüència de ADN idèntica o homòloga en el genoma de l’animal, i intercanvia llocs amb ella.

Evans va trobar el vehicle perquè aquestes modificacions s’expressassin a tot l’organisme: les cèl·lules mare embrionàries.

“Evans va descobrir que és possible generar un ratolí a partir de cèl·lules embrionàries manejades in vitro, en un tub d’assaig –diu Rubinstein-. Sembla un truc de màgia: és com si se’l desmembrés en les seves distintes cèl·lules, se les posés a la liquadora i se’l tornés a armar.”

La “recepta” d’Evans consistia bàsicament en obtenir cèl·lules embrionàries de ratolí, congelar-les, cultivar-les i llavors tornar a generar el ratolí. “Això permeté introduir-li mutacions i obtenir ratolins knock out [on un gen natiu és eliminat, en ser reemplaçat per un gen defectuós]- diu Rubinstein, que aplica aquesta tècnica des de 1991 i generà varis ratolins mutants-.

Capecchi i Smithies treballaren molt a la interfase entre el treball amb cèl·lules mare i amb l’ADN, i estandaritzaren mecanismes per a produir mutants. Fou, en el seu moment, un treball a les fronteres de la ciència, però des de que seqüenciaren el genoma humà i el del ratolí, l’ús d’aquestes tècniques esclatà i actualment és el mètode de rutina per estudiar qualsevol gen.

I ARA LA NANOTECNOLOGIA

El Premi Nobel de Física el 2007 fou per el francès Albert Fert i l’alemany Peter Grunberg per el seu treball en nanotecnologia.

Ells descobriren independentment la Magnetoresistència Gegant o GMR, que s’empra per a llegir la informació de discs durs.

La institució explicà en un comunicat que el guardó d’aquest any fou concedit per la tecnologia que s’empra per a llegir la informació de discs durs. “La nanotecnologia brinda caps lectors sensibles per a discs durs compactes”, anotà.

“Amb aquesta tecnologia que ha fet possible miniaturitzar radicalment discs durs en anys recents, es necessiten caps lectors sensibles per a poder llegir dades dels discs durs compactes usats a ordinadors portàtils (laptops) i en alguns reproductors de música, per exemple”, assenyalà la Reial Acadèmia.

Va referir que el 1988, Albert Fert i Peter Grunberg descobriren independentment un efecte físic totalment nou: la Magnetoresistència Gegant, o GMR

“El més fascinant és que la investigació va tenir èxit comercial massiu passats tan sols deu anys. Normalment demora entre 20 i 30 anys”, va sostenir per la seva part Josepg Nordgren, un altra membre del comitè suec.

EL PREMIO NOBEL ALTERNATIU

En franc contrast, el premi alternatiu fou donat als Schmeiser. Ells han protagonitzat des de fa més d’un lustre una batalla judicial contra la multinacional Monsanto, que s’ha convertit en un emblema en la lluita contra les patents modificades genèticament.


MONSANTO CONTRA ELS AGRICULTORS

Entrevista amb Percy Schmeiser Revista WORLD WATCH Nº15, Abril 2002

A la darrera dècada, l’empresa química Monsanto s’ha transformat en una companyia de biotecnologia que proporciona als agricultors molts dels seus productes, des de plaguicides a llavors. Però aquestes llavors, que els agricultors han de comprar cada any, han estat manipulades genèticament per a sobreviure a dosis d’herbicides químics produïts per la mateixa empresa.. Avui només hi ha un element que impedeix que empreses com Monsanto aconsegueixin imposar la seva estratègia comercial de controlar els subministres agrícoles: els agricultors que obtenen, milloren i planten les seves pròpies llavors. World Watch entrevistà a un d’aquests agricultors, el canadenc Percy Schmeiser, cultivador de colza que l’any passat va perdre un plet emprès per Monsanto per haver infringit suposadament les lleis de patents perquè a algunes de les seves parcel·les hi havien brotat plantes de colza transgènica.

World Watch (WW): Perquè els tribunals canadencs el trobaren culpable de robatori de la colza transgènica de Monsanto i vostè no va plantar cap de les seves llavors?

Percy Schmeiser: El meu suposat delicte fou infringir la seva patent, la patent de Monsanto de la colza transgènica resistent a l’herbicida glifosato, perquè hi havia algunes plantes transgèniques a la meva parcel·la. El tribunal va fallar que no importava com (la colza transgènica de Monsanto) havia arribat allà, ja sigui per pol·linització creuada, arrossegada per el vent, caiguda dels camions que transporten les llavors, a través de l’aigua de la pluja, o transportada per els ocells i abelles. El fet és que allà hi havia algunes plantes i això significa que soc culpable.

WW: En què es diferencia això de si, per exemple, jo tir les meves coses en el corral del meu veïnat i llavors és arrestat per robatori?

Schmeiser: És exactament la mateixa cosa. La gent d’aquí diu que si no t’agrada el teu veïnat, tot el que has de fer és agafar una grapada de llavors de colza transgènica de Monsanto i llançar-la a la parcel·la, i llavors cridar a Monsanto un mes o sis setmanes després i dir-li “escolti, el meu veïnat està cultivant colza transgènica”. Bàsicament el que el jutge dictà és que el contaminador no paga, és la persona que sofreix la contaminació la que paga. És com el que va passar a Alaska quan el buc Valdez va vessar tot aquell petroli. Excepte que segons aquesta sentència s’hauria de pagar a Exxon per la neteja. Allò que el jutge sentencià té grans implicacions. Ell declarà que si jo tenc una planta de colza convencional aquesta és contaminada per pol·linització creuada per la colza transgènica de Monsanto, la meva planta passa a ser de la seva propietat. Així que vostè pot veure l’abast enorme d’aquesta sentència. Monsanto contaminà les llavors que he desenvolupat durant 53 anys, i arruïnaren el meu esforç. Ja no les puc tornar a emprar més. El jutge també va decidir que tots els ingressos de la meva collita de 1998 vagin a Monsanto, fins i tot de dues parcel·les on les anàlisis demostraren que no hi havia la colza transgènica i una altra que no fou analitzada. Jutjà que fins i tot els ingressos d’aquestes parcel·les anirien a Monsanto perquè hi havia alguna probabilitat que hi hagués alguna llavor transgènica de la companyia perquè jo “guardava les llavors” –estava plantant les meves pròpies llavors procedents de la collita de l’estació anterior.

WW: Cóm va descobrir Monsanto les llavors de colza transgènica a la seva propietat?

Schmeiser: Bàsicament, un dels meus veïnats (no puc donar el seu nom), un granger que havia treballat per a Monsanto com el seu representant de vendes durant dos anys, usà la línia calenta de Monsanto per informar que hi havia colza transgènica a les meves terres. Prèviament ell havia plantat colza transgènica l’any anterior a algunes de les terres que cultivà. Aquesta fou la terra que ell denuncià. L’evidència mostra que ell cultivà la colza transgènica abans d’haver estat autoritzada el 1996 perquè treballava per a Monsanto.

WW: Cóm creu que va arribar la colza transgènica de Monsanto a les seves terres?

Schmeiser: Hi podria haver algunes llavors transgèniques de l’antic agricultor. Però com que jo soc millorador de llavors i cultiu colza des de fa molt temps, crec que es deu al moviment directe, i que les llavors han pogut ésser transportades per el vent o han caigudes dels camions dels agricultors. La carretera principal que condueix a la planta de tractament de la colza travessa les meves terres en un tram de tres quilòmetres. Un agricultor testificà que ell perdé una gran quantitat de colza transgènica, suficient com per a sembrar 2.000 acres. Suposo que el jutge potser no va entendre totalment la situació: la colza seca pot ser arrossegada per el vent a grans distàncies, o quan neva a l’hivern. No és rar que les llavors es desplacin 10 o 15 quilòmetres.

WW: Què li ha costat aquest cas? pensa vostè apel·lar?

Schmeiser: Sí, he apel·lat. I molt probablement no es veurà fins a la primavera. Fins ara m’ha costat al voltant de 200.000 dòlars canadencs (125.000 dòlars dels EUA). Bàsicament, la meva esposa i jo, que ambdós tenim 70 anys d’edat. hem finançat la defensa amb els nostres fons de pensions perquè pensam que és molt important que els agricultors puguin emprar les seves pròpies llavors. És probable que el cost de l’apelació ascendeixi a 80.000 dòlars canadencs (50.000 dòlars dels EUA). Ara que h apel·lat, Monsanto contraataca reclamant un milió de dòlars canadencs (625 dòlars USA) en lloc de només els meus ingressos per violar suposadament la seva patent i per cobrir els costos judicials.

WW: Hi ha alguna probabilitat que els agricultors puguin guanyar?

Schmeiser: Al cap i a la fi, quin és el propòsit de tot això? La finalitat és el control absolut del subministrament de llavors. Els agricultors ara comencen a donar-se compte de com aquestes multinacionals estan intentant controlar el subministres de llavors usant les lleis de patents. Vostè pot tenir tots els drets dels agricultors del món, la propietat de la terra o el que ells anomenen “els privilegis dels agricultors”, on l’agricultor sempre te el dret de cultivar a partir de llavors que ha produït en els anys anteriors. Però ara, els tribunals han sentenciat que ja no es pot fer això, perquè hi ha una possibilitat de que s’infringeixin les patents de Monsanto, perquè les llavors podrien tenir trets transgènics degut a la pol·linització creuada i tots els altres factors que abans he mencionat. Això suprimeix els drets dels agricultors, la seva llibertat d’opció per a poder plantar i cultivar el que vulguin per a la seva regió. I això no només te implicacions serioses aquí al nord dels Estats Units, sinó per a tot el món. Les persones no podran guardar les seves llavors només perquè poden estar contaminades amb transgènics. I a l’any següent, Monsanto pot dir: “Oh, vostè no pot cultivar això”, ja siguin fruites, arbres o verdures, perquè vostè està violant la seva patent. Així que és un control complet del subministrament d’aliments a través de les llavors. I la venda de llavors és un negoci de milers de milions de dòlars a tot el món. Perquè Monsanto ha gastat en els darrers anys més de 8.000 milions de dòlars USA en l’adquisició d’empreses de llavors per tot el món? Era una empresa química, i ja és la segona companyia de llavors més gran del món. Això ens diu exactament quines són les seves intencions. Quan controlen les llavors, els diran als agricultors que han de pagar 15 dòlars per acre cada any a càrrec de la biotecnologia, i hauran de comprar tant les llavors com els plaguicides de Monsanto. Això és important perquè els drets de Monsanto sobre les patents dels seus productes químics han caducat als Estats Units i al Canadà, i han de trobar una nova manera de poder vendre l’herbicida Roundup Ready (glifosato) als agricultors. Poden aconseguir-ho controlant els subministres de llavors. Si vostè no compra el seu herbicida, vostè no aconsegueix les seves llavors.

WW: Vostè ha dit que perdé la varietat de colza que havia obtingut després de 53 anys; com afectaran les pràctiques de Monsanto i empreses similars al subministrament d’altres llavors indígenes?

Schmeiser: Tenim dues malalties importants que afecten a la colza, i jo he desenvolupat una varietat resistent a ambdues malalties. Ara Monsanto els dirà als agricultors: vostès només poden cultivar colza cada quatre anys o sofriran els efectes de les malalties. Jo vaig poder cultivar la colza 10 anys seguits a la mateixa parcel·la sense patir els efectes de les malalties, i ho vaig perdre tot a causa de la contaminació de la varietat transgènica. S’ha de recordar que totes les llavors i plantes que s’han desenvolupat a Amèrica del Nord, als Estats Units i Canadà – blat de les Índies, soja, colza, blat o ordi- les han desenvolupat els agricultors. Ells són els que obtenen millors varietats, perquè adapten les plantes a la regió on viuen. Si jo desenvolup varietats de colza o blat a la meva àrea, aquestes no servirien a 80 o 150 kilòmetres d’aquí, degut a les condicions climàtiques i als sòls. Monsanto entrà molt recentment en el negoci de les llavors i només va obtenir la primera aprovació el 1996. No necesitam que Monsanto ens ensenyi com cultivar la colza. Ells volen ensenyar-nos què fer només per a controlar-nos i poder vendre’ns més productes químics. Ara mateix seria molt difícil trobar un camp de colza a l’oest de Canadà que no estigui contaminat amb la colza Roundup Ready (glifosato). No importa si vostè mai la va cultivar i només planti blat o ordi, les seves terres estaran contaminades amb colza transgènica. Algunes llavors de colza poden perdurar inactives sense problemes a la terra durant cinc i fins i tot deu anys. I de una diminuta llavor transgènica creix una planta que produirà més de 10.000 llavors en un any. Una petita llavor arrossegada per el vent pot contaminar un camp en dos anys. No ens alliberarem mai de la colza transgènica al Canadà.

WW: Per tant si no s’aconsegueix recórrer la sentència, això vol dir que Monsanto pot perseguir a qualsevol agricultor al Canadà.

Schmeiser: O en el món. I per això persegueixen als agricultors a Dakota del Nord, en aquest cas per la soja, i els fan processos per aquestes mateixes raons. Les empreses de llavors transgèniques han dit, “A cap agricultor se li ha de permetre usar mai les seves pròpies llavors”. Aquesta és la base d’aquest plet. Hi ha en judici la llibertat dels agricultors. La llibertat per a poder usar les nostres pròpies llavors. Perquè si perdem aquesta llibertat i no lluitam per ella, haurem perdut el control sobre la totalitat de les labors agrícoles, convertint-nos simplement en servents de la terra. Jo tenc 70 anys d’edat. Estaria millor pescant amb els meus nets en lloc de lluitar contra una empresa multinacional. Sé contra qui estic, i sé que ells tenen immensos recursos, i per això esper poder continuar rebent l’ajuda de les persones, perquè, com m’han dit, aquest no és només el cas de Percy Schmeiser. És el judici de tots els agricultors del món, i es decideix si podran mantenir els seus drets i la llibertat de poder usar les seves pròpies llavors.

REFERENCIES
Nobel alternatiu premia compromís en la lluita per la pau i l’ecologisme. Organización Editorial Mexicana. 2 d’octubre de 2007. EFE. Veure aquí i aquí
Nora Bär. LA NACION. Ver aquí
RED POR UNA AMERICA LATINA LIBRE DE TRANSGENICOS
BOLETIN 259
Coordinació: Acción Ecológica