dimecres, 3 d’octubre de 2007

Mobbing rural: Diem No !!


MANIFEST CONTRA EL MOBBING RURAL:
DIEM NO!!!

El sector agrari és una de les activitats més antigues de la nostra terra, ja que segons els experts, hi ha elements que en demostren la seva existència ja a l’any 7.000 aC. Avui però, la pagesia de les nostres comarques viu cada vegada més una situació d’assajament i marginació que no té cap mena de fonament, malgrat alguns la vulguin disfressar de PROGRÉS.

És impensable que mentre per una banda tots parlem d’ecologia i medi ambient, hi hagi administracions –locals, comarcals ..- que no tinguin clar quin és el sòl agrícola que volen protegir, mentre que per contra, si tenen ben clar quines són les zones que pretenen urbanitzar.

Els pagesos i ramaders, som i hem estat sempre, els PRIMERS INTERESSATS, en la preservació del medi. Per això, si les nostres explotacions tenen dificultats de convivència amb el continu creixement dels nuclis urbans, el que han de fer les diferents administracions és FACILITAR la seva REUBICACIÓ sense que això impliqui una càrrega per al ramader i EVITAR-NE la seva DESAPARICIÓ.

Els nostres ramaders es troben cada vegada amb MÉS REQUERIMENTS, de qualitat, ambientals, de benestar animal.... per part de les ADMINISTRACIONS per aconseguir dur als mercats un producte que després ha de COMPETIR amb aquells que la mateixa administració, ha permès entrar al nostre país SENSE MIRAR A FONS SI REALMENT COMPLEIX ELS REQUISITS que demana als productors catalans.

Les DEJECCIONS RAMADERES han esdevingut l’excusa perfecta per justificar tots els mals de la nostra societat. Som culpables de les males olors, de les contaminacions per nitrats... A NINGÚ NO LI INTERESSA SABER QUE HI HA ALTRE FONTS QUE PODEN SER L’ORIGEN D’AQUESTES SITUACIONS. Però mentrestant, els ramaders cada vegada necessiten més terres per poder complir amb les normatives de dejeccions ramaderes, unes terres cada vegada més cares, en gran mesura a causa de les expectatives que determinades INFRASTRUCTURES generen en el territori. Els que planifiquen infrastructures com el TGV, la MAT, o els POLÍGONS INDUSTRIALS.... decideixen els seus traçats SENSE TENIR EN COMPTE L’IMPACTE QUE PODEN SUPOSAR SOBRE EL SECTOR AGRARI I EL SEU FUTUR.

Però ara, no es conformen a encarir els preus de la terra. Ho fan també sobre els aliments tant humans com animals. I per justificar-se fan anar l’etiqueta dels BIOCOMBUSTIBLES, una paraula que la societat no pot rebutjar.

Una de les grans HIPOCRESIES és que massa sovint es destinen esforços i diners a protegir espècies salvatges, autòctones o reintroduïdes, i ens passem per alt, sense parar-nos ho a pensar que ESTEM PROVOCANT L’EXTINCIÓ DE LA PAGESIA, la protagonista absoluta del MANTENIMENT I LA PROTECCIÓ DEL MEDI AMBIENT.

Per això des de JOVES AGRICULTORS I RAMADERS DE CATALUNYA ens hem fet nostre el crit:

El PAGÈS FA EL PAISSATGE, EL PAISSATGE FA EL TURISME. EL PAGÈS FA EL TURISME.
PROTEGIM LA PAGESIA !!!!

MOBBING RURAL: DIEM NO !!


4 comentaris:

Anònim ha dit...

aquest bloq considero que es EXCEL.LENT !!!
US FELICITO !!!! PER TOT PER LES FOTOS , ELS MISSATGES . FEU UN GRAN BE
MARINA

Joan Vicenç ha dit...

Mira Marina, estava pensant en escriure un article d'acomiadament, una cosa així com "ara me'n vaig, adeu" o "ara me n'he d'anar, ja ens veurem, salut" i deixar el que hi ha fet com una feina que queda i prou. Tan mateix el temps, més prest o més tard en marcarà la data.
A la vida hi ha fases, cicles, temporades en que hom fa allò o això i ja està, sense que sigui més important una cosa que l'altra. El cas és que en una faceta o en una altra cal creure en un mateix i en allò per el que hom creu que val la pena lluitar.
En llegir el teu comentari, però, vaig tornar a penjar un nou article i vaig deixar de pensar en abandonar el blog. Això no vol dir que en una altra ocasió no acabi per concretar aquesta acció.
Altres companys continuaran la feina.
Gràcies pel teu comentari que en el meu cas ha estat encoratjador i m'ha fet un be.
Salut

Pere Llofriu ha dit...

Mira Joan Vicenç, deia fa uns dies, per un blog veïnat, que si contava la meva vida, o fins i tot un tros, ploraríem més de quatre... i ja ho has vist, no m’han tret a coces perquè era virtual... Altra vegada estava en el lloc equivocat en el moment inoportú, però...

Jo he viscut aquells temps de cliclostil, d’edicons en offset, en fotocòpies... de galerades, la que picava i el corrector d’estil, que no entenia el meu estil i me’l reinterpretava amb les normes acadèmiques renaixentistes i fabrianes i, es clar, no ho entenien, ni els fabristes ni jo.

He viscut enviar un article per correu analògic a una revista de cal Déu, i esperar i esperar...

Vaig fer un llibre durant anys i més anys, i canòssies per aturar un tren... de fet, allà on els altres llibres diuen “...laus deo”, en aquest diu “a pesar de...” Quan semblava que ningú no me faria cas de res, vaig veure un article a un diari, d’un professor d’universitat, que calcava l’argument d’un capítol... Eureka! vaig dir... “s’hi han fixat”... T’ho penses, el professor aquell, tot fent un gir inversemblant, surt del guió per citar descaradament Folc i Guillen i torna per copiar un desconegut...

Definitivament, l’èxit directe és d’una altra pel•lícula.

Anys i més anys, per no dir tots, de rota batuda, de sembrar per les bardisses de les rotes batudes, i per què, si tot indica que no val la pena.

Perquè és congènit? perquè no sabem fer res més? perquè és aquest el paper que ens ha donat el teatre de la vida? I per això cal continuar sembrant en rota batuda? I és clar, el temps i l’energia no ens el regalen, cal rapinyar d’altres activitats i obligacions vàries, de la família... cal acceptar que estarem en més d’una llista negra... val la pena?

No ho sé, en tot cas és una qüestió molt personal i intransferible, però... si ens hi fixam bé, totes les plantes tiren milers i milers de llavors, i per què? doncs perquè, per càlcul de probabilitats n’ha d’aferrar alguna.

Un bon dia reapareix un tal Joan Vicenç i te diu: jo n’he après amb el teu llibre... aquell que... sí, amb aquell... Vés per on: ha valgut la pena! Haver contribuït, per poc que sigui, en la formació d’un home com en Joan Vicenç, ja ha valgut la pena.

I per càlcul de probabilitats hi ha bastants més Joans Vicenços que no han tingut oportunitat i medi avinent per dir-ho, però també has contribuït en la seva formació. Tots els que som per aquí, i molts que no hi son, evidentment, tenim algú que ens escolta i alguna cosa li quedarà.

Doncs jo ara tenc un blog sense brutor de ciclostil, ningú no me l’ha de picar, ningú no me trepitja l’estil ni me posa un filtre gris damunt les fotos i ho puc dir directament: gràcies Joan Vicenç, gràcies Joans Vicenços.

Joan Vicenç ha dit...

Gràcies Pere. Endavant les atxes i muntanya amunt. Salut!