El Xé

"El company, Montané i jo estàvem repenjats contra un tronc, parlant dels nostres respectius fills; menjàvem la magra ració –mig xoriç i dues galetes- quan sonà un trò; una diferència de segons només i un huracà de bales –o al manco això li semblà al nostre anguniat esperit durant aquella prova de foc- queia sobre el grup de 82 homes. El meu fusell no era dels millors, deliberadament ho havia demanat així perquè les meves condicions físiques eren deplorables després d’un llarg atac d’asma suportat durant tota la travessa marítima i no volia perdre un arma de les meves mans. No sé en quin moment ni com varen succeir les coses; els records ja són borrosos. Record que, enmig del tiroteig, Almeida –aleshores capità- va venir al meu costat per demanar les ordres que hi havia, però ja no hi havia ningú allà per a donar-les. Segons vaig esbrinar després, Fidel tractà d’agrupar a la gent en el canyissar proper, on s’hi havia d’arribar només creuant la bardissa de la vorera. La sorpresa havia estat massa gran, les bales massa espesses. Almeida va tornar a fer-se càrrec del seu grup, en aquest moment un company va deixar una caixa de bales quasi al meus peus, li ho vaig indicar i l’home em contestà amb una cara que record perfectament, per l’angunia que reflectia, una cosa així com “no és hora per a caixes de bales”, i immediatament va seguir el camí del canyissar (després va morir assassinat per un dels esbirros de Batista). Potser aquesta fou la primera vegada que vaig tenir davant meu plantejat el dilema de la meva dedicació a la medicina o el meu deure de soldat revolucionari. Tenia davant meu una motxilla plena de medicaments i una caixa de bales, les dues pesaven molt per a ser transportades juntes; vaig prendre la caixa de bales deixant la motxilla per a creuar la clariana que separava les canyes. Record perfectament a Faustina Pérez, de genolls a la bardissa, disparant la seva pistola metralladora. Prop de mi un company anomenat Arbentosa, caminava cap al canyissar. Una ràfega que no es distingí de les altres, ens arribà a tots dos. Sentí un fort cop en el pit i una ferida en el coll; em vaig donar a mi mateix per mort. Arbentosa, vomitant sang per el nas, la boca i la ferida enorme de la bala quaranta cinc, va cridar una cosa així com “m’han matat” i començà a disparar de manera boja, doncs no es veia a ningú en aquell moment. Li vaig dir a Faustino, des d’en terra, “m’han fotut”. Faustino em va donar una ullada enmig de la seva tasca i em va dir que no era res, però en els seus ulls es llegia la condemna que significava la meva ferida.

Vaig quedar estès; vaig disparar un tir cap a la muntanya seguint el mateix obscur impuls del ferit. Immediatament, em vaig posar a pensar en la millor manera de morir en aquest minut en que semblava tot perdut. Vaig recordar un vell conte de Jack London, on el protagonista, repenjat en un tronc d’arbre es disposa a acabar amb dignitat la seva vida, en saber que estava condemnat a la congelació, a les zones gelades d’Alaska. És la única imatge que record. Algú, de genolls, cridava que ens havíem de rendir i es va escoltar una darrera una veu, que després vaig saber que pertanyia a Camilo Cienfuegos, cridant: “Aquí no es rendeix ningú...” i una paraulota després. Ponce s’acostà cridant, amb la respiració anhelant, mostrant un tret de bala que, aparentment, li travessava un pulmó. Em va dir que estava ferit i li vaig dir, amb tota indiferència, que jo també. VA seguir Ponce arrossegant-se cap al canyissar, així com altres companys il·lesos. Per un moment vaig quedar sol, estès allà esperant la mort. Almeida va arribar fins a mi i em donà ànim per a seguir; a pesar dels dolors, ho vaig fer i entràrem al canyissar. Allà vaig veure al gran company Raúl Sánchez amb el seu dit gros destrossat per una bala i Faustino Pérez que li embenava a devora un tronc; després tot es confonia enmig de les avionetes que passaven baix, tirant alguns trets de metralladora, sembrant més confusió enmig d’escenes a vegades dantesques i a vegades grotesques, com la d’un corpulent combatent, que volia amagar-se darrera una canya, i un altra que demanava silenci enmig de l’enrenou de bales enorme sense que sabéssim ben bé per què.

Es formà un grup que dirigia Almeida i en el que hi érem a més el que és avui comandant Ramiro Valdés, en aquella època tinent, i els companys Chao i Benítez; amb Almeida al cap, creuàrem la darrera clariana del canyissar per assolir la muntanya salvadora. En aquest moment s’escoltaren el primers crits: “foc”, en el canyissar i s’aixecaven columnes de fum i foc; encara que això no ho puc ben bé assegurar, perquè pensava més en l’amargor de la derrota i en la imminència de la mort, que en l’esdevenir de la lluita. Caminàrem fins que la nit ens impedí avançar i resolguérem dormir tots junts, amuntegats, atacats pels moscards, tenallats per la set i la fam. Així fou el nostre bateig de foc, el dia 5 de desembre de 1956, als voltants de Niquero. Així s’inicià la forja del que seria l’exèrcit Rebel".

"Pasajes de la guerra revolucionaria"
Ernesto Guevara de la Serna, “Ché"