diumenge, 14 d’octubre de 2007

Sobre un individu anomenat Al Gore


El món segons Al Gore

En definitiva, les falses solucions que proposa no atenen per a res les causes de fons del canvi climàtic, que sorgeixen de relacions econòmiques i geopolítiques que afavoreixen a minories privilegiades a costa de la resta del món. No cerquem res d’individus com ell, que es fan lucratives carreres predicant i moralitzant. Millor aprenguem dels U’Wa i els Huaorani, i de molts altres pobles tradicionals i indígenes, els qui a canvi de res, sense tenir un sol cèntim, i pràcticament sense rebre agraïment de ningú, ho donen tot en la seva lluita per detenir l’expansió de l’extracció petroliera. Això sí és protegir l’ambient.


L’ex-candidat a la presidència dels Estats Units Al Gore, polític convertit en estrella de cinema, viatjà a Bones Aires el maig per a donar una altra de les seves xerrades ambientalistes. Després de l’èxit del seu documental “Una veritat incòmoda”, Gore s’ha convertit en tota una celebritat internacional i, per a no pocs ecologistes, en tot un heroi, algú que no té por de fregar a la cara als grans interessos la realitat de l’escalfament global i la urgència de combatre’l.

Nombrosos ambientalistes argentins s’expressaren sobre la seva visita, no per agrair-li sinó per a repudiar-lo.

“Denunciam a Al Gore com el nou colonitzador i publicista del negoci global i a la seva pel·lícula “Una veritat incòmoda”, que despulla veritats a mitges per a no incomodar als seus finançadors: les petrolieres, les de planters de llavors i les automotrives”, diu la Declaració de Gualeguaychú, signada per més d’una dotzena d’organitzacions argentines que es congregaren a la província de Entre Ríos l’abril per a unes jornades contra els monocultius.

És precís puntualitzar que Gore va anar a Bones Aires no per a fer sermons en general sobre l’escalfament global, sinó per a donar suport específicament a una de les seves propostes: els agrocombustibles, també coneguts com biocombustibles o cultius energètics. Estava participant en el primer Congrés Americà de Biocombustibles, una trobada de polítics i empresaris amb un preu d’entrada de 500 dòlars per persona.

El Grup de Reflexió Rural (GRR), una de les organitzacions que participà de la trobada de Gualeguaychú, tractà repetides vegades de contactar amb Gore per a comunicar-li les seves raons per oposar-se als agrocombustibles, però sense obtenir resposta.

En un document que porta el títol eixut de “El Nostre Repudi a la Visita de Al Gore”, el GRR declarà que “les seves propostes de reducció de consum... no són serioses ni tenen en compte la urgència de canviar els seus estils de vida radicalment.”

“Al Gore tampoc té en compte la realitat que mostra que l’actual producció dels monocultius de matèria primera per a agrocombustibles ja està precipitant la desertificació de les millors terres del planeta”, continua el comunicat. “Que aquesta producció, ara mateix, abans de l’entrada en vigor de les metes proposades per els països que seran els consumidors massius dels agrocombustibles, ja està expulsant a les poblacions camperoles i indígenes dels seus llocs, deixant així les produccions de subsistència i provisió local, sigui per medi de les fumigacions o directament a mans de forces policials, militars o paramilitars locals”.Fa menys d’un any varies organitzacions, incloent-hi “Oilwatch” i la “Red Latinoamericana contra los Monocultivos de Arboles”, proclamaren que “els cultius energètics creixeran... a costa dels nostres sistemes naturals. La soja es projecta com una de les principals fonts per a producció de biodiesel, però és un fet que els monocultius de soja són la principal causa de destrucció del bosc natiu a Argentina, del bosc humit tropical amazònic a Brasil i Bolívia, i de la Mata Atlàntica a Brasil i Paraguai”.

Però Al Gore no se n’ha donat compte de tot això. Ell segueix promovent per tot el món als agrocombustibles com una alternativa energètica sustentable. Tal postura és incomprensible si hom coneix el transfons d’aquest individu. Qui és Al Gore? I què va fer amb la seva vida abans de realitzar la seva famosa pel·lícula?



El vicepresident Gore

Entre 1993 i 2000, Gore fou vicepresident dels Estats Units, l’home número dos de l’administració Clinton. A la seva campanya electoral, el candidat presidencial Bill Clinton va posar a la seva papereta a Gore, llavors senador per l’estat de Tenesse, per a guanyar-se als votants ambientalistes, doncs com a governador de l’estat de Arkansas, Clinton va tenir un rècord ambiental repudiable. El sector ambientalista va estar encantat amb la idea de tenir a Gore a la vicepresidència, doncs ja aleshores ell havia passat la seva carrera política presumint de lluitador ecologista –havia fet tot un espectacle de la seva compareixença a la Cimera de la Terra el 1992 i el seu llibre “Earth in the Balance” estava dirigit al votant ambientalista.

Una vegada a la vicepresidència del país més contaminador del món, què va fer per a combatre l’escalfament global? Res.

Per començar, l’administració Clinton Gore, es negà a signar el Protocol de Kyoto, acord internacional per a reduir les emissions de gasos que causen l’escalfament del planeta. A la seva pel·lícula, Gore no menciona això i a més té l’atreviment d’exhortar als polítics del seu país que donin suport al Protocol. A més a la pel·lícula té la barra de dir amb molt orgull que ell va estar present a Kyoto per a la firma de l’acord el desembre de 1997.

En la seva defensa, una persona em va dir que el pobrissó era només el vicepresident i no el president, que per tant l’afer no era a les seves mans, que no tenia la darrera paraula. Idèntics arguments empraren els acusats en el judici de Nuremberg després de la guerra mundial: “Jo no manava, jo només seguia ordres”. Nazis d’alt rang com Goering segurament es varen valer de tals raonaments. Imagineu-vos un acusat de l’escandol de frau de la companyia Enron explicant-li al jutge: “No fou la meva culpa. No hi havia res que jo pogués fer. Jo només era el vicepresident de la companyia”. De la mateixa manera que tals arguments són evasives covards en el cas dels oficials nazis i criminals corporatius, també ho són en el cas de Gore.

No només Gore fou l’home número dos a l’administració Clinton, sinó que fou explícitament posat a càrrec de tots els afers ambientals, domèstics i internacionals. Així que dificilment pot haver estat aliè a la decissió de l’administració de no signar el Protocol. Ell hagués pogut dir qualque cosa, hagués pogut protestar públicament.

Alguns han defensat aquesta inacció, assenyalant que el Congrés era llavors controlat per la ultradreta republicana. La Constitució dels Estats Units estableix que la República entra a tractats internacionals només amb l’aprovació del Congrés. A les eleccions congressuals de 1994 els republicans es quedaren el control de la branca legislativa. Baix el liderat del diputat Newt Gingrich, els republicans emprengueren una agenda de destrucció, el seu objectiu era fermar a l’administració Clinton – Gore i obstruir totes i cadascuna de les seves iniciatives. El juliol de 1997 el Senat aprovà 95-0 la infame resolució Byrd-Hagel, la qual repudia el Protocol de Kyoto. Es repetí el que ja va passar després de la primera guerra mundial, quan el llavors president Woodrow Wilson va voler ingressar el país a la Societat de Nacions, però la oposició congressual ho va fer impossible.

Sembla ser que llavors, Clinton i Gore estaven exonerats per la seva manca d’acció. Però qualsevol persona amb alguna familiaritat amb la política com activitat humana sap que existeix qualque cosa anomenada lideratge. Aquesta és una qualitat que es ressalta especialment a moments d’adversitat extrema. Clinton hagués pogut signar una ordre executiva per ficar el país en el Protocol. La Constitució proveeix tal prerrogativa al president, encara que de forma limitada. Tal acció no seria sense precedent. Després de tot, presidents republicans han fet això amb freqüència admirable i en general s’han sortit amb la seva. D’haver signat una ordre executiva, l’administració al manco s’hagués guanyat la confiança del sector ambientalista. Hagués estat una batalla digna, però el duo Clinton Gore ni tan sols la tractà. Vaja lideratge!

Els republicans mai han usat l’oposició demòcrata com excusa per a no complir amb la seva agenda, però els demòcrates estan acostumats a usar l’oposició republicana com excusa per a rompre les seves promeses i trair els seus compromisos.

És il·lustratiu contrastar aquesta actitud submisa i resignada amb la forta i viril batalla que Clinton i Gore emprengueren el 1993 per aconseguir, fos com fos, la ratificació del Tractat de Lliure Comerç de Nordamèrica (TLC). Lluitaren amb dents i urpes en contra de l’oposició, que consistia en sectors progressistes, sindicalistes i ambientalistes, i legisladors del seu propi partit. Gore va ser l’encarregat d’exterminar l’oposició ambientalista, comanda que acceptà gustosament. Per apaivagar aquest sector, proposà que el TLC inclogués un acord paral·lel que atendria qualsevol dany ambiental directament causat per el Tractat.

La gran majoria dels grups ambientals, incloent-hi Sierra Club, Greenpeace i el moviment de justícia ambiental, identificà l’oferiment com una trampa, com una mesura insignificant que a penes faria osca contra el nefast impacte ambiental que tendria el TLC. Tan mateix, set grups varen rompre files, acceptaren l’oferta i es llançaren de ple a la campanya en pro del Tractat, desfent així un combat fraticida. Aquests grups, amb el malnom dels “Set Pocavergonyes” (The Shameful Seven), inclogueren a EDF, NRDC i World Wildlife Fund. Amb la seva ajuda, Gore va poder argumentar que el moviment ambientalista donava suport al TLC, i que per tant no seria dolent per l’ambient.



Gore i Occidental

A “An Inconvenient Truth”, Gore fa un sentit mea culpa perquè la seva família sembrava tabac, producte que matà i segueix matant a milers de ciutadans d’Estats Units a l’any, incloent-hi la seva germana fumadora, que morí de càncer de pulmó. Però no diu res de la lucrativa relació carnal de la seva família amb la petrolera Occidental.

Segons la ONG investigadora Center for Public Integrity:

“Gore ha tengut una llarga relació amb Occidental Petroleum, que ha estat enormement beneficiosa per a la companyia. El difunt cap d’Occidental, al controvertit Armand Hammer, li agradava dir que tenia al pare de Gore, el senador Albert Gore, pare, “a la meva butxaca”. Quan Gore, pare, deixà el Senat el 1970, Hammer el contractà per 500 mil dòlars a l’any. Pel que fa a allò personal i professional el, aleshores, vicepresident s’ha lucrat d’Occidental. Fins al dia d’avui segueix obtenint 20 mil dòlars a l’any d’un tracte de terres a Tenesse entre el seu pare i Hammer. El mont total (per a l’any 2000) és de sobre 300 mil dòlars. La relació personal entre el Gore jove i Hammer fou molt propera durant la dècada dels 80, incloent-hi viatges en el jet privat de Hammer i les seves constants contribucions a les campanyes electorals.” (Pres de “The Buying of the President 2000” per Charles Lewis i el Center for Public Integrity).

Lewis i el CPI ens informen també que fou Gore qui li recomanà a Clinton que vengués a Occidental 47 mil acres de jaciments petroliers a Elk Hills, Califòrnia. Fou la major privatització de terrenys públics a la història dels Estats Units, una transacció que triplicà les reserves d’Occidental al país. El mateix dia en que fou anunciada la venda, Gore estava oferint una xerrada envers de la cosa terrible que és l’escalfament global.

Occidental també és acusada de genocidi contra el poble U’Wa a Colòmbia. El Febrer de 2003 els líders U’Wa declararen que el Pla Colòmbia facilitava la invasió de petrolieres com Occidental a les seves terres. Incidentalment, pobles indígenes com els U’Wa i els Huaorani d’Equador, possiblement han fet més per a combatre l’escalfament global en, literalment, posar les seves vides en joc per detenir l’explotació petroliera, que tots els ambientalistes del món junts. Però tan mateix Gore no els dona la més mínima paraula de reconeixement, ni tampoc se’ls reconeix la seva lluita a les negociacions del Protocol de Kyoto.



La veritat sobre Kyoto

Parlem del famós Protocol. Què estipula aquest acord? Contràriament al que creuen molts ambientalistes, no compromet als països signants a retallades substancials en les seves emissions. Els signants es comprometen a reduir-les a un 5’2% davall dels nivells emesos el 1990 per a l’any 2008, a més tardar el 2012, una meta insignificant en comparació amb el que els experts del clima diuen que es necessita per evitar una catàstrofe planetària. Segons el Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic, les emissions globals han de ser reduïdes a, al manco 60 % davall dels nivells de 1990. I fins i tot aquest modest 5’2% de reduccions potser no s’assoleixin a l’itinerari acordat degut a nombrosos tecnicismes inscrits en el text mateix del Protocol.

I com si això no fos depriment, l’autor anglès George Monbiot ens informa en el seu exhaustivament documentat llibre “Heat” que per evitar una catàstrofe global sense precedents és necessari que Estats Units, Canada i Austràlia redueixin les seves emissions en un 94% per a l’any 2030. Després de llavors, serà massa tard. Amb aquesta realitat, no és possible que els ambientalistes donin suport al Protocol de Kyoto sense a la vegada sentir un poc de vergonya.

Si bé els governs firmants no tenen molta motivació per reduir les seves emissions, sí tenen molt d’entusiasme per a la compra i venda de drets a contaminar l’atmòsfera. Aquests drets estan codificats els mecanismes “flexibles” del Protocol, que permeten als contaminadors corporatius evadir les seves obligacions de reduir les seves emissions, mitjançant la compra i venda d’abocadors de carboni, coneguts també com actius de carboni, o contrapesos o dispenses de carboni (offsets).

D’això és del que parlava Gore quan els congressistes republicans pretengueren ridiculitzar-lo en mostrar-li a la cara que el seu estil de vida requereix la crema de grans quantitats de combustible fòssil, per exemple per els seus nombrosos viatges amb avió. Ell respongué que l’impacte ambiental de les seves activitats és neutralitzat mitjançant uns “offsets” de carboni que ell compra. Però aquesta opció de comprar indulgències per hom redimir-se dels seus pecats de carboni té el repudi d’ecologistes i la societat civil del món sencer.

“Comerciar carboni no aportarà a la protecció del clima de la Terra”, diu la Declaració de Durban sobre el Comerç de Carboni. “És una falsa solució que atrinxera i amplifica les iniquitats socials en moltes maneres”

La declaració fou publicada el 2004 per representants de moviments populars i ens no governamentals que es reuniren a Durban, Sudàfrica. Els firmants inclouen organitzacions de Samoa, Índia i Brasil, la Xarxa Ambiental Indígena, el grup anglès Sikswatch, i d’Estats Units el Global Justice Ecology Project.

El document assenyala que entre els jugadors del comerç de carboni hi figuren els culpables de l’escalfament global, i denuncia que aquestes institucions estan usant la crisi ambiental que elles mateixes causaren com justificació per apropiar-se de més recursos naturals. “Governs, agències que subvencionen crèdits per exportadors, corporacions i institucions financeres internacionals continuen donant suport i finançant l’exploració i extracció de combustible fòssil i altres activitats que empitjoren l’escalfament global, com la degradació i destrucció de boscos en una escala massiva, mentre que només dediquen sumes irrisòries a l’energia renovable”.

“La distribució de dispenses de carboni constitueixen un dels majors projectes per a la creació i distribució regressiva de drets de propietat a la història humana, si no el major”, planteja Larry Lohman, de l’organització britànica The Corner House.

En definitiva, les falses solucions que proposa no atenen per a res les causes de fons del canvi climàtic, que sorgeixen de relacions econòmiques i geopolítiques que afavoreixen a minories privilegiades a costa de la resta del món. No cerquem res d’individus com ell, que es fan lucratives carreres predicant i moralitzant. Millor aprenguem dels U’Wa i els Huaorani, i de molts altres pobles tradicionals i indígenes, els qui a canvi de res, sense tenir un sol cèntim, i pràcticament sense rebre agraïment de ningú, ho donen tot en la seva lluita per detenir l’expansió de l’extracció petroliera. Això sí és protegir l’ambient.

De Biodiversidad America Latina



Al Gore i el canvi climàtic

La concessió del Premi Nobel de la Pau de 2007 a Al Gore, conjuntament amb el Panell Intergovernamental sobre el canvi climàtic (IPCC) de la ONU, pels seus esforços per construir i difondre un major coneixement sobre el canvi climàtic causat per l’home i posar les bases per a les mesures per contrarestar aquest canvi, no fa més que reconèixer la plena actualitat —i la realitat científica evident— d’aquest fenomen. El canvi climàtic, com a expressió del que li està passant a l’equilibri ambiental del planeta a causa del model de creixement econòmic vigent, és un element a l’ordre del dia de les preocupacions de la ciutadania i dels governants. I Al Gore, mediàticament, n’és un catalitzador.

A hores d’ara aquest home, antic vicepresident dels EUA i candidat demòcrata front a George W. Bush, genera dues classes d’apassionades actituds crítiques: d’una banda la dels irritats creients en la fe neoliberal que no poden admetre que el sistema basat en el lliure mercat sigui el causant del desastre climàtic i consideren les teories defensades per Al Gore com a no científiques i alarmistes; d’altra banda la dels no menys irritats ecologistes que veuen en Gore un aprofitat que ha muntat un pròsper negoci sobre la comercialització de les seves activitats, a més d’un hipòcrita que gaudeix d’uns estàndards de consum energètic molt superiors a la mitja del país —els EUA— que els té més alts.

Sense cap dubte les dues crítiques tenen fonaments certs. Per a un defensor a ultrança del model econòmic vigent Al Gore és un enemic del progrés i un radical, però alhora per a un ecologista compromès no representa altra cosa que una versió descafeïnada per l’establishment nordamericà del greu problema ambiental que patim. Estam davant una figura humana i un missatge clarament contradictoris: per un costat la conversió en un producte comunicatiu típicament nord-americà d’uns continguts ecologistes que no qüestionen l’essencial del model (d’altra manera seria incomprès per les classes mitjanes nord-americanes que són les grans dilapidadores d’energia del nostre món), però per l’altre costat uns enormes efectes mediàtics i un gran efecte de sensibilització a nivell mundial.



La política nord-americana està determinada per un joc d’influències davant el qual Gore no pot romandre indiferent. La seva proposta és feta des de dins de les entranyes del gegant imperial. Per això no qüestiona el model econòmic, social i polític que hi ha a les arrels del desastre ambiental planetari. No es qüestionen, per exemple, els transgènics —que a la seva època de vicepresident reberen un cert impuls— i els agrocombustibles encara es plantegen més com una alternativa possible que no com una agressiva proposta que pot contribuir a agreujar el canvi climàtic.

Però el caràcter parcial, i integrat dins el sistema dominant als EUA, del missatge d’Al Gore no l’invalida en alguns caires essencials. Quedar-nos en les contradiccions de Gore ens duria a l’esterilitat si no fóssim capaços de centrar-nos amb el que realment ha premiat l’acadèmia sueca: la tasca de denúncia i conscienciació de les causes i conseqüències del canvi climàtic fins a convertir-les en un tema prioritari en l’agenda de tots els governants del món.

A partir d’aquí, les objeccions del jutge britànic que s’oposa a la presentació a les escoles d’aquell país del vídeo d’Al Gore Una veritat incòmoda són irrellevants i francament ideològiques: la hipotètica manca de rigor d’alguns exemples no invalida en absolut el sentit general de la seva denúncia.

Al Gore és un polític i comunicador que navega en les aigües procel·loses pròpies d’aquesta condició. Ha encertat en la constitució d’un potent paquet comunicatiu globalitzat utilitzant les armes de les transnacionals.

En definitiva no ha fet més que constituir una nova transnacional del negoci mediàtic. Però l’èxit obtingut expressa molt bé la profunda veritat del seu toc d’atenció a les consciències.


Mateu Morro.

Diari de Balears