Nombrosos ambientalistes argentins s’expressaren sobre la seva visita, no per agrair-li sinó per a repudiar-lo.
“Denunciam a Al Gore com el nou colonitzador i publicista del negoci global i a la seva pel·lícula “Una veritat incòmoda”, que despulla veritats a mitges per a no incomodar als seus finançadors: les petrolieres, les de planters de llavors i les automotrives”, diu
És precís puntualitzar que Gore va anar a Bones Aires no per a fer sermons en general sobre l’escalfament global, sinó per a donar suport específicament a una de les seves propostes: els agrocombustibles, també coneguts com biocombustibles o cultius energètics. Estava participant en el primer Congrés Americà de Biocombustibles, una trobada de polítics i empresaris amb un preu d’entrada de 500 dòlars per persona.
El Grup de Reflexió Rural (GRR), una de les organitzacions que participà de la trobada de Gualeguaychú, tractà repetides vegades de contactar amb Gore per a comunicar-li les seves raons per oposar-se als agrocombustibles, però sense obtenir resposta.
En un document que porta el títol eixut de “El Nostre Repudi a
“Al Gore tampoc té en compte la realitat que mostra que l’actual producció dels monocultius de matèria primera per a agrocombustibles ja està precipitant la desertificació de les millors terres del planeta”, continua el comunicat. “Que aquesta producció, ara mateix, abans de l’entrada en vigor de les metes proposades per els països que seran els consumidors massius dels agrocombustibles, ja està expulsant a les poblacions camperoles i indígenes dels seus llocs, deixant així les produccions de subsistència i provisió local, sigui per medi de les fumigacions o directament a mans de forces policials, militars o paramilitars locals”.Fa menys d’un any varies organitzacions, incloent-hi “Oilwatch” i la “Red Latinoamericana contra los Monocultivos de Arboles”, proclamaren que “els cultius energètics creixeran... a costa dels nostres sistemes naturals. La soja es projecta com una de les principals fonts per a producció de biodiesel, però és un fet que els monocultius de soja són la principal causa de destrucció del bosc natiu a Argentina, del bosc humit tropical amazònic a Brasil i Bolívia, i de
Però Al Gore no se n’ha donat compte de tot això. Ell segueix promovent per tot el món als agrocombustibles com una alternativa energètica sustentable. Tal postura és incomprensible si hom coneix el transfons d’aquest individu. Qui és Al Gore? I què va fer amb la seva vida abans de realitzar la seva famosa pel·lícula?
El vicepresident Gore
Entre 1993 i 2000, Gore fou vicepresident dels Estats Units, l’home número dos de l’administració Clinton. A la seva campanya electoral, el candidat presidencial Bill Clinton va posar a la seva papereta a Gore, llavors senador per l’estat de Tenesse, per a guanyar-se als votants ambientalistes, doncs com a governador de l’estat de Arkansas, Clinton va tenir un rècord ambiental repudiable. El sector ambientalista va estar encantat amb la idea de tenir a Gore a la vicepresidència, doncs ja aleshores ell havia passat la seva carrera política presumint de lluitador ecologista –havia fet tot un espectacle de la seva compareixença a
Una vegada a la vicepresidència del país més contaminador del món, què va fer per a combatre l’escalfament global? Res.
Per començar, l’administració Clinton Gore, es negà a signar el Protocol de Kyoto, acord internacional per a reduir les emissions de gasos que causen l’escalfament del planeta. A la seva pel·lícula, Gore no menciona això i a més té l’atreviment d’exhortar als polítics del seu país que donin suport al Protocol. A més a la pel·lícula té la barra de dir amb molt orgull que ell va estar present a Kyoto per a la firma de l’acord el desembre de 1997.
En la seva defensa, una persona em va dir que el pobrissó era només el vicepresident i no el president, que per tant l’afer no era a les seves mans, que no tenia la darrera paraula. Idèntics arguments empraren els acusats en el judici de Nuremberg després de la guerra mundial: “Jo no manava, jo només seguia ordres”. Nazis d’alt rang com Goering segurament es varen valer de tals raonaments. Imagineu-vos un acusat de l’escandol de frau de la companyia Enron explicant-li al jutge: “No fou la meva culpa. No hi havia res que jo pogués fer. Jo només era el vicepresident de la companyia”. De la mateixa manera que tals arguments són evasives covards en el cas dels oficials nazis i criminals corporatius, també ho són en el cas de Gore.
No només Gore fou l’home número dos a l’administració Clinton, sinó que fou explícitament posat a càrrec de tots els afers ambientals, domèstics i internacionals. Així que dificilment pot haver estat aliè a la decissió de l’administració de no signar el Protocol. Ell hagués pogut dir qualque cosa, hagués pogut protestar públicament.
Alguns han defensat aquesta inacció, assenyalant que el Congrés era llavors controlat per la ultradreta republicana.
Sembla ser que llavors, Clinton i Gore estaven exonerats per la seva manca d’acció. Però qualsevol persona amb alguna familiaritat amb la política com activitat humana sap que existeix qualque cosa anomenada lideratge. Aquesta és una qualitat que es ressalta especialment a moments d’adversitat extrema. Clinton hagués pogut signar una ordre executiva per ficar el país en el Protocol.
Els republicans mai han usat l’oposició demòcrata com excusa per a no complir amb la seva agenda, però els demòcrates estan acostumats a usar l’oposició republicana com excusa per a rompre les seves promeses i trair els seus compromisos.
És il·lustratiu contrastar aquesta actitud submisa i resignada amb la forta i viril batalla que Clinton i Gore emprengueren el 1993 per aconseguir, fos com fos, la ratificació del Tractat de Lliure Comerç de Nordamèrica (TLC). Lluitaren amb dents i urpes en contra de l’oposició, que consistia en sectors progressistes, sindicalistes i ambientalistes, i legisladors del seu propi partit. Gore va ser l’encarregat d’exterminar l’oposició ambientalista, comanda que acceptà gustosament. Per apaivagar aquest sector, proposà que el TLC inclogués un acord paral·lel que atendria qualsevol dany ambiental directament causat per el Tractat.
La gran majoria dels grups ambientals, incloent-hi Sierra Club, Greenpeace i el moviment de justícia ambiental, identificà l’oferiment com una trampa, com una mesura insignificant que a penes faria osca contra el nefast impacte ambiental que tendria el TLC. Tan mateix, set grups varen rompre files, acceptaren l’oferta i es llançaren de ple a la campanya en pro del Tractat, desfent així un combat fraticida. Aquests grups, amb el malnom dels “Set Pocavergonyes” (The Shameful Seven), inclogueren a EDF, NRDC i World Wildlife Fund. Amb la seva ajuda, Gore va poder argumentar que el moviment ambientalista donava suport al TLC, i que per tant no seria dolent per l’ambient.
Gore i Occidental
A “An Inconvenient Truth”, Gore fa un sentit mea culpa perquè la seva família sembrava tabac, producte que matà i segueix matant a milers de ciutadans d’Estats Units a l’any, incloent-hi la seva germana fumadora, que morí de càncer de pulmó. Però no diu res de la lucrativa relació carnal de la seva família amb la petrolera Occidental.
Segons
“Gore ha tengut una llarga relació amb Occidental Petroleum, que ha estat enormement beneficiosa per a la companyia. El difunt cap d’Occidental, al controvertit Armand Hammer, li agradava dir que tenia al pare de Gore, el senador Albert Gore, pare, “a la meva butxaca”. Quan Gore, pare, deixà el Senat el 1970, Hammer el contractà per 500 mil dòlars a l’any. Pel que fa a allò personal i professional el, aleshores, vicepresident s’ha lucrat d’Occidental. Fins al dia d’avui segueix obtenint 20 mil dòlars a l’any d’un tracte de terres a Tenesse entre el seu pare i Hammer. El mont total (per a l’any 2000) és de sobre 300 mil dòlars. La relació personal entre el Gore jove i Hammer fou molt propera durant la dècada dels 80, incloent-hi viatges en el jet privat de Hammer i les seves constants contribucions a les campanyes electorals.” (Pres de “The Buying of the President
Lewis i el CPI ens informen també que fou Gore qui li recomanà a Clinton que vengués a Occidental 47 mil acres de jaciments petroliers a Elk Hills, Califòrnia. Fou la major privatització de terrenys públics a la història dels Estats Units, una transacció que triplicà les reserves d’Occidental al país. El mateix dia en que fou anunciada la venda, Gore estava oferint una xerrada envers de la cosa terrible que és l’escalfament global.
Occidental també és acusada de genocidi contra el poble U’Wa a Colòmbia. El Febrer de 2003 els líders U’Wa declararen que el Pla Colòmbia facilitava la invasió de petrolieres com Occidental a les seves terres. Incidentalment, pobles indígenes com els U’Wa i els Huaorani d’Equador, possiblement han fet més per a combatre l’escalfament global en, literalment, posar les seves vides en joc per detenir l’explotació petroliera, que tots els ambientalistes del món junts. Però tan mateix Gore no els dona la més mínima paraula de reconeixement, ni tampoc se’ls reconeix la seva lluita a les negociacions del Protocol de Kyoto.
La veritat sobre Kyoto
Parlem del famós Protocol. Què estipula aquest acord? Contràriament al que creuen molts ambientalistes, no compromet als països signants a retallades substancials en les seves emissions. Els signants es comprometen a reduir-les a un 5’2% davall dels nivells emesos el 1990 per a l’any
I com si això no fos depriment, l’autor anglès George Monbiot ens informa en el seu exhaustivament documentat llibre “Heat” que per evitar una catàstrofe global sense precedents és necessari que Estats Units, Canada i Austràlia redueixin les seves emissions en un 94% per a l’any 2030. Després de llavors, serà massa tard. Amb aquesta realitat, no és possible que els ambientalistes donin suport al Protocol de Kyoto sense a la vegada sentir un poc de vergonya.
Si bé els governs firmants no tenen molta motivació per reduir les seves emissions, sí tenen molt d’entusiasme per a la compra i venda de drets a contaminar l’atmòsfera. Aquests drets estan codificats els mecanismes “flexibles” del Protocol, que permeten als contaminadors corporatius evadir les seves obligacions de reduir les seves emissions, mitjançant la compra i venda d’abocadors de carboni, coneguts també com actius de carboni, o contrapesos o dispenses de carboni (offsets).
D’això és del que parlava Gore quan els congressistes republicans pretengueren ridiculitzar-lo en mostrar-li a la cara que el seu estil de vida requereix la crema de grans quantitats de combustible fòssil, per exemple per els seus nombrosos viatges amb avió. Ell respongué que l’impacte ambiental de les seves activitats és neutralitzat mitjançant uns “offsets” de carboni que ell compra. Però aquesta opció de comprar indulgències per hom redimir-se dels seus pecats de carboni té el repudi d’ecologistes i la societat civil del món sencer.
“Comerciar carboni no aportarà a la protecció del clima de
La declaració fou publicada el 2004 per representants de moviments populars i ens no governamentals que es reuniren a Durban, Sudàfrica. Els firmants inclouen organitzacions de Samoa, Índia i Brasil,
El document assenyala que entre els jugadors del comerç de carboni hi figuren els culpables de l’escalfament global, i denuncia que aquestes institucions estan usant la crisi ambiental que elles mateixes causaren com justificació per apropiar-se de més recursos naturals. “Governs, agències que subvencionen crèdits per exportadors, corporacions i institucions financeres internacionals continuen donant suport i finançant l’exploració i extracció de combustible fòssil i altres activitats que empitjoren l’escalfament global, com la degradació i destrucció de boscos en una escala massiva, mentre que només dediquen sumes irrisòries a l’energia renovable”.
“La distribució de dispenses de carboni constitueixen un dels majors projectes per a la creació i distribució regressiva de drets de propietat a la història humana, si no el major”, planteja Larry Lohman, de l’organització britànica The Corner House.
En definitiva, les falses solucions que proposa no atenen per a res les causes de fons del canvi climàtic, que sorgeixen de relacions econòmiques i geopolítiques que afavoreixen a minories privilegiades a costa de la resta del món. No cerquem res d’individus com ell, que es fan lucratives carreres predicant i moralitzant. Millor aprenguem dels U’Wa i els Huaorani, i de molts altres pobles tradicionals i indígenes, els qui a canvi de res, sense tenir un sol cèntim, i pràcticament sense rebre agraïment de ningú, ho donen tot en la seva lluita per detenir l’expansió de l’extracció petroliera. Això sí és protegir l’ambient.
De Biodiversidad America Latina
Al Gore i el canvi climàtic
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada