Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta PETROLI BAIX TERRA. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta PETROLI BAIX TERRA. Ordena per data Mostra totes les entrades

dimarts, 29 de maig del 2007

Yasuní: el petroli ha de quedar baix terra


Acció per el Parc Nacional Yasuní a Equador

El Parc Nacional Yasuní, amb una extensió de 1 milió d’hectàrees, a la part equatoriana de la regió amazònica, és una de les meravelles de la naturalesa sudamericana. Els boscos tropicals i els sistema fluvial del Yasuní, alberguen el major nombre d’espècies animals i plantes a nivell mundial. Molts d’ells, com el delfí aquàtic rosat està en perill d’extinció a altres àrees. A més, aquesta selva tropical és el refugi dels indígenes Tagaeri i Taromenane, que viuen sense contacte amb la civilització.

Però aquest paradís natural està amenaçat per l’explotació petroliera. Baix la part oriental del Yasuní, es troba en el camp petrolífer conegut com ITT, les reserves de petroli més grans del país. Aquestes voldrien ser explotades per a l’exportació. Per això, la firma estatal Petroecuador ha signat un contracte amb tres companyies petrolieres estrangeres. Milions d’hectàrees de selves tropicals han estat devastades. Persones, animals i plantes han estat enverinats per l’explotació petrolífera i per les contínues rompudes de l’oleoducte, pobles indígenes sencers han estat exterminats (Tetetes, Sansahuaris). A més, el cruu pesat emmagatzemat a l’ITT, és especialment danyí per el medi ambient i el clima.

El president equatorià Rafael Correa i el Ministro d’Energia Alberto Acosta volen deixar el petroli baix terra. Però per poder fer això han de mester l’ajuda internacional i pagaments compensatoris. Dels ingressos procedents del petroli es cobreix la major part del pressupost de l’Estat i una sortida del negoci petrolier sense compensació és dificilment possible a curt i mitjà termini. la conservació del Yasuní és una avantatja per a tota la humanitat. Els estats rics s’han compromès ja desde la Cimera de l’Ambient a Río de Janeiro el 1992, a compensar financerament als països de la conca amazònica.

El 6 i 8 de juny tendrà lloc a Heiligendamm la Cimera dels G8 dels països industrialitzats. Alemanya presidirà enguany el G8. El govern alemany ha declarat que pretén fer de la política energètica i climàtica un dels punts principals a la cimera. El G8 podria amb facilitat donar suport a l’Equador i amb això assentar un precedent.

Clic:

Per favor, escrigui a la cancellera alemanya Angela Merkel i a la Ministra de Desenvolupament Heidemarie Wieczorek-Zeul i demaneu-los que portin la intenció del govern equatorià a la cimera i que donin suport a aquesta iniciativa. Escriguin les seves propies cartes o utilitzin aquest model.

Adreces:
Cancelleria Alemanya
Cancellera Angela Merkel
Willy/Brandt/Strabe 1
10557 Berlin
Tel: 030-4000-0
E-mail: bundeskanzler@bundeskanzler.de

Ministeri de Cooperació y Desenvolupament
Ministra de Desenvolupament Heidemarie Wieczorek-Zeul
Postfach 12 03 22
53045 Bonn
Telefon- und Faxnummer: 0228-99 535 35 00
E-mail: info@bmz.bund.de

heidemarie.wieczorek-zeul@bundestag.de

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Baix terra és un bon lloc pel petroli


El president equatorià Rafael Correa i el Ministro d’Energia Alberto Acosta volen deixar el petroli baix terra. Però per poder fer això han de mester l’ajuda internacional i pagaments compensatoris. Dels ingressos procedents del petroli es cobreix la major part del pressupost de l’Estat i una sortida del negoci petrolier sense compensació és dificilment possible a curt i mitjà termini. la conservació del Yasuní és una avantatja per a tota la humanitat. Els estats rics s’han compromès ja desde la Cimera de l’Ambient a Río de Janeiro el 1992, a compensar financerament als països de la conca amazònica.

Si voleu ajudar clicau:



i....


dissabte, 16 de gener del 2010

Yasuní: el petroli ha de restar baix terra




Benvolgudes amigues i amics de Salva la Selva:

Aquí la nostra primera acció de 2010.

Des de fa quasi tres anys, pobladors ancestrals i defensors del medi ambient a l'Equador defensen una iniciativa única: per evitar les conseqüències negatives de l'explotació del petroli, proposen que les reserves de petroli restin fora tocar sota el sòl selvàtic.

Com a compensació, el país sol·licita suport de la comunitat internacional. Governs i organitzacions de tot el món ja han expressat el seu suport a aquesta original iniciativa. Però ara, el president equatorià amenaça amb extreure el petroli de totes maneres, la qual cosa podria ocórrer a partir de juny.

Ajudi'ns a convèncer al president de continuar amb la iniciativa de deixar el petroli baix la terra. Participi de la nova acció a:

http://www.salvalaselva.org

Ajudi'ns a difondre àmpliament aquest missatge. Moltes gràcies i rebin una afectuosa salutació.

Guadalupe Rodríguez
Salva la Selva

Tel.: + 49 (0)30 517 36 879
Berlín, Alemanya

Posa un banner de Salva la Selva a la teva web o blog: http://www.salvalaselva.org/banner.php

Ens pots seguir al Facebook: http://www.facebook.com/salvalaselva

dissabte, 1 de maig del 2010

Declaració final de la Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i els Drets de la Mare Terra




"L'immens desafiament que enfrontam com humanitat per aturar l'escalfament global i refredar el planeta només s'assolirà portant endavant una profunda transformació a l'agricultura cap a un model sustentable de producció agrícola camperola i indígena/originari, i altres models i pràctiques ancestrals ecològiques que contribueixin a solucionar el problema del canvi climàtic i assegurin la Sobirania Alimentaria”.


ACORD DELS POBLES

Avui, la nostra Mare Terra està ferida i el futur de la humanitat està en perill.

D'incrementar-se l'escalfament global en més de 2ºC, allò al que ens conduiria el que s'ha anomenat “Entesa de Copenhague” existeix el 50% de probabilitats que els danys provocats a la nostra Mare Terra siguin totalment irreversibles. Entre un 20% i un 30% de les espècies estaria en perill de desaparèixer. Grans extensions de boscos serien afectades, les sequeres i inundacions afectarien diferents regions del planeta, s'estendrien els deserts i s'agreujaria la fusió dels pols i els glacials als andes i els Himalaies. Molts Estats insulars desapareixerien i l'Àfrica sofriria un increment de la temperatura de 3ºC. Així mateix, es reduiria la producció d'aliments en el món amb efectes catastròfics per a la supervivència dels habitants de vastes regions del planeta, i s'incrementaria de forma dramàtica el nombre d'afamegats en el món, que ja sobrepassa la xifra de 1.020 milions de persones.

Les corporacions i els governs dels països denominats “més desenvolupats”, en complicitat amb un segment de la comunitat científica, es posen a discutir el canvi climàtic com un problema reduït a l'elevació de la temperatura sense qüestionar la causa que és el sistema capitalista.

Confrontam la crisi terminal del model civil patriarcal basat en el sotmetiment i destrucció d'éssers humans i natura que s'accelerà amb la revolució industrial.

Els sistema capitalista ens ha imposat una lògica de competència, progrés i creixement ilimitat. Aquest règim de producció i consum cerca el guany sense límits, separant l'ésser humà de la natura, establint una lògica de dominació sobre aquesta, convertint tot en mercaderia: l'aigua, al terra, el genoma humà, les cultures ancestrals, la biodiversitat, la justícia, l'ètica, els drets dels pobles, la mort i la mateixa vida.

Baix el capitalisme, la Mare Terra es converteix en font no només de matèries primeres i els éssers humans en mitjans de producció i consumidors, en persones que valen per allò que tenen i no per el que són.

El capitalisme requereix una potent industria militar per el seu procés d'acumulació i el control de territoris i recursos naturals, reprimint la resistència del pobles. Es tracta d'un sistema imperialista de colonització del planeta.

La humanitat està enfront d'una gran disjuntiva: continuar per el camí del capitalisme, la depredació i la mort, o emprendre el camí de l'harmonia amb la natura i el respecte a la vida.

Requerim forjar un nou sistema que restableixi l'harmonia amb la natura i entre els éssers humans. Només hi pot haver equilibri amb la natural si hi ha equitat entre els éssers humans.

Plantejam als pobles del món la recuperació, tornar valorar i enfortir els coneixements, savieses i pràctiques ancestrals dels Pobles Indígenes, afirmats en la vivència i proposta de “Viure Be”, reconeixent a la Mare Terra com un ésser viu, amb el qual tenim una relació indivisible amb interdependència, complementaria i espiritual.




Per enfrontar el canvi climàtic hem de reconèixer a la Mare Terra com la font de la vida i forjar un nou sistema basat en els principis de:

- Harmonia i equilibri entre tots i amb tot
- Complementarietat, solidaritat, y equitat
- Benestar col·lectiu i satisfacció de les necessitats fonamentals de tots en harmonia amb la Mare Terra.
- Respecte als Drets de la Mare Terra i als Drets Humans.
- Reconeixement de l'ésser humà per el que és i no per el que te.
- eliminació de tota forma de colonialisme, imperialisme i intervencionisme.
- Pau entre els pobles i amb la Mare Terra.

El model que propugnam no és de desenvolupament destructiu ni il·limitat. Els països necessiten produir bens i serveis per a satisfer les necessitats fonamentals de la seva població, però de cap manera poden continuar per aquest camí de desenvolupament en el qual els països més rics tenen una empremta ecològica 5 vegades més gran d'allò que el planeta és capaç de suportar. A l'actualitat ja s'ha excedit en més d'un 30% la capacitat del planeta per a regenerar-se. A aquest ritme de sobreexplotació de la nostra Mare Terra caldrien 2 planetes per al 2030.

En un sistema amb interdependència del qual els éssers humans som un dels seus components no és possible reconèixer drets només a la part humana sense provocar un desequilibri en tot els sistema. Per a garantir els drets humans i restablir l'harmonia amb la natura és necessari reconèixer i aplicar efectivament els drets de la Mare Terra.

Per això proposam el projecte adjunt de Declaració Universal de Drets de la Mare Terra en el qual es consignen:

- Dret a la vida i a existir;
- Dret a ser respectada;
- Dret a la continuació dels seus cicles i procesos vitals lliure d'alteracions humanes;
- Dret a mantenir la seva identitat i integritat com éssers diferenciats, auto regulats i inter relacionats;
- Dret a l'aigua com a font de vida;
- Dret a l'aire net;
- Dret a la salut integral;
- Dret a estar lliure de la contaminació i polució, de rebuigs tòxics i radioactius;
- Dret a no ser alterada geneticament i modificada en la seva estructura amenaçant la seva integritat o funcionament vital i saludable;
- Dret a una restauració plena i prompta per les violacions als drets reconeguts en aquesta Declaració causats per les activitats humanes.

La visió compartida és estabilitzar les concentracions de gasos d'efecte hivernacle per fer efectiu l'article 2 de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic que determina “l'estabilització de les concentracions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera a un nivell que impedeixi interferències antropogèniques perilloses per el sistema climàtic”. La nostra visió és, sobre la base del principi de les responsabilitats històriques comunes però diferenciades, exigir que els països desenvolupats es comprometin amb metes quantificades de reducció d'emissions que permetin retornar les concentracions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera a 300 ppm i així, limitar l'increment de la temperatura mitjana global a un nivell màxim de 1ºC.

Emfatitzant la necessitat d'acció urgent per assolir aquesta visió i amb el suport dels pobles, moviments i països, els països desenvolupats s'hauran de comprometre amb metes ambicioses de reducció d'emissions que permetin assolir objectius a curt termini, mantenint la nostra visió a favor de l'equilibri del sistema climàtic de la Terra, d'acord a l'objectiu últim de la Convenció.

La “visió compartida” per ”l'Acció Cooperativa a Llarg Termini” no ha de reduir-se en la negociació de canvi climàtic a definir el límit en l'increment de la temperatura i la concentració de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, sinó que ha de comprendre de manera integral i equilibrada un conjunt de mesures financeres, tecnològiques, d'adaptació, de desenvolupament de capacitats, de patrons de producció, consum i altres essencials com el reconeixement dels drets de la Mare Terra per tornar establir l'harmonia amb la natura.

Els països desenvolupats, principals causants del canvi climàtic, assumint la seva responsabilitat històrica i actual, han de reconèixer i honrar el seu deute climàtic en totes les seves dimensions, com a base per a una solució justa, efectiva i científica al canvi climàtic. En aquest marc exigim als països desenvolupats que:

Restableixin als països en desenvolupament l'espai atmosfèric que està ocupat per les seves emissions de gasos d'efecte hivernacle. Això implica la descolonització de l'atmosfera mitjançant la reducció i absorció de les seves emissions.

Assumeixin els costos i les necessitats de transferència de tecnologia dels països en desenvolupament per la pèrdua d'oportunitats de desenvolupament per viure en un espai atmosfèric restringit.

Es facin responsables per els centenars de milions que hauran d'emigrar per el canvi climàtic que han provocat i que eliminen les seves polítiques restrictives de migració i ofereixin als emigrants una vida digna i amb tots els drets en els seus països.

Assumeixin el deute d'adaptació relacionada als impactes del canvi climàtic en els països en desenvolupament proveint els mitjans per a prevenir, minimitzar i atendre els danys que sorgeixen de les seves excessives emissions.

Honrin aquests deutes com a part d'un deute major amb la Mare Terra adoptant i aplicant la Declaració Universal dels Drets de la Mare Terra a les Nacions Unides.

L'enfocament ha de ser no sols de compensació econòmica, sinó principalment de justícia restitutòria -és a dir restituint la integritat a les persones i als membres que formen una comunitat de vida a la Terra.

Deploram l'intent d'un grup de països d'anular el Protocol de Kioto l'únic instrument legalment vinculant específic per a la reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle dels països desenvolupats.




Advertim al món que no obstant estar obligats legalment les emissions dels països desenvolupats en lloc de reduir, creixeren en un 11'2% entre 1990 i 2007.

Estats Units a causa del consum il·limitat augmentà les seves emissions de GEI en 16'8% durant el període 1990 al 2007, emetent com a mitjana entre 20 i 23 tones anuals de CO2 per habitant, que representa més de 9 vegades les emissions corresponents a un habitant mitjà del Tercer Món, i més de 20 vegades les emissions d'un habitant d'Àfrica Subsahariana.

Rebutjam de manera absoluta l'il·legítim “Enteniment de Copenhage”, que permet a aquests països desenvolupats oferir reduccions insuficients de gasos d'efecte hivernacle, basades en compromisos voluntaris i individuals, que violen la integritat ambiental de la Mare Terra conduint-nos a un augment del voltant de 4ºC.

La propera Conferència sobre Canvi Climàtic que ha de realitzar-se a finals d'any a Mèxic ha d'aprovar l'esmena al Protocol de Kioto, per el segon període de compromisos de 2013 a 2017 en el qual els països desenvolupats han de comprometre reduccions domèstiques significatives de al manco el 50$ respecte a l'any base de 1990 sense incloure mercats de carbono o altres sistemes de desviació que emmascaren l'incompliment de les reduccions reals d'emissions de gasos d'efecte hivernacle.

Requerim establir primer una meta per el conjunt dels països desenvolupats per a després realitzar l'assignació individual per a cada país desenvolupat en el mar d'una comparació d'esforços entre cada un d'ells, mantenint així el sistema del Protocol de Kioto per a les reduccions de les emissions. Els Estats Units d'Amèrica, en el seu caràcter d'únic país de la Terra de l'Annex 1 que no ratificà el Protocol de Kioto te una responsabilitat significativa davant tots els pobles del món per quan ha de ratificar el Protocol de Kioto i comprometre's a respectar i donar compliment als objectius de reducció d'emissions a escada de tota la seva economia.

Els pobles tenim els mateixos drets de protecció davant els impactes del canvi climàtic i rebutjam la noció d'adaptació al canvi climàtic entesa com la resignació als impactes provocats per les emissions històriques dels països desenvolupats, qui han d'adaptar els seus estils de vida i de consum davant aquesta emergència planetària. Ens veiem forçats a enfrontar els impactes del canvi climàtic, considerant l'adaptació com un procés i no com una imposició, i a més com eina que serveixi per contrarestar-los, demostrant que és possible viure en harmonia baix un model de vida distint.

És necessari construir un Fons d'Adaptació, com un fons exclusiu per enfrontar el canvi climàtic com part d'un mecanisme financer manejat i conduït de manera sobirana, transparent i equitativa per els nostres Estats. Baix aquest Fons s'ha de valorar: els impactes i els seus costos a països en desenvolupament i les necessitats que aquests impactes derivin, i registrar i realitzar l'anàlisi del suport per part de països desenvolupats. Aquest ha de manejar a més un mecanisme per el rescabalament per danys per impactes ocorreguts i futurs, per pèrdua d'oportunitats i la reposició per esdeveniments climàtics extrems i graduals, i costos addicionals que podrien presentar-se si el nostre planeta sobrepassa els límits ecològics així com aquells impactes que estan frenant el dret a Viure Be.

“L'Enteniment de Copenhage” imposat sobre els països en desenvolupament per alguns Estats, més enllà d'oferir recursos insuficients, pretén en sí mateix dividir i enfrontar als pobles i pretén extorsionar als països en desenvolupament condicionant l'accés a recursos d'adaptació a canvi de mesures de mitigació. De manera addicional s'estableix com inacceptable que en els processos de negociació internacional s'intenti categoritzar als països en desenvolupament per la seva vulnerabilitat al canvi climàtic, generant disputes, desigualtats i segregacions entre ells.

L'immens desafiament que enfrontam com humanitat per aturar l'escalfament global i refredar el planeta només s'assolirà portant endavant una profunda transformació a l'agricultura cap un model sustentable de producció agrícola camperola i indígena/originari, i altres models i pràctiques ancestrals ecològiques que contribueixin a solucionar el problema de l'escalfament climàtic i assegurin la Sobirania Alimentaria, entesa com el dret dels pobles a controlar les seves pròpies llavors, terres, aigua i la producció d'aliments, garantint, a través d'una producció en harmonia amb la Mare Terra, local i de cultura apropiada, l'accés dels pobles a aliments suficients, variats i nutritius en complementació amb la Mare Terra i aprofundint la producció autòctona (participativa, comunitària i compartida) de cada nació i poble.

El Canvi Climàtic ja està produint profunds impactes sobre l'agricultura i els modes de vida dels pobles indígenes/originaris i camperols del món i aquests impactes s'aniran agreujant en el futur.

L'agronegoci a través del seu model social, econòmic i cultural de producció capitalista globalitzada i la seva lògica de producció d'aliments per el mercat i no per a complir amb el dret a l'alimentació, e´s una de les causes principals del canvi climàtic. Les seves eines tecnològiques, comercials i polítiques no fan més que aprofundir la crisi climàtica i incrementar la fam en el planeta. Per aquesta raó rebutjam els Tractats de Lliure Comerç i Acords d'Associació i tota forma d'aplicació dels Drets de Propietat Intelectual sobre la vida, els paquets tecnològics actuals (agroquímics, transgènics) i aquells que s'ofereixen com falses solucions (agrocombustibles, geoenginyeria, nanotecnologia, tecnologia Terminator i similars) que únicament aguditzaran la crisi actual.

Al mateix temps denunciam com aquest model capitalista imposa megaprojectes d'infraestructura, envaeix territoris amb projectes d'extracció, privatitza i mercantilitza l'aigua i militaritza els territoris expulsant als pobles indígenes i camperols dels seus territoris, impedint la Sobirania Alimentària i aprofundint la crisi socioambiental.

Exigim reconèixer el dret de tots els pobles, els éssers vius i la Mare Terra a accedir i gaudir de l'aigua i donam suport a la proposta del Govern de Bolívia per reconèixer l'aigua com un Dret Humà Fonamental.

La definició de bosc utilitzada en les negociacions de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, la qual inclou plantacions, és inacceptable. Els monocultius no són boscos. Per tant, exigim una definició per a finalitats de negociació que reconegui els boscos natius i la selva i la diversitat dels ecosistemes de la terra.

La Declaració de l'ONU sobre els Drets dels Pobles Indígenes ha de ser plenament reconeguda, implementada i integrada en les negociacions de canvi climàtic. La millor estratègia i acció per evitar la desforestació i degradació i protegir els boscos natius i la selva és reconèixer i garantir els drets col·lectius de les terres i territoris considerant especialment que la majoria dels boscos i selves estan en els territoris de pobles i nacions indígenes, comunitats camperoles i tradicionals.

Condemnam els mecanismes de mercat, com el mecanisme de REDD (Reducció d'Emissions per la Desforestació i Degradació de Boscos) i les seves versions + i ++, que està violant la sobirania dels Pobles i el seu dret al consentiment lliure, previ i informat, així com a la sobirania d'Estats nacionals, i viola els drets, usos i costums dels Pobles i els Drets de la Naturalesa.

Els països que contaminen estan obligats a transferir de manera directa els recursos econòmics i tecnològics per pagar la restauració i manteniment dels boscos i selves, en favor dels pobles i estructures orgàniques ancestrals indígenes, originaries, camperoles. Això haurà de ser una compensació directa i addicional a les fonts de finançament compromeses per els països desenvolupats, fora del mercat de carboni i mai servint com les compensacions de carboni (offsets). Demandam als països a aturar les iniciatives locals a boscos i selves basats en mecanismes de mercat i que proposen resultats inexistents i condicionats. Exigim als governs un programa mundial de restauració de boscos natius i selves, dirigit i administrat per els pobles, implementant llavors forestals, de fruiters i de flora autòctona. Els governs han d'eliminar les concessions forestals i donar suport a la conservació del petroli baix la terra i que s'aturi urgentment l'explotació d'hidrocarburs a les selves.

Exigim als Estats que reconeguin, respectin i garanteixin l'efectiva aplicació dels estàndards internacionals de drets humans i els drets dels Pobles Indígenes, en particular la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes, el Conveni 169 de la OIT, entre altres instruments pertinents, en el marc de les negociacions, polítiques i mesures per a resoldre els desafiaments plantejats per el canvi climàtic. En especial, demandam als Estats a que reconeguin jurídicament la preexistència del dret sobre els nostres territoris, terres i recursos naturals per a possibilitar i enfortir les nostres formes tradicionals de vida i contribuir efectivament a la solució del canvi climàtic.

Demandam la plena i efectiva aplicació del dret a la consulta, la participació i el consentiment previ, lliure i informat dels Pobles Indígenes en tots els processos de negociació així com en el disseny i implementació de les mesures relatives al canvi climàtic.



A l'actualitat la degradació mediambiental i el canvi climàtic assoliran nivells crítics, essent una de les principals conseqüències la migració interna així com internacional. Segons algunes projeccions el 1995 existien al voltant de 25 milions d'emigrants climàtics, avui s'estima en 50 milions i les projeccions per a l'any 2050 són de 200 a 1000 milions de persones que seran desplaçades per situacions derivades del canvi climàtic.

Els països desenvolupats han d'assumir la responsabilitat sobre els emigrants climàtics, acollint-los en els seus territoris i reconeixent els seus drets fonamentals, a través de la firma de convenis internacionals que contemplin la definició d'emigrant climàtic perquè tots els Estats acatin les seves determinacions.

Constituir un Tribunal Internacional de Consciència per a denunciar, fer visible, documentar, jutjar i sancionar les violacions dels drets dels emigrants, refugiats i desplaçats en els països d'origen, trànsit i destinació, identificant clarament les responsabilitats dels Estats, companyies i altres actors.

El finançament actual destinat als països en desenvolupament per a canvi climàtic i la proposta de l'Entesa de Copenhague són ínfims. Els països desenvolupats han de comprometre un finançament annual nou, addicional a l'Ajuda Oficial al Desenvolupament i de font pública, de al manco 6% del seu PIB per enfrontar el canvi climàtic en els països en desenvolupament. Això és viable prenent en compte que gasten un mont similar en defensa nacional i destinaren 5 vegades més per a rescatar bancs i especuladors en fallida, cosa que qüestiona seriosament les seves prioritats mundials i la seva voluntat política. Aquest finançament ha de ser directe, sense condicionament i no vulnerar la sobirania nacional ni l'autoderminació de les comunitats i grups més afectats.

A la vista de la ineficiència del mecanisme actual, a la Conferència de Mèxic s'ha d'establir un nou mecanisme de finançament que funcioni baix l'autoritat de la Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic rendint comptes a la mateixa, amb una representació significativa dels països en desenvolupament per garantir el compliment dels compromisos de finançament dels països.

S'ha constatat que els països desenvolupats incrementaren les seves emissions en el període 1990-2007, no obstant haver manifestat que la reducció es veuria de manera substancial coadjuvada amb mecanismes de mercat.

El mercat de carboni s'ha transformat en un negoci lucratiu, mercantilitzant la nostra Mare Terra, això no representa una alternativa per enfrontar el canvi climàtic, donat que saqueja, devasta la terra, l'aigua i fins i tot la mateixa vida.

La recent crisi financera ha demostrat que el mercat és incapaç de regular el sistema financer, que és fràgil i insegur davant l'especulació i l'aparició d'agents intermediaris, per tant, seria una total irresponsabilitat deixar a les seves mans l'atenció i protecció de la pròpia existència humana i de la nostra Mare Terra.

Consideram inadmissible que les negociacions en curs pretenguin la creació de nous mecanismes que ampliïn i promoguin el mercat de carboni tota vegada que els mecanismes existents mai resolgueren el problema del Canvi Climàtic ni se transformaren en accions reals i directes en la reducció de gasos d'efecte hivernacle.

És imprescindible exigir el compliment dels compromisos assumits per els països desenvolupats a la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic respecte al desenvolupament i transferència de tecnologia, així com rebutjar la “vitrina tecnològica” proposada per països desenvolupats que només comercialitzen la tecnologia. És fonamental establir les alineacions per a crear un mecanisme multi lateral i i multi disciplinari per el control participatiu, la gestió i l'avaluació contínua de l'intercanvi de tecnologies. Aquestes tecnologies han de ser útils, netes i socialment adequades. De igual manera és fonamental l'establiment d'un fons de finançament i inventari de tecnologies apropiades i alliberades de drets de propietat intel·lectual, en particular, de patents que han de passar de monopolis privats a ser de domini públic, de lliure accés i baix cost.

El coneixement és universal, i per cap motiu pot ser objecte de propietat privada i d'utilització privativa, com tampoc les seves aplicacions en forma de tecnologies. És deure dels països desenvolupats compartir la seva tecnologia amb països en desenvolupament, crear centres d'investigació per a la creació de tecnologies i innovacions pròpies, així com defensar i impulsar el seu desenvolupament i aplicació per el viure be. El món ha de recuperar, aprendre i tornar a aprendre els principis i enfocaments de llegat ancestral dels seus pobles originaris per aturar la destrucció del planeta, així com els coneixements i pràctiques ancestrals i recuperació de l'espiritualitat en la reinserció del viure be juntament amb la Mare Terra.

Considerant la manca de voluntat política dels països desenvolupats per a complir de manera efectiva els seus compromisos i obligacions assumits a la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i el Protocol de Kioto, i front a la inexistència d'una instància legal internacional que prevengui i sancioni tots aquells delictes i crims climàtics i ambientals que atemptin contra els drets de la Mare Terra i la humanitat, demandam la creació d'un Tribunal Internacional de Justícia Climàtica i Ambiental que tengui la capacitat jurídica vinculant de prevenir, jutjar i sancionar als Estats, les Empreses i persones que per acció o omissió contaminen i provoquen el canvi climàtic. Recolzar als Estats que presentin demandes a la Cort Internacional de Justícia contra els països desenvolupats que no compleixin amb els seus compromisos baix la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i el Protocol de Kioto incloent els seus compromisos de reducció de gasos d'efecte hivernacle. Instam als pobles a proposar i promoure una profunda reforma de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), perquè tots els seus Estats membres compleixin les decisions del Tribunal Internacional de Justícia Climàtica i Ambiental.

El futur de la humanitat està en perill i no podem acceptar que un grup de governants de països desenvolupats vulguin definir per tots els països com ho intentaren fer infructuosament a la Conferència de les Parts de Copenhague. Aquesta decisió ens compromet a tots els pobles. Per això és necessària la realització d'un Referèndum Mundial, plebiscit o consulta popular, sobre el Canvi Climàtic en el qual tots siguem consultats sobre: el nivell de reduccions d'emissions que han de fer els països desenvolupats i les empreses transnacionals; el finançament que han de proveir els països desenvolupats; la creació d'un Tribunal Internacional de Justícia Climàtica; la necessitat d'una Declaració Universal de Drets de la Mare Terra i la necessitat de canviar l'actual sistema capitalista.

El procés del Referèndum Mundial, plebiscit o consulta popular serà fruit d'un procés de preparació que asseguri el desenvolupament amb èxit del mateix.

Amb la finalitat de coordinar el nostre accionar internacional i implementar els resultats del present “Acord dels Pobles” cridats a construir un Moviment Mundial dels Pobles per la Mare Terra que es basarà en els principis de complementarietat i respecte a la diversitat d'origen i visions dels seus integrants, constituint-se un espai àmpli i democràtic de coordinació i articulació d'accions a nivell mundial.

Amb tal propòsit, adoptam el pla d'acció mundial adjunt perquè a Mèxic els països desenvolupats respectin el marc legal vigent i redueixin les seves emissions de gasos d'efecte hivernacle en un 50% i s'assumeixin les diferents propostes incloses en aquest Acord.

Finalment acordam realitzar la 2ª Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i els Drets de la Mare Terra el 2011 com a part d'aquest procés de construcció del Moviment Mundial dels Pobles per la Mare Terra i per a reaccionar enfront als resultats de la Conferència de Canvi Climàtic que es realitzarà a finals d'any a Cancun, Mèxic.





Fotos JV10

dijous, 17 de setembre del 2009

Una solada tudada



Una solada tudada

Una terra sense pagesos és una terra morta. És una sentència certa només pel que fa a l'interès de l'espècie humana. La resta, la natura, ocuparà a poc a poc el lloc que el ciment i l'asfalt li permetin. Ullastres, esparregueres, batzers, mates, llampúdols, pins... aniran compareixent baix els tarongers i ametllers i garrovers i oliveres i horts i bardisses.... Allà on no hi arribi l'arada estirada per un tractorista a sou, ningú no hi anirà a arrabassar la nova forest. Hi ha gent que, per posar un tall d'exemple, perquè el tractor pugui anar més arreu, exsecallen tant les branques dels arbres, que ja no semblen el que són, al lloc d'un taronger, una perera, un ametller... ampla i rodó, amb les fulles a tocar de terra, ara hi ha un feix de tanyades llargues que s'estiren sense esma amb les branques copejades i el tronc ferit pel tractorista.












La terra s'ha de cuidar be. No val fer-ho de qualsevol manera. Una persona ha de saber el que fa i perquè ho fa. A evidències tan senzilles haurem d'anar si en volem tornar a aprendre. Hem girat l'esquena als pagesos, als qui eren portadors de saviesa, als que tenien temps i fins i tot sabien badar o badocar baix un arbre. Sentir que l'esforç val la pena, que hi ha vida gràcies a aquest esforç que és reconegut i agraït.



Tomar les ametlles en terra i no recollir-les és un insult a la terra i a aquells que la treballaren. Avui això és el que jo he fet, espolsar, batre les branques de més d'una vintena d'arbres que duien una solada d'ametlles. Val a dir que moltes eren de l'any passat. Quantes quarterades d'ametllers, oliverars i horts esplèndids s'han degradat i han desaparegut. La saviesa de l'indret ha fuita amb la desaparició de l'home i de la dona que cuidaven aquelles terres i els animals que hi vivien.

Després de només deu mil anys de pràctica agrícola, aquesta està sucumbint a l'èxit d'una agricultura industrial d'escala global. Qui fuig de deu corre de bades, diu una dita. Qui fuig de la terra no sap on va i segurament es mor.

S'ha trossejat la terra en línies rectes, s'han multiplicat per mil les partions de totxos de ciment i filferros romboïdals. Ha quedada esquarterada en milers de bocins amb jardins i cases i piscines i gespa i entrades d'asfalt, grava o ciment per on puguin entrar els cotxes fins a la cotxeria. No hi ha marxa enrere. Qui no ho vulgui així ja pot plegar i acotar el cap.













Però al món n'hi ha molts encara de pagesos. Encara hi ha gent que estima sa terra i que hi viu i hi mor. És gent sovint molt maltractada per interessos contraris a la seva existència. Del “mòbing rural” per raons especulatives o per mor del cant d'un gall, a vertadera política repressiva de persecució i càstig en interès de monocultius, plantacions de soja, canya de sucre, jatrhopha...o simplement per obtenir aprofitaments forestals abusius i destructors de boscos i selves.

Hem de pensar que molts dels productes que produeixen aquestes devastacions tenen la seva destinació als països de l'hemisferi nord per tal que la població d'aquests puguin seguir gaudint del grau abusiu de desenvolupament que exigeix la seva actual existència. Cel·lulosa, sucre, etanol, biodiesel, fusta, carn, petroli... són consumits sense mesura per les nacions que formen la Unió Europea, el Japó i els Estats Units. I ningú no diu basta. És més, n'hi ha d'altres que es volen afegir a la festa. A la darrera i fenomenal festa que ha de celebrar la victòria final del capitalisme. Sobre la humanitat i sobre la natura.



I tan mateix potser no en faran tanta de festa. Potser està naixent un moviment revolucionari global molt arrelat a la terra. Potser els casos de la Veneçuela de Chaves, tan insultat com a populista pels nostres controladíssims medis, la Bolívia d'Evo Morales, l'Equador de Correa, la Nicaragua malgrat tot una altra vegada sandinista, la lluita maputxe de Xile, l'alçament indígena de Perú, potser n'Obama... són indicadors que dels pobles, de la terra, s'ha alçat un crit absolutament necessari, una voluntat de poder, de canvi. Molt allunyat i potser fins i tot verament enemic del capitalisme. Una lluita acompanyada i assessorada per científics i voluntaris solidaris d'arreu del món.

El retorn a les bones pràctiques de relació amb l'agricultura i el bosc, han d'anar lligades a una voluntat ferma de llibertat individual i col·lectiva. No només contra l'estat injust dels estats de l'economia de mercat on el desenvolupament econòmic accelerat comanda i no te aturall. Sinó contra aquest mateix estat polític presó de gent i de pobles. De pobles que estimen sa terra. Com a Europa, Catalunya o Euskal Herria.



A casa nostra cal lligar ben fort l'amor a la terra amb la voluntat sobirana de independència política. Si volem crear una nació, un estat lliure, haurà de ser en benefici de tothom, també de la natura i de la manera com posem les mans a la terra. La solidaritat en grau màxim entre nosaltres i la terra. Tanmateix si volem assolir un objectiu tan just hi haurem de posar les dues mans, ens ho haurem de prendre ben seriosament. Ens hi haurem de comprometre amb les idees més nobles i agosarades. Si no no n'hi haurà prou. Cal plantar, cuidar, regar, recollir i agrair per tornar sembrar.


I perquè la terra ens permeti fruir-la, ens hem de conformar amb poc, amb que n'hi hagi prou per viure. Pobresa ha de deixar de ser misèria per ser sinònim de bona gent. Perquè ja en podem fer de comptes: amb el que hi ha i hem deixat, no n'hi ha prou ni per tothom ni per sempre. Es parla molt de canviar el model, que si un model de creixement econòmic sostenible, que si un model respectuós amb el medi... Paraules. El que cal és allò pel que tants pagesos i treballadors lluitaren i en molts casos patiren i moriren: canviar el model capitalista per el socialista. Amb l'afegit avui de fer-ho amb una consciència ecològica absolutament exigent i no claudicant. Tot això no surt de franc. Cal treballar.


Text i fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró setembre de 2009



dimecres, 12 d’octubre del 2022

Consciència i responsabilitat en la gestió de les restes vegetals

Residus vegetals

Dia 16 d'octubre si pujau ben dematí sobre un turó o una muntanya no gaire elevada, podreu observar arreu el fum de moltes cremes “controlades” de residus vegetals (Hi he posat cometes perquè en molts casos aquestes cremes s'aprofiten per eliminar residus diversos que són obligació gestionar de manera adequada i controlada, com plàstics, contraxapats, fustes amb pintura o vernís, paper i molts altres materials no vegetals d'origen domèstic o industrial, que provoquen a més de gasos hivernacles, toxines i dioxines molt perilloses per a la nostra salut. Avisau a l'112 si en detectau)

El Decret 125/2007 de 5 d'octubre , pel qual es dicten normes sobre l’ús del foc i es regula l’exercici de determinades activitats susceptibles d’incrementar el risc d’incendi forestal, és aquell que entre altres obligacions i indicacions, estableix que a l'època de perill d'incendi forestal durant el període comprès entre l'1 de maig i el 15 d'octubre, les cremes de residus vegetals en zona forestal estan totalment prohibides i no es poden autoritzar i alhora s'estableixen unes àrees contigües de prevenció a 500 ms de zona forestal on són necessàries autoritzacions administratives durant aquest període. En canvi, a partir del 16 d'octubre i fins el 30 d'abril, les cremes agrícoles de restes vegetals es poden realitzar sense necessitat d'autorització administrativa (Sia dit de passada, ja és ben hora de revisar la manca de control i la no obligació de complir condicions d'aquestes cremes, ja que no estan sotmeses a cap normativa reguladora. Per entendre'ns, posem per cas, una persona pot cremar durant la darrera setmana d'abril en zona agrícola, a deu passes de zona forestal, amb setmanes de sequera persistent, elevades temperatures i vent fort sense estar sotmès a complir cap normativa al respecte. Només la del sentit comú, que no és poc)

Però bé, tornem al dematí de dia 16 d'octubre. Són moltes les persones, a la vista de l'arribada d'aquest dia, preocupades per les notícies relacionades amb la Llei 7/2022, de 8 d'abril, de residus i sols contaminats per a una economia circular, transposició d'una Directiva Marc de Residus on diu al seu article Artícle 27. 3: Amb caràcter general, no està permesa la crema de residus vegetals generats a l'entorn agrari o silvícola. Únicament es podrà permetre la crema d'aquests residus amb caràcter excepcional, i sempre i quan comptin amb la corresponent autorització individualitzada que permeti dita crema, per raons de caràcter fitosanitari que no sigui possible abordar amb altre tipus de tractament, motivant adequadament que no existeixen altres mitjans per evitar la propagació de plagues, o, en entorns silvícoles, amb l'objecte de prevenir els incendis forestals quan no pugui accedir-s'hi per a la seva retirada i posterior gestió...

Al Preàmbul d'aquesta Llei, hi diu així: El primer objectiu de qualsevol política en matèria de residus ha de ser reduir al mínim els efectes negatius de la generació i gestió dels residus a la salut humana i el medi ambient. Així mateix i en consonància amb els principis que regeixen l'economia circular, dita política ha de tenir també per objecte fer un ús eficient dels recursos, amb una aposta estratègica decidida del conjunt de les administracions públiques, així com la implicació i compromís dels agents econòmics i socials.

Més o menys ja tenim clar que pel que fa al l'escalfament del planeta i conseqüent repercussió en el canvi climàtic que comença a ser devastador per a l'espècie humana, feim tard. Amb tot és molta la consciència que la societat està adquirint davant la magnitud del problema i conceptes que molts deixaven passar de llarg, ara són ben presents. Ara ja s'entén la necessitat de reduir les aportacions de gasos contaminants a l'atmosfera responsables de l'escalfament del planeta. De fet encara molts podem recordar quan gairebé no existien bosses ni envasos de plàstic i tot es mirava de reutilitzar tant com era possible. De la mateixa manera molta gent pot entendre aviat que uns arbres o unes plantes mentre han estat vives han aportat oxigen a l'atmosfera mitjançant el procés de la fotosíntesi i alhora han emmagatzemat en la seva matèria orgànica el diòxid de carboni de l'atmosfera. Quan la planta és viva genera oxigen, quan és morta emmagatzema CO2. Podem cremar aquesta matèria vegetal, branques, troncs per escalfar-nos o preparar torrades i calçots, al manco l'aprofitam com energia, però si la cremam per no res, per fer net, per llevar “sa brutor”, simplement tornam a l'atmosfera el CO2 capturat.

Però com fer-ho, si no cremam les restes vegetals com s'ha fet tota la vida? On la posam tota la resta de podes? Biotrituram? Hi ha gent que creu que els ajuntaments haurien d'adquirir biotrituradores per gestionar o cedir als ciutadans, pagesos, petits negocis agrícoles, però aquestes màquines consumeixen benzina o gasoil i també contaminen. Una altra manera podria ser aprofitant al màxim les branques per fer foc en forma d'energia per escalfar-nos o cuinar, cert que contamina igual, però al menys l'aprofitam. També podem fer-ne feixos o munts i simplement deixar que se podreixi, que faci humus, nutrients bons per a la terra que alhora produirà millors arbres i plantes que absorbiran CO2. Ens diran els entesos que aquesta podridura que generen els fongs, bacteris i endofauna igualment genera metà i CO2. En tot cas una llei o una norma que prengui en consideració mirar de reduir els gasos contaminants, mai no és una aberració ni es fa per emprenyar encara més als pagesos.

Quan s'obligà a dur fermat el cinturó en circular amb cotxe, o no fa massa anys prohibiren fumar dins els establiments públics, especialment als cafès, quan s'ha prohibit circular a més de 80 km hora per la via de cintura o a més de 30 pels carrers del poble, potser no ho enteníem i en canvi avui tornar enrere ja no ho faríem. Vivim temps complicats i calen mesures correctives molt severes i immediates per resoldre l'autèntic i tràgic atzucac on la humanitat ens hem situat. Ben cert que el problema gros es va generar fa poc més de cent anys amb la revolució industrial i amb la conseqüent explotació del carbó i petroli (CO2 capturat de l'atmosfera durant milions d'anys per les plantes i emmagatzemat baix terra). Ben cert que les grans corporacions i estats capitalistes fa molts anys són coneixedors del problema, però ben cert és que també han volgut treure guanys de fins a la darrera gota de petroli emmagatzemat baix terra, que és on hauria d'haver quedat per sempre i fa estona.

Joan Vicenç Lillo Colomar

 

Article també publicat al DBalears

dissabte, 10 de febrer del 2007

L'arbre digne molt digne

Camarinhas
una nit de febrer de l’any 2003



El temps és com les ones de la mar. Arriben una rere l’altra a les roques dures o a l’arena suau. Quan esclaten i blanquegen les roques sembla que volen fer-se-les seva, que volen pujar-hi per arrasar-ho tot, fer miques la roca i la terra amb les plantes i els animals que l’habiten: vells fills i filles de la mar. El temps em vol fer miques a mi, a totes a tots, vol sotmetre’m i jo sé que ho farà “però el color dels meus ulls viurà eternament”. El sol es reflecteix al meus ulls amb dolça bellesa, apaivaga qualsevol vellura. Què hi havia abans de la mort, abans del bing-bang, abans de la meva vida?

Els dies passats són perles solitàries perdudes al fons de la mar. I tanmateix sense saber-ho estic segur de que els mol·luscs, les ostres que fan diuen que amb un granet d’arena les perles, tenen relació entre elles, entre la mar i la terra. Els biòlegs i les biòlogues saben perquè canta el rossinyol a la nit? Perquè fan perles les ostres?

Quin temps de viure el txapapot en tantes voreres sagrades.

I el crit contra el ianqui que m’ha arribat enmig de l’arena de les dunes i de la mar d’ones d’escuma renouera m’ha donat una caloreta que m’ha alleugerit el cansament. Gràcies 1876, Joan Manuel, si només pogués servir per això el mòbil, sense costar guerres ni tudada d’energia ni tanta i tanta contaminació: nunca mais, no a la guerra. Què fem amb els mòbils? Com tornar a la barraca de xemeneia ben feta, al viure sense metges ni hospitals?



Com ahir vespre .amb els del benegà de Muxía a aquell baret de pedra del que no record el nom, amb la televisió donant la guerra del ianqui i els tres mesos del Prestige; aquella xerrada com una ruta més cercant el camí entre els toixos, les roques i les ones de la marea que et volen arrabassar, cercant posar llavors radicals de veritat per avançar per avançar de veritat a costa del que costa i que tantes vegades defens pensant que estic tot sol, fins i tot quan pens amb els que hi estan veritablement a les presons espanyoles, els bascos o aquells comuns que en diuen però que no ho són comuns, que són per damunt de nosaltres com àguiles o aligots de piular malenconiós com el buteo buteo que he sentit contra les roques, el cel i la mar.

És blau i encorbatat el color de la Tevegà i de la Primera, és curiós aquest color de fredor de gel de mar de la dreta i ara mateix sent que la insistència de la reacció és com la del txapapot que apareix arreu, el txapapot feixista. Quina guerra. Però com és que la presència de la veritat és tan insistent en els detalls més insospitats. Quin misteri hi ha en què sense paraules ni coneixences ens reconeguem. És la llum del sol, però també la foscor més immensa que com a serp que es vol mossegar la coa fa espirals a l’univers d’una magnitud tal que cabrien dins una fulla de pi.

Al voltant meu passen coses com les que afectaven a en Van Gog.




Txapapot pels collons i tot. Tant de bo que tengués la ment clara, la sang freda, l’esperit temperat per escriure tant bé com pintava en V.G. tant de bo poder descriure per deixar-ho a l’eternitat dels ulls de la ment el que visc en certes situacions.

Jo sé que ara gràcies a aquest aparell que desconec tan absolutament i que es diu mòbil he parlat amb la meva estimada, la Juanita, na Joana, i que també l’he recordada quan dibuixava i escrivia a al quadern de bitàcola de l’imbécil de l’amo del bar aquest que sembla un museu marítim.

Jo no sé si m’acompanyen guàrdia civils o anarquistes d’idees clares.

Anarquista preconstitucional rompre les normes d’ortografia com diu en G. Màrquez ferit de mort.

Esclatar la pau tant fàcil tan complicat ara mateix a aquest món cobert de petroli i de cotxes que corren per carreteres asfaltades amb el beneplàcit ”inasequible” de la gent, de molta gent.

Escolt ara una música que m’agrada, així de senzill, sembla d’una dona musulmana, no ho sé, amb un acompanyament de corda molt rítmic. Agraeixo i pas a llegir un tros més d’aquesta descendent d’esclaves Jamaica Kincaid i tot això m’esqueixa l’ànima, la me romp però no la me txapapotetja.




Anarquista preconstitucional, ja!, mala broma. En realitat cal així una mentalitat de la terra i anarquista, anarquista de terra, radical com diuen les dretes radicals en tot el seu esplendor de falsedats i vomiteres.

Diu la que he anomenada abans:”Els anglesos s’odien entre sí i odien Anglaterra, i la raó per la qual estan tan abatuts actualment és perquè no tenen on anar ni ningú que els faci sentir superiors”. I segueix:”A l´Antigua que jo vaig conèixer vivíem a un carrer que tenia el nom d’un criminal anglès pertanyent a la marina, Horacio Nelson

És clar que la nota que es posa al peu de pàgina sobre aquest personatge i que només es refereix a la seva estada a Antigua, 1784, 1787, l’escriu una ment amb consciència. L’escriptora és una ningú enfront del poder semblant al que es dibuixava a The Wall de P. Floyd.

Ara fa poc he estat al cementiri dels anglesos on el Serpent es va enfonsar i moriren 173 homes, tres es salvaren. Hi havia flors de plàstic, funcionaris les hi deuen haver col·locades, però imagina’t que hi arriba al lloc un anglès: quin fanatisme patriòtic, de raça absolutament superior es sent.

I ara em vaig refent, asserenant pensant. El color dels meus ulls…

Com una música dolça s’escolta…

Com una llum que entra dins la cova fosca i blanca d’una casa potser eivissenca abans dels gipis…guiris, gipispollas.

No arribam molt lluny, però un somriure, una mirada humana o fins i tot o sobretot la d’un ocell, una sargantana o un peix poden fer-te sentir viu, que compartim la llum, l’aire, el temps que xoca contra les roques.

Quina mirada deu tenir en Bush enfront dels meus ulls durant deu minuts.

Contant 600 una vegada i prou, pensaria tal vegada en els diaris que venien pels carrers de Managua o de Palacagüina els nins que anunciaven sense saber-ho els doblers que el Congrés dels EEUU entregava a la Contra i que potser els mutilaria i que canviaria (com va ser) la seva vida en pitjor, en molt pitjor, sense esperança per molt temps. Record i ho dic tot d’una que puc que això m’ho contava Don Modesto Silva amic d’en Jaume Soler d’Arbúcies.

I mirar ara mateix, ara mateix la mirada, els ulls d’en Reagan amb alzheimer o de qualsevol dels seus contemporanis de les grans corporacions industrials petrolieres, capitalistes al cap i a la fi.

Mirar als ulls als científics (¿) (sic.) que fan possible tant de mal al món, a la gent de carn i os que té dret a alenar i a viure malgrat tot.

Fills de la gran USA com diu n’Estelles.

Però les bales no són de paper de seda, foraden i tapen baix terra o al forn incinerador i la gent té por.

M’importa una merda el que pensis quan et digui que el que et puc dir pot ferir la teva sensibilitat de guàrdia civil de “calavera de plomo” d’apolític o apolítica si ho vols entendre millor.



Cal dir als infants i a les nines la veritat des de sempre, la que fa més mal i la que més alegries dona, la mentida i la flor, la traïció i la mar blava, el dolor i el sol, la veritat complicada de la dona o de l’home que més pugui sofrir per estimar massa la terra i saber perquè ho fa, la veritat de la sàvia i de la sang. La veritat que està dins llibres, cançons i poemes que cauen com fulles de l’arbre digne molt digne.

L’abraçada a l’alzina guapa que t’alça des de les arrels i et puja per les branques empesa cap a les clares fulles verdes i lluentes de sol i de cel orejat.

La veritat de 100 anys de presó dura, injusta, molt injusta. Cal lluitar amb totes les forces i sofriments: aquesta és la veritat que sap tan greu haver de dir a una filla o a un fill, perquè et creuran i sofriran i tu, jo, no ho vull, perquè som pocs els que ho farem, encara que hi ha pobles sencers que van per aquest valent camí: jo/ el meu poble / el món… tres en un com la Santíssima Trinitat dels putes catòlics fatxes que tot ho han falsejat i canviat.