diumenge, 7 d’octubre de 2007

Arbres de moltes menes


Dibuixa un arbre

Antoni Puigverd
apuigverd@presencia.com

Hi havia un temps en què els psicòlegs proposaven als seus pacients un test senzill: dibuixar un arbre. D’arbres n’hi ha de moltes menes, és evident. N’hi ha de frondosos i exuberants com els castanyers (ara, a l’octubre, abandonen als carrers de la ciutat un rastre divertit de castanyes i cloves, que els adults disparem a cops de peu com si tornéssim a ser nens futbolistes). O de lineals com el xiprer, que, abans de ser decoratiu, presidia els cementiris o, col·locat amb els altres en fila, protegia els horts de l’explosiva tramuntana.

També n’hi ha de soferts, com l’alzina, que resisteix el foc i sobreviu, allà on els altres vegetals claudiquen, esprimatxada i heroica. N’hi ha d’elegància senatorial, com els pins de Roma, que ja apareixen a la pintura del segle XVIII: un tronc musculós que culmina en una copa en forma de núvol verd, amb reflexos minerals. N’hi ha que, com les oliveres de cabells de plata, tenen la carn cansada, molt envellida i, tanmateix, miraculosament persistent. Hi ha molts arbres que amb la tardor calbegen tristament; mentre que d’altres, com les palmeres, porten tot l’any perruca de rastes.

Arbres de tota mena, dibuixaven els que consultaven el psicòleg: alts i prims com el faig o amb formes grasses i fèrtils com la noble figuera, que ja ha acabat de regalar els últims fruits. Però el psicòleg no es fixava en la tipologia de l’arbre dibuixat, sinó en els detalls essencials. Hi ha persones, per exemple, que no dibuixen mai les arrels. “Per què?”, pregunta el psicòleg. “Perquè les arrels estan ocultes i jo no sóc pas un nen que no oblida mai de perfilar els mugrons de la mare que dibuixa vestida”. Aquests tipus són els racionals. Menyspreen el que no veuen, encara que sigui essencial. Les arrels invisibles, enterrades com els morts, alimenten l’arbre, li donen vida secretament. Les arrels són essencials per créixer, per fonamentar l’estabilitat, però també per entendre la profunda sintonia que la vida aparent manté amb l’esperit latent.

Els que menyspreen les arrels es veu que dediquen tota l’atenció al tronc. Procuren dibuixar-lo ben alt, o robust, o recte o, tant se val, poderós. Aquells que prescindeixen de les arrels posen tot l’èmfasi en l’acció que fa l’arbre: créixer, alçar-se, enfortir-se, avançar, engreixar-se, progressar cap amunt, sempre cap amunt. La visió del tronc com a camí d’acció o com a metàfora del progrés no és oposada a la mirada subtil.

El tronc és matèria: fusta per a portes o mobles, certament. Però també és el llibre de l’existència: els nusos de branques tallades, l’escorça amb les arrugues que deixa el temps veloç, i les llàgrimes de la resina, que transporten l’olor de l’ànima dels arbres.

Els d’imaginació més volàtil s’entretenen en les fulles i els ramatges. Identifiquen les branques menudes que uns altres ulls convencionals ignorarien. S’apassionen per la frondositat de les fulles, pels colors canviants de les estacions, pel moviment del fullatge.

El moviment de les fulles és tan musical com caòtic. Fa pensar en el gregarisme de la massa moguda pels vents de la moda, però sobretot en l’estrany guirigall de les nostres ciutats.

Cada fulla es mou i parla, de la mateixa manera que els moviments i les converses de cada passejant es barregen, sense ordre ni concert, amb els moviments i les veus dels altres.

Cada fulla, com cada vida, és preciosa i singular. Plena de passió individual però alhora arrapada les branques de la vida. Fins que la vida cau, també com les fulles, encara que no sigui el temps de la tardor.

Revista Presència
7 d’octubre de 2007


2 comentaris:

zel ha dit...

Joan Vicenç, gràcies pel regal del teu comentari, sé on anares a cantar, vaig passar una setmana a Menorca en acabr el curs, i vaig esser al poble de passada, el que no sabia, és que a més de savi, eres cantaire, ja em pots dir si tens quelcom enregistrat, o oïble, que a mi m'egrada molt la música de casa, la de la terra, a més de gairebé totes. Us trobaré al youtube? Ja saps que aniré passant, ai, jo sóc de les que s'entreté molt amb el tronc i les branques, però només deixo un esboç d'arrel... Abraçades.

Anònim ha dit...

De nen em va impressionar el Faig Gros de Sant Amand, amb el tronc gruixut com un baobab en la meva imaginació.
Si enviéssin els polítics que fan executar arbres al “piscòleg”, quin arbre dibuixarien ?
Han sigut mai nens ? Han estimat mai un arbre ?
Un dia però aquests polítics cauran també com les fulles, encara que no sigui el temps de la tardor.