Estimats arbres:

Qui ens ho havia de dir...? per internet!
Francament, no sé on anirem a parar. Pareixia que almenys això de la natura seria sempre només natura, doncs mirau, també hi ha natura virtual.
Qui ens ho havia de dir... Cap al tard...
Penjada a la branca senyora i majora... (ja m’he perdut?) de la pererota de ca nostra (ara) tenia la corda per fer de tarsan, i venta qui venta, i crida, i menja que te menja, peres, passàvem el dia. Era una bèstia, la perera, d’aquestes que, quan s’hi posava, en feia dos canastros d’esplet. No era de tot l’any. Per això, a son temps, anàvem a Son Pedacet a robar ametlons. Cada dia en sortir d’escola, m’encamellava damunt un arbre i en berenava.
Després vingueren els anys de formació: els escoltes, el GEM, el GOB, la federació de Muntanya... el nostre contacte era un tant marginal, ja que els estudis aquests requerien estar atent a moltes coses: bolets, aucells, arquitectura popular... i encara el que més m’estirava eren les cames, i mai tan ben dit: quines cames! Si per alguna cosa tornaria enrere, seria per anar a cercar aquelles cames.
Pareixia que vivia enmig de la Serra: Sóller, Lluc, Selva, Bunyola... pareixia ca meva, anava de puig a puig com qui canvia d’habitació, i a beure a la font, que duia aigua, no era com ara. D’aquí surt el “Caminant per Mallorca”, naturalment.
Tot això, però, era massa bell per ésser veritat del tot, calia davallar els dies feiners a pencar d’alguna cosa que tingués nom d’ofici. Així, gairebé per accident, com passa tantes vegades, em va tocar fer de jardiner.
Aleshores era costum que se t’acostaven els pagesos més vells del lloc i t’advertien que no ho feies com deien les santes escriptures. Una vegada se m’acostà el sen Portolà i em diu: “An aquest arbre li has de llevar s’ull d’es créixer, perquè, si fa una ventada i la hi espenya es vent, què?” Jo vaig quedar sense polsos, encara no tenia experiència ni ciència per afrontar un dilema d’aquesta envergadura, però allò em semblava una animalada; per sort, al cap d’uns moments vaig poder dir: “i si es vent no l’espenya, què? Podem esperar a mem que fa, es vent, i ja ho veurem?" Sens dubte aquest “ja ho veurem” tant nostre, me va salvar.
D’altres, més humils, es pensaven que si jo feia feina d’allò era que en sabia i em demanaven si ja teníem bona lluna, per exemple, per treure les patates. I jo, la veritat, ni sabia res de la lluna ni acabava d’entendre els dogmes anquilosats que, a més, no coincidien gens amb el llibre que m’havia comprat a l’híper: “Your Happy Garden”. És més, pareixia que això de la jardineria era com una deconstrucció d’una sèrie de mòduls i tribus amb argot impermeable.
Una altra vegada, a la costa de Sant Marçal, hi havia un pinar que varen arrasar per plantar cactus, amb tanta mala sort que amb aquella remoguda les males herbes aprofitaren l’avinentesa per fer la punyeta, i entre aquestes males herbes en predominava una que tenia com a quatre pètals vermells, grossos, amb l’ungla negra, amb el filaments estaminals filiformes atropurpuris i les fulles pinnatisectes amb els segments oblongo-lanceolats... (bé això m’ho varen dir després). La qüestió és que va passar per allà un altre espècimen atípic, duia com una motxilla de palla amagada davall el jersei i pel clatell tenia com una inflor groga... “Pere, què fas?” em diu el tipus aquell” ... “Que no ho veis? m’han dit que he de fer herba” li vaig respondre, com és natural...
“Que no veus que és un desbarat, això”
“Homo?, jo... en Joan det Tseguros m’ha dit que he de llevar totes ses herbes, i encara ha afegit, i maldament tenguin flor, que ja m’ha enxampat que n’hi deixava colcuna”
“I ara no veus, que tan sols seleccionant roselles i margalideres això seria una catifa com una senyera”
“I ara que ho deis... però pentura no en volen, de senyera”
“Mira, Pere, un dia s’inventarà l’internet i tu escriuràs tot això. Si no volen roselles, ni mates, ni pins, almenys que no puguin alegar ignorància: aquí no hi ha més jardins que els que destrossam cada dia.
Això era en temps d’en Vidal i ja no se’n record ningú. Tampoc no fa tants d’anys, és que la memòria de vegades pareix que fa pudor. D’altra banda, la naturalesa és tant caparruda que allà ja hi torna haver pinar.
Així mateix em va impactar, allò de l’internet, que dit sigui de pas, no vaig entendre gaire. Vaig interpretar que havia de llegir més i vaig decidir comprar més llibres. Tots eren iguals. Quan en vaig tenir deu vaig veure que tots eren un refús dels altres nou, i quasi tots d’autor anglès.
A la fi vaig trobar un llibre que s’entenia, de Clarasó, amb el que vaig començar a posar ordre a tot allò. Així que vaig continuar comprant tots el llibres de Clarasó que trobava, però justament tenien un problema, i era que no portaven índex o, si de cas, el portaven parcial i un tant esburbat. Aleshores jo mateix em vaig fer l’índex dels deu toms dels Manuales de jardineria, després un per espècies i, per inèrcia, el vaig continuar amb altres llibres que em semblava que havien fet, a priori, un filtratge de tòpics i cursilades. Els ordinadors personals ja començaven, però com que mai no he estat preparat per estar al dia amb les darreres tecnologies, aquest fitxer era de cartolines, com si volgués imitar les calaixeres de Mossèn Alcover.
Amb els calaixos aquests i guaitant, apuntant i analitzant tot el que vaig veure a parcs, corrals i algun jardí durant set anys, va aparèixer “Les plantes de jardí a les Balears”.
El tema, però, que em duia ben de capoll, era el dels pàries de la creació: els arbres que els fan fer carrer. Ací sí que no em quadrava res de res: els llibres per una banda, les brigades municipals per una altra; els llibres parlaven de “rejuvenecer”, i jo veia uns troncs patètics, vergonya aliena, un autèntic insult a la naturalesa i a la intel·ligència humana... doncs igual, a partir de Clarasó vaig anar esplugant d’altres autors i ficant el nas dins les ferides produïdes per les podes a veure què passava. Com que de Barcelona no coneixia cap revista que valgués un pebre, vaig publicar al Quercus, al n. 23, “La poda de hábito natural”, amb tanta sort, que va resultar que els actors de la revista aquella encara en sabien més: em varen canviar el títol i em varen inventar una introducció, en la qual, el que havia d’esser un informe professional sensu stricto va quedar com un pamflet ecologista, però crec que encara es va salvar la funció. He vist manuals de tres toms que no diuen gaire cosa més.
No vos pensàssiu, així mateix ha estat una vida dura, dedicar-te als pàries i que, a sobre, gairebé ningú no et faci cas. Francament, cansa molt. Ací va ésser quan vaig arribar a pensar que els arbres no en teníeu cap, d’amic. Una autèntica desgràcia, perquè, ja em direu, si no respectam el més generós d’aquesta terra, quin nyarro de cultura!
Afortunadament, com veis, acab de trobar una colla de no-sé-què, un poc virtual, tot s’ha de dir, però pinten molt bé... i si s’han plegat perquè són amics vostros, ha d’esser bona gent.
On érem...? Idò que els darrers anys he pogut canviar d'orientació i m’he pogut dedicar a l’aristocràcia: els arbres gegants, sobergs i monumentals que dignifiquen aquesta terra, els “Monuments de vida” que ens connecten amb la nostra terra, els nostres avis, i tenim el deure ineludible de preservar per als nostres néts, a més d'esser un patrimoni natural i cultural que ens dignifica. Aquest tema és molt més agraït. De moment, jo ja estic més content. I és que també... no sé si vos ho havia contat... aquell maldecap de quan em barallava amb els noms botànics: després del que et costava arribar a escriure “Barlia robertiana”, que ja n’hi ha, quan t’ho publicaven, si és que t’ho publicaven, ja li deien “Himantoglossum longibracteatum”. I encara l’únic que aconseguies era que a la feina et mirassin com a un bitxo estrany, d’aquells que són capaços d’esmerçar les hores lliures en fer vaixells amb escuradents dins d’una ampolla.
Bé... això s’ha fet molt llarg... Qualsevol dia m’acusaran d’inventar frases històriques aposta per cridar l’atenció, però, és que n’estic segur... Això és la continuació d’una gran amistat.
Pere Llofriu