divendres, 15 febrer de 2008

La simbiosi la crea la natura


El poble de l'illa (cap.III)

El globus groc

El cau de gegant era en realitat un habitacle circular fet d´enormes pedres, col.locades una sobre l´altra amb una caiguda cap al centre, circular, que feia que les pedres es cloguessin molts metres més amunt. Enmig, una columna també de pedres grosses arribava al sòtil i potser, a més d´ajudar al reforçament de l´estructura, havia servit per aguantar compartiments sobre bigues i llenyams. El cas és que, per la magnitud de les pedres pesants amb què estava feta la construcció i perquè ningú mai no n´havia conegut els constructors, es pensava que era obra de gegants.

En Salvador i en Serafí varen fer foc dins el cau i, abans que els caigués la fosca damunt, encara tengueren temps de segar falgueres de bosc que havien quedat per sobre la neu i que emparen per fer un jaç on poder dormir millor.

La nit silenciosa com la neu aclucà els ulls dels dos amics. Una òliba blanca i daurada va entrar al cau per mirar qui era qui trescava el seu territori. L´home vell, blanca barba, blancs cabells, ulls verds, cara arrugada de vida, va entrar també al cau per saber qui trescava el seu territori. Un alè de confiança espirejà als seus ulls ; suaument, sense fer gens de renou deixà en terra, vora el caliu encara viu, una olleta plena de llet de cabra. Després se´n tornà a la fosca blana del bosc nevat.

L´aurora es despertà i bufava un vent fred que gelava les plomes dels ocellets.

. Escolta, Serafí, anem a gratar un poc la terra perquè els animalons puguin trobar qualque cosa per menjar.

Destapant la terra de la neu i esclafant aglans, que eren refugi i rebost de cucs blancs i grassonets, espolsaven el fred dels pinsans, rupits, vitracs...

Als disset anys els ritmes i els moviments cerquen acoblar-se als que fan bategar la terra nit i dia. En Serafí i en Salvador veuen els ulls del món als ulls de l´altre i quan la ferida o la pudor o la por n´assenyala un que està vora l´altre, els ulls es topen massa sovint i la simbiosi la crea la natura més que no la voluntat o el flux d´estima de la pròpia pell.

Sense que haguessin pogut esbrinar de qui eren les mans secretes que havien deixat la llet vora els seus peus, decidiren partir vorejant la Serra, a pesar del risc de perdre´s pels caminois tapats de neu, que segurament es fondria aviat amb el vent i el sol. Passarien, fins arribar a la mar, per mitja dotzena de llogarets i pobles ; potser s´aturarien a cercar pa o formatge, però sobretot estarien alerta a topar amb els soldats del Toro.

Quan foren sobre un turó sembrat d´oliveres, contemplaren un paisatge que els sobtà de tan bell que era. Els niguls grossos i esqueixats, blancs com enormes motes de cotó, suraven sota un cel blavíssimament suau. La terra, amarada de l´aigua de la neu ja fusa, semblava vellut de molsa verda. Si aquests ingredients ja embelleixen l´esperit de qui sap fruir d´aquest paisatge, la presència d´un globus de color groc els deixà literalment bocabadats.

Observaren com la persona que anava dins el covo del globus llançava draps o papers (era dificil de distingir a distància) a la gent, sobretot als infants, al.lotes i als al.lots que corrien cridant i fent gestos mentre perseguien l´artefacte volador.

De sobte, però la persona que anava dins la canastra del globus llançà una llarga escala de corda, mentre enfilava en direcció al cim on eren en Salvador i en Serafí.

- ¡¡¡ Eiii !!! ¡¡¡ Mira, tu, crec que ve cap a nosaltres !!!

. ¡¡¡ ¿ I ara què dius !!! ¡ Això no pot ser !

. ¡ Que sí, et dic !

. Aixeca´t i saluda, Serafí .

. Pero... ¿Què vol fer amb aquesta escala ?

Tota la gent que havia quedat aturada mirava com el globus groc anava a gratar la punta d´aquell turó amb l´escala vincladissa.

. ¡ Pujau ! ¡ Ràpid ! ¡ Aferrau-vos a l´escala ! - cridaren des del globus.

. Jo no sé què vols fer tu, Salvador, però trop que hi hauríem de pujar.

. ¡Apa idò, som-hi !

. ¡ Vénga, enginy i força !

S´aferren a l´escala del globus i vénga per amunt mentre s´enlaira més i més, allunyant-se de la gent que fa mambelletes i saluda amb les mans enlaire.

Quan són dalt i han botat al covo, ¡ quina sorpresa !

. ¿ I per què no ? - va dir en Salvador.

. Bon dia - digué ella.

. Bon jour, mademoiselle - s´encarà en Serafí, pujant al covo.

. Aquest que ara ha pujat és en Serafí Bon Boletaire d´Ull de Vellut.

. Bon dia, mes enfants.

. ¿ Què redimonis és aquest enginy volador que mai no havíem vist ni n´havíem sentit parlar ?

. Es diu globus aerostàtic. Quan aterrem vos explicaré com ho fa per volar. A més, si voleu, m´hauríeu d´ajudar, perquè ja s´acaba el combustible, que ve a ser el menjar o el suc que necessita el globus per volar.

Durant una llarga estona no parlaren més : l´emoció, la càlida satisfacció i el plaer els tenien dolçament paralitzats, àvids de copsar plenament la sensació de volar en silenci a mercè del vent sense vent, enmig d´un aire net, certament un poc fred, però amb un cel tacat de niguls blancs que tocava amb els dits la primavera. I heu de creure i pensar i pensar i creure que s´arreplegaren voltors negres volta qui volta al voltant de l´enorme globus groc. Se sentien els esporàdics però vigorosos batecs de les extenses ales ; podien veure els ulls d´aquestes enormes aus, ara companyes de viatge ; n´hi havia que tenien una certa brillantor irònica a la mirada ; a altres se´ls notava una certa por ; qualcun va donar clars senyals, teatralment agressius, que el globus estava envaint el seu territori i que més valia que se n´anàs tot d´una ; però al capdavall es percebia una curiositat mútua de compartir misteris i secrets. Majestuosament els voltors negres i el globus s´anaren separant i allunyant.

. Hem vist com tiraves papers o draps a les persones que et miraven i seguien - diu en Salvador.

. Es cert, si sabeu llegir, aquí en teniu un :

" Germanes i germans :

milers de soldats

no poden tancar

la llibertat d´un poble

ni la d´un home.

¡¡ Alliberau-vos i siau qui sou ! !


Beatriu Arc de Sant Martí

filla d´en Nadal Font Blanca

empresonat des de fa disset anys al castell de Callenya."

. Jo n´he sentit parlar als meus pares, d´aquest home - diu en Serafí - . Me contaren que, a les festes del poble de Geixa, un capità del Toto va caure del cavall quan aquest s´espantà per mor d´un tro que va fer un petard que tiraren uns nins del poble. Aquest capità, que no es va fer gaire mal amb la caiguda, es va enfadar molt i va fer cercar el batle del poble, que era ton pare, en Nadal Font Blanca ; el capità li va dir que volia que castigassin amb cinquanta vergades al cul a l´al.lotell que havia fet reventar el petard, si no se suspendrien les festes del poble. En Nadal li va dir que li sabia molt de greu allò de l´incident, però que quan tots som infants en feim qualcuna, de polissonada, i que regbutjava ambdues pretensions. El capità del Toro el fa detenir i ordena als soldats que capturin els nins que tenguin entre vuit i catorze anys. Interroguen els que agafen, però no hi ha manera de trobar qui cerquen. Els pares dels nins, indignats, protesten davant la casa que feien servir de quarter, però són igualment maltractats. Mes tard s´arrepleguen i desarmen els soldats i el capità, alliberen els al.lots retinguts i el batle. Com que era d´estiu, els deixen en calçónets blancs i capell fermats sobre els cavalls ; durant la nit els duen a prop d´un poble veí on els deixen.

En Nadal i molts d´homes del poble s´amagaren a la Serra, des d´on lluitaren contra els del Toro, però aquests eren molt més i més cruels. Els de la Serra quedaren aïllats fins que a poc a poc van ser vençuts. Els que pogueren, fugiren mar enllà ; d´altres foren castigats fins que signaren penediment, en Nadal Font Blanca no renuncià mai a la seva raó i restà empresonat al Castell de Callenya des d´aleshores.

. Mirau -diu na Beatriu Arc de Sant Martí -, abans que es pongui el sol, hauríem de trobar un lloc on aterrar. Jo encara no he trepijat aquesta terra, només la conec gràcies als mapes.

. Apa idò, Serafí tu que has estudiat i trescat més, digues-li per on hem de girar per anar al poble d´en Pere Foguera.

. Hem de fer mitja volta i dirigir la nau cap a llevant. El poblet, que només té una dotzena de cases, segons me contà en Pere, es diu Vinyaverda. Es troba arrecerat darrera una serreta de muntanyoles plenes de pins. Al voltant del poble hi ha vinyes, i la costa és baixa amb un sol arenalet ; el mollet, que té forma de copinya, es troba ben davant les cases.

El globus anava molt amunt, gairebé podien veure tot el perímetre de l´illa entre el llevant i el migjorn. Volaven sobre terres verdes de conreus o d´ametllers florits, sobre boscos espessos i aiguamolls ; quan albiraren la serreta de muntanyoles atapeïdes de pins, no dubtaren que darrere hi havia, ben a recer, Vinyaverda vora el mar.

El sol, a ponent, ja quasi amagat darrera les muntanyes, deixava un cel puríssim, tan net que no semblava cert. Els ulls d´en Salvador s´amararen de melanconia...

. En Quim de n´Alec de n´Hug era un amic de la meva família que contava que quan el sol es ponia, ja vell, els sastres de la nit li estiraven pelleringos de l´ última llum del dia , amb la qual sargien el vestit de la nit.

Ja quasi de fosca, suaument, en silenci, sense que ningú s´adonàs de la seva presència, aterraren sobre l´ única era que varen veure des de l´aire. Aplegaren el globus i l´aficaren dins un sac gros ; desprès, ja cansats, s´ajagueren al fons de la panera, ben junts i tapats amb una flassada de llana d´ovella negra tota teixida d´estrelles.

1 comentari:

Dalva M. Ferreira ha dit...

Um abraço desde São Paulo, Brasil