S'ha de saber que és un arbre
Culejant, de tan en tan obro el bloc i penso, he d’escriure alguna cosa... En hora bona per la vostra feina, penso que estem en el tercer mon i que hi ha molta feina per fer, especialment amb la poda de l’arbrat urbà, trencar d’inèrcia de dècades de desastres costa molt. La gent i la premsa local, desprès de podes tècnicament errònies, està contenta, s’actua en base a ‘peticions populars’, tothom vol arbres, però millor no davant de ca seva, les fulles son brutor, els arbres fan al·lèrgies, etc, infinitat de bestieses que sols demostren desconeixement i ignorància dels ‘ciutadans i ciutadanes’ de ciutats i pobles, per que cal recordar que hi ha pobles, on els arbres, son destrossat sistemàticament.
Per parlar de poda, primer s’ha de saber que és un arbre. Sembla infantil, però és així, no sabem que és un arbre. Els arbres segueixen uns models arquitecturals de creixement i la seva forma varia segons la seva fase vital. Però sempre tenen un ‘patró’ preestablert de creixement en base a unes repeticions del model arquitectural. Un pi blanc pot tenir infinitat de formes, segons la ‘seva edat vital’ (que no te perquè anar paral·lela a la seva edat cronològica) i segons el seu entorn, bàsicament per densitat i condicions meteorològiques (especialment vent).
Un bon exemple és la seqüència que veieu a continuació, va per terra i és arranat pel vent salí cada hivern, creix aerodinàmicament, auto protegint-se per aconseguir un creixement positiu en sentit del vent, ja que els creixements verticals i contraris, seran segats, fins que poc a poc i cap a l’interior, menys exposat al martiri, es començarà a aixecar i formarà un bosc dens i tan al com pugui per cercar la màxima exposició solar, i la lluita ja no és contra el vent, serà contra el veïnat. Veurem auto poda en les branques que no reben llum, veurem creixements en amplada en exemplar aïllats, arribant amb les branques fins en terra.
Un dia el bosc dens es començarà a aclarir per que en cauran, s’obriran espais i en cauran més, ja no son una massa aerodinàmica, els troncs amb un cucuruqull a dalt, aquell pins en forma de xupa-xup, no s’eixamplaran. Varen perdre la dominància apical a l’arribar a la màxima altura possible i d’això ja feia molt temps. Restaran així fins caure.
Son petits, el que no vol dir que siguin joves. 
Aquest te un parell de m2 de llençol i potser la centúria, caldria veure el creixement mil·limètrics dels seus anells del tronc.
Ens comencem a aixecar
I aparegué el bosc...
Els aïllats de joves, s’eixamplaran...
El vent i la densitat junt amb el seu model arquitectural dissenyen la forma·
Salvador Cañís i OlivéTècnic Especialista en Jardineria i Paisatge. Arborista
Son Ferriol. Palma de Mallorca
Arben
·
Entrades
4 comentaris:
Francis Hallé va donar una definició de l’arbre senzilla:
un arbre es un vegetal de tal manera que si hi pegues amb es cotxe tornaràs a ca teva caminant.
t.
Don Salvador... benvingut al club!
...doncs això: si després de podes tècnicament errònies, la gent i la premsa encara fan mambelletes, 82 anys després de l’avís d’Eusebi Busquets, tenim un problema, i molt greu. El nostre missatge, en 82 anys no ha arribat al “vulgus”, aleshores cal canviar el mètode.
La part més horrible de tot això deu esser la ditxosa poda, amb la qual, teoria a part, s’està fent un mal irreparable, des de temps bíblics fins al 2009. Per això la meva idea per intentar millorar la situació és pecar d’escrupolosos en quest tema.
Per això ja vaig dir (aquí 30.06.07 autopoda? i 03.12.08 Amb la vènia...3.poda), que això de l’ ”autopoda” enlloc d’esmolar fa osques, perquè el que feim en realitat és donar la culpa a la natura de les nostres manies, a part que és un error conceptual, com demostren, ves per on, els teus mateixos dibuixos... el darrer és d’un arbre “acadèmic” amb les branques que peguen per terra... i què? no passa res, aquest arbre no té cap problema, entre d’altres coses perquè mai no ha vist un jardiner de prop.
Els tres arbres de l’esquerra, de pinzell, no s’han podat, ni autopodat, ni perendengues. Les branques inferiors s’han mort d’oi per manca de llum i d’espai, i ja està. No hi ha més història. En Pinus halepensis aquestes branques queden embalsamades per sa resina, i es queden posades, com es veu ben bé al dibuix, ad kalendas graecas.
Una altra assignatura pendent, encara, és l’hàbit natural específic. generalment reproduim inèrcies de llibres que hom suposa que en saben, però efectivament, Pinus halepensis a la platja pot esser una estora, una bandera al coster empinat, un pinzell enmig del bosc, un nyarro si s’han podat, o una esfera esclafada enmig d’un sementer. Les altres mil espècies, vés a saber.
M´ha agradat molt aquest article i també les fotos que son magnífiques i molt didàctiques.
Joan
uep Salvador
Hauries de posar mes article en aquest blog, amb els teus coneixements i facilitat de comunicació hi podries aportar molt.
Aprofito per felicitar vos per aquest fantàstic blog i saludar en Juan Vicenç que ma ensenyat tant de la natura.
salut.
Thomas Debionne.
Publica un comentari a l'entrada