Cirer
El cirer és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies, que es cultiva per a comercialitzar els seus fruits: les cireres. Totes les varietats de cireres conreades al món deriven de dues espècies de cirer: el Prunus cersasus o cirer àcid i el Prunus avium o cirer dolç.
En el camí del taller hi ha un cirer molt gran que, quan està florit, té unes flors blanques precioses. A mi m’agrada molt mirar-lo. Hui li he preguntat al porter, que fa tres anys que passa tots els dies per davant del cirer, si li agradava i m’ha preguntat: ¿quin cirer? ¡Tres anys passant pel seu costat cada dia i no l’havia ni vist!
La paraula que usa la llengua normativa per a denominar aquest arbre és cirerer, però a Alcoi s’ha dit sempre cirer i així continua dient-se. Joan Coromines en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la llengua Catalana, en l’entrada cirera (vol.II, pàg. 713, 2a columna) diu: «Pel que fa al nom de l’arbre, avui cirerer i dialectalment cirer, es troba com a topònim en la variant cirer en un doc. de 1249...» i després afig «Aquesta variant cirer és la que apareix regularment fins a l’època més o menys moderna...» És a dir, que la variant formal que emprem a Alcoi és la primitiva, l’única que es va usar “fins a l’època més o menys moderna” i que nosaltres hem mantingut viva fins al segle xxi. ¿Per quin motiu aquesta forma antiga, ben viva a Alcoi, no l’usa la llengua culta, no l’arrepleguen els diccionaris normatius, no l’utilitzen els nostres escriptors, no s’ensenya en les nostres escoles? ¿Per què hem de suportar que ens la qualifiquen de “dialectal”?
Eugeni S. Reig
Entrades
4 comentaris:
Els Països Catalans tenen algunes singularitats, especialment tot el que fa referència a la lingüística. Aparentment, en discuteixen més els llegs que els doctorats, normalment de manera constructiva, però d’altres no és gens clar.
Alhora tenim “thesaurus exemplaria mundi” com és precisament el diccionari Català-Valencià-Balear, molta gent culta que es preocupa pel tema, que l’usa amb normalitat absoluta, i suficients llibres de lingüística que expliquen perfectament que són llengües, dialectes, registres, etimologies, usos i costums. Crec francament que ningú no pot al•legar ignorància, per això, la darrera frase em sembla, d’entrada, prou desafortunada, sobretot si l’autor acaba de dir “no l’utilitzen els nostres escriptors”... doncs el “Diccionario de Autoridades”, al segle XVIII ja era precisament això: el diccionari d’usos i costums dels escriptors.
D’altra banda, quan he estat a Alacant, el problema que he detectat no ha estat aquest, sinó trobar algú que em contestàs en alacantí.
És que aquest article no aporta res: la primera part és un preambul de palla, la segona part són ganes de crear un problema inexistent. Estem degenerant.
Molt bé aquest article de l’estudiós valencià de la llengua Eugeni S. Reig, explicant que l’arbre que fa cireres també se’n diu cirer.
A més del País Valencià, en moltes zones de les comarques de Tarragona també en diem cirer.
Crec que està molt bé que aquest magnífic bloc multidisciplinar sobre els arbres també expliqui aquestes coses.
La llengua sempre tindrà motius per discutir, perque sempre hi haurà algu que vulgui que la seva manera de parlar sigui la formal, la normal, la centralitzadora. I en part pot ser pràctic, però per altre banda sempre queden com a segona clase variants de la llengua, que al final són parts de la mateixa llengua dividits com un pastís. Sempre he trobat la paraula cirerer massa llarga amb masses erres! Cirer sembla més fàcil de dir.
Per cert les fotos dels cirers,cirerers són molt boniques.
Publica un comentari a l'entrada