una rega a l'hort


Les branques de saüc eren apreciades, per la mainada de la Garrotxa, per fer-ne sarbatanes i petadores, un instrument quasi bèl·lic. Del saüquer, n'havia dit sempre sabuquer o sabuc, i l'associava al lledoner, el Celtis australis. Són dos arbres imprescindibles a pagès. El lledoner s'ha de posar al costat de solell de la casa; fa una ombra generosa i fresca a l'estiu; a l'hivern perd la fulla i deixa passar el sol. El saüquer és una planta miraculosa; serveix per a tot, i per això en totes les cases de pagès se n'ha plantat sempre per tenir-lo a mà: per combatre el dolor, els refredats, la grip, el mareig, el mal de cap, les diarrees, el mal de ventre, les tatxes, per desinfectar ferides, com a insecticida i, sobretot, per als ulls, perquè és un col·lutori de primera. A casa, gairebé només n'usàvem les flors: per fer-ne crespells, per fer-ne aigües per als ulls i per als dies d'anyocament, i per posar-les a la ratafia, ja que és un dels grans ingredients aromàtics d'aquesta poció. A mi m'agradava fer-ne petadores i prou. La petadora, la usàvem per fer punteria i, alguna vegada, per barallar-nos. Era una eina temporal, supeditada totalment als lledons verds. Es tallava un tros de branca d'un pam i se'n buidava el moll amb un bastó que hi encaixés perfectament bé, de quasi un centímetre de diàmetre, com el dels lledons. Posàvem un lledó a la punta del canó i carregàvem l'altre, amb un altre lledó. Premíem el bastó a poc a poc i amb suavitat, per comprimir l'aire. Apuntàvem, i amb la mà fèiem un cop sec. Quatre fregues amb esperit de flor de saüquer adobaven la coïssor de les cuixes.
Del saüc, se'n fa un vi, xarops, gelees, melmelades i pastissos, però res com les flors arrebossades amb una truita de farina. Qui hi posi un vi blanc floral, desitjarà que mai no s'acabi la primavera.
És el Sambucus nigra, l'arbret o arbust caducifoli, amb les flors blanques aromàtiques, els fruits negres, les fulles fètides, una medul·la blanca a les branques i l'escorça grisa, clivellada i amb protuberàncies. És de la família de les caprifoliàcies, com el marfull (Viburnum tinus), el tortellatge (Viburnum lantana) i la bola de neu o aliguer (Viburnum opulus). I també com el xuclamel, arbust del gènere Lonicera d'olor agradable, o el lligabosc, la liana també del gènere Lonicera i també amb flors de flaire agradable.

El sabuc, saüc, saüquer o sabuquer té una retirada amb l'évol (Sambucus ebulus), una planta herbàcia i molt més fètida, també anomenada saüquer bord. Es podria confondre amb el saüc vermell (Sambucus racemosa), que té les baies vermelles en comptes de negres, les flors esgrogueïdes i la medul·la bruna groguenca, i es troba a la muntanya mitjana i alta. Amb aquestes dues espècies convé vigilar, per la seva toxicitat.
El Punt
· Article publicat a El Punt·
1 comentari:
Fa uns anys, a Nicaragua, em varen curar una tossina persistent amb unes infussions de saüc. Sedant, tant o més que l'empara dels qui me cuidaven.
Publica un comentari a l'entrada