Un arbre de bellesa imperial

Els arbres d'Alaró
Paulownia tomentosa

Com parlar d’un arbre d’Alaró que no he vist mai a Alaró? Hi ha qualcú que conegui on hi ha plantada una Paulownia tomentosa i que m’ho pugui indicar? Així doncs, d’on treu parlar d’un arbre d’Alaró que no hi és?

O sí. Jo l’he vist, més ben dit, he vist i he tocat la seva fusta llisa, polida, marcada de les línies per on va córrer la seva saba. Jo he vist un koto (o una koto?) És a dir, una arpa japonesa. També l’he escoltada en un màgic concert a les mans de Yoko Namura, amiga japonesa d’Alaró.

Ara mateix la Paulownia, el Kiri, està florit. Si en voleu veure tot un seguit d’arbres esplèndids ho podeu fer anant vora la carretera entre el Foro de Mallorca i Inca, a l’alçada i ben davant la serradora de Can Just. Per qualque raó que desconec el propietari l’ha triada per a plantar-la amb profusió. Probablement és un arbre car al viver comercial.

És una espècie del Sud-est asiàtic, molt popular i utilitzada a la Xina. A certs llocs d’aquest gran país existeix la tradició de plantar un kiri en néixer una nina, i en casar-se es talla l’arbre i s’empra la fusta per a fabricar mobles o utensilis per a la seva dot. Aquesta dada ens indica que deu ser de creixement ràpid. Els monjos budistes el plantaren molt com a arbre d’ombra. Les closques de les seves llavors, lleugeres i fortes, foren emprades per protegir la porcellana en el comerç i exportació.

Va arribar a França des del Japó el 1834 i a Chiswick, Londres el 1838. L’exemplar del Jardin des Plantes de París començà a florir el 1841 i de les seves llavors s’han cultivat dotzenes de milers d’exemplars.

El nom del gènere, Paulownia, recorda a Anna Paulowna, princesa dels Països Baixos, 1795-1865. El nom de l’espècie, tomentosa, fa referència a les fulles i brots envellutats. Sembla ser que aquests pèls puguin tenir una funció de retenció de petits insectes voladors. El que no se és de quina manera se n’aprofita l’arbre.

De la Paulownia, com de gairebé qualsevol arbre, en trobareu molta informació a la xarxa. La primera vegada que en vaig sentir parlar (a Son Servera, Mallorca el coneixia de vista de fa molts més anys) va ser precisament a través d’una notícia on es recomanava la sembra i plantació a gran escala i a nivell mundial del kiri. L’objectiu era la producció d’oxigen amb l’argument que l’abundós i gros fullatge d’aquest arbre absorbeix molt CO2 i n’allibera un altra tant d’oxigen. El debat a internet va ser intens. Jo no hi vaig participar, però, mediterrani com som, em preocupava la qüestió de l’absorció d’aigua per a abeurar tant de fullam.

Per altra banda, és un arbre que sí que jo recomanaria en jardineria. Personalment n’he feta una proposta per a l’antiga estació de busos de Palma que sembla que la volen reconvertir en jardí. El disseny d’aquest jardí ve condicionat per la presència d’una dotzena de ficus que han estat maltractats amb el sistema de col·locar-los una plataforma per aixopluc dels usuaris just per sobre de la seva capçada, em sap greu no tenir-ne cap foto per mostrar. Bé idò, amb l’esmentat condicionant, la proposta seria plantar pawlonia amb profusió i en forma de bosquet, anàrquicament. I les bardisses de marfull i lil·lera, què vos sembla? Crec que es tracta d’un arbre realment bell i esponerós, “imperial”, com també se l’anomena. I especialment als jardins de les grans ciutats és un arbre que pot donar prestigi i bellesa arbrada. Sembla també que no sol viure més enllà dels 250 anys. Ja n’hi ha.

En Francesc Mas, de Masquefa, amic dels arbres i amic meu m’ha fet arribar aquest petit conte japonès...

L’arpa domesticada

En la gorja de Lungemen s’aixecava fa molt de temps, molt de temps, un arbre Kiri que era el veritable rei de la boscúria. El seu cim era tan alt, que podia enraonar amb els estels, i les seves rels s’enfonsaven tan pregonament dins la terra, que barrejaven llurs anells de bronze als del dragó d’argent que dormia al seu dessota. I s’esdevingué que un poderós màgic féu d’aquest arbre una arpa meravellosa, l’esperit ferreny de la qual sols podia ésser amansit pel més gran dels músics. Durant molt de temps aquest instrument va formar part del tresor de l’emperador de la Xina, però cap dels qui, l’un darrere l’altre, havien provat d’obtenir una melodia de les seves cordes no aconseguí veure la seva temptativa coronada d’èxit. En resposta a llurs esforços suprems, l’arpa no donava sinó dures notes de desdeny, gens en harmonia amb els cants que ells volien cantar. L’arpa es negava a reconèixer un senyor.

A la fi vingué Peiwoh, el príncep dels arpistes. Amb els dits delicats va amoixar l’arpa, com aquell qui cerca amorosir un cavall rebec, i va posar-se a tocar dolçament les cordes. Va cantar la natura i les estacions, les altes muntanyes i les aigües corrents; i tots els records de l’arbre varen despertar! Un altre cop la dolça brisa de la primavera jugà entre les seves branques. Les joves cascades, cantant gorja avall, somreien a les flors en poncella. Un altre cop van sentir-se les veus somnioses de l’estiu amb llurs miríades d’insectes, i el bonic murmuri de la pluja, i el plany del cucut. Escolteu! un tigre ha rugit, i l’eco de la vall li respon. És la tardor; en la nit deserta, tallant com una espasa, la lluna lluenteja sobre l’herba glaçada. L’hivern regna per tot, i a través de l’aire ple de neu giravolten els cignes, i calamarsa sonora colpeja les branques amb una joia salvatge.

Després Peiwoh va canviar de to i va cantar l’amor. El bosc va inclinar-se com un jove ardent perdut en els seus pensaments. Allà dalt, semblant a una noia altívola, volava un núvol blanc enlluernador; però el seu pas arrossegava per terra ombres llargarudes, negres, com la desesperació. El to canvià encara. Peiwoh cantà la guerra, les espases que entrexoquen i els cavalls que renillen. I de l’arpa va alçar-se la tempestat de Lungmen; el rabastall de tro. El monarca celeste, extasiat, va demanar a Peiwoh quin era el secret de la seva victòria.

–Senyor, va respondre, tots han fallit, perquè no canten sinó ells mateixos. Jo he deixat que l’arpa triés el seu tema, i en realitat, no sabia si era l’arpa que era Peiwoh o si era Peiwoh que era l’arpa.

Okakura Kakuzo, El llibre del te (p. 51-52)

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Aplecs sobre la Pawlonia

Alaró a 24 d’abril de 2009.

· Els Arbres d’Alaró ·