El negoci forestal de Neuquén és impulsat per la Corporació Forestal Neuquina, que promou la implantació principalment de dues espècies de pins forasters: “ponderosa” i “oregón”. Una part de la producció d’aquestes plantacions és destinada a la industrialització de la fusta. Tan mateix no només a Neuquén sinó a tota la Patagònia hi ha ingents quantitats de pi exòtic esperant a ser talades. Investigadors lligats a les assemblees ambientals han denunciat la possibilitat de la instal·lació de papereres al sud argentí.
No s’ha de confondre la idea de “plantació” com un factor d’ajuda a la protecció del “bosc natiu”. Més be entren en competència i la plantació exòtica tendeix a desplaçar al bosc natiu. Però les empreses forestals intenten convèncer a l’opinió pública que es tracta d’una activitat ambientalment positiva: la “reforestació”.
La major part d’aquests “pseudo boscos”, al manco a la regió del Mercosur, són de pins d’origen nordamericà (encara que també s’utilitza l’ eucaliptus, una varietat originària d’Austràlia). El sistema de “plantació” constitueix en realitat un sistema de “monocultiu d’arbres exòtics”.
Perquè aquestes plantacions no tenen res en comú amb un bosc? Perquè genera un greu problema ambiental: la pèrdua de biodiversitat. Silvia Claleo ho explica així: “Aquesta política de reforestació simplement veu allò rentable que pot arribar a ser. Però nosaltres veiem que impacta en el territori, a totes les plantes originàries de la zona. Haver de veure un massa de bosc verd i cap vida al voltant, això parla de l’impacte que s’ha generat. Hi ha tota una transformació de la biodiversitat i molta pèrdua del lahuén (varietats d’herbes). Per exemple a la zona del Litrán hi havia grans extensions de “paramela” i “coirón”, i moltes altres plantes”.
En el cas particular del pi, el sòl sofreix un procés de acidificació per la resina que desprenen aquests arbres. Davall un bosc implantat de pins no hi creix res. Tampoc és un lloc que triïn els ocells per fer-hi el niu, ni cap altre animal. Aquestes plantacions no només expulsen a l’ésser humà, sinó també a la resta de la naturalesa. A més, aquests arbres tenen molt a veure amb la baixada del cabal dels rius: el mateix riu Litrán ha disminuït notablement.
“Els especialistes en reforestació diuen que és necessari tenir cortines de vent (espais en blanc) per si es produeix un incendi. Veus que plantaren d’una manera descontrolada. Fins i tot els han posat vora el nostre pehuén (araucaria), una cosa aberrant”, conta Silvia. Però el pi a més avança no només perquè se’ls segueix plantant, sinó perquè les seves llavors són disseminades per el vent: una espècie invasora que constitueix un greu perill per a les àrees natives encara en peu.
A Argentina la implantació del monocultiu de pi no és un problema únicament de la patagònia: la mesopotània – en especial Misiones- sofreix també a causa d’aquestes empreses. I el poble maputxe no només es troba en conflicte amb les forestals del puelmapu: a gulumapu (Xile) l’impuls d’aquest model es remunta al govern del dictador Pinochet.
Resulta interessant trobar alguna definició sobre els boscos. Diu un article publicat a Biodiversidadla: Un bosc és un sistema complex, que s’autoregenera i que inclou sòl, aigua, microclima, energia i una ampla varietat de plantes i animals en mútua relació. Una plantació comercial, al contrari, és una àrea cultivada, les seves espècies i estructura han esta dràsticament simplificades per a produir només uns pocs fruits, ja siguin de fusta, llenya, resina, oli o fruites. A diferència dels boscos, en una plantació els arbres els arbres tendeixen a pertànyer a una reduïda varietat d’espècies i la fauna no l’habita, convertint-la en silenciosa”
Per a Silvia, “aquests pins són plantes exòtiques en aquesta regió, lògicament en el seu lloc d’origen tendra un altra valor, però aquí impactaren de manera negativa, introduïdes de manera violenta i forçosa”. Cap també demanar per l’aplicació de tecnologia transgènica d’aquestes espècies. “Es veuen plantacions de pi ubicades a menys d’un metre un de l’altre: en una hectàrea hi pot haver tres mil pins plantats. Tot això consumeix enormes quantitats d’aigua. Tots aquells cabals d’aigua de petits xaragalls que baixaven dels tossals avui ja no hi són”. Mitjançant l’alt consum d’aigua i les profundes arrels, aquests pins assoleixen alts creixements en pocs anys, cosa que els inversors forestals veuen com a molt bo per el seu negoci.
Tota aquesta implementació econòmica està deixant un tendal que en algun moment serà evident per a les generacions futures. En aquest sentit, Silvia opina que “a nosaltres avui ens toca tota la responsabilitat de no deixar-li als nostres fills llocs així, totalment desèrtics. I creiem també que no és tan sols una discussió del Poble Maputxe sinó que també implica a tota la societat”.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada