dimarts, 7 d’abril de 2009

L'arbrada Mallorca d'un temps



L’illa dels arbres



En la segona meitat dels anys cinquanta del segle XX, el tret més definidor de Mallorca encara era el món agrari, en opinió del geògraf francès Pierre Deffontaines (Bouvines 1894-París 1974). Aquest autor, amb l’historiador Marcel Durliat, publicà el 1958 (però amb copyright del 1957 i esmentant dades econòmiques del 1955) una obra extraordinàriament interessant titulada Espagne. Catalogne. Baléares. Levant, editada per Arthaud a Bellegarde. La part més geogràfica té un valor afegit en el cas de Mallorca, ja que descriu una realitat just en el moment en què es produïa el canvi de model i es passava d’una societat agrària i industrial a una societat plenament de serveis amb un pes enorme del turisme.


De fet, Deffontaines encara centra la seva descripció en el paisatge agrari, si bé pren nota de les transformacions que ja es començaven a fer notar. Per ell, Mallorca és l’illa dels arbres, sobretot de les oliveres a la muntanya i els ametllers en el pla. Però també dels garrovers, figueres, albercoquers i cítrics. Com tants d’altres autors roman entusiasmat pel "pintoresquisme" de les oliveres i la monumentalitat de les marjades, però constata que és un món en plena crisi. En una traducció literal "els arbres són tots molt vells, no es renoven els olivars" i l’oli mallorquí "no aguanta la competència dels nous països productors". Encara pitjor, l’alça dels preus de la fusta incitava els propietaris a tallar molts d’arbres. D’altra banda, molts de marges s’havien esboldregat, però cada vegada hi havia menys margers.


En aquell moment, a més, l’olivera era substituïda pel garrover, que tenia molta més sortida. També es trobaven en decadència les hortes de les valls de la serra de Tramuntana, excepte la de Banyalbufar, especialitzada en el conreu de la domàtiga. En el Pla i el Migjorn, hi predominen els ametllers. Es tractava d’un conreu relativament recent i en ple progrés. Hi havia 6.700.000 ametllers, molts dels quals eren joves. L’ametlla encara constituïa el producte d’exportació més important de Mallorca i podia competir amb èxit amb l’ametlla d’Alacant i d’Àsia Menor. Els principals compradors exteriors eren els Estats Units, Cuba (la del dictador Batista), Gran Bretanya i els països nòrdics. El 1955, hi havia 70 tallers d’encetar ametlles i sis fàbriques de torró.


Potser perquè mai no es va dedicar a tomar ametlles, Pierre Deffontaines trobà extraordinàriament hermosos els camps mallorquins el mes de febrer, per exemple, "quan les amandeurs en fleur neigent sur le vert tendre des blés". El geògraf francès recomanava passejar per la plana de Palma, pels petits camins que segueixen els canals d’irrigació, ja que, si bé s’hi trobava una bellesa menys espectacular que la de la serra Nord, enlloc no es "respira un aire més mediterrani".


Si bé més localitzats, també tenien una certa importància els albercoquers (Porreres, Llucmajor), que donaven vida a 71 tallers de transformació de la fruita; les figueres i el conreu de les tàperes. La Mallorca agrícola es completava amb les hortes de les planes de Palma i sa Pobla. De la primera, aleshores en ple auge, ens informa de la multiplicació de pous que perforaven els "rics mallorquins", que aprofitaven després per vendre l’aigua als petits propietaris dels voltants. Pel que fa a sa Pobla, li cridà l’atenció el creixement, d’altra banda efímer, del conreu de l’arròs. Aleshores, Mallorca produïa, si fa no fa, l’arròs que consumia. És ben probable que el món agrari mallorquí visqués en els anys cinquanta un dels seus millors moments, un veritable cant de cigne, ja que el seu eclipsi era imminent.


Antoni Marimon


Diari de Balears