dilluns, 16 de febrer de 2009

La micorizació ens l'explicarien a l'Aragó?

Alternatives per continuar vivint al camp

El món inexplorat de la micorizació

Aquesta perfecte simbiosi, va ser per molts autors, l'inici de la vida vegetal a la superficie terrestre. Tant és així, que probablement la micorització fou la única estratègia per mantenir l'aigua dels teixits de certes algues.
Durant un temps, la micorizació va tornar a estar de moda entre els tècnics, sobretot perquè se sabia que la micorització (adeqüada) millora les repoblacions i els plançons en qüestió. Com tot quan es comença, hi van haver força fracassos en aquest sentit i els problemes més difícils de resoldre sovint eren les tècniques de micorizació (encara poc desenvolupades) . Un altre aspecte curiós era l'establiment de micorizes en vivers que llavors moririen, al passar de les condicions humides del viver a les seques de les zones a repoblar.

Però ja ha plogut prou i les tècniques de micorizació continuen essent pèssimes i ridícules, tot i els estudis que sovint veiem pubilcats i l'esforç per part de certs científics. Tot i això, coneixem més les micorizes, tant que sabem que, al igual que els arbres, es succeeixen al llarg del temps o, com els arbres, es poden arribar a perdre en un incendi.
El que no es pensaven fa 100 anys és que la micoriza en realitat no és una excepció sinó la quotidianitat, el dia a dia en un bosc. El que tampoc es pensaven és que la biomassa procedent de les micorizes al bosc pot igualar a la biomassa dels arbres ( i això ho diu un estudi fet en una massa d'avet douglas als Estats Units, que no és poc)....

Millor que el Gran scala, diria jo

... fa uns 50 anys, a algún aragonès li va passar pel cap plantar alzines tofoneres (i de fons, tothom riu), el mètode és tot un secret molt bén guardat pels senyors perquè a d'altres llocs ho van intentar tot fracassant. El curiós és que a Teruel està plegat d'aquestes plantacions que donen collites que més d'un voldria. A partir d'uns 30 anys però, diuen que la tòfona no té les condicions adeqüades per viure a l'arrel i és llavors quan tornen a plantar de nou.

Sembla com si des que es coneixen aquests casos i des que surt per la televisió el programa aquell dels bolets, la ciència s'afanyi a quantificar, estudiar i modelitzar produccions ectomicoríziques (micorizes pròpies d'espècies forestals) de tots els ecosistemes. El tema és molt divertit però veient com van amb els mètodes de micorizació més val estar callats durant un temps i conèixer aquells boscos més productius i diversos, si més no per fer un visum boletaire.

Ja per acabar, mentre a Teruel planten com qui planta el blat de moro, els tofonaires silvestres d'aquí mica en mica van veient com la seva afició desapareix. De fet, a Catalunya collir tòfones d'estiu o negre fa uns 50 anys era d'allò més normal. Ara, diuen que la cosa ja no és el que era, i evidentment tothom hi diu la seva (canvis en els usos del bosc, augment de les densitats de les explotacions, falta de sol i inclús n'hi ha algún per aquí que parla de l'efecte de la contaminació...).

pleguem, recuperem o plantem?

Sens dubte una oportunitat per dinamitzar zones òptimes pre-pirinènques.

..A una casa rural oferien inclús una ruta guiada si no tinc mal entès, el problema és que no us sabria dir-ne el nom.

P.D: Us prometo que quan el sàpiga us el dic