El meu bosc 
Aquest bosc no té cap necessitat ni una de la nostra intervenció. Punt. Una garriga, és a dir, un estrat arbori de pins, qualque ullastre i manco alzines, ben espès de càrritx, xiprell, romaní, estepes, argelagues... A mi em costa transitar-hi, però m'és igual, dificultosament hi transito, hi trobo qualque esclata-sang, escolt els trencapinyons, ensum la resina dels pins, l'olor del romaní. Observ com hi ha més alzines, ullastres o arboceres de les que no em pensava. Comprenc que aquesta vegetació és dinàmica, que es mou
cap a un futur ullastrar i alzinar.
A mi ja em va bé, molt d'oxígen per alenar. Al bosc també. N'hi ha però que pensaran en l'enorme poder ignífug d'aquesta vegetació, del gran potencial de combustibilitat perillosa, de la necessitat que hi ha de "netejar", d'aclarir els pins, d' "ajudar" les alzines llevant-los la competència dels pins... i altres collonades per l'estil. Llavors es posen a gestionar. Llavors entren a aquest indret
com elefants dins una tenda de vidres.
Una altra cosa és que, dins l'hegemònic poder que ens hem atorgat, volguem aprofitar de manera raonable i ben feta el que el bosc ens pot aportar: llenya, biomassa etc. Cap problema, el bosc pot permetre un aprofitament ben realitzat, se'n regenerarà fàcilment, amb temps, però amb facilitat si nosaltres no ho impedim.Ara bé, que aquesta intervenció per al nostre profit, pensem que sigui bo, i fins i tot necessari o imprescindible per a la pervivència o millora del bosc és, al meu entendre, fals.
I aquesta falsedat és avui oficial.
Joan Vicenç Lillo
Entrades
1 comentari:
Gràcies Pere per el suport gràfic i el reconeixement. Salut!
Publica un comentari a l'entrada