Exemple de gestió forestal

A les muntanyes de la Cerdanya

La cita era a la població de Queixans, a inicis d'estiu i tot el poble completament mort, moltes cases però totes elles tancades fins al capdamunt. La sortida prometia, era una visita multidisciplinar sobre la gestió forestal a les muntanyes de la Cerdanya, dintre del programa de les Jornades silvícoles, celebrades anualment. A diferència d'algunes altres, aquesta sortida no tenia un sentit estrictament productiu, no es centrava únicament a parlar dels arbres com a elements fustaners, sinó que era una lliçó resumida de com es poden fer les coses. Realment, la cosa s'agraeix.

Es tractava d'una forest pública de pocs milers d'hectarees, això ja era suficient per contemplar la bellesa de les muntanyes de la Cerdanya. El tècnic DMAH ens ensenyava fotos del què havia estat allò, la muntanya que podiem observar davant nostra abans eren feixes i únicament hi havia boscos a les parts més elevades de la zona. Ara, els únics claps eren els de la pista d'esquí de La Molina.
Un dels primers objectius del tècnic era canviar part del model energètic, s'havia entossudit a instal·lar una caldera de biomassa al poliesportiu i a l'Ajuntament, ja que fins ara aquestes instal·lacions funcionaven amb petroli. Els números feia temps que li quadraven però entre papers i negatives per part de les energètiques, van passar força anys fins que no va poder fer realitat el seu somni. La caldera és ara una realitat i també funciona a l'escola.

La matèria prima era molt fàcil d'aconseguir en una zona on gairebé tot és ja superfície forestal. Amb les fortes nevades gairebé s'assegurava l'estella per temps ja que molts arbres no van suportar el pes de la neu d'aquell any. Mica en mica els retirava del bosc. Seguidament, ell mateix ens va presentar a la brigada forestal que ha aconseguit establir en una zona on en moltes ocasions només es treballa al sector dels serveis (a les pistes d'esquí, a un restaurant, hotel...). Ells mateixos començen el procés de l'estellat.

Després d'aquesta primera part, començaven les visites. La primera visita va ser en una repoblació que tenia previst fer en una zona que es va cremar per complet fa gairebé 10 anys i on la regeneració ha estat impossible. La seva intenció era destinar una petita part a un arborètum municipal on, mitjançant un recorregut, s'explicaria cadascuna de les espècies allà plantades. La intenció de tot allò era que la comarca no fos monotemàtica i no només l'esquí fos l'escusa per visitar-la.
Al fons, veiem les muntanyes del Cadí on, assegurava, hi habita el gall fer.

Seguidament, estavem pràcticament al costat de la pista d'esquí, una de les més boscoses i on hi ha els millors boscos de pi negre del païs. Tradicionalment la zona es gestionava amb tallades arreu, les quals tenien un impacte considerable. Ens explicava una tècnica molt més apropiada per l'espècie i per les necessitats d'hàbitat del gall fer, l'aclarida successiva en bosc irregular. Els objectius; tenir sempre totes les classes diamètriques i d'edat, tenir densitats no molt elevades (més pròpies per l'habitat del gall fer), tenir arbres pare o semillers sempre en peu i conservar els millors arbres. Mentre explicava això, observavem les emprentes del picot garçer en els arbres més grans i amb més diàmetre.
Davall de la pineda, també observavem un magnífic tapissat herbaci compost per desenes d'espècies, moltes d'elles ja florides, símbol inequívoc de la llum de primavera que havien rebut. Algunes d'aquestes espècies eren típiques d'estadis montans però a certa altura se'n observaven de subalpins. Moltes d'elles eren desconegudes per molts dels assistents.
La segona part de la visita era una magnífica avetosa mixta amb pineda de pi roig. Per veure això, haviem d'anar més avall perquè el pi roig es pogués mesclar d'aquesta manera amb l'avetosa. La idea del tècnic era aconseguir tenir arbres "immensos" i, de pas, aprofitar alguns dels arbres que hi havia per vendre-ls com a fusta de qualitat.
Buscar grans arbres ha estat una dèria molt perseguida per Parcs on el turisme hi és freqüent, ja que aquests són un gran atractiu pel turisme. Segons el tècnic, aconseguir aquests arbresen aquell bosc implicava deixar en peu els millors arbres, els que mostren les qualitats per continuar creixent en diàmetre i altura i eliminar aquells que han quedat suprimits o a l'estrat dominat, els quals ja no reben llum. Com a apunt interessant, el tècnic ens va comentar que deixava alguns troncs al bosc, pels efectes positius que comporta la fusta morta.
Després d'aquestes actuacions, el tècnic ens explicava que la forest seguiria una dinàmica natural, sense intenció d'intervenir-hi.
Com a detall, en aquest bosc s'observaven plançons on la llum els hi era impossible que els arribés, símbol inequívoc de la connexió micorízica dels arbres al bosc. Aquests petits plançons semblaven arbres letàrgics, completament aturats en el temps, petits però vells, senzillament vivien gràcies als nutrients aportats pels grans arbres, al cap i a la fi era una estratègia per assegurar que, quan en moris un, en vindria un altre.
La part final era una visita en boscos molt diferents. Es tractava d'una antiga zona de pastura on el pi negre l'havia colonitzat per complet. Aquest bosc era jove, de difícil accés per les grans densitats i amb arbres d'uns 15 anys. Allà hi eren els de la brigada forestal. La feina de selecció de la brigada començava en aquests boscos, on es deixaven en peu els millors arbres, amb més creixements, amb més dominància i amb millors formacions. Les aclarides eren dèbils, suficients com perquè al cap d'uns anys els arbres que es deixaven en peu no deixéssin passar altra vegada la llum. Del què s'extreia anava a parar a les calderes de biomassa pocs quilòmetres més avall. De pas, es reduïa el risc d'incendi en un lloc on fa uns anys no hi va arribar el foc per bén poc. Tanmateix, s'afavoria el creixement als millors arbres, arbres que a la pròxima aclarida es continuarien deixant en peu i que serien els que assegurarien una regeneració en un futur molt llunyà.
Al costat hi havia un altre bosc, força més adult que l'anterior. La característica més important d'aquest bosc era l'elevada densitat i els diàmetres dels arbres, molt inferiors als dels arbres que anteriorment haviem visitat. Al costat, es veien uns 20 arbres abatuts per la neu i, efectivament, les feixes, prova inequívoca de que allà antigament s'hi cultivava (1200 m. d'altitud). No hi havia proves del picot garçer gros, a diferència de tots els altres boscos visitats. Tot i això, era evident que també era hàbitat per altres espècies. La idea del tècnic era començar de nou en una part d'aquest bosc, abatint-ne una part, i deixar-ne una altre per observar-ne l'evolució i per comprar ambdues situacions.
·Ambtot, en primer lloc el projecte ha afavorit l'economia local. Tot i ser un lloc on gairebé tot són segones residències, també hi ha gent establerta durant tot l'any (tot i la problemàtica de la falta d'ofertes de treball, tret de les ofertes temporals com poden ser derivades de l'esquí). ·Tanmateix, amb la feina feta s'ha aconseguit trobar alternatives al turisme d'esquí i ja hi ha algunes escoles que visiten l'arboretum.
·Alhora, s'ha aconseguit substituïr en part el petroli per la biomassa, molt propera a aquestes poblacions. S'ha proveït de fusta de qualitat a empreses properes.
·També s'ha respectat la dinàmica natural del bosc, al deixar moltes zones sense intervenció.
·En els llocs on s'ha aplicat una gestió, s'ha fet aplicant els mètodes amb menys impactes i els més adeqüats a la zona, referent a les característiques ecològiques, florístiques i faunístiques de la zona.
·Per últim, s'ha reduït el risc d'incendi, molt elevat en determinades zones.
·NO s'ha fet cap favor al bosc, però si s'ha fet una gestió que asseguri de mantenir aquelles espècies característiques de la zona i, sobretot, les més susceptibles.

·Per contra, els inconvenients han estat els impactes produïts en les intervencions silvícoles, tot i que a llarg plaç tinguin probablement un efecte positiu en certes espècies.
·baixa acceptació social de la iniciativa per part d'un sector de la població, al denunciar als tècnics i encadenar-se en arbres.