dimarts, 10 de febrer de 2009

Austràlia


Ure




Abocant-me un poc més per un sortint, puc veure a Ure en el fons. Les seves cames estan alçades i enganxades amb corretges de ferro, el seu cos penja suspès a l’aire i la seva esquena copeja contra les roques.


- Si et tornem trobar llimant la cadena, la propera vegada et penjarem del coll.


Des de dalt, l’home que penja sembla molt més llarg, amb les seves cames esteses cap a l’abisme. Potser el cos està intentant estirar-se tot el que pot, intentant xapar-se i així alliberar el seu esperit turmentat. Els ulls d’Ure estan tancats. Al manco això és el que jo imagino, ja que estan enfonsats en dos forats profunds. Serà viu?


Una ma blanca amb una creu tatuada sobre el seu canell aferra a Ure pels cabells i sacseja el seu cap.


- L’aborigen màrtir! Vaja maleït imbècil!


Un dels peus d’Ure es mou; l’ungla ha desapareguda del seu gruixat polze, en el seu lloc hi ha una massa de sang coagulada. Deu ser una ferida antiga, una llarga línia rogenca li baixa per la cama i s’enfonsa en el seu borrissol púbic.




És aquell pèl-roig del centre de retenció qui s’aboca sobre Ure.


- Els teus fantasmes no han acudit a alliberar-te, això ens hagués evitat problemes als dos.


Ure obre la boca, però en lloc de paraules només una llengua resseca aconsegueix sortir d’ella.


- És que potser vols més menjar? Puc doblar-te la ració fins a dos bols de peix al dia.


La boca seca panteixa algunes paraules entretallades.


- A-a-aigua.


-El menjar és un poc salat, ho reconec. L’aigua de mar és l’únic que he pogut aconseguir per a tu aquests dies.


La boca d’Ure es queda oberta molta estona, però cap so surt d’ella.


-Aquests avantpassats teus farien millor intentar qualque cosa en lloc de quedar-se asseguts sobre els seus culs bruts. No ha plogut de fa anys.


El cap d’Ure s’ha alçat lleument per a ajudar a sortir les paraules.


- Mai tornarà a ploure!


- No estam aquí per a invocar als vostres bruixots. Tenim una magnífica planta depuradora vora la platja; converteix l’aigua salada en aigua potable. N’hi haurà abastament per a tothom!


- I què passarà amb nosaltres, amb els arbres i amb els ocells?


- Pobre idiota, nosaltres només volem les roques! Va, fes-te un glop.


Agafa el cap d’Ure i li buida una cantimplora sobre la cara.


Pot beure un home quan està penjant cap avall? Ure deu haver pres un poc d’aigua a la boca i està intentant enviar-se-la, però fins i tot aquesta petita quantitat es nega a col·laborar i acaba caient en terra. La seva boca s’obre de nou, murmurant cap a la taca d’humitat que s’ha formada al sòl.


El pèl-roig tira enfora la cantimplora buida.


- Podria aconseguir-te’n un poc més tard. Però abans m’has de signar aquest paper, no és ver?


–lentament baixa a Ure fins en terra- aquell vell germà vostre no fou tan mal de rosegar. Al final accedí voluntàriament a firmar-nos el paper. Tot fou acordat amigablement.


- El què?


- El tracte. El nostre cap es va sentir generós que ho oblidà tot sobre la ma que va perdre i Bungul acabà oblidant-t’ho tot sobre els territoris de la tribu. Ull per ull, diem nosaltres.


- Ell no va firmà res.


- No et creguis. Va tenir un atac de cor tan aviat com agafà la ploma. Massa excitació per a un pobre home, pensa el cap. Anem a veure com reacciones tu...


Ure aparta el cap del paper.




- No siguis vergonyós, simplement fes una creu. Nosaltres donarem a Bungul una pensió: un peix i un coco cada dia. Ens va dir que vares ser tu qui va ferir al cap. La ma d’un home blanc val més que tota una tribu d’aborígens, així que acabem d’una vegada, va.


- Ja vos heu apropiat de la terra!


- El cap vol un tracte honest –l’home banc encén una cigarreta- dóna-li una calada... prova-la. Mira, vosaltres no necessitareu la terra mai més... ja no naixerà cap altre nin negre. El vell doctor se n’ha encarregat d’això.


Estrangulem la serp abans que posi els ous. Només queden alguns mestissos aquí i allà, però aquests no tenen cap dret sobre la terra. Són les lleis de la vostra tribu i no les nostres les que diuen això.




Ure agafa d’en terra una grapada d’arena humida i la sosté contra la boca.


- El document ja està redactat: “Jo, Ure de Narku, en la plenitud de les meves facultats, entrego a la Corporació Adder tota la meva terra a la península de Djungau per el seu correcte manteniment”. Això significa, amic meu, que els blancs s’encarregaran de regar fins al darrer arbre de la sabana. Aquí, marca aquí la creu... per a indicar que hem llegit el paper.


- Els arbres... Però si estan tots morts!


- No et preocupis, vell amic, tornarem la vida fins i tot a la fulla més petita, a l’herba, als animals, als ocells... a tot. Tenim la tecnologia i sabem com utilitzar-la. Hem estat a la lluna; aquesta també serà verda.


Ure agafa un altra grapada d’arena. El pèl-roig treu un petit transistor de la seva butxaca. “Hola vell amic, a veure si entres en raó. El teu mon i el meu ens estaran agraïts per aquest empeny. La Corporació... –és Ranger, la seva veu no és com la darrera vegada que vaig parlar amb ell sinó com quan el vaig veure a la pantalla de la televisió. Qualque cosa deu marxar malament, la veu s’ha tallat de cop i el pèl-roig copeja enfadat el transistor-... t’hem anomenat governador de la reserva, el primer home negre en assolir tan alt honor. Hem construït per a tu una confortable residència a l’illa de Durana; tota l’illa serà vostra. I quan vos entrin ganes de visitar Bralgu no haureu més que sol·licitar el meu helicòpter, que estarà al vostre servei en qualsevol moment”


El pèl-roig sosté una fulla de paper.


- Signa aquí!


La grapada de terra humida s’espargeix sobre el paper. El pèl-roig crida a Ure cada vegada més nerviós.


- Ja aconseguiré a qualcú que signi per tu. Segons les nostres lleis tots els homes són iguals, sense tenir en compte la raça o el color.


Walg


B. Wongar







DILLUNS, 09/02/2009 - 14:48h

El foc no dóna treva a Austràlia

Ja són més de cent setanta els morts, i es tem que la xifra continuï augmentant · Paral·lelament, una part del nord del país ha estat declarada zona catastròfica per les inundacions

El foc continua cremant al sud d'Austràlia i ha causat més de cent setanta morts. Es tem que la xifra creixi més, ja que els bombers encara han d'accedir a les zones més castigades pel foc i es calcula que hi ha un centenar de desapareguts. Els incendis, els més greus de la història del país, han cremat unes 330.000 hectàrees i més de 700.000 habitatges. L'estat més afectat és Victòria, on encara hi ha, com a mínim, trenta focus actius (vídeo).

El motiu de l'onada d'incendis, que va començar dissabte, és la combinació de vents forts, la sequera i les temperatures altes d'aquests últims dies. Amb tot, la baixada de temperatures ha ajudat els bombers a lluitar contra la catàstrofe aquestes últimes hores.

Són els incendis més letals de tota la història d'Austràlia. Els més greus fins ara eren els de 1983, coneguts com a 'dimecres de cendra', que van acabar amb la vida de setanta-cinc persones.

Els danys exactes causats per les flames no se sabran fins que les autoritats puguin entrar a moltes ciutats que encara romanen aïllades pel foc. El govern, però, ja ha anunciat que crearia un fons de set milions de dòlars per als damnificats.

Inundacions al nord

Paradoxalment, mentre el foc devora el sud d'Austràlia, les pluges torrencials han indundat l'estat de Queensland, al nord del país. El 60% de Queensland ha estat declarat zona catastròfica i l'exèrcit ha començat a repartir aliments entre la ciutadania afectada.

Una notícia de:

vilaweb