dissabte, 7 de febrer de 2009

Fer res o canviar-ho tot



De Davos a Belem


Cada cop que hi ha una trobada de mandataris o una cimera econòmica, el missatge es deixa clar: no es pot deixar pas al proteccionisme egoista, cal mantenir i augmentar la política d’obertura dels mercats i de l’economia (desregulació), que no és culpable de la crisi actual. Totes les "refundacions del capitalisme", de Gordon Brown a Sarkozy, es basen en el mateix patró: fer poc per a canviar les coses o no fer-hi res.


I com no podia ser d’altra manera, les mesures que s’adopten no tenen els resultats esperats. Els estats posen doblers a balquena i algú se’ls embutxaca sense arribar mai a les empreses ni a les famílies. Els polítics amonesten els bancs per ser poc generosos, com si el món econòmic estàs regit per valors caritatius. Ja hi ha veus, en aquest ambient, que clamen contra les propostes neokeynesianes i demanen anar més enllà. Pel que s’observa, no n’hi ha prou a deixar en mans del sistema financer un caramull de milions o afavorir enormes inversions públiques per activar l’economia en crisi. No en parlem, si el que es pretén és "refundar" qualque cosa.


Hem passat de les receptes ultraliberals, enteses com a pensament únic, al neokeynesianisme de manual i, en poques setmanes tot, tant l’ultraliberalisme com l’intervencionisme keynesià, ha estat superat per uns fets que són obstinats. Del "capitalisme creatiu" del multimilionari Bill Gates, expressat el 2008 a Davos, ja no en queda res. Enguany la trobada del Fòrum Econòmic Mundial, celebrada a aquesta localitat dels Grisons, ha estat magra del tot. Saramago ha definit aquest encontre anual com "l’acadèmia neocon" per excel·lència. I no li manca raó. D’aquestes trobades no n’ha sortit res més que la justificació d’un sistema injust i escassament viable.




Sense dubte a Davos, durant 40 anys, s’ha impulsat un model econòmic insostenible que deixa la humanitat sense futur. Això n’hi ha que ho saben i per vergonya enguany no han assistit a l’esdeveniment. Uns no hi han anat perquè les seves prepotents corporacions han fet figa i han perdut la feina, altres per no haver de justificar mesures que deixen al carrer milions de persones i empobreixen països sencers. Una cosa nova ha aparegut en l’ambient dels abans inflats portaveus del sistema: la por a la desestabilització social.


A l’hora de repartir els costos de la crisi hi pot haver fortes tensions. Semblava que a finals del segle XX havíem arribat a la victòria de la proposta neoliberal i a la derrota de les seves alternatives. De fet, gran part de la socialdemocràcia ha abraçat les propostes dels contertulis de Davos. Però ara el trasbals econòmic du també a un sotrac ideològic. Les alternatives sistèmiques tradicionals són mortes, però el liberalisme a ultrança de l’escola de Xicago i Davos també ha passat a millor vida.


A Belem, la reunió del Fòrum Social Mundial és l’altra cara de Davos. La presència a la trobada de 5 mandataris sud-americans (Brasil, Bolívia, Paraguai, Equador i Veneçuela) dóna una nova perspectiva a la trobada alternativa que es va iniciar a Porto Alegre el 2001. Belem és a les portes de la malmenada Amazònia i l’elecció no és casual.


Els que defensen un altre model de globalització, basat en el respecte a l’entorn i a les persones, han volgut cridar l’atenció sobre els aspectes mediambientals i socials de l’economia. El pluralisme enorme de la trobada vessa d’idees i il·lusió. Potser encara un altre món és possible. Si havia de triar entre "l’esperit" de Belem i el de Davos, no m’ho pensaria dues vegades.


Mateu Morro

Diari de Balears