Cauen pins

Cauen pins


Salvi’s qui pugui

Pel que sembla, a Catalunya s’ha viscut un episodi idèntic al que vàrem viure a Mallorca l’11 de novembre de 2001: un huracà que per efecte vénturi en alguns llocs va passar dels 150 quilòmetres/hora. Molts arbres varen caure, en sa majoria pins.

Com és natural, o artificial, en aquests casos, i com que les desgràcies mai no venen soles, tot seguit varen aparèixer els escarafalls habituals, i alguns extres, gurús, tècnics sortits vés a saber d’on i aquells que “ja ho sabien”... el que faltava. A Mallorca, a més a més, queden residus d’un odi visceral, total i secular contra els pins, que mereixeria una tesi doctoral.

I per si queda algú que encara no s’ha espantat, això: a Mallorca hi ha quatre diaris en circulació generals, dos diaris són de Pere Serra, qui va escriure que el pi era el cinquè genet de l'Apocalipsi, i un diari que intersubjectivament hom considera portantveu de l’ala més carcamal del PP. S’esdevé que eren els anys de l’anomenat “Pacte de Progrés” coalició d’esquerres que incloïa la consellera de Medi Ambient, Margalida Rosselló, del partit Els Verds...

Ja vos podeu imaginar, el diari aquell... no sé si li va donar la culpa de què no havia previst per on passaria l’huracà... si no, degué esser de l’única cosa, de la resta: arbres caiguts, manca de pla de gestió d’arbres caiguts, manca de pla de gestió de neteja de boscos, que feim amb els troncs... que a l’estiu que ve l’Infern de Dant farà riure devora Mallorca.... i els diaris de Pere Serra... que si els pins que han quedat es menjaran (amb patates?) les alzines que han quedat... (Bé, ho dic de memòria confusa, les darreres que tenia què hauríem de recordar aquell episodi infaust). La qüestió, com veis, és que tres quartes parts de la premsa, tal vegada tota, êncara donava la culpa als pins que havien quedat... o una cosa així.

En aquell moment pareixia que el moviment ecologista havia acabat, fracassat i passat a l’oblit. No tinc ni idea de com ho visqueren els que encara aguantaven metxa, si és que hi havia algú. Em fa l’efecte, però, probablement també per altres qüestions, que Margalida Rosselló es va quedar més sola que Gary Cooper a High Noon.

Pareixia que tothom s'havia tornat boig. Com a amic dels arbres, és l'etapa més desoladora que puc recordar. Dins aquell ambient horrorós, potser per instint masoquista, encara vaig treure no sé quins ànims per escriure això:

Elogi dels pins, encara, a pesar de la setmana tràgica, a pesar de tot...

Un altre efecte, també molt negatiu, col·lateral dels efectes de l'huracà era que creixés la fòbia que encara té molta gent cap als pins. Cal dir però que sembla que ho estam superant bastant bé. Cada vegada és menys la gent que ha tengut la naturalesa com a nosa i cada vegada és més la gent que és ben convençuda que necessitam la naturalesa senzillament per respirar. Aiximateix s'han sentit algunes veus que han demanat per què no substituïm els pins per una altra cosa, no podia ésser d'altra manera després d'una setmana tràgica amb vents que han arribat als 150 quilòmetres per hora, deixant en alguns punts un paisatge certament dantesc, molt agreujat en algunes zones habitades o carreteres que s'hagueren de tallar.
Però cada vegada som més els que estam ben convençuts de què els pins no són substituïbles per res, sobretot perquè sabem que són un regal del cel, i aquí, precisament, si hi ha una cosa que ens va ben bé és viure de l'aire del cel, de sol i platja, dels parcs naturals a cal veïnat i, en definitiva, de rendes.
La majoria d'arbres que tenim són pins, entre d'altres coses perquè és un colonitzador excel·lent i l'únic arbre que, ell totsolet, ens està reparant les destrosses que feim contínuament al paisatge: en quasi qualsevol terra remoguda i abandonada sol aparèixer un pinar. Així, mentre les alzines són a l'alzinar (les terres que no hem pogut rompre) i els ametllers i garrovers són als sementers, els pins ocupen la majoria de les terres restants, molt especialment vores de carretera. D'altra banda, els ametllers són sub-transparents i els garrovers poden caure qualsevol dia, no necessiten un huracà per a res. En resum, que si ens cau un arbre a damunt, per simple càlcul de probabilitats, serà un pi, i quan s'hagi de tallar una carretera donarem la culpa als pins. Això però, és per naturalesa, matemàtica simple, els arbres no són judicables com a bons o dolents.
De les meravello­ses i variadíssimes panoràmiques que ofereixen les nostres illes, també en podem donar la culpa als pins: ho podríem recordar cada dia amb una octaveta als diaris, això però, no és notícia perquè és el pa de cada dia.
Així i tot han caigut tot tipus d'arbres, també xiprers que tenen fama de tenir arrels que es fiquen més endins que no se què, i una biomassa ben minsa, comparada amb un pi, ridícula; aparentment no li costava res passar pel costat, al vent aquest.
A Marratxí els danys no han estat molt superiors a d'altres tormentes. Dels arbres catalogats només sabem de branques caigudes al pi de sa Coma de Son Cós.
Per a la resta d'arbres no tenim helicòpter per fer-ne una revisió com cal. Sabem que han caigut el pi del Roser Vell a Pollença, els del creuer de Petra i el de Son Roig a Porreres; descansin en pau. Aquest darrer arbre sí que ha estat notícia, però justament el saig degué perdre la xaveta perquè els múltiples reportatges que he vist eren una autèntic desbarat. Al nostre rànquing era bastant avall, el pi de Son Roig.

Pere Llofriu, Pòrtula 244, gener 2002

Doncs sis anys després vàrem tenir un episodi molt pitjor. Dia 4 d’octubre? de 2007 un cap de fibló va travessar tot el Raiguer. A la resta de comarques no va arribar però als pobles afectats els danys foren molt superiors. Acabam de dir que el temporal del 2001 només va fer mal a un pi gros de Marratxí, doncs el del 2007 va tomar o desgraciar els arbres monumentals de Son Maiol, Son Verí i Son Macià, amén de molts d’altres arbres no famosos. Aquesta vegada, però, no hi va haver ordres de fitorar la conselleria, entre d’altres coses perquè, a part d’una víctima mortal, hi ha haver danys catastròfics a empreses i cases, així als diaris no els quedava espai suficient per flastomar contra els pins que havien sobreviscut al segon huracà, que afortunadament, foren moltíssims, i, a pesar de... encara fan d’aquesta illa un lloc meravellós.