Urbanites, turisme i pagesia

Turistes i fems

A Catalunya, aquests dies es viu un enfrontament comprensible i grotesc alhora entre allò que diríem la ciutat i el camp. No arribarà la cosa a les mans, però sí que ja circulen papers per ajuntaments i conselleries. La qüestió es pot plantejar amb paraules ben planeres: els urbanites amb segona residència en l’àmbit rústic, o els empresaris hotelers que hi tenen el seu negoci, es queixen amargament de la pudor que desprèn el camp aquesta temporada.

Ara és temps d’afemar les terres, i molts de pagesos les reguen amb purins, és a dir, amb els líquids de femer i de granges. La veritat és que aquestes substàncies, espargides pels camps, difonen per l’atmosfera un perfum entabanador, però la terra bé ha de viure d’alguna cosa.

D’altra banda, als pagesos no els és permès d’ampliar instal·lacions a menys de 1.500 metres del nucli urbà, mentre que els urbanites es poden fer la segona residència on els convengui: després es queixen de les males olors.

El turisme en territori rural presenta molts d’altres problemes: per exemple, a molts d’aquests barcelonins que passen el cap de setmana a hotelets de poble, els molesten les campanes parroquials que criden als sants oficis.

A uns altres, les esquelles de les eugues. Però allò que centra els mals humors del turista a pagès són, bàsicament, les olors. Els ajuntaments estan enmig, reben pressions dels ciutadans, que voldrien que el camp fes tot l’any olor de roses o de jacint, i dels pagesos, que no han enviat a demanar ningú, sobretot ningú que es cregui en el dret d’interferir en uns calendaris agrícoles seculars.

Mal assumpte, perquè els pagesos sempre estan exposats a perdre, sigui on sigui que treballin la terra. No basta que cada dia pugin els preus del que necessiten i baixin els del que produeixen. Ara, a més, són mal vists per la gent que vol descansar enmig d’una naturalesa càndida i cristal·lina. De fet, per expressar el seu estat d’ànim se serveixen del mot "assetjament".

Tots hem de viure, ens hem d’entendre, diu un batle que ha ordenat la prohibició d’afemar de dijous a dilluns. D’altra banda, si el principal valor a tenir en compte són els diners que circulen pels carrers d’un poble d’interior amb turisme, les coses encara es compliquen més.

De com el turisme limita les activitats agrícoles exercint-hi tota casta de pressions, en podríem escriure una catefa de llibres: alguns d’ells, centrats en les nostres illes. El cert i segur és que allò que destrueix el turisme, sigui el paisatge o l’activitat agrícola, no reneix mai més. Quan el turisme abandona un país o un indret, tan sols hi deixa ruïnes i territoris devastats.

Guillem Frontera

Diari de Balears