dimarts, 20 de novembre de 2007

Illes dins un riu, això és el que són

Illes d’ametlers o la foravila engolida per la rajoleta

Les ciutats i pobles creixen. La perifèria foravilera és engolida per l’asfalt, la rajoleta, la farola i el “tot a cent”.
Illes d’ametlers sobreviuen sense ser exsecallats entre grues, cons fluorescents i pegots de ciment, dins solars anònims. Esperen l’inevitable. El desarrelament, l’aire a les arrels, la palera que esqueixa la pell. I no saben els veinats, que si xapen aquesta pell, que si arrabassen aquestes arrels, ens arrabassen la memòria, capolen els nostres padrins. Profanen santuaris.
Ara fa cent anys que el padrí d’algú de nosaltres va neixer baix un d’aquests arbres, quan la seva repadrina aplegava ametles amb l’ajuda d’un coixí, amb ocassionals degotissos de sang pel nas de venes fines d’enbarassada.
I són aquests arbres, coneixedors de mil històries, vertaders guardians de la nostra història i herència. Aquests que ara arrenquerien les seves arrels i arrenquerien a córrer si poguessin.
Mentres tant queden illes ametleres, solars anònims, de rics milió-euristes anònims, a l’aguait d’un bon preu especulat, per la nova “promosión”.
Res no importa ja, una batalla perduda més. Però recorda, que només dues generacions ens separen als trenta-anyers d’aquelles soleiades baix la fullaca mig-seca i el poll malsofrible i les xinxes verdes, i la ametla que bota a dins l’ull.
Illes dins ciutat, on només alguns seran indultats per passar a formar part de la zona verda.
Potser és millor morir trencat que viure doblegat (Probervi gadità sentit a la ràdio avui).

Rafel Mas
Búger, 19 de novembre de 2007
Fotos: R.Mas, Inca-Crist Rei Nou 15/10/07

1 comentari:

Joan Vicenç ha dit...

Aquest paisatge està molt estès i habitual... talment un tumor que no atura