dimarts, 20 de novembre de 2007

Terrassa sobre la destrucció


On és la pleta atapeïda de mates i argelagues i estepes i arboceres i aladerns i llampúdols i alzines i revells en què anava sempre de petita? Ha! Ha ! Ha! On són les ruïnes, en què vaig passar tantes d´hores jugant i llegint i badocant, d´aquell talaiot de Son Meliés atacat d´albons i ullastres, que, centenaris, s´aficaven per les juntes dels còdols i eriçats de brancons semblaven de boira blanca tots plens de vidalba florida? On és el comellar verd de garriga on els bosquets de pins que arribaven fin a la vorera de mar eren la meva cacera d´esclatassangs i bolets, el meu passeig, la meva casa on viure i estotjar tants de records? On són les escletxes dels penyals on amagava cartes d´amor? On són els enforinyalls de marts i mosteles de les sitges al fons dels clapers que vigilava com una orada? On aquells càrritxs com brolladors i aquella camamil·la que collia al turó dels Llims on pujava a peu per aquells saragalls que duien les pluges al torrent de Venorsa? On és el barranc del Corb, que deien que abans era un verger esdevingut erm per la maledicció d´un pagès que havia venut l´ànima al dimoni, el tenebrós barranc com un budell enfonyat al fons dels cruis de penya de més disset mil braços, on Bàrbara, la dida que feia olor de roba neta i menjar de diumenge, em deia que hi havia un tresor d´or i de pedres precioses amagat dels temps dels moros on molts d´homes s´hi havien estimbat per trobar-lo? On són els recessos, les tenasses i els replecs per on trescava somniadora o acompanyada d´aquells cosins de Salern que em feien jugar a metges amagats al coval dels Coloms d´on moltes vegades ens sortien rates pinyades? On és l´ensonorit aire ple d´un refilar de caderneres i verderols, de puputs i falcons, de sebel·lins i perdius, de tórtores i òlibes i crits d´àliga, de lladrucs de cans, de xiulos, d´ales, de serenors, de meulos, de remucs, de petjades, de brams, de somniejos, de trets, etc.? On és aquell racó virgilià de la font de Volatina al fons d´una petita plana amb quatre plàtans gegantins, que rajava d´una mina oberta a la paret de pedra seca on m´agradava aficar-me cap a la fosca entre l´olor d´humitat i la verdor de les falgueres, per arribar allà on naixia la deu: un rajolí, més fort o menys segons les plogudes, que em rentava de totes les brutors i m´assaciava de totes les sets? On és la brodaria blanca, blava i verda de les cales dels Folls on havia viscut els paisatges i les hores, els amors i els deliris, les festes i els delictes carnals -crec que n´hi vaig menjar molta de carn humana!- més inoblidables de la meva vida? On és aquell replà amb el jardí més seductor que hagi conegut mai (troanes i bellombres, xipresos i tarongers, pebreboners i arbres ampolla, ullastres, arbres de l´amor i washingtònies i pins i fassers i l´araucària, etc., en un ordre complex i acollidor), la murada del casal de Perderna, en què vaig viure els anys vertaders, aquells que conformen els fonaments i les parets mestres de la meva existència? On és aquell laberint d´entrada, de salons i de cambres, d´hivernacles i terrasses, de llocs comuns i lligadors, de cuina i de menjador, de capella i d´aquelles golfes on tenia la meva morada íntima? On és el buc de Perderna amb aquella majestat de cub referit amb tres retxes blanques paral·leles i incisions en forma de solells i amb el capell d´argila torrada de teules mores que encara conservaven signes de pintures? On és tot aquell paradís de Perderna convertit en un trast de l´Infern?



BIEL MESQUIDA

Publicat el 20 de novembre de 2007 a Diario de Mallorca