Els bolets d'Alaró

Els bolets d’Alaró:
més d’un món a descobrir

És impossible que jo parli de bolets sense parlar molt de mi mateix. Normalment hi vaig tot sol a cercar blaves. No només perquè com ja sabeu els agres convé guardar-los en secret, sinó també perquè és quan m’hi trob més a lloure i més a ple. Ara bé he de dir que quan m’hi acompanya el meu fill acompanyat de qualque amic, la satisfacció que jo sent de trobar bolets és doble: les seves expressions, el nerviosisme sa dels seus moviments en el bosc, quan absorbeixen l’olor de la fullaraca o del picornell (Cantarellus cibarius), o la vibració que trasmeten en trobar un esclatassang (Lactarius sanguifluus) o una blava (Russula sp.). La seva curiositat va més enllà de la que sentim els qui anam per feina a trobar només les “bones” o a estudiar-les.

Comprenc la dificultat enorme que deuen sentir les persones (sovint de ciutat, però de cada vegada més de poble) que desconeixen aquest mon dels bolets però que els volen descobrir. Però l’experiència també crea vicis, ensenyats de nins, ens costa molt obrir-nos als sabers nous que se’ns presenten, per exemple amb les espècies considerades excel·lents a altres indrets i que aquí els donam, metafòricament, puntades de peu. Així com la meva experiència amb les blaves es remunta a la infància, estic segur que hi ha vertaders experts de fongs que s’hi posaren de grandets. Aquests saben el nom científic de la majoria i s’entusiasmen amb passió davant una troballa inesperada o un bolet desconegut. No pensen tant en omplir la bossa amb blaves bones per menjar com en ampliar els coneixements científics. Això no lleva que també en saben de trobar els comestibles i cuinar-los amb les millors receptes. És més, segurament frueixen d’assaborir espècies exquisides que nosaltres rebutjam clamorosament només amb la vista.

En definitiva, un món a descobrir i no només pel que fa als bolets d’Alaró, de Mallorca, de la península o altres llocs del món: és un mon a descobrir trescar a cercar blaves o picornells ran d’aquell alzinar que voreja les pastures, és descobrir un món empenyalar-se per trobar esclatassangs entre les roques, càrritx i pins o capficar-se en els ombrívols torrents amb pollancres a la recerca de les seves saboroses gírgoles, la descoberta increïble de les gírgoles de card com si haguessin estat sembrades a marjades sense arbres, caminar baix els ullastres i entre les estepes per recollir les fràgils gírgoles d’estepes o fredolics (Tricoloma terreum), passejar sense frisar baix els amples alzinars plens d’ombres i descobrir carlets (Hygrophorus russula), xampinyons (Agaricus sp.), lepiotes (Lepiota procera), pixacans (Boletus sp., Suillis sp.), peluts (Hydnum albidum) o peus de rata (Ramaria cinerea).

Descobrir el món del seu sabor. A la cuina tradicional, però també a la nova. Esclatassangs torrats al caliu i regats amb sal i oli cru, picornells amb sobrassada i mel, arrossos bruts amb blaves escandalosament gustosos, fredolics fregits amb all i julivert, lepiotes arrebossades, pixacans en escabetxo, aguiats amb xampinyons i cogomes (Amanita vaginata)... quasi res!.

Un món de gusts, de colors, d’olors, de formes que sens dubte ens enriqueixen per dedins i per defora.

Hi ha, però, més a descobrir per qui vulgui saber un poc el perquè de les coses. A un article que vaig escriure per parlar de l’alzina, em vaig returar per parlar de les micorrizes. Ho deia així:

“Existeix, però un món subterrani de la que l’alzina en sap molt i del que també en té molt a veure: els dels micelis. Cercant informació sobre el món de les micorrizes, hi he trobat un text molt aclaridor d’un senyor, amb llinatge ben apropiat per el tema, Carlos López Encina, que, en parlar amb llenguatge científic sobre la relació entre l’arbre i el fong, sense donar-se compte sembla que ens conti una història d’amor:

Cóm es produeix la colonització?

En una primera instància es produeix una identificació mútua planta-fong a l’esfera de l’arrel, a regions pròximes a les arrels nutrícies; en aquest reconeixement semblen fer-hi de mitjancer unes substàncies emeses per l’arrel que provoquen el creixement del miceli i un biotropisme positiu del mateix cap a l’arrel. Després es produeix el contacte intercel·lular en formar-se una estructura anomenada apresori. En tercer lloc es produeixen canvis morfològics i estructurals tant en els teixits colonitzats per el fong, com a l’organització de la paret cel·lular del simbiont fúngic. Posteriorment es produeix la integració fisiològica d’ambdós simbionts i per acabar es produeix una alteració de les activitats enzimàtiques que se coordinen entre els simbionts per a integrar els seus processos metabòlics (Gianinazzi-Pearson, 1984, Azcón-Aguilar y Bago, 1994).

Dit d’una altra manera, per a trobar picornells (Cantarellus cibarius), cal que primer el fong i l’alzina hagin establert un procés d’aliança mútua com el descrit abans. És de més dir que l’alzina és un dels arbres més capaços d’establir relació amb espècies de fongs. Només cal visitar un alzinar a la tardor per fer-nos una idea del dinamisme i de la transformació que es congria al seu sòl. No tan sols hi trobarem blaves (Russula sp.), peus de rata (Clavulina cinerea), peluts (Hydnum albidum), carlets (Hygrophorus russula), cogomes (Amanita vaginata), blaves blanques o fortes (Russula delica), que ja coneixem i que tan bones són per menjar, sinó que també hi compareixen una gran varietat de fongs de tota forma i color que poden estimular la nostra atenció artística o fotogràfica. Enguany, després de fotografiar-ne vaig estar a punt de deixar una bona grapada de picornells; quan me’n vaig donar compte, sorprès pel descuit, vaig tornar enrere per recollir-los. El delit de la fotografia va guanyar, momentàniament, al que frueix el cercador de bolets.”

Finalment podeu també descobrir l’efecte, potser artístic, que aquests éssers vius són capaços de produir dins mi. Aquestes fotografies les he fetes amb un respecte absolut al que els meus ulls veien i miraven. No he volgut afegir ni llevar res d’allò que la màquina i jo teníem al davant. M’hi he acostat a poc a poc sense alterar ni afegir res, però amb la intenció de captar aquella llum, aquell forma, de tal manera que pogués servir per descriure també el lloc, aquell instant, el perquè d’aquella bellesa. Perquè jo que voleu que vos digui, trob que els bolets són molt bells, qui sap si per la brevetat de la seva existència que amb aquestes fotografies faig un poc més perdurable.

Novembre de 2007

Exposició de fotografies de bolets

Del 5 al 9 de desembre de 2007

Sala d'exposicions de l'antic mercat d'Alaró

Ajuntament d'Alaró

Joan Vicenç Lillo i Colomar