Paisatge en el museu

País i paisatge (i 2)

La puresa de la mirada sobre el paisatge trobaria uns refugis privilegiats en la literatura, notòriament en la poesia, i en la pintura. La poesia illenca assolí el cim més alt des de Ramon Llull gràcies a Miquel Costa i Llobera i a Joan Alcover, que entengueren el paisatge com una cartografia de la pàtria ideal. Els poetes de l'Escola Mallorquina s'identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren -artísticament- de sobredosi. I el paisatge, malgrat el trauma que han suposat alguns excessos en el seu consum poètic, ha continuat sent una peça essencial en la construcció de la pàtria ideal, d'aquest espai màgic on el poeta mira d'acostar-se a les fonts de la vida eterna.

El paisatge jugaria en la pintura en aquestes illes un rol més complex. A bord del paisatgisme, la pintura illenca salvaria alguns ràpids que la mantenien porugament estacionada en els meandres d'una tradició estantissa. Personatges com Ricard Anckermann (qui havia viscut a París i a Londres) o Antoni Ribas i Joan Bauzà trobarien en el paisatge els pretextos que necessitaven per modernitzar la seva paleta. La presència en el tomb de segle del XIX al XX de Rusiñol, Mir i Degouve de Nuncques a Mallorca seria decisiva perquè alguns artistes continuassin sent illencs però sense estar aïllats dels corrents europeus. Tot plegat tenia a veure amb la pintura, però aquesta pintura havia arribat a Mallorca i a Eivissa -sobretot- gràcies a pintors que venien a la recerca dels paisatges de les illes. I és així que el paisatgisme ha bastit allò que, si més no, són els fonaments de la pintura illenca moderna.

Amb els anys, és en la poesia i en la pintura que hem acabat aprenent a veure el país a través del paisatge. Algunes obres han esdevingut objectes sagrats de la nostra cultura. Mentre a fora de l'art tot es distorsionava, mentre el paisatge que havia atret el turisme era el primer que es destruïa en nom del turisme, l'art preservava el caràcter religiós i el component identitari de la tribu. És en l'art on batega el paisatge que va ser, on el paisatge encara és patrimoni comú, mentre que en la geografia se l'han apropiat uns pocs i, per al seu benefici, han maltractat el que era de tots.

Ignoram com serà el paisatge en el futur, però res no ens permet pensar que no empitjorarà. Segurament parlarem aviat, a les illes, de la «musealització» del paisatge, que el preserva però que, alhora, en condiciona la concepció i la vivència. L'experiència normal del paisatge (com l'han tinguda els viatgers del XIX, com l'ha contada Josep Pla, com l'han interpretada Anglada Camarasa o Antoni Gelabert) es restringeix insuportablement, envaïda per la barbàrie d'unes activitats que, sigui on sigui, del món, que es donin, tenen el mateix resultat depredador i banalitzador. La musealització del paisatge és la resposta? Segurament és una part de la resposta, una estratègia destinada a salvar la memòria. El preu, convertir el paisatge en passat, de manera que entre les pintures d'Erwin Hubert o de Fuster Valiente i els fragments salvats de la natura no hi hagi solució de continuïtat. Serà una altra cosa.

Guillem Frontera. Escriptor.

Diari de Balears