L'albercoc, una fruita precoç

Els arbres d’Alaró.

L’albercoquer (Prunus armeniaca)

Si jo hagués nascut i m’hagués criat a Porreres és segur que podria poar al records de la meva infància per parlar, així com m’agradaria fer-ho, dels albercocs i dels albercoquers. De l’exuberància de dolçor a la boca en ficar-hi la seva polpa xapada en dues. De la recol·lecció els primers dies de calor estiuenca de maig i juny. Dels sequers... He de dir que durant anys hi vaig anar a Porreres a cercar albercocs convidat per en Vicenç Marí, de família pagesa i si no record malament originària per via paterna de l’illa d’Eivissa, com molt bé el seu llinatge indica. En Vicenç ens recordava cada any que era hora de manar el cotxe cap al seu poble i amb les nostres pròpies mans omplir els canastros d’albercocs amb els que faríem confitura per tot l’any. Imaginau-vos un alaroner de muntanya i roca dura com jo davall aquella exuberància d’arbres carregats d’aquella fruita groga, rosada i blanquinosa, a quina més dolça.

A Porreres precisament va ser on un pagès em va dir que el tractor havia matat els albercoquers vells. Ho tenia ben clar. I deu ser ver això, perquè precisament jo vaig fer fer un parell de mànecs de trinxet de la fusta rosada d’un vell i gruixat albercoquer que va morir el mateix any que per primera vegada hi llauraren amb tractor a davall. I he de dir també que en tenc de records relacionats amb els albercocs, ja fossin verds, de pinyol dolç o primerencs blancs. Què devien tenir aquelles prunes i albercocs àcids i verds que tant ens agradava als infants de la meva edat per arriscar-nos a l’encalç i estirada d’orelles de l’amo? Quin gran botí aquelles grapades de fruita verda! Record també que a la possessió de Son Guitard hi havia un albercoquer a un indret de terra blanca exposat al sol des que sortia fins que s’amagava. Els seus albercocs eren pura dolçor i tenien la particularitat afegida i molt apreciada aleshores, de tenir el pinyol també dolç. No es podia comparar amb la de les ametles: era molt més bona. Qui les cerca ara als albercocs de pinyol dolç?

L’albercoquer és avui un arbre delicat en el sentit que si bé les varietats donen fruita molt bella, també és ver que per fer-la arribar a bon port cal tractar-la amb productes fitosanitaris al meu entendre molt agressius. L’arbre o el fruit és atacat per diverses espècies de pugons i altres insectes, essent la mosca de la fruita (Ceratitis capitata) qui en causa més estralls, tant pel que fa a la pèrdua de la collita com per l’ús i abús que se’n fa per a combatre-la. A una de les fotografies podeu observar els bells escarabats daurats o brunyidores (Potosia cuprea) en plena atipada.

L’albercoquer és originari de les zones temperades d’Àsia, com Corea del Nord, sud de la regió d’Usuria, Manxuria i el nord de la Xina. El seu segon cognom, armeniaca, ens indica que fou a les regions d’Armènia on s’introduí abans de ser estès pels romans al llarg de la Mediterrània. El seu nom, albercoc en català, apricot en anglès, al-burquk en àrab o praecoquus en llatí, provenen de la paraula greca βερικοκιά o καϊσιά (praecox) que sembla fa referència a la seva precocitat comparat amb altres fruites, com per exemple el préssec.

L’albercoc, sigui fresc o assecat, és una font de salut. Tres albercoc frescos petits contenen més d’un 50% de carotè, un antioxidant potent que evita dipòsits de plaques a les artèries, protegeix els ulls del dany del sol i desactiva radicals lliures, que si es deixen lliures acceleren el procés d’envelliment i augmenta el risc de càncer. A més el cos converteix el carotè en vitamina A, que és vital per a la bona visió i lubrificació dels ulls, per tant, les persones que usen lents de contacte, haurien d’incloure els albercocs al seu règim. En resum, fruita rica en pectina i en vitamines antioxidants que protegeixen de diverses malalties degeneratives: diabetis, cataractes i càncer. Les vitamines A i C prevenen diversos càncers (d’estómac, colon i altres òrgans amb mucoses). La pectina redueix el colesterol; el potassi baixa la tensió arterial. Els albercocs frescs són ben tolerats per la gent amb diabetis degut a que la seva fibra soluble evita brusques pujades de glucosa a la sang. Els albercocs secs ajuden a prevenir el restrenyiment crònic i el càncer de colon i ajuden a corregir l’anèmia ferropènica per la seva riquesa en ferro. Els albercocs secs poden portar diòxid de sofre (E-220), aquest additiu a una minoria de persones pot provocar-los crisis d’asma.

Els xinesos des de l’antiguitat han relacionat l’albercoc amb l’educació i la medicina. Sembla que Confuci ensenyava els seus estudiants en un fòrum entre albercoquers. Al segle II de la nostra era, Tung Fung, un metge de Lushan, demanava als seus pacients curats que plantessin albercocs al seu corral en comptes de quotes de consulta mèdica, els de malaltia seriosa n’havien de plantar cinc i la resta en plantava un. Després d’alguns anys es plantaren milers d’albercoquers convertint-se en símbol per a la medicina.

Hi ha també una relació simbòlica que no he pogut acabar d’esbrinar entre la covardia i l’albercoc que sembla que també prové de la cultura xinesa. Curiosament en El Mag d’Oz, el Lleó Covard canta: “què posa el simi en l’albercoc? Valor!”

Aplecs sobre l'albercoquer

Alaró a 7 de maig de 2007
Joan Vicenç Lillo i Colomar

· Els Arbres d'Alarò ·