dilluns, 21 de maig de 2007

Paisatge en el museu


País i paisatge (i 2)

La puresa de la mirada sobre el paisatge trobaria uns refugis privilegiats en la literatura, notòriament en la poesia, i en la pintura. La poesia illenca assolí el cim més alt des de Ramon Llull gràcies a Miquel Costa i Llobera i a Joan Alcover, que entengueren el paisatge com una cartografia de la pàtria ideal. Els poetes de l'Escola Mallorquina s'identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren -artísticament- de sobredosi. I el paisatge, malgrat el trauma que han suposat alguns excessos en el seu consum poètic, ha continuat sent una peça essencial en la construcció de la pàtria ideal, d'aquest espai màgic on el poeta mira d'acostar-se a les fonts de la vida eterna.

El paisatge jugaria en la pintura en aquestes illes un rol més complex. A bord del paisatgisme, la pintura illenca salvaria alguns ràpids que la mantenien porugament estacionada en els meandres d'una tradició estantissa. Personatges com Ricard Anckermann (qui havia viscut a París i a Londres) o Antoni Ribas i Joan Bauzà trobarien en el paisatge els pretextos que necessitaven per modernitzar la seva paleta. La presència en el tomb de segle del XIX al XX de Rusiñol, Mir i Degouve de Nuncques a Mallorca seria decisiva perquè alguns artistes continuassin sent illencs però sense estar aïllats dels corrents europeus. Tot plegat tenia a veure amb la pintura, però aquesta pintura havia arribat a Mallorca i a Eivissa -sobretot- gràcies a pintors que venien a la recerca dels paisatges de les illes. I és així que el paisatgisme ha bastit allò que, si més no, són els fonaments de la pintura illenca moderna.

Amb els anys, és en la poesia i en la pintura que hem acabat aprenent a veure el país a través del paisatge. Algunes obres han esdevingut objectes sagrats de la nostra cultura. Mentre a fora de l'art tot es distorsionava, mentre el paisatge que havia atret el turisme era el primer que es destruïa en nom del turisme, l'art preservava el caràcter religiós i el component identitari de la tribu. És en l'art on batega el paisatge que va ser, on el paisatge encara és patrimoni comú, mentre que en la geografia se l'han apropiat uns pocs i, per al seu benefici, han maltractat el que era de tots.

Ignoram com serà el paisatge en el futur, però res no ens permet pensar que no empitjorarà. Segurament parlarem aviat, a les illes, de la «musealització» del paisatge, que el preserva però que, alhora, en condiciona la concepció i la vivència. L'experiència normal del paisatge (com l'han tinguda els viatgers del XIX, com l'ha contada Josep Pla, com l'han interpretada Anglada Camarasa o Antoni Gelabert) es restringeix insuportablement, envaïda per la barbàrie d'unes activitats que, sigui on sigui, del món, que es donin, tenen el mateix resultat depredador i banalitzador. La musealització del paisatge és la resposta? Segurament és una part de la resposta, una estratègia destinada a salvar la memòria. El preu, convertir el paisatge en passat, de manera que entre les pintures d'Erwin Hubert o de Fuster Valiente i els fragments salvats de la natura no hi hagi solució de continuïtat. Serà una altra cosa.

Guillem Frontera. Escriptor.

Diari de Balears

4 comentaris:

TonaMetaL ha dit...

Observant les fotografies que em feu arribar de mallorca i a través del bloc, s'intueixen els paisatges poc recuperats després d'una explotació temps enrere i que no s'han pogut recuperar, ho dic perquè molt sobint veig formacions arbustives (sobint en un estat semi estàtic per la manca de zones arbrades pròximes), jo crec que no es tracta pas de l'etapa climax, no sé si encerto però juraria que a Mallorca pocs són els llocs on no hi poden viure arbres no? Podria ser un excés de pastoreig de temps enrera??

TonaMetaL ha dit...

Per cert, quan acabi exàmens ja tinc pensades unes publicacions força suggerents però de moment vaig força liat, aniré passant, ànims.

Joan Vicenç ha dit...

Efectivament, hi ha molta superfície forestal en transició cap a formes més madures i estables. Les unes van ser sotmeses a una desforestació important, especialment després de les desamortitzacions de finals del XIX i principis del XX. A partir dels anys seixanta hi comença una recuperació de la vegetació forestal sobre l'agrícola de muntanya (oliverars sobretot) i boscos malmesos per mala gestió silvícola. Els incendis van sovintejà, sobretot per part de pseudopagesos carronyers que no sabien com fer front a la gestió agrícola de les finques de muntanya. Ara, quan els piròmans han mort de vells o ja no poden caminar per la muntanya, no hi ha tants incendis i l'efectivitat en l`extinció és alta, ha arribat problemes nous: les cabres, les urbanitzacions, els nous camins oberts en dos dies per les màquines excavadores... Així i tot hi ha bons alzinars a la Serra de Tramuntana i bons ullastrars a Menorca i al migjorn de Mallorca. Tot això dit molt, molt breument.
Salut company!

TonaMetaL ha dit...

bon resum, per aquí també podem trobar casos similars... Aquest estiu em vaig permetre unes vacancetes i vaig anar a Menorca, hi havia zones que segurament havien estat castigades però també vaig anar per un parc natural (o almenys això semblava ja que disposava d'un tipus de protecció) i els meus ulls veien bàsicament boscos de coníferes, el que em va sorprendre més va ser la gran abundància de formacions arbustives composades per llentiscle (masses gairebé pures, aquí impensable).